Els balls sagrats al voltant dels pous; Eivissa. (Dancing around sacred wells ; Ibiza)

Encara que sembli estrany, avui en dia encara podem trobar algun indret on es realitza una de les cerimònies més antigues de la humanitat i que està relacionada de forma directa amb els rituals de la nostra Deessa Terra. Certes danses arcaiques  que es segueixen desenvolupant per la nostra geografia tals com els balls de cavallets, de bastons, de l’àliga i d’altres,  tenen orígens força remots amb uns antecedents clarament pagans i que es vinculen amb el culte a motius que giren entorn als cicles i aspectes de la Deessa Terra.

Marija Gimbutas citava en la seva obra “El lenguaje de la Diosa” : “sabem que a Escòcia i Irlanda, en el segle XIX, encara es realitzaven danses al voltant dels pous”.

Però nosaltres podem referir algun cas que encara avui es segueixen realitzant.

Un clar exemple el tenim en les danses de pagès eivissenques i molt concretament en les que es ballen al voltant de pous i fonts.

1. Els balls de pagès es realitzen al voltant d'esglèsies, pous i fonts

2. Ball pagès al costat d'un pou a Buscastell, Eivissa

Tal com si els mil·lennis no haguessin passat, alguns dels habitants de determinats pobles de la illa d'Eivissa (tant coneguda pel seu ambient festiu lúdic i turista ), escullen seguir mantenint vives aquestes tradicions que ens permeten poder contemplar com, efectivament, va existir un temps on l’home estava lligat al culte de la Deessa Terra. Possiblement en aquest cas de la deessa púnica Tanit, ja que el seu culte va estar fortament arrelat a la Illa d'Eivissa fins a la cristianització en el segle II. El seu nom no és important, la importància recau en que es retia culte als seus símbols , com  l’aigua, als pous i la fertilitat de les collites i que possiblement ens trobéssim amb grups matriarcals  plenament integrats amb els cicles naturals.

Un dels indicis que volem aportar per reflectir la possible vinculació dels balls de pagès als voltants dels pous i les fonts i la deessa Tanit és el següent. Les dones i homes de pagès que participen dels balls tipics eivissencs duen els seus vestits rurals. En el cas de les dones, porten uns grans collars que tenen una gran semblança en els que trobem en l'escultura ibera de la Dama d'Elx, que és reconeguda entre d'altres com una representació de la deessa púnica Tanit.

3 Collars d'una dona dels balls de pagès eivissencs

4. Escultura ibera de la Dama d'Elx 

Un primer exemple el tenim en el petit nucli rural de Balàfia, prop de Sant Llorenç, on al voltant de la Font de Balàfia i als pous de Aubarqueta, Labritja i des Baladre es realitzen ballades a l’estiu, que commemoren la fi de la collita i els treballs del camp. És rendeix culte a l’aigua. Gràcies a les colles de balls de pagès aquestes celebracions s’han revitalitzat.

5. Pou des Baladre

Pou des Baladre, on es realitzen les ballades a l'estiu que commemoren la fi de la collita i els treballs del camp.

Altre el tenim als balls de Santa Eulàlia des Riu, tal com es refereix a la pàgina d'aquest ajuntament: 

En les nostres danses els papers de l’home i de la dona estan clarament diferenciats. La dona, submisa, manté els braços al costat del cos i fixa la mirada en el terra, mai en l’home. Camina amb passes molt curtes i ràpides, descrivint cercles sobre un mateix centre. L’home no té uns passos determinats prèviament i amb grans salts intenta mostrar la seua força, l’homenia amb què guanyar el favor de la dona. A vegades s’ha comparat la imatge de la dona eivissenca amb les terracotes fenícies. Representant figures femenines, la silueta triangular (símbol de Tànit), l’actitud hieràtica i distant recorden la deessa que maneja l’home a voluntat. Ell s’ha d’esforçar per seguir-la i no donar-li mai l’esquena. L’home es pot comparar amb el gall en zel. Es troba recollit en documents antics un “ball del gall” en el qual l’home perseguia la dona mentre ella seguia amb els seus cercles sense prestar-li atenció. Les peces més vistoses del ballador –la barretina, els serrells de la faixa, el mocador al coll- volen a l’aire com la cresta, la coa i el coll d’un gall. Els balls i tota la cultura popular pertanyen a una societat rural, pagesa i això pesarà molt en alguns moments. Les celebracions que donaven motiu a la festa eren bàsicament dos. La gent que viu en i del camp no té gaires ocasions per a les festes. Es balla a les bodes i als pous i fonts dispersos pel camp, quan el nivell de l’aigua de les fonts era el més baix de l’any. Diu la tradició que s’escollia una gran pedra dels voltants de la font i s’hi disparava amb un trabuc. Si la pedra es rompia, tornava el l’aigua a la font. Buscant l’origen d’aquests balls, haurem de mirar molt enrere en el temps. Els balls en forma de cercle són potser els més antics de la coreografia popular, amb uns tres mil anys. Del protagonisme femení en la dansa podem deduir una estructura matriarcal en la societat, també remotíssima en el temps.

A Catalunya podríem trobar també alguns exemples del que hauria estat aquests balls al voltant dels pous. Una reminiscència és el ball “La Gallarda del Pou” que es ballava a Cornellà de Llobregat per Carnestoltes al voltant del pou de la plaça, tal com fa reflecteix Amades en el Costumari Català. Avui en dia aquest ball ha estat transformat en una sardana que es segueix ballant encara a la vila de Cornellà i que és considerat també com un ball típic d’aquesta localitat.

Fotografies

1. Els balls de pagès es realitzen al voltant d'esglèsies, pous i fonts

2. Ball pagès al costat d'un pou a Buscastell, Eivissa

3 Collars d'una dona dels balls de pagès eivissencs

4. Escultura ibera de la Dama d'Elx 

5. Pou des Baladre

El santuari de la Fontcalda

Sol dir-se que les fonts, els pous i les deus d'aigua representen per moltes cultures la matriu espiritual de la Terra i tenen la capacitat de sanar, transmetre saviesa o també de concedir desitjos. Aquests espais també van ser sagrats per molts pobles d'Europa i sovint van ser cristianitzats a partir de l'Edat Mitjana amb tot tipus de temples; ermites, esglésies i santuaris.

El santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda (Gandesa, Tarragona) és un dels molts i molts que trobem a la nostra geografia en que un lloc sagrat va ser cristianitzat a partir de la imatge de la Mare de Déu. Santuari que es va aixecar al costat d'aigües termals salutíferes, d'aquí prové el seu nom Fontcalda,  és a dir font d'aigües calentes. Aquestes tenen una temperatura aproximada d'entre 25 i 28 graus centígrads.

1. L'entorn privilegiat de les aigües de Fontcalda

Aigües termals del riu Canaletes, al costat del Santuari de Fontcalda.













L'església principal del santuari és del segle XVIII, però es té constància de que al segle XIV ja existia un temple aixecat per frares de l'ordre trinitària. 

2. Façana principal de l'església del santuari de Fontcalda.

Del segle XIV possiblement prové la llegenda de la Mare de Déu trobada de Fontcalda. Llegenda que consta en el llibre de Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, del que ja hem parlat en altres ocasions. També hem referit que les Mares de Déu trobades van ser una de les millors estratègies que va utilitzar l'Església per poder cristianitzar el paganisme estès per Europa encara en aquelles centúries mitjavals. 

Una altra de les tradicions que esmenta Joan Amades sobre aquesta Mare de Déu en la seva obra és que els segadors de la Terra Alta i de la Castellania li donaven les gràcies quan acabaven les messes sense cap contratemps. Això reafirma també el caràcter de Mare Terra de les imatges marianes, ja que en aquesta ocasió, com en d'altres els pagesos agraeixen a la Verge el fruit dels cereals conreats, tal com es feia antigament amb Demeter i Ceres.

3. Un altre paratge al costat del santuari, on la Deessa Terra ens ofereix una de les millors cares

Volem destacar també, que en el mateix santuari, com a moltes altres vegades es fa refèrencia al caracter salutífer de les aigües i s'estableix un paralel·lisme clar amb el caràcter salutífer que l'Església atribueix a la Verge respecte als seus fidels. Això ho podiem observar en l'escrit llatí de la façana, amb l'expressió SALUS-INFIRMORUM: salut dels malalts i que existia abans de que és deixés tot l'edifici sense enguixar.  

4. Escrit a la façana, desaparegut actualment.

Tot i que aquest escrit no apareix en la façana del santuari actual, si que el trobem en la font que hi ha al costat esquerra de l'exterior del temple. La llegenda que apareix és la següent: SALUS INFIRMORUM. ALS QUE US VISITEN EN ELLA DAU-LOS SALUT PUIX PODEU. 

5. Detall de la font que s'observa en la foto 2 al costat esquerra de la façana principal

Finalment us deixo una fotografia representativa també del entorn agrest i de gran bellesa on s'aixeca aquest santuari i que testimonia la tria que feien els nostres avantpassats d'aquests indrets per retre culte a la Mare Natura, que solia tenir en aquests punts el seu màxim esplendor. Tal com veiem es coincideix un lloc on tenim aigües termals amb propietats curatives i muntanyes i boscos esplèndids que aixequen al seu voltant. 

6. El santuari de la Fontcalda dins del seu entorn natural

Fotografies

1. L'entorn privilegiat de les aigües de Fontcalda
2. Façana principal de l'església del santuari de Fontcalda.
3. Un altre paratge al costat del santuari, on la Deessa Terra ens ofereix una de les millors cares

4. Escrit desaparegut a la façana, desaparegut actualment.

5. Detall de la font que s'observa en la foto 2 al costat esquerra de la façana principal
6. El santuari de la Fontcalda dins del seu entorn natural

La Cova de les Encantades

Tal com explico en la meva obra La Deessa Mare en el Móc Clàssic i les empremtes de la seva cristianització; 

"L’úter de la Mare Terra és el lloc predilecte per a la representació del simbolisme arcà de la mort i la resurrecció. Des de temps immemorials, la caverna figura com arquetip de la matriu materna i així es contempla en els mites de l’origen, de renaixement i de iniciació de nombrosos pobles

A moltes regions es van considerar les coves i forats en el sòl com vagines, úters i altres orificis de la Mare Terra (i en ocasions com a sortida del món dels morts).

L’úter de la Deessa també era l’entrada al món subterrani o morada dels morts."

1. Cova de les Encantades, Queralbs (Ripollès, Girona)

En l'entrada d'avui parlarem d'una de tantes i tantes coves de Catalunya que han estat sagrades a través dels temps. Aquesta té la particularitat de que no va ser cristianitzada mitjançant cap temple cristià amb l'advocació de la Mare de Déu o alguns del sants habituals (tal com vam veure que va passar amb la Santa Cova, lloc on les llegendes afirmen que va aparèixer la Moreneta, la Mare de déu de Montserrat). Potser per la seva poca accessibilitat, per trobar-se en un lloc agrest de difícil accés i més encara per poder aixecar qualsevol mena de temple, per molt petit que fos.

Parlarem doncs de la Cova de les Encantades,  la de del Montcabrer, a Cabrera de Mar (Maresme), Barcelona. 

El nom de la cova ja ens indica alguna cosa sobre la seva antiga sacralitat. Tal com afirmem en alguna ocasió, l'apàrició de noms d´éssers fantàstics o diabòlics ens remarca sovint que amb anterioritat a l'expansió del cristianisme en aquell espai els pobladors dels voltants hi retien culte d'alguna manera i el tenien com a sagrat. El mot de les encantades fa referència a dones màgiques, éssers fantàstics similars a les goges o les dones d'aigua. La mateixa cova del Montcabrer és anomenada també de forma popular com la de les bones dones o les males dones, formes diferents per assenyalar-nos el caràcter ambigu del poder de la Deessa Terra. 

Si aneu seguint aquest blog no us serà gens estranya la relació entre la cova i la Deessa Terra, ja ho hareu descobert de forma clara en l'entrada de la deessa de la Terra vasca Mari

L'existència d'altres coves àrreu de Catalunya amb el nom de Les Encantades ens indiquen la generalitat de la creença màgica en aquestes espais ; 1. La de Toloriu  (Alt Urgell, Lleida) en la que les llegendes afirmen que el seu nom prové de les peces de roba de dona que sovint apareixien penjades en la seva entrada, però que desapareixien misteriosament davant la visita dels forasters i es veien llavors dones desconegudes. 2. La del Puigmal, en la que segons Joan Amades una llegenda deia que hi vivia una gran familia d'encantades, que cada nit feien bugada i que per unes mines subterrànies la portaven a estendre a prop de Queralbs (Ripollès, Girona). 3. La que trobem al costat de la Cova del Toll (Moià).

2. Creu gravada a la Cova de les Encantades de Toloriu, Lleida

Aquesta creu gravada a una de les parets de la Cova de les Encantades de Toloriu, tal com esmenta el propi autor de la fotografia, en Jordi Casamajor en el seu excel·lent blog fotogràfic Gravats rupestres, podria ser un element de cristianització de la cova. 

En el cas de la Cova de les Encantades del Montcabrer, ens trobem amb una cova de petites dimensions que va ser utilitzada durant segles com a santuari. En la cova es feien oferiments a la Deessa Terra, en aquest cas s'han trobat trossos de ceràmica amb el cap de la deessa grega de la Terra Demeter. Divinitat que va ser assimilada pels pobles preromans dels ibers a les seves deesses de la Terra i el Cel. 

3. Vista al Maresme des de l'interior de la Cova de les Encantades del Montcabrer

Tal com hem dit, ha estat anomenada de formes diverses, tals com Cova o Cau de l’Encantada, de les Encantades, de les Bruixes, de la Bona o Bones Dones , de la Mala o males Dones. Amb aquests noms tan suggestius podem apreciar la càrrega simbòlica popular i l’ambivalència que sobre les ments catòliques té la presència del sagrat pagà. Veiem que diuen els especialistes sobre aquesta cova:

“En aquesta cova, de dimensions reduïdes s’ha trobat un volum de material ofrenat considerable, milers de fragments de ceràmica pertanyents a vasos presumiblement amb només la funció d’oferir libacions a la divinitat. Es pot inscriure sense cap mena de dubte entre les anomenades coves-santuari ibèriques , amb les que coincideix en tots els aspectes fonamentals, llevat de la manca d’aigua.

D’altra banda trobem en el jaciment del santuari fragments de terracotes de Demèter, el que sembla que ens vol indicar quina és la divinitat principal a que es retia culte, a la que anaven dedicades moltes de les ofrenes, segons els parer dels autors, una Magna Mater, d’arrel indígena amb tota probabilitat, que més endavant seria potser assimilada en algun dels seus aspectes a Demèter-Kore/Persèfone, no excloent la possibilitat d’un sincretisme amb altres deesses de la fertilitat tipus Artemis (Diana), Astarté o similars.

4. Reproducció actual de pebeter de Demeter 

Reproducció actual d'uns dels pebeters que es van trobar a la Cova de les Encantades del Montcabrer. Els especialistes no es posen d'acord amb seguretat si representa a Demeter, Tanit, Artemis o Astarté. Si que coincideixen en que és una Gran Mare, amb vincles amb la Deessa Terra.

 Però no només es van trobar restes de ceràmica grega i ibèrica per fer libacions a les divinitats de la Terra, altres troballes més recents, com medalles més o menys recents demostren que aquesta cova va seguir sent tinguda com a lloc sagrat fins a temps més o menys recents.

  

 Fotografies

1. Cova de les Encantades, Queralbs (Ripollès, Girona)

2. Creu gravada a la Cova de les Encantades de Toloriu, Lleida

3. Vista al Maresme des de l'interior de la Cova de les Encantades del Montcabrer

 4. Reproducció actual de pebeter de Demeter 

Les sacerdotesses de la Deessa Terra: la Roca dels Moros

Si mirem la paret de la cova den Cogul, a les Garrigues (Lleida), amb els ulls del científic (de l'arqueòleg o de l'historiador de l'art) veure'm una composició de figures humanes i animals de diverses èpoques i de diversos estils pictòrics. 

1. Pintura prehistòrica de la Roca dels Moros, amb grafits ibers i romans.

Les primeres figures, cronològicament parlant, són els tres bous amb les banyes en forma de mitja lluna, de colors negre i vermell. 

Posteriorment venen les nou figures femenines, vermelles i negres, amb llargues faldes, de la fàcies llevantina, que no formen una escena, tal com a vegades s'ha dit, ja que van ser pintades per parelles. A continuació venen els caprins i el cérvol de la part central i dreta. Fins aquí tindríem representacions de fàcies llevantina.

L'home itifàl·lic, de color negre, que trobem entre les dones està relacionat amb l'arquer que caça un animal a la part superior dreta de la paret. Ambdós són de la fase pictòrica anomenada esquemàtica.

També trobem altres animals. I d'època encara més posterior hi ha inscripcions amb caràcters ibers i llatins que ens demostren la utilització o les visites al lloc durant el transcurs de molt de temps. El culte i la sacralitat del lloc segueix com a mínim fins a època romana, ja que una de les inscripcions diu el següent:

"SECUNDIO VOTUM FECIT" : és a dir que un tal Secundio va fer un vot; testimoni per tant de que en temps històrics era encara un lloc sagrat.

Fins aquí podríem tenir una breu relació del que podem afirmar els especialistes. Es podria allargar fins on volguéssim sobre les dimensions exactes mil·limètriques de cada dibuix pictòric, les composicions cromàtiques i estilístiques de cada figura, les composicions químiques utilitzades en els pigments, etc...

Si ho mirem amb els ulls del poeta veurem a nou sacerdotesses que estan executant un ball fàl·lic o de fertilitat al voltant de l'home itifàl·lic. Estan a punt de destrossar-lo amb les seves mans per poder devorar-lo després. L'home, atemorit, intenta escapolir-se però sap que es en va... No ho aconseguirà.

Les nou sacerdotesses celebren la festivitat de les Lenees, en el solstici d'hivern. Les nou dones es fan cada cop més velles segons se les mira en el sentit de les agulles del rellotge, respecte a la mitja lluna que forma la seva figura. Representen les triades de la Lluna Nova, la Lluna Vella i la Lluna Nova. La més vella és Atropos, el membre més vell de la triada de la Lluna Vella.

2. Les nou sacerdotesses ballant al voltant de l'home itifàl·lic

Robert Graves, el cèlebre poeta i escriptor, així ho va veure i així va deixar constància en la seva gran obra "La Deessa Blanca". Una obra grandiosa en tots els aspectes i en la que ens dona testimoni de la seva gran erudició sobre el llenguatge mitològic de l'Europa antiga mediterrània, juntament amb els seus enormes coneixements poètics, històrics i mitològics. Sorprèn, a més, que sigui ell qui al referir-se a aquestes pintures de la Roca dels Moros de Cogul, les presenti com el document més antic que perdura de la pràctica religiosa europea.

3. Robert Graves, Wimbledon (Anglaterra) 1895- Deià (Mallorca) 1985

L'inconmensurable poeta, erudit i mitòleg Robert Graves, conegut sobretot per la seva novel·la clàssica Jo Claudi, però desconegut sovint per la seva gran obra mitològica i poètica, en la que sol fer referències a la Deessa. Ell sempre es va considerar un poeta per sobre de tot. Molts dels seus poemes curts requereixen precisament el coneixement de la seva obra La Deessa Blanca per a poder ser compresos.

¿Tenim doncs el privilegi de conservar el document més antic en que es representa alguna de les cerimònies que giraven al voltant del culte a la Deessa Terra i els seus cicles? 


Fotografies

1. Pintura prehistòrica de la Roca dels Moros, amb grafits ibers i romans.
2. Les nou sacerdotesses ballant al voltant de l'home itifàl·lic.
3. Robert Graves, Wimbledon (Anglaterra) 1895- Deià (Mallorca) 1985