La Venus de Gavà; l'avantpassada de la Moreneta

Sense cap génere de dubta, unes de les figures que han donat més força a les teories que afirmen que en els temps prehistòrics la religió girava al voltant de la dona, la Terra, la fertilitat i els cicles continus de la natura, han estat les anomenades Venus. Ho reforça també la idea d'alguns/es especialistes que consideren que la cova, on algunes d'aquestes figures van ser trobades, era en si mateixa una representació del femení, concretament estaria en relació amb la mare Terra i amb l'úter matern (per exemple la investigadora francesa Anette-Laming-Empeaire).

1. Venus de Willendorf (Baixa Aústria, 24.000 anys aC)

Aquestes petites escultures i gravats (més de dues-centes representacions) que van començar a aparèixer en les excavacions i en les prospeccions de coves i jaciments paleolítics durant el segle XIX, van fer sorgir tota una sèrie d'explicacions especulatives sobre la seva funcionalitat. Des de les argumentacions més grolleres o simples, com que eren art eròtic paleolític, a les que creien que representaven ideals de bellesa, la Gran Mare, l'àvia del clan o fins i tot les més elaborades en les que es tenien en compte tota la resta símbols i dibuixos de l'entorn on es van trobar (com ho són les interpretacions binàries d'André Leroi-Gourhan) per tal de determinar un sentit .

 La varietat de tipus d'imatges que ha passat a rebre l'etiqueta de Venus paleolítica és considerable. Trobem un bon grup que s'ajusta al clàssic esquema que tots recordem dels llibres de text; amb els atributs sexuals molt marcats (natges, pits, ventre i vulva), amplis malucs, mans i peus gairebé inexistents, trets facials no representats (excepte la Dama de Brassempouy i el cap de Dolni Vestonice), etc. 

2. Venus de Monruz (Suïssa, 11.000 aC)

Però hi ha algunes que s'aparten una mica d'aquests patrons. Unes són més esquemàtiques, com és el cas de la Venus de Monruz o les figuretes de Gönnesdorf. 

3. Venus de Gönnesdorf (Alemanya, 11-15.000 aC)

D'altres no són figures en cos rodó, són relleus o dibuixos.

4. Venus de Laussel (Dordonya, França 20.000 aC)

L'àrea de distribució d'aquestes representacions és molt gran; han aparegut des de Sibèria, diversos païssos de l'antiga Europa de l'Est, Alemanya, Suïssa, França, o fins i tot a Ningxia (Xina), entre d'altres. Però no hi ha cap exemple conegut a Catalunya ni a la resta de la Península Ibèrica. En canvi si que tenim un cas molt interessant de temps neolítics, que volem explicar en detall: es tracta de l'anomenada Venus de Gavà. 

Al municipi barcelonès de Gavà, als anys 70 es van descobrir per casualitat les mines subterrànies més antigues d'Europa,que es mereixen per si soles una bona visita.Parc arqueològic Mines de Gavà
Es van començar a excavar fa uns 6.000 anys per tal d'extreure de les entranyes de la Mare Terra un preuat mineral de color verd que era utilitzat per fer collarets, polseres i altres joies. Van estar extraient variscita uns 1.000 anys aproximadament (una autèntica barbaritat vist des dels nostres ulls actuals) i pel que sembla aquest mineral era exportat a llocs de tota Europa.

5. Collaret de variscita. Museu de Gavà

Entre tot el laberint de pous i galeries, que ocupen actualment una superfície aproximada de 280 camps de futbol, els arqueòlegs es van anar trobant diverses sorpreses. Les més interessants van ser entre d'altres, diversos enterraments i també la joia de la corona: la Venus de Gavà.  

Aquesta figura, que veieu reproduïda a sota, es va trobar fragmentada en un dels pous de les mines neolítiques de variscita  de Can Tintoré (Gavà, Baix Llobregat). 

6. La Venus de Gavà: avantpassada de la Moreneta 

Les seves particularitats la destaquen com una autèntica deessa mare. El seu ventre prominent en estat de gestació i les dues mans descansant al damunt, els seus ulls en forma de Sol que ens indiquen que veu des de la foscor de la mort, el nas prominent semblant al de la deessa ocell (figura que ja hem esmentat en l'entrada de Les característiques de la Deessa Mare), els seus pits, el color negre de la fertilitat (el de la terra fèrtil) i finalment un detall que no podem apreciar en la nostra fotografia, però que els especialistes que l'han estudiat en profunditat ressalten: la seva vulva en forma d'espiga de cereal; el que al·ludeix directament a la fertilitat. 

I es que les entranyes de les mines de Can Tintorer on va ser trobada la figura havien de ser fa milers d'anys un lloc fonamental en la vida dels homes i dones que treballaven sota terra. Aquelles mines de les que treien el mineral verd que era símbol de renaixença i vida, però que moltes ocasions havia de provocar més d'un ensurt i condemnar a la mort a alguns dels nostres llunyans avantpassats, per les freqüents esllavissades de pous i galeries. 

7. Vetes de variscita, mines de Gavà

Tal com refereix Mircea Eliade, les mines i cavernes són sovint referides com assimilacions de la matriu de la Mare Terra i els minerals extrets són llavors els embrions que creixen lentament, madurant en les tenebres tel·lúriques







Finalment us deixo un enllaç a un article científic sobre aquesta figura interessantíssima, que és per nosaltres un petit compendi de simbologia de la Deessa Terra, elaborat per Josep Bosch Argilagós i Alícia Estrada Martín.
La Venus de Gavà (Barcelona): Una aportación fundamental para el estudio de la religión neolítica europea
Hem trobat del tot escaient la comparació de la Venus de Gavà que fan els autors amb el culte que tenen els miners quetxues bolivians cap a la deessa de la Terra Pacha Mama, figura de la que parlarem en un altre moment. Nosaltres però hem fet una altra comparació, tal com indica el títol d'aquesta entrada: l'avantpassada de la Moreneta (deessa mare, de color fosc i trobada en una cova, entre d'altres...).

Fotografies

1. Venus de Willendorf, http://ca.wikipedia.org/wiki/Venus_prehist%C3%B2rica
2. Venus de Monruz http://ca.wikipedia.org/wiki/Venus_prehist%C3%B2rica
3. Venus de Gönnesdorfhttp://ca.wikipedia.org/wiki/Venus_prehist%C3%B2rica
4. Venus de Lausselhttp://ca.wikipedia.org/wiki/Venus_prehist%C3%B2rica
5. Collaret de variscita. Museu de Gavà http://www.parcarqueologic.cat/cat/imgpcn/m_b.asp
6. La Venus de Gavà: avantpassada de la Moreneta. Fotografia de l'autor del blog
7. Vetes de variscita, mines de Gavà. Fotografia de l'autor del blog

Significat i característiques de la Deessa Mare

La figura de la Deessa Mare, tal com exposo en la meva obra La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremptes de la seva cristianització ha estat descrita de formes diverses. A ella s'hi han acostat historiadors de l'art, historiadors de la religió, artistes, antropolègs,arqueòlogues i persones de índoles  molt diverses. Abans de continuar oferint-vos entrades que parlin sobre ella, o que destaquin alguna de les seves múltiples facetes que segueixen vigents encara en els nostres temps, us vull oferir un recull de descripcions, per tal que pogueu compartir la seva complexa essència, (adjuntarem algunes fotografies de Grans Mares per tal que pogueu veure la seva universalitat):

• És una imatge que inspira una percepció de l’univers com un tot orgànic, sagrat i viu, de la que Ella és el nucli; és una imatge de la que formen part (com els seus fills) la humanitat, la terra i tota forma de vida terrestre. Tot està entrellaçat en una xarxa còsmica que vincula entre si a tots els ordres de la vida manifestada i no manifestada, perquè tots ells participen de la santedat de la font original.

1. Gran Mare budista Prajnaparamita

•   La seva figura té a veure amb l’arquetip de la Gran Mare. Segons Carl Gustav Jung, la Deessa Mare com origen sobrenatural del món, és un concepte innat de la ment humana, anterior al naixement, en part perquè l’experiència humana primària i universal és la de la gestació. D’aquesta experiència primària es deriva la tendència de la deessa a representar conceptes oposats complementaris com a dalt i a baix, creació i destrucció, seguretat i perill. Aquestes idees es representen com imatges circulars de la totalitat que evoquen a Uroboros (imatge simbòlica d’un dragó o serp que es mossega la seva pròpia cua, i que crea així un cercle sense fi). Representa la naturalesa cíclica de les coses, l’etern retorn.

2. Gran Mare Coatlicue amb cap i  faldilla de serps

      A l'esquerra i a sota dues imatges de la Deessa Mare asteca Coatlicue (la que té la faldilla de serps), també coneguda com Tonantzin. Deessa que donava la vida i la mort. La seva herència és molt visible avui encara a Mèxic. Podem trobar relacions interessants amb la figura mexicana de la Santa Mort i amb el fet de que on hi havia el seu principal temple, a la muntanya de Tepeyac (que va ser destruit pels conqueridors espanyols), s'aixeca el temple de la Verge de Guadalupe, figura de devoció trascendental pels actuals mexicans. Aquesta darrera coincidència, tal com explicarem una vegada i una altra, no és fruit de la casualitat.

3. Deessa Mare Coatlicue amb rostre i caps de calaveres

•   La figura simbòlica de la Gran Mare apareix a través d’innumerables símbols, que pertanyen a la imatge primordial de les forces esbalaïdores i terribles de la natura que embolcallen el destí de l’ésser humà. La Deessa podia ser simbolitzada sota qualsevol forma de la natura; un arbre, una fruita, un animal..., que es van fènyer com formes simbòliques o hierofàniques  (M.Eliade) de la Gran Mare i el seu poder numinós.

4. Bees Goddess, Q. Casetti

Representació actual de la il·lustradora Q. Casetti, de la Deessa de les Abelles, una de les múltiples representacions de la Deessa Terra. A la Grècia antiga ja existia una deessa d'aquestes característiques anomenada Melissa.

La Mare de Déu, tal com veurem en entrades posteriors també va assumir aquest rol. Fins i tot hi ha alguna ermita on hi havia ruscos en el seu interior i hi havia una finestra que sempre que tenia que estar oberta per tal que les abelles poguessin acudir a "veure a la seva Reina".

• Segons la gran arqueòloga Marija Gimbutas, no totes les imatge de deesses representen a la Deessa Mare. Algunes al·ludeixen a la Mare Terra, altres a la Mare de la Mort, però hi ha casos de “deïtats joves” a les que no és pot aplicar el terme general de Deessa Mare, per exemple la Deessa Ocell o la Deessa Serp del Paleolític que, diu, “no són sempre mares, com tampoc ho són altres moltes imatges  relacionades amb la regeneració tals com la deessa granota, peix o eriçó, les quals encarnen els poders de la transformació. És a dir “elles personifiquen la Vida, la Mort i la Regeneració, representant alguna cosa més que la fertilitat i la maternitat” en el seu simple paper reproductor. 

5. Figura de les anomenades Deessa Ocell, per Marija Gimbutas, sostenent un infant

•  La Gran Deessa del Neolític, ara identificada amb l’agricultura i amb sacerdotesses que originalment eren dipositaries de la màgia de la pluja que feia créixer les plantes, va començar a aparèixer llavors per tot arreu com la mare de la terra i la fertilitat. Tot allò que significava manutenció se li va subordinar. Ella era la deessa de l’agricultura, ja fos arròs, civada, blat o qualsevol altre producte de la terra. Per aquesta raó a la Gran Mare després se la va començar a associar freqüentment amb un símbol vegetal. D’aquesta manera, el llaç o vincle entre la dona i planta va quedar establert a través de totes les etapes del simbolisme humà.

6. Tant la deessa Isis com la deessa Nut apareixen representade sovint com a arbre

7. Mare de Déu apareguda en una alzina

Tal com es pot observar en aquestes dues imatges, la relació de la deesses i  la Mare de Déu amb els arbres es més que evident. Les aparicions marianes en els arbres és mereixeran més endavant una entrada exclusiva. Però aquestes aparicions no només es van produir en els arbres, sino en multitud de facetes relacionades amb l'agricultura, simbologia que es remunta a temps neolítics.

Fotografies

1. Gran Mare budista Prajnaparamita: http://religion.lilithezine.com/Resurrecting-the-Great-Mother.html

2. Gran Mare Coatlicue amb cap i  faldilla de serps: http://www.taringa.net/posts/info/14175730/Coatlicue-Diosa-Madre-de-los-Aztecas.html#

3. Deessa Mare Coatlicue amb rostre i caps de calaveres: http://www.taringa.net/posts/info/14175730/Coatlicue-Diosa-Madre-de-los-Aztecas.html#

4. Bees Goddess, Q. Casetti: http://www.behance.net/gallery/A-Pursuit-of-Bees/509176

5. Figura de les anomenades Deessa Ocell. http://debronvanurd.blogspot.com.es/2012/09/when-women-were-birds.html

6. Deessa Nut com arbre: http://www.arsgravis.com/?p=3209

7. Mare de Déu apareguda en una alzina. Fotografia de l'autor sobre una làmina de Nuestra Señora del Ara (Fuente del Arco, Badajoz) del Fons Mariològic Santaló Rull.

El temple d'Isis i Santa Maria sopra Minerva (Roma)

1. Cúpula i òcul del Panteó de Roma

Si alguna vegada aneu a visitar la ciutat de Roma, probablement no us perdreu en la vostra visita el Panteó de Roma o d’Agrippa, temple dedicat a tots els déus en el seu origen.  A part de ser un dels edificis de l’antiga Roma millor conservats ens sorpren per la seva grandesa, perfecció i espectacularitat. Però a més, és únic també per una altra circumstància molt interessant; es va poder salvar de la destrucció perquè al segle VII el van convertir en una església cristiana, anomenada Santa Maria dels Martirs. Oficialment és el primer de tot una sèrie d’edificacions cristianes que van substituir el culte pagà, a través de tota l’extensió de l’antic Imperi Romà.

Però  el nostre especial interès es troba en un altre temple cristià, l'esglesia de Santa Maria sopra Minerva, que existeix molt a prop del Panteó i que es va aixecar damunt d’un altre temple pagà. En aquest cas el temple antic era, ni més ni menys que el temple de la deessa Isis. Aquesta deessa, tal com expliquem àmpliament en el nostre treball La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització, va ser una de les deesses de culte mistèrics que van tenir més importància en època clàssica, juntament amb la deessa d’origen anatòlic Cibeles. Gràcies a aquestes dues figures la figura de la Deessa Mare es va poder perpetuar fins en els nostres dies en la imatge de la Mare de Déu. 

2. Isis alletant a Horus o Harpòcrates

En aquesta fotografia que teniu a la dreta podeu observar la cèlebre imatge de la deessa Isis alletant al seu fill Horus, de la mateixa manera que molts segles més tard es va representar a la Mare de Déu alletant al seu fill diví (sobretot a partir del segle XII). Aquesta representació de la Verge Maria és la que es coneix com a Virgo Lactans (a sota) o també Galactofructosa. A Catalunya tenim diverses representacions de la Mare de Déu alletant al seu Fill que reben el nom de Mare de Déu de la Llet. Un altre aspecte que cal destacar és el color negre de les imatges isìaques, que, tal com asseguren diversos autors,pot haver tingut un pes considerable (a part d'altres aspectes simbòlics que tractarem més endavant) en les conegudes Verges Negres que van anar apareixent a Catalunya, Espanya i a molts altres indrets del territori europeu.

3. Verge llactant, Jean Fouquet

L’església actual de Santa Maria sopra Minerva es troba a poca distància del Panteó, precisament a la plaça Minerva. El seu nom ens indica que al segle VIII van aixecar un temple cristià sobre un altre d’antic pagà que Pompeu havia construit l’any 50 aC, dedicat a la deessa Minerva (l’assimilació romana de la grega Palas Atenea)  i del que no s’han trobat restes. En canvi si que s’han  trobat vestigis d’un temple anterior, dedicat a la deessa Isis, sota la basílica actual. Una d’aquestes restes és l’obelisc, que està instal·lat sobre l’elefant dissenyat pel gran artista del barroc italià Gian Lorenzo Bernini, a la Plaça Minerva. L’escultura rep el nom de El Pulcino della Minerva.

4.L'obelisc del temple de la deessa Isis a El Pulcino della Minerva

5. La Plaça Minerva de Roma, amb l'obelisc de la deessa Isis davant de l'esglesia de Santa Maria sopra Minerva

Finalment us vull destacar un detall petit però trascendent que podeu observar en aquesta darrera fotografia. L'obelisc de la deessa Isis està coronat per la creu que també el cristianitza. És a dir, de la mateixa manera que es va cristianitzar el temple pagà, en el que anterioment es retia culte a una deessa mare, el propi obelisc (l'únic vestigi que queda visible) també va ser cristianitzat amb el signe inconfunsible de la creu. Això, tal com veurem en altres ocasions és un procediment que es repeteix en llocs i objectes cultuals de la Deessa Mare en el decurs dels segles.

Fotografies

 1. Cúpula i òcul del Panteó de Roma. Fotografia de l'autor del blog

 2. Isis alletant a Horus o Harpòcrates
http://isiopolis.com/2013/12/21/my-epigomenal-days-isis-the-winter-solstice/

 3. Verge llactant, Jean Fouquet

  http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Jean_Fouquet_005.jpg

 4.L'obelisc del temple de la deessa Isis a El Pulcino della Minerva. Fotografia de l'autor del blog

 5. La Plaça Minerva de Roma, amb l'obelisc de la deessa Isis davant de l'esglesia de Santa Maria sopra Minerva. Fotografia de l'autor del blog

LA DEESSA MARE I LES EMPREMPTES DE LA SEVA CRISTIANITZACIÓ: un llibre que no ha estat publicat

En el blog que esteu consultant, us aniré citant i mostrant alguns fragments d’una obra que encara no ha estat editada. Les editorials amb les que ens hem posat en contacte, tant el senyor Josep Maria Valero (antic crític literari de l’editorial Barcanova) com jo mateix, ens han respost amb negatives diverses. El silenci, el ara no és el moment, aquesta obra no encaixa en la nostra línia, etc..

Abans de que us faci cinc centims del recorregut del treball, aprofito aquestes línies per mostrar el meu enorme agraïment al senyor Josep Maria Valero. Primer de tot per les llargues hores que ha ocupat del seu temps per tal de pulir els detalls lingüistics i per afegir interessants observacions al respecte, en segon lloc per creure en el valor d'aquesta obra i animar-me a continuar endavant en la seva difussió.

Origen de l’obra

La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització parteix d’un treball d’investigació efectuat, l’any 2011 per l'autor del blog com a finalització del Màster de Filologia Clàssica de la UNED “El Mundo Clásico y su proyección en la Cultura Occidental”. La tutora d’aquest treball (el nom real de la tessina és en La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització) va ser la professora i investigadora del Consejo Superior de Investigaciones Científicas Matilde Conde Salazar.http://www.cchs.csic.es/personal/matilde.conde Aquest treball d’investigació va obtenir una qualificació d’excel·lent després de ser exposat davant d’un tribunal a Madrid.

Posteriorment, i amb la intenció de que aquest treball pogués ser publicat, gràcies a la participació d'en Toni Villalobos (professor i autor de diversos llibres infantils i juvenils http://tonivillalobosllambrich.wordpress.com/) em vaig posar en contacte amb una persona relacionada amb el món editorial, concretament el senyor Josep Maria Valero Llorens,https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/josep-maria-valero-llorens persona amb amplia experiència com a crític d’obres literàries de l’editorial Barcanova i que actualment gaudeix de la seva jubilació. El senyor Valero va accedir a llegir el treball i em va oferir alguns consells per tal que aquest pogués ser d’interès a un públic relativament ampli. Un cop orientat el treball en aquesta direcció, el senyor Valero el considerar com a “bo, seriós, interessantíssim, ben argumentat, de fàcil lectura, amb informació excel·lent i ben comunicada”.

Breu sinopsi del treball

L’obra reflecteix amb elements objectius l’elevada importància que ha tingut en el nostre imaginari la sacralitat de la idea de la Deessa Mare, vinculada a la fertilitat i la divinitat de la natura, del mon , dels conreus i dels animals. Aquesta idea, que pot semblar anacrònica en la nostra societat actual de les tecnologies d’última generació, la informació i els mitjans audiovisuals o l’ateisme i l’agnosticisme imperant, agafa un altre caire si valorem alguns aspectes puntuals de les festivitats i tradicions encara vigents a Catalunya i a Espanya.
Darrera d’aquesta idea perdura encara la identificació de la divinitat amb la força femenina, que es perd en la nit dels temps.

1. La deessa o l'enigma, de Josep Clarà. Plaça  Catalunya. Fotografia de l'autor del blog 

Aquesta escultura és per mi un exemple paradigmàtic del que intento transmetre en aquest espai i en la meva obra. L’enigma de la deessa poden ser moltes coses, pot ser la seva força i bellesa, la capacitat de contenir la vida o la seva mirada cap els vianants que passen pel seu voltant preocupats i distrets en les seves cabòries quotidianes. Ella els contempla tranqui-la i serena subjectant entre els seus dits el fruit esfèric que conté la fertilitat, la fecunditat i l’abundància, com moltes de les imatges sedents de la Mare de Déu. L’essència d’aquest missatge ha estat percebut generació rere generació des de temps immemorials:

“La deessa és l'exaltació apassionadament sensual de la forma. Tota ella està com recollida en un embadaliment de bellesa, amb sa paganisme. Parla dels cànons clàssics amb paraules noves i criteris inèdits. El món antic s'endevina latent amb una gràcia dolça de l'actitud, en aquesta línia fàcil i clara que insinua i recobra les masses. Al rostre puríssim hi ha com l'abstracció d'evocacions remotes i felices; a la calma íntima, voluptuosa, amb que els membres s'uneixen sense la més petita violència anatòmica, amb la senzillesa feliç dels versos d'una estrofa perfecta, espera una futura llibertat de dansa. Al tors, fort i delicat al mateix temps, amb la granada pomposa dels pits capaços d'alletar semidéus i herois, se sent circular la vida”.

Discurs de José Francés sobre aquesta escultura en la benvinguda de Josep Clarà en el seu ingrés a la Reial Academia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. 

2. La deessa Ceres, de Manolo Hugué, Caldes de Montbui

Una altra escultura de deessa mare, en aquest cas la deessa Ceres. Ens mostra a les seves mans dos dels atributs característics de la Deessa Terra, les espigues de cereals i el fruit esfèric, símbol de la plenitud i la fertilitat.
Al fons les ruïnes de les termes romanes ens evoquen una antiguitat que ve de molt lluny.

3. Detall del fruit a la ma de Ceres

Podem dubtar de que la Mare de Déu de Montserrat ha deixat de ser un element sagrat inherent als catalans, després de valorar les nombroses visites que rep de persones que no es consideren creients i que li segueixen demanant o agraint favors? Podem ignorar les grans mostres de fervor que aixequen encara algunes imatges marianes, com són la Mare de Déu dels Desamparats de València o la Virgen del Rocío, amb  milers i milers de devots i devotes fidels que acudeixen a elles enfervorits per demanar la salut i fortuna dels seus petits? Aquestes manifestacions solen ser provocades entre d’altres per l’arquetip de la Deessa Mare, que incrementa el seu paper protector quan s’identifica amb el rol matern, nocions que perduren en la nostra ment des de la nostra concepció.

4. Romeu besant l'esfera de la Moreneta

L'esfera de la Deessa Terra segueix a les mans de moltes de les imatges de les Mares de Déu. En aquest cas la de la Moreneta, patrona de Catalunya. 

Els pelegrins, turistes i visitants del monestir de Montserrat segueixen sentint l'impuls d'honorar i demanar favors a la Deessa Mare i continuen l'antic ritual de besar la pedra rodona.

L’obra, tal com ja indica el seu títol, té dues parts diferenciades. La segona part és la que, sota el nostre punt de vista, aporta un major interès i dóna mostres de gran originalitat. Però és necessària la lectura de la primera part per entendre i contextualitzar-la millor.

A la primera part posem en evidència la gran importància que va tenir la figura de la Deessa Mare en el Món Clàssic, amb el seu origen d'arrels prehistòriques. Tal com comprovem, la seva herència es va perpetuar en el Món Grec a través d'algunes deesses que van mantenir els seus atributs i funcions. La relació amb la fertilitat de la terra, les dones i els animals va continuar vigent, així com la seva unió amb el seu fill i amant, quedant això reflectit en els textos clàssics i en els vestigis artístics i arqueològics. 

Els seus atributs són diversos i la seva naturalesa ambivalent; és tant benèfica com terrible, dona la vida i la mort. Se li retia culte en santuaris dispersos pel Mediterrani i la seva influència es va plasmar en aspectes vitals de la cultura grega tals com l’origen dionisíac del teatre, els cultes eleusins, l’oracle de Delfos o l’Acròpoli d’Atenes. Ens fixem en els textos clàssics per a conèixer la seva figura transcendent.

5. Les Dones d'Elusis, Jean Delville  

En la segona part comprovem com la figura de la Deessa Mare es va cristianitzar a partir del segle IV dC i així es va poder perpetuar fins l’actualitat. Les empremtes de la cristianització les trobem en la seva síntesi amb la figura de la Mare de Déu i també en alguns dels temples pagans que posteriorment van ser utilitzats com edificis religiosos cristians. 

6. Subsòl de l'emita de la Mare de Déu de Santiga (Vallès Oriental)

Tal com podem observar en aquesta fotografia de l'autor del blog, en els fonaments de l'ermita de la Mare de Déu de Santiga trobem les restes d'una vila romana. L'antiguitat del culte d'aquesta Mare de Déu és segons les llegendes encara més antic que el de la Moreneta (per això alguns afirmen que té aquest nom). Si considerem que pels voltants de l'ermita s'han trobat abundants restes del neolític antic i les d'un jove guerrer iber, més el fet que la imatge aparegués en una heura (planta sagrada per celtes i grecs i associada al déu Dionis) ens indiquen la possibilitat de la cristianització d'un culte pagà anterior.

Ens fixem en el fenomen de  les Mares de Déu trobades, molt més important del que ens podem imaginar, i en els goigs marians (composicions poetic-musicals populars en honor de la Verge). Aquest segon objectiu l’hem focalitzat principalment a Catalunya. Comprovem com el significat i totes les característiques de l’antiga Deessa Mare s’han traspassat a la figura de la Mare de Déu i han arribat fins els nostres dies gràcies a la seva figura, que segueix sent considerablement important en la nostra societat, aparentment laica i amb escassos valors religiosos.

Si en la primera part del treball, un dels llibres fonamentals que s'han consultat és "El mito de la Diosa" (en cap cas de forma exclusiva, ja que s'han consultat unes cent trenta obres), en la segona part ens ha sigut de gran ajut una col·lecció mariològica inèdita a la que hem pogut tenir accés de forma exclusiva. Ens referim a la Col·lecció Mariològica Santaló Rull (que disposa de més de 3.000 fitxes sobre imatges marianes catalanes i espanyoles). Aquesta col·lecció conté la informació recollida pel ginecòleg Jordi Santaló Rull (20/07/1920-10/03/1990) que a partir de l'any 1949, de forma totalment autodidacta va recopilar informació de l'arxiu de la Diputació de Barcelona i va ser orientat pel seu amic, el gran historiador Antoni Pladevall Font. 

7. Informació sobre la MDD de l'Abellera , de la Col·lecció Mariològica Santaló Rull

Part de la informació l’hem extret també de l’obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, del conegut folklorista Joan Amades. Les aparicions de les Mares de Déu ens permeten desenvolupar diversos apartats en els que observem la cristianització d’elements diversos: l’aigua, els arbres, la pedra, la cova, els animals, la Terra, la guerra i la caça, o els símbols de pas i de camí.

L’obra conté també una introducció, unes conclusions finals i un annex de fotografies relacionades amb diversos apartats del treball, efectuades pel mateix autor i per algunes persones que les han ofert desinteressadament.

8. Ermita de la Mare de Déu de l'Abellera, Prades (Baix Camp)

Fins i tot en els llocs més agrestos de la Mare Terra van anar apareixent. una per una, imatges de la Mare de Déu, que algunes mans interessades van voler deixar i que van permetre que el culte en aquells paratges inhòspits continués, moltes vegades fins a l’actualitat. 

Fotografies

1. La deessa o l'enigma de Josep Clarà. Plaça  Catalunya. Fotografia de l'autor del blog 
2. La deessa Ceres, de Manolo Hugué, Caldes de Montbui. Fotografia de l'autor del blog
3. Detall del fruit a la ma de la deessa Ceres. Fotografia de l'autor del blog
4. Romeu besant l'esfera de la Moreneta. Fotografia de l'autor del blog
5. Les Dones d'Elusis, Jean Delville. Fotografia copiada de:
 http://ellaberintogriego.blogspot.com.es/2012/09/la-noche-de-los-misterios-septimo-dia.html
6. Subsòl de l'emita de la Mare de Déu de Santiga (Vallès Oriental). Fotografia de l'autor del blog
7. Informació sobre la MDD de l'Abellera , de la Col·lecció Mariològica Santaló Rull. fotografia de l'autor del blog
8. Ermita de la MDD de l'Abellera (Prades, Baix Camp). Fotografia cedida per Gerard Gómez Bigorra