Les bruixes: hereves d'una antiga religió de la Terra? (1). (Witches : inheritors of an ancient religion of the Earth ?)

Amb el que direm a continuació no pretenem de cap manera poder afirmar allò que els mateixos especialistes no han estat capaços de poder determinar. És a dir si existia un autèntic patró en el gran número de casos de persones (majoritàriament dones) que van estar jutjades i condemnades per practicar la bruixeria a Europa, fonamentalment entre els segles XV i XVIII. La caça de bruixes va arribar fins i tot als Estats Units, on el cas més famós va ser el de les bruixes de Salem, l'any 1692. A Catalunya, segons l'historiador Antoni Pladevall es van jutjar, com a mínim, entre els segles XVII i XVIII unes 400 persones acusades de bruixeria, tot i que en el segle XV algunes dones ja van ser condemnades a mort (tal com esmenta Jaume Roig en el Llibre de les dones, escrit entre 1455 i 1462).

1. Bruixes i bruixots ballant una sardana sota la lluna plena

La sardana, el ball típic català, tant seriós i pausat, prové dels antics balls rodons a les que acusa que ballaven les bruixes en les nits de lluna plena. Diversos textos ho testimonien. Podeu consultar un article molt interessant de Jordi Bilbeny, la sardana i la religió de les bruixes.









Les teories que sostenen que aquestes persones seguien una antiga religió neolítica que girava al voltant de la dona i la fertilitat, i en les que el Diable era una assimilació dels déus cornuts Pa o Cernunnos han estat molt criticades i actualment tenen poca credibilitat més enllà de les seguidores de la religió Wicca. Els autors més reconeguts que van afirmar aquesta relació entre l'antiga religió i les bruixes van ser l'alemany Ernest Jarcke, l'any 1928, Franz Joseph Mone l'any 1938, i sobretot l'arqueòloga Margaret Alice Murray, entre els anys 20 i 60 del segle XX. 

2. Portada del llibre El culte de les bruixes a Europa occidental

Tot i que Margaret Murray és coneguda fonamentalment per ser una de les autores que van afirmar que les bruixes seguien una antiga religió i té diverses obres al respecte com la que observem en aquesta portada, també va ser una arqueológa que va treballar en les excavacions dels poblats talaiotics menorquins als anys 30 del segle XX.

Altres teories afirmen que el fenòmen de la bruixeria va ser provocat precisament pels propis predicadors que afirmaven la seva existència, altres que va ser una elaboració teòrica dels propis inquisidors i autors de l'època o també hi ha teories socio-econòmiques o antropològiques que tenen les seves pròpies línies d'explicació del fenomen. Nosaltres el que farem serà una petita contribució que preten sobretot considerar l'abundància d'aquest fenomen en l`àmbit català (sobretot per la cultura popular) tant en un marc geogràfic com històric i també precisar aquells elements que podrien ser indiciaris de que hi hagués un posit religiós precristià, com també les similituds del fenomen amb el xamanisme. Tot plegat diversos aspectes, que segons el nostre punt de vista, estan lligats fermament amb les creences de la gent amb la Terra, la natura, els cicles naturals i la màgia que envoltava totes elles des temps prehistòrics.

La gran importància de la bruixeria en la cultura popular catalana

Quan pensem en el fenomen de les bruixes i la bruixeria molt probablement ens venen el cap les imatges de les bruixes de llegendes i de películes, en segles llunyans entre l'edat i el barroc. Potser fins i tot recordem les famoses bruixes dels contes dels germans Grimm. En canvi les bruixes han estat fins fa poc molt més a prop de la realitat mental dels nostres avantpassats. En l'entorn rural a principis del segle XX( que era un espai on vivien moltes persones abans dels grans éxodes a les ciutats) no era estrany creure que alguna de les persones de la vila era una bruixa o bruixot. Fins i tot avui en dia queden algunes reminiscències en entorn rural, com pot ser el fet de col·locar en els marcs de portes i finestres algunes flors per allunyar a les bruixes.

3. Flor carlina i creu feta amb palmó beneit a una porta

Avui en dia encara podem trobar  flors com la carlina o creus fetes amb el palmó beneit el Diumenge de Ramsa clavades a les portes i finestres de cases d'algunes viles de les comarques del Pirineu o  la Garrotxa

Cels Gomis i Mestre (1841-1915), en la seva obra LA BRUIXA CATALANA, Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915, ho refereix d'aquesta manera:

"Amb prou feines existeix cap poble a Catalunya, on no hi hagi una bruixa o més. Tothom sap qui són, tothom les coneix per llurs noms, tothom les mira amb un cert respecte barrejat de por, tothom procura fugir-ne fent-los pas quan les troba pel camí per no atreure's la seva maolvolença. Però hi ha pobles priviliegiats, pobles en que les dones ja neixen bruixes, pobles en que la bruixeria passa de mares a filles com una herència de maledicció. Solivella, Miravet, Altafulla, Badalona, Llers, Ventalló i Arbúcies són els que tenen fama d'haver donat un major nombre d'adeptes al Príncep de les Tenebres.

Poques són les contrades on no hi ha un gorg, una cova, una plana, un turó, un puig, que no porti el terrorífic nom de les bruixes. Per cap diner del món no hi aniria ningú de nit, a cap d'aquests indrets maleïts."

Una  simple recerca ràpida en el buscador del Institut Cartogràfic de Catalunya, ens aporta uns 80 topònims amb nom de bruixa o bruixes. Llocs geogràfics diversos reben aquest nom popular; serra, carena, sot, pic, clot, cingles, font, puig, roca, bac, pont, faixa, barranc, pla, toll, torrent, canal, mola, turó, tossal, coll, ereta, altar, prat, bosc, camp, era, bassa, salt, collet, torre, plaça. D'aquests llocs, a avegades, hi ha tradicions populars que expliquen el perquè d'aquest nom. Alguns d'aquests llocs tenen encara cert encant i misteri. Un exemple clar és la Cova de les Bruixes de Mallorca, que podeu observar en la fotografia següent.

4. Cova de les bruixes, Mallorca.

Un altre exemple és el paratge anomenat la Plaça de les Bruixes, a Riells del Fai. En aquest turó diuen les tradicions que es reunien les bruixes.

5. L'anomenada Plaça de les Bruixes, a Riells del Fai (Barcelona)

Es digne també de consideració la gran quantitat de plantes que tenen també el qualificatiu de "bruixa". Segons refereix la farmacèutica M.Àngels Bonet i Galobart (Les plantes de les bruixes, dins del número 5 de la revista Vallesos) algunes tenen aquest nom per ser tòxiques com és el cas de la morella vera, també anomenada tomatera de bruixa. Altres perquè provoquen per contacte irritacions a la pell, com ho fa la lleteresa o llet de bruixa. Algunes són males herbes, de les que els pagesos han de tallar constantment perquè no envaeixin els sembrats, com les anomenades bruixes  (el margall bord). Però les més, interessants per tenir en compte els coneixements naturals que disposaven moltes de les dones que eren conegudes com bruixes, són les plantes que segurament han merescut la denominació pel fet de ser usades en medicina popular tot i contenir substàncies potencialment perilloses, de manera que és possible que el seu ús quedés tradicionalment reservat a persones especialitzades en l'elaboració de remeis. La ruda, coneguda com herba de bruixa i que és abortiva si és pren en proporcions elevades seria un bon exemple. 

6. Planta d'estramoni que brota de forma espontània

L'estramoni (Datura stramonium) o herba talpera era utilizat com a tractament eficaç de l'asma però també el feien servir les bruixes en els seus ungüents abans d'emprendre els viatges nocturns. També utilitzaven la belladona (Atropa Belladona) i el jusquiam negre o herba queixalera (Hyoscyamnus niger).

Un altre punt a tenir en compte sobre la consistència de la bruixeria a terres catalanes són l'existència dels comunidors a prop de les esglésies. Els comunidors són petites construccions en forma de porxada, normalment oberts als quatre vents, que eren utilitzats pels capellans per conjurar i exorcisar el temps. Els conjurs sovint eren adreçats en contra de les bruixes, ja que popularment es creia que les bruixes creaven les tempestes i les calamarçades que destruien els conreus. Fins i tot, encara a principis del segle passat en el mon rural hi havia gent que creia que les bruixes viatjaven dins dels núvols provocant les pedregades. En el llibre de Cels Gomis trobem diversos exemples. Només a la zona dels dos Vallesos hi ha 11 comunidors.

7. Dues imatges del comunidor de la Mare de Déu de Salgàs (Berguedà)

Altres punts interessants són la relació que a vegades trobem amb el fenomen de les bruixes i el megalitisme. En en cas català el més conegut és la tradició que parla sobre les bruixes i la Pedra Gentil de Vallgorguina. Aquesta relació, les similituds amb el xamanisme i alguns detalls sobre la cacera de bruixes a Catalunya la detallarem en una entrada posterior.

Fotografies

1. Bruixes i bruixots ballant una sardana sota la lluna plena
2. Portada del llibre El culte de les bruixes a Europa occidental
3. Flor carlina i creu feta amb palmó beneit a una porta
4. Cova de les bruixes, Mallorca.
5. L'anomenada Plaça de les Bruixes, a Riells del Fai (Barcelona)
6. Planta d'estramoni que brota de forma espontània
7. Dues imatges del comunidor de la Mare de Déu de Salgàs (Berguedà)

Algunes obres d'art contemporànies inspirades per la Deessa Terra. (Some contemporary artwork inspired by Goddess Earth).

Tal com enuncio a les primeres línies d'entrada del blog, aquest és un espai en el que es vol remarcar l'abundància d'aspectes vitals relacionats amb la Deessa Terra. 

Avui veurem alguns exemples d'obres d'art contemporànies que han estat inspirades fonamentalment per alguns dels punts simbòlics del seu llenguatge. Elements simbòlics que ja han anat sortint en les diferents entrades del nostre blog; com poden ser  la fertilitat, la lluna, l'aigua o l'arbre, i que complementen la imatge de la dona com a representació de la Deessa Terra. Només són algunes mostres, seleccionades fonamentalment perquè els seus propis autors fan referència a la seva inspiració. No cal haver de visitar un museu per contemplar obres similars, només cal que ens passegem per les nostres ciutats per poder observar mostres artístiques en les façanes de les cases o en l'art urbà (l'eixample de Barcelona és un gran exemple), tal com ja indicavem en una de les primeres entrades al parlar de l'escultura de Josep Clarà, la Deessa o l'Enigma, situada a la Plaça de Catalunya de Barcelona.

1. Femme, de Joan Miró. 1981. Casa de la ciutat de Barcelona

1. En aquesta obra escultòrica de bronze de Joan Miró trobem recollits alguns dels símbols més significatius de la Deessa Mare com a procreadora i font de vida primordial; el seu color fosc, les natges prominents i la concavitat profunda en forma de llavor invertida a l'abdomen que evoca una  vulva de grans dimensions. Tenim doncs certes similituds amb la Venus de Gavà.
La seva mitad inferior careix d'apèndixs diferenciats, a la manera d'un estrat o una campana, simbologia que tal com afirma Eric Neumann d'altres representacions, porta a la nostra memòria la figura de Gaia, la Mare Terra, ja que el territori inferior es correspon amb la fertilitat.                                                                                                                   

2. Laia l'arquera, de Josep Maria Brull,1998. Rotonda d'entrada a Mataró.

           























                                       
2. Tal com ja destacava anteriorment, la Deessa apareix a través d'innumerables símbols que pertanyen a la imatge primordial de les forces esbalaidores i terribles de la natura que embolcallen el destí de l'ésser humà. 
L'autor d'aquesta escultura, referia al seu respecte:
"Laia té l'esperit de les escultures prehistòriques. La terra fèrtil, maternal i terrible quan es defen. L'atribut de l'arc de la figura és un toc referencial a Artemisa, dona d'un rei grec, caçadora, recol·lectora d'herbes medicinals que també porten el seu nom."

3.4 i 5. Escultures de l'escultor Jordi Casamajor. Els títols de les obres ja ens indiquen directament la seva referència a la Deessa. En cadascuna d'elles podem observar alguns dels elements clau de la seva simbologia. La Gran Deessa aixeca cap el cel la mitja lluna, és a dir que l'element celest la seva caractística fonamental; la mateixa mitja lluna que apareix en les deesses antigues tals com Isis, Artemisa, Astarté o, com ja hem vist, amb la Verge. La Deessa amb un símbol arboriforme, a part de mostrar els elements propis del sexe femení té una incisió a l'abdomen en forma d'arbre. L'arbre està lligat a la Deesa Terra com a màxim exponent del desenvolupament en els tres estrats; subterrani, terrenal i celest, tal com ja indicavem en la nostra entrada de la festa del Pi de Centelles. Finalment, la Deessa de les Muntanyes, aixeca cap els cels les muntanyes de les que Ella és reina i mestressa. Ja hem parlat en ocasions anteriors de la Deessa de la Muntanya, per exemple la deessa vasca Mari. L'autor resalta en les tres representacions els collarets, que solien portar algunes imatges de deesses o sacerdotesses, tal com trobem a les Dames iberes. També és digne d'esmentar la simbologia laberíntica de l'obra número 5, ja que l'escultor Casamajor és un gran coneixedor dels petroglifs.

3. Gran Deessa, Jordi Casamajor, 2011.

4. Deessa amb símbol arboriforme, Jordi casamajor, 2012.

5. Deessa de les Muntanyes, Jordi Casamajor, 2014.

6. En aquesta darrera obra d'art, l'artista evoca directament les antigues figuretes de les Venus paleolítiques, que ja vam comentar en una entrada anterior. El color negre de nou, l'exageració de la zona dels malucs i els pits, el cap esquemàtic recorden amb formes actuals l'antiga Deessa Terra de les coves i santuaris prehistòrics. Si voleu mirar les diverses figures de l'exposició del 2007 de de Lluís Ventós a la Sala Parés, comprovareu com algunes són molt similars a la Venus de Monruz.

6. Deessa, de Llúis Ventós, 2006.

Fotografies

1. Femme, de Joan Miró.
2. Laia l'arquera, de Josep Maria Brull
3,4,5. Deesses de Jordi Casamajor.
6. Deessa, de Llúis Ventós, 

La Mare de Déu d'Agost: la Mare Terra adormida i les espigues.(The Virgin August : Mother Earth sleeping and spikes)

El mes d'agost es ple d'actes festius a la gran majoria de pobles de Catalunya i d'Espanya, festes que coincideixen sobretot amb el dia central del calendari; la festivitat de la Mare de Déu de d'Agost, el dia 15. Son molts els pobles i ciutats que celebren la seva festa major. La raó fonamental és que en aquest moment finalitzava la feina de la sega als camps i es recollia la collita de cereals. Segons Joan Amades aquesta festivitat, que es celebra com a mínim des del segle VIII (és a dir, que amb tota probabilitat és perd en la nit dels temps) prové de la festivitat pagana en que es celebra el goig de les collites entre l'època d'arreplegar el gra dels cereals i la verema del raïm. Aquest és per tant un moment de pausa o de repòs en la tasca agrícola en que la terra reposa, com la Mare de Déu adormida i reneix el dia 8 de setembre (festa de les Mares de Déu trobades) que es la data d'inici de les feines agrícoles després del repòs de l'estiu.

Aquest dia és anomenat (cada vegada menys, per cert) el dia de l'Assumpció de la Verge. L'Església Catòlica va voler escollir aquesta data (i no va ser fruit de la casualitat) com el dia en que la Verge Maria va morir i va pujar en cos i ànima al regne dels cels. La seva mort no es celebra gaire en el moment actual, però amb anterioritat a l'època dels nostres avis sovint es trobava en alguns temples cristians la imatge de la Mare de Déu adormida o morta. Era una talla de la Verge estirada en un llit amb els ulls tancats.

1. Fotografies de la MDD Adormida de l'Arxiu Mariològic Santaló Rull 

 Aquesta imatge, tal com expressen alguns autors i està contemplat en la pàgina oficial de les festes tradicionals catalanes, té a veure amb la divinitat de la Terra i també de la Lluna:

La tradició cristiana explica que la Mare de Déu està adormida o morta. Aquesta representació de la Mare de Déu està relacionada amb el fet que el 15 d'agost és un moment de pausa en la vida agrícola, durant el qual, segons la creença popular, la terra (la Mare de Déu) resta adormida i reposa després que s'hagi fet la collita dels seus fruits. 

La tercera característica d'aquesta imatge, també present en d'altres imatges en què es remarca la divinitat de la marededéu, és que als peus d'aquesta dona dorment hi ha una mitja lluna, motiu pel qual en alguns indrets també se l'anomena Mare de Déu de la Mitja Lluna. La presència de la lluna s'explica primer perquè, així com el Sol està identificat amb Jesucrist, la lluna ho està amb la Mare de Déu. La mitja lluna expressa doncs aquest estat dorment de Maria. Per altra banda, la mitja lluna és el símbol dels antics turcs i dels cristians ortodoxos, els que a principis del segle IV van començar a celebrar la festa de la Dormició de Maria a l'actual Turquia. També ho és dels actuals musulmans, que també reconeixen a Maryam com a la mare de Jesucrist. 

3. La mitja lluna sota els peus de la Verge

2. MDD Adormida de Bètera, Camp de Túria

També hi ha autors que afirmen en altres aspectes relacionats amb la mateixa simbologia (Mare Terra adormida/ mort dels cereals). Tenen en consideració la màxima lluentor de l'estel Spica, és a dir l'estrella de l'espiga. Uns diuen que se li va consagrar el signe zodiacal de la Verge perquè l'època de la collita s'obria el dia 22 d'agost, moment en que el sol entrava en aquest signe. Altres creuen que era perquè l'estel Spica, l'astre principal de la constelació de la Verge, desapareix de l'horitzó el dia 15 d'agost, el que coincideix amb la màxima aridesa dels camps (agostament) i torna a aparèixer al cel el dia 8 de setembre (festa de les Mares de Déu trobades i època de verema). Idees que reforcen l'assimilació de la Verge amb l'espiga de cereals, com a Deessa Terra, tal com ho feren les antigues deesses dels cereals, Ceres o Demeter. No s'ha d'obviar que identificació de la constel·lació  de Virgo prové de l'antiga Mesopotàmia, tot i que llavors ja era anomenada l'Espiga de Cereal, per la seva forma. L'espiga que portava una altra deessa mare a la ma, la deessa Shala. 

4. Gravat seljúcida (s.IIaC), de la constel·lació de Verge, en la figura de la deessa Shala portant una espiga

 A continuació recollim un parell de imatges de Mares de Déu amb espigues de cereals. 

5. Verge de les Espigues, Monza (Itàlia)

6. Verge de la Vega, Haro (Rioja)

Fotografies

1. Fotografies de la MDD adormida, fons Santaló Rull. Fotografia de l'autor del blog.
2 i 3. MDD adormida de Betera i detall de la mitja lluna.
4. Gravat sel·lúcida de Virgo
5. Vergen de les Espigues (Monza, Itàlia).
6. Verge de la Vega, Haro (Rioja) 

Sant Miquel del Fai

Sant Miquel del Fai és d’aquests llocs que transmeten una bellesa especial i que sense cap mena  de dubte fan palesa que el culte a la Deessa  va ser des de temps molt antics força important en les coves i salts d’aigua que l’envolten. La presència de la fèrtil natura es condensa en un espai reduït , que en forma d’embut convergeix en el punt més important, la troglodítica església de Sant Miquel.

1. Fotografia de l'autor del blog on s'observa el santuari de Sant Miquel del Fai al mig de la cinglera

El lloc on és l’església de Sant Miquel es correspon amb el punt central de la vall i des don cau un dels dos salts d’aigua. Si veiem aquesta vall com les cames obertes d’una dona podem situar perfectament l’església, que està construïda en la mateixa cova troglodítica d’adoració a Venus, com la vulva sagrada. Tot això no es fruït d’una ment escalfada, ara veurem els fets que ho confirmen…

2. Entrada a l'ermita troglodítica de Sant Miquel del Fai, dins d'una cova o bauma

Els mateixos autors del llibre de Llegendes de Sant Miquel del Fai ho diuen a la seva manera; “Sant Miquel del Fai es replega fetalment a l’entrada dels cingles, quelcom de maternal l’embolcalla”.

Altres elements ens reforcen l’existència dels cultes a la deessa abans de que fos cristianitzat en nom de Sant Miquel.  El mateix Antoni Pladevall , en les llegendes, refereix sense embuts:

“Molts anys abans d’existir el monestir dedicat al sant Arcàngel, les coves estaven dedicades a la deessa Venus. 

Mentre el cristianisme penetrava per les nostres contrades l’Arcàngel Miquel, Príncep dels Exèrcits Celestials, netejà de paganisme la comarca enfonsant als abismes del Fai i els seus gorgs, a totes les fades malèfiques. Les veus que s’escolten des del fons dels gorgs responen: Som les fades d’aquests contorns que varen caure als gorgs.”

3. Relleu de Sant Miquel a la capella del santuai. Fotografia de l'autor.

En el punt central dels nervis de la capella troglodítica de Sant Miquel del Fai trobem aquest relleu de Sant Miquel matant el dimoni. El dimoni du una cua plena d'escames que assenyala el seu caràcter aquàtic i tectònic

Hi ha autores i autors que diuen que les deesses d'una religió poden ser incorporades a d'altres teologies com dimonis, dracs i serps, de les que generalment es diu que viuen en les obscures profunditats de les aigües primigènies.

La mateixa llegenda sobre el convent de monges de Sant Miquel, també sembla referir-se al mateix, si prenem en compte que en aquest cas es pot estar referint a les antigues sacerdotesses del culte a Venus. Aquestes monges perden el camí del Senyor al mantenir tot tipus de plaers mundans amb una comitiva de formosos i galants cavallers que anant de caça es perden i van a parar al convent. El seu càstig fou terrible, ja que cairen també al fons de la vall, precipitat el convent per les dues cascades desbordades.

Les sacerdotesses antigues de la deessa mantenien relacions sexuals de caire ritual, podria estar indicant doncs també la substitució del culte.

Es de destacar la construcció de les dues esglésies a prop de les coves. La de Sant Martí, sobretot, es a escassos cinquanta metres de l’entrada de la cova de les Tosques. El culte de l’interior de les coves es desplaçat a l’espai cristià, probablement amb el desplaçament físic d’algun objecte betílic, en cas que existís en l’interior de les grutes.

3. Entrada a la cova de les Tosques. Foto de l'autor

Entrada a la cova subterrània de Les Tosques. A la part superior podem veure l'església de Sant Martí, temple que va ser aixecat amb molta seguretat per cristianitzar aquest espai que seria sagrat pels antics pobladors de la vall del riu Tenes.

La troballa de la imatge de Sant Miquel, com no, es trobada també per l’animal solar , el bou. El lloc de la troballa es correspon on està la capella troglodítica. Hi fundaren allí un convent amb el títol de “Solitaris de Sant Víctor”. Un detall curiós és que la imatge del sant era tota daurada i la cama per on l’havia agafat el bou  havia quedat negra. Com es natural procuraren fer daurar la cama del sant però per molt que la pintaren sempre tornava al seu color negre. L’autor (Francesc Maspons i Labrós) parla a l’any 1876 com si aquesta imatge existís en aquell moment (hores d’ara a Sant Miquel desconeixen el lloc on es troba). La cama negra pot tenir relació amb la matèria negra que el sant sotmet (femenina, fèrtil com la deessa negra) i també amb el simbolisme iniciàtic del coix. 

Les llegendes sobre goges, encantades i  dones d’aigua són abundants en la zona de Sant Miquel del Fai i rodalies.

4. Cova de Sant Miquel del Fai on les llegendes parlen de dones d'aigua

Per exemple la de la donzella de la cova: al final de la cova de Sant Miquel hi  ha un palau amb cambres meravelloses on viu la donzella encantada, la llegenda de Les encantades de Vall de Ros, o la de la dona d’aigua: Força interessant, ja que té relació amb la collita del blat, enriquint doncs l’element de culte aqüífer amb el de la deessa de grà. És una història en la que l’hereu del mas de Vilaplana es casa amb una dona d’aigua, amb la condició de que mai l’anomeni com a dona d’aigua. Quan la dona d'aigua ordena als pagesos que seguin el blat quan encara és verd, l’hereu indignat diu el seu nom. Això provoca que ella desapareix-hi i posteriorment també s’emporti els seus dos fills. 

5. El santuari i els dos salts d'aigua espectaculars, del riu Tenes i del riu Rossinyol

  Fotografies

1, 2 i 3 fotografies de l'autor del blog.

4. Cova de Sant Miquel del Fai

5. Santuari i salts d'aigua