La sorprenent ermita de San Miguel de Arretxinaga i els grans megàlits cristianitzats

La cristianització del paganisme i del culte a la Deessa Terra és un continu motiu en les entrades del blog que esteu llegint. Els esforços que va fer l'Església, a partir del moment en que el culte cristià va esdevenir oficial en l'Imperi Romà, per poder erradicar els ritus i tradicions que no encaixaven en el seu credo va mostrar múltiples formes: des de la destrucció d'espais i símbols sagrats pagans (arribant a la mort dels individus que seguien aquestes creences, tal com havia passat anteriorment amb els propis cristians) fins a formes més subtils com podien ser la cristianització dels antics temples, llocs o festivitats paganes.

El cas del que avui parlarem és un de tants en els que es fa molt difícil (per no dir impossible) poder trobar una explicació "cristiana" del perquè apareix en un espai sagrat d'aquesta religió elements "estranys" que no tenen cap sentit en les pràctiques ni simbologia catòlica. Ens referim a l'església de San Miguel de Arretxinaga; una mostra realment sorprenent de la cristianització de grans roques de pedra sagrades de de l'Edat de Pedra. Pedres que continuen aixecades dins del temple cristià aportant una imatge realment surrealista i màgica, i que tenen una antiguitat de 40 milions d'anys. Tal com diuen alguns; un temple dins d'un altre temple...

1. Les tres grans pedres sobre l'altar de Sant Miquel d'Arretxinaga.

Aquesta ermita es troba la petita localitat de Markina-Xemein, a Bizkaia (País Vasc). Evidentment ens trobem amb tres grans rocs megalítics que ja eren sagrats en l'Edat de Pedra. Un dels indicis que ens demostren que els homes prehistòrics ja els tenien com a part important del seu imaginari religiós és que en l'any 1904 es va trobar a sota tres trossos de sílex i una pedra de magnesita dels que han anat apareixent en els jaciments de l'Edat de Pedra. El seu nom fa referència a aquestes pedres singulars, ja que Arretxenaga significa en eusquera "lloc on descansen o jeuen les pedres". 

Tampoc és pot obviar el sant al que es va dedicar aquesta ermita cristiana. Tal com ja vam comentar en la nostra entrada de Sant Miquel del Fai, aquest sant arcangel és una de les figures cristianes a les que s'hi han aixecat més temples en llocs que anteriorment havien estat pagans, cosa que també passa amb la figura de Sant Jordi (com referim en l'entrada dedicada a Sant Jordi de Puigsesloses).  Els dos són matadors de dracs i dimonis, simbologia sencilla que aborda el símil sobre el culte cristià que trepitja o elimina els antics cultes pagans o diabòlics, cultes que sovint anaven associats a espais o aspectes sacres de la Mare Terra. 


Tal com afirma Jose Maria Satrústegui en el seu article "Reminiscències del culte precristià en la devoció de Sant Miquel" les referències bíbliques de Sant Miquel no són gaire freqüents en les Sagrades Escriptures. Quan a ell es refereix és com a defensor de jueus i cristians. La més coneguda és a l'Apocalipsis on apareix com abanderat dels àngels reials en lluita oberta contra el drac: "i es va travar una batalla en el cel: Miquel i els seus àngels van iniciar el combat contra el drac. I el drac va lluitar i amb ell els seus àngels, i no van poder resistir, i no es va trovar lloc ja per ells en el cel". Satrústegui afirma també que els primers temples cristians (basíliques) dedicats a Sant Miquel es van aixecar curiosament sobre llocs amb antics cultes pagans i afegeix que un dels primers temples cristians de Navarra, San Miguel de Excelsis, amb restes carolingis, també hauria d'aixecar-se damunt de llocs sagrats pagans. I cita al cardenal A.I. Schuster; "la primitiva església va veure a Sant Miquel, vencedor de Satanàs, com abanderat en la lluita contra el paganisme. És el que el va situar per damunt dels altres sants".  

 

2. Sant Miquel matant el drac dins de les pedres.

Un altre aspecte a tenir en compte són les tradicions que es segueixen mantenint vives respecte a les enormes pedres sagrades i que ens informen del seu antic passat relacionat amb la fertilitat i la curació de la Gran Mare Terra. Segons els gran José Miguel Barandiarán existia la tradició de que els solters que passaven pel mig dels tres blocs de pedra es casarien abans d'un any, com també que alguns dels trossets de pedra que es podien arrencar podien curar algunes malalties. El temple actual és del segle XVIII i està aixecat sobre altres contruccions anteriors: la coberta és amb forma de vuit teulades i està dins de la ruta de Sant Jaume, el que li afegeix de nou un altre element de importància màgica ancestral. 

3. L'ermita de San Miguel de Arretxinaga, tal com diuen alguns; temple que conté un altre temple.

Fotografies

1. Les tres grans pedres sobre l'altar de Sant Miquel d'Arretxinaga.

2. Sant Miquel matant el drac entre les pedres.

3. L'ermita de San Miguel de Arretxinaga, tal com diuen alguns; temple que conté un altre temple.

Una cova de fertilitat en el País Dogó (A cave fertility in Dogon Country)

Possiblement haureu escoltat parlar alguna vegada sobre el poble dels dogon. Han aparegut en nombrosos documentals en els que destaquen la seva riquesa folclòrica i mitológica. Grans artistes que han elaborat precioses talles en fusta i màscares. També són força coneguts per la seva relació mitològica amb l'estrella Sirius i pel fet de que en les seves tradicions mitològiques parlin sobre una hipotètica germana petita d'aquest famós estel que gira al seu voltant durant 50 anys (el que es coneix com Sirius B) i que va ser descoberta només gràcies a potents telescopis (això ha fet omplir alguns dels documentals dels seguidors del fenomen extraterrestre, en els que suposen o fins i tot afirmen que aquest mite dogon representa les restes dels coneixements que van portar a la Terra uns éssers inteligents del sistema estelar de Sirius. 

El mateix Carl Sagan va intervenir en la discussió afirmant que aquests coneixements podien procedir de la informació sobre el tema transmesa per algun científic occidental abans de que es tingués consciència del mite, recollit per primera vegada per un antropòleg francès en els anys 30.

1. Poblat de Telly, País Dogon. Es pot distingir horitzontal al mig del penya-segat. Fotografia de Maria Carmona.

Sigui com sigui, el que no es pot generar cap mena de dubta és que els dogon (aquest antic poble que ha estat capaç se seguir mantenint les seves tradicions tot i la inflùencia de la religió musulmana, el cristianisme i el turisme occidental) tenen una riquesa cultural, antropològica i mitològica extraordinària, que han sabut mantenir gràcies a les tradicions orals. L'univers fascinant creat per aquestes tradicions ha pogut arribar fins els nostres dies, encara que el turisme ha fet força mal (no podem obviar que és una de les fonts principals de l'economia de Mali, país on trobem la gran majoria de poblats i llocs sagrats dogons).

2 .Relleu amb mitologia dogon. Fotografia de Maria Carmona

Aquest relleu es troba en una de les parets de les cases incrustades en el poblat de Telly, enmig d'un gran penya-segat. És una de tantes mostres de la simbologia mitològica dels dogon. 

I es que, tal com va revelar l'antropòleg Marcel Griaule (un dels que millor ha conegut la cosmogonia dels dogon) el que ells anomenen com a sagrat (el Sangha) i els pobles dels penya-segats (com els que podeu observar en les fotografies d'aquesta entrada) estan intimament lligats i barrejats amb la realitat. Alguns autors afirmen també, en una visió més pràctica, que el fet de que els dogon s'establissin a partir del segle XV en els poblats dels penya-segats va ser degut a la seva ferma voluntat de poder mantenir les seves tradicions i religions animistes en oposició a l'expansió de la religió musulmana. Gràcies a això ha pogut arribar la seva cosmogonia fins l'actualitat.

3. Una altra visió més propera del poblat dogó de Telly. Fotografia de Maria Carmona.

Entre les diverses visions mitològiques i tradicions volem destacar una força interessant i gens estranya per a nosaltres, que ens ha estat transmesa per la nostra amiga Maria Carmona. En un viatge turístic en el que va tenir la fortuna de poder visitar, entre d'altres, el poblat de Telly, els guies li van explicar que en una de les coves d'aquest penya-segat hi ha una cova que era visitada per les dones per tal de demanar fertilitat. Era com un "oracle de la fertilitat". Per fer aquesta petició les dones s'asseien en unes roques planes i tocaven quatre pits de pedra i fang que tenien al davant. Aquesta antiga cerimònia és comú a moltes de les tradicions relacionades amb la petició de favors a la Deessa Terra com a Gran Mare. Ritus ancestrals que s'han seguit mantenint fins i tot a Occident, en les Pedres Sagrades de procedència neolítica (dolmens i menhirs entre d'altres) com també en coves que han estat considerades com a sagrades i en les que les dones recollien aigua i fang amb propietats curatives i fertilitzadores. Podeu consultar algunes de les entrades anteriors relacionades: Nuria, l'Olla de la Gran Mare. Els rocs sants del Baix Berguedà. Fossils sagrats i la Deessa Mare. El recipient de la Deessa Terra: la Mare de Déu de les Olletes. La Cova de les Encantades. L'unió de contraris: l'Ídol d'Almargen. 

4. Les quatre mamelles dins de la cova de la fertilitat. Fotografia de Maria Carmona.

El Mont-Rebei i les Senyores del Congost (The Mont-Rebei and the Mistresses of the Gorge)

Com ja he comentat en diverses ocasions hi ha llocs on la Deessa Terra es mostra amb la seva millor cara. En poques ocasions tenim la fortuna de que cap dels nostres congèneres encara no l'hagi desgraciat. Us he volgut mostrar en entrades anteriors alguns d'aquests paratges destacables; el Santuari de Núria, Sant Miquel del Fai, el Santuari de la Fontcalda o la muntanya sagrada australiana Uluru entre d'altres.

El cas d'avui és una autèntica joia paisatgística que esperem que es conservi així durant molts anys; l'únic gran congost de Catalunya. Com passa sovint en aquestes espais, sempre ha d'haver alguna empresa sense escrúpols pendent de destruir-lo o alterar-lo en "pro del bé comú". Una empresa hidroelèctrica té la intenció d'aixecar una presa per fer un embasament.

1. Vista del Congost de Mont-Rebei, per on discorre el riu Noguera Ribagorçana.

El Congost de Mont-Rebei el forma el riu Noguera Ribagorçana en el moment en que travessa la Serra del Montsec. El més impressionant és, però, poder contemplar-ho caminant pel camí excavat a la paret del congost. Hi ha punts en que les parets arriben, ni més ni menys, que a 500 metres d'alçada i on la seva separació entre els dues vessants s'apropa només fins a 20 metres. Aquesta passejada no és aconsellable a persones que puguin tenir vertigen, tot i així en dies festius és enormement transitada per tot tipus de persones, fins i tot famílies amb nens petits. 

2. Fotografia de l'autor del blog on s'aprecia el camí del Congost i els caminants.

Una altra manera de poder copsar la seva esplendor es fer una excursió amb caiac pel riu, el que provoca també un efecte de vertigen contrari, al poder observar aprop les dues grans parets rocoses de banda i banda del congost que s'enlairen fins el cel. No es gaire complicat llogar un caiac en el mateix congost i la tranquil·litat de les aigües del Noguera Ribagorçana en aquest trajecte  fa que moltes persones ho puguin gaudir.

3. En pocs llocs del nostre entorn  podem viure l'esplendor de la Terra com aquest.

I com no podia ser d'una altra manera, en el mateix congost tenim dos petits temples aixecats a Mares de Déu trobades, que ens indiquen que molt abans de l'expansió de la religió cristiana els pobladors de les rodalies veneraven algun dels múltiples aspectes de la Deessa Terra. Com ja sabeu, perquè ho hem exposat en moltes de les entrades del blog, la figura de la Verge a partir del segle XII va ser un magnífic mètode perquè l'Església pogués absorbir el gran nombre de pagans que seguien adorant la Vella Religió de formes diverses. Les aparicions de imatges de la Mare de Déu de forma "miraculosa" en coves, muntanyes, rius, arbres, fonts, coves, plantes, etc en són un testimoni aclaparador. 

En el cas del Congost de Mont-Rebei trobem dues ermites dignes de tenir en compte en aquest sentit, ja que la seva posició estratègica i per estar situades a la part meridional i septentrional ens les poden fer veure com autèntiques Senyores del Congost. Ara us explicaré perquè...

Avui en dia ens és impossible poder trobar cap informació que ens pugui confirmar una possible teoria sobre l'emplaçament d'aquestes dues ermites. En el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització esmentem els diversos aspectes sagrats que van aconseguir ser sincretitzats mitjançant la figura de la Verge. Un d'ells són els ritus de pas. En alguna ocasió hem pogut constatar que les imatges de les Mares de Déu trobades van aparèixer en llocs que eren sagrats per la principal raó de què eren rutes importants i en els punts perillosos els viatgers demanaven la protecció de la divinitat o dels genis tutelars del lloc.

3. Mapa del Congost de Mont-Rebei

Si coneixeu el Congost de Mont-Rebei podreu estar d'acord amb mi en què les dues ermites que a continuació detallaré es troben en els dos extrems de la part més estreta i agrest del congost, el què es correspon amb el tram més engorjat, a part de què gaudeixen d'una visió espectacular sobre el paisatge. En el plànol de l'esquerra podeu veure la situació de la Mare de Déu del Congost, al Nord i la de la Mare de Déu de la Pertusa, a la part sud del Congost.

La Senyora Nord de Mont-Rebei: la Mare de Déu del Congost

En la part més septentrional del congost (en aquest cas a la banda occidental, és a dir l'aragonesa) trobem l'ermita de la Mare de Déu del Congost. En la fotografia que teniu a continuació la podeu observar encimbellada dalt del turó de la dreta (banda aragonesa). A sota el riu Noguera Ribagorçana  en direcció sud-oest. A l'altra banda de la llengua de terra que es veu a la part inferior esquerra de la fotografia es on comença la part més 

4. L'ermita de la Mare de Déu del Congost o de la Llagosta. Fotografia de l'autor del blog.

6. Vista actual de l'ermita de la MDD del Congost.

L'ermita de la Mare de Déu del Congost, també anomenada Nostra Senyora del Congost, es va construir l'any 1070 simultàniament amb una torre de vigilància, de la que encara es conserven restes. Al segle XIII es va restaurar i va adquirir l'aspecte semblant al que té actualment, que podeu distingir amb més claredat en la imatge que teniu a la dreta. 




Aquesta ermita, rep també un altre nom que també volem destacar i que avui possiblement ja no s'utilitza. Ens referim a la Mare de Déu de la Llagosta o Mare de Déu Llagostera. Això és que refereix Joan Amades en la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya:

Mare de Déu del Congost: Venerada a Xiribeta, en una ermita pròpia, situada en un turonet
 proper al riu Noguera. Fou trobada allí, un any d'una terrible plaga de llagosta, que assolava tots els conreus. I, el mateix dia, després d'haver trobat la imatge, va desaparèixer tota la llagosta, fins al punt de ser impossible trobar-ne cap, quan un moment abans era difícil de transitar pels camps. Aquesta circumstància la féu advocada contra la llagosta: hi ha qui diu que hi fou portada per aquests ortòpters. També se l'anomena Mare de Déu de la Llagosta i Mare de Déu Llagostera. 


Per tant, segons el gran folclorista Joan Amades, Nostra Senyora del Congost fou també advocada contra les plagues de llagostes. Aquesta circumstància no és única d'aquesta advocació, ja que no era extraordinari que les Verges fossin convocades per protegir les adversitats naturals que posaven en risc les collites i que provocaven grans estralls en la fràgil economia rural de l'Edat Mitjana o els temps del Barroc. La mateixa Mare de Déu de la Mercè de Barcelona o Nostra Senyora de Queralt de Berga en són dos exemples. També hi ha advocacions més llunyanes, com la Virgen de la Langosta, de Alpeñés (Terol) o de l'advocació canària de la Virgen de la Guia, que fins i tot en la seva imatge apareixen representades les llagostes com a record de la plaga de principis del segle XIX en la que se li va demanar protecció.

7. Detall de la imatge de la Virgen de la Guia (Gran Canaria)

Tant en la ma del Nen com en la de la Mare de la Virgen de la Guia (Gran Canària) es poden observar la representació de les llagostes. Ens podem fer la següent pregunta: a part del seu caràcter protector contra aquests insectes, no es troba també un significat de supremacia sobre ells? No podem ignorar aquest aspecte ambivalent, aquesta reialesa sobre el regne animal típic de la Gran Mare.




El que sí que és força inual és que l'advocació popular de la Mare de Déu insinui que la imatge va ser portada pels mateixos insectes i que rebi el seu nom, no com a protectora sino com a pròpia Senyora de la Llagosta. Aquesta potestat o naturalesa de control i connivència amb determinats insectes és una de les múltiples facetes de la Deessa Mare o Deessa Terra, tal com ja hem explicat en altres entrades, en les que destaca com a Senyora de les Abelles o Senyora de les Formigues Alades. 

La Senyora Sud del Congost: la Mare de Déu de la Pertusa

L'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa formava part del castell del Sant Llorenç, des d'on es controlava el Congost de Mot-Rebei. Està documentada des de l'any 1162, amb el nom de Petrapertusa.

Joan Amades diu que va ser trobada per uns pastors. També afirma que era reconeguda com a Mare de Déu del Roser.

Sense cap mena de dubte, la panoràmica i vistes que es poden contemplar des del seu emplaçament no poden deixar indiferent a ningú.

8. Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa presidint  el Congost de Montrebei

Fotografies

1. Vista del Congost de Mont-Rebei, per on discorre el riu Noguera Ribagorçana.
2. Fotografia de l'autor del blog on s'aprecia el camí del Congost i els caminants.
3. En pocs llocs del nostre entorn  podem viure l'esplendor de la Terra com aquest.
4. Mapa del Congost de Mont-Rebei
5. L'ermita de la Mare de Déu del Congost o de la Llagosta. Fotografia de l'autor del blog.
6. Vista actual de l'ermita de la MDD del Congost.
7. Detall de la imatge de la Virgen de la Guia (Gran Canaria)
8. Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa presidint  el Congost de Montrebei