En el Neolític les deesses de la Terra solien estar
representades portant serps, antics símbols de curació i fertilitat. La serp
amb aquesta simbologia seria utilitzada posteriorment amb un significat similar
en el bastó d’Escolapi (avui en dia encara la trobem en el símbol de la
medicina i de les farmàcies amb el mateix significat i a vegades de forma
equivocada està representat el caduceu d’Hermes).
Tal com afirmen moltes autores i autors, les deesses serps van ser destronades
quan els panteons dominats per divinitats masculines van envair les creences
centrades en la Terra. Tal com ja vam comentar en una entrada anterior, l ’oracle de Delfos –identificat amb GEA, la deessa de la Terra- estava al càrrec de
la sacerdotessa Pitia, que rebia els auguris asseguda en un trípode, al voltant
del qual s’enroscava la serp Pitó. Es diu que va ser Apolo el que va derrotar a
Pitó i es va apoderar del santuari. D’aquesta forma un déu cel vinculat amb l’enfermetat va vèncer
l’encarnació de la salut i l’enfermetat (1).
Com ja diem en altres moments els dracs i
les serps solen ser una al·legoria d’alguna antiga religió matriarcal.
Al Principat trobem diverses llegendes en les que
apareix el símbol de la serp gegant que sospitosament estan associades a la
pedra, a l’aigua i a la Mare de Déu, que finalment
queda com a custòdia de la pedra sagrada, tal com explicarem una mica més endavant. Però primer ens aturarem en unes mostres artístiques antigues que recullen a la perfecció la simbiosi entre aigua, serp i naixement.
Les piles baptismals serpentàries
Són nombrosos els gravats on s’associen les serps
amb l’aigua, un de tants els trobem en
la pila baptismal de l’església de Sant Martí de Tours, a localitat d’Ur
(Cerdanya francesa). A la
Cerdanya trobem diverses piles baptismals , que des del segle
XI es col·locaren dins de les esglésies. Acostumen a ser grans, rodones o
octogonals (símbol del naixement) i tallades d’un sol bloc de pedra. Les
decoracions consisteixen en uns curiosos i estranys signes i
representacions de rostres i serps. Tenen el misteri del primitiu i donen al
conjunt un aire fetitxista i esotèric que els emplena d’un inquietant encant. La seva antiguitat es desconeix i podrien ser
d’abans del segle IX (2) . Aquesta associació entre la serp, l'aigua i la pila baptismal com a símbol de naixement tenen la millor representació a Galícia, en la sorprenent i enigmàtica pila baptismal romànica de San Pedro de Muros (A Corunya).
1. La pila bautismal serpentària de San Pedro de Muros (A Corunya). ENLLAÇ |
Rondalles i llegendes de serps, pedres precioses, aigua i Mares de Déu
Per poder copsar els vincles que des d'antic s'han establert entre les serps, l'aigua i la Deessa Terra podem destacar algunes llegendes que les vinculen. Com passa sovint tenim uns arguments similars en llocs diferents.
Per poder copsar els vincles que des d'antic s'han establert entre les serps, l'aigua i la Deessa Terra podem destacar algunes llegendes que les vinculen. Com passa sovint tenim uns arguments similars en llocs diferents.
- La llegenda del serpent de Manlleu
La rondalla d’aquest ésser fabulós
explica el següent:
Aquest animal s’ho empassava tot. Un
serpent és una serp , però gran com una casa de pagès i proveïda d’una abundosa
cabellera que corona un diamant.
Un xicot s’atreví a endinsar-se a la Devesa i acabà descobrint
el cau del serpent en una pedra de molí.
Veié com el serpent, temorós que li
caigués a l’aigua, cada cop que anava a veure al Ter, es llevava el diamant i
el deixava dins al niu (dins el forat de la pedra de molí).
El noi va aprofitar l’ocasió per
rampinyar el diamant.
El serpent, valent-se dels seus dots
estranys va seguir el rastre fins la casa del noi.
El noi va amagar el diamant sota d’un
morter, que el serpent va voler aixecar o esmicolar i va morir en el intent,
esgotat i enroscat al morter.
El diamant del serpent, com a penitència
per haver-se eixit sa i estalvi , el xicot el va oferir a la
MARE DE DEU DE LA FONT i va estar allí fins que els francesos se’l
van emportar.
2. La llegenda del serpent gosa de gran vitalitat. ENLLAÇ |
La llegenda del serpent de Manlleu gosa de gran vitalitat en l'actualitat, el que per nosaltres és una mostra més de la gran potència de la simbologia que aporta la serp i la pedra preciosa. Cada juliol i agost es celebra la festa del Serpent de Manlleu, en la que es recorda la llegenda i la cançó que li és dedicada. Es fan correfocs amb una gran serp, un sopar al bosc de la Devesa, i es representen diverses obres.
D’aquesta primera rondalla podem
extreure les següents conclusions:
Podem relacionar el serpent, la pedra i
la roda de molí com el flux energètic del dolmen i la seva pedra, tot vehiculant-t’ho
amb el culte a la Deessa
(Devesa). És molt clara la relació entre la cristianització de la pedra en la
MARE DE DEU DE LA FONT , que seria la deessa que
cristianitzaria el lloc. Es un element també important el riu Ter, que amb la
seva aigua dona encara més empenta a la idea sobre l’energia important , vital
del lloc.
També es de destacar que el símbol de la
pedra es reincident en el conte, ja que el noi l’amaga dins del morter, que
acaba rebentant el monstre.
També hem de destacar que hi ha monuments
megalítics en forma de roda de molí (pedres circulars amb un forat al mig) que
són interpretats com pedres femenines, així com els menhirs són interpretats
com pedres masculines (3).
- El cavaller d'Hostoles
Tal i com ja tenim descrit en el serpent de Manlleu, aquesta
llegenda sobre la serp, la pedra , la font i la Mare de Déu, es repeteix de forma sospitosament
similar en diversos indrets, dels quals podem destacar aquests dos més de Catalunya.
Aquesta Mare de Déu es diu actualment també Mare de Déu de
Diuen els més vells que el brillant que va oferir el cavaller a
3. Gorg de Santa Margarida, LesPlanes d'Hostoles (La Garrotxa), on vivia una altra serp amb brillant al cap. ENLLAÇ |
Conten també que durant les incursions de l’exèrcit francès a
És evidentment que ens trobem amb una història explicada per encobrir el culte a una pedra precristiana que és entronitzada juntament amb
També és força interessant que la tradició arriba a remarcar l’existència de les campanes de Santa Margarida al fons del gorg. Tal com diu Nicholas Wilcox (pseudònim de Juan Eslava Galan) en Els Templers i
- La serp i el senyor del Castell de Vall d'Aro
A terres també gironines trobem una altre historia similar:
A Vall d'Aro hi vivia un serpent enorme, que duia una enorme
cabellera i amagava un "brillant gros com una magrana i tant lluminós que
de nit feia tanta resplendor com el sol i encara que fos de nit semblava que
fos gran dia". Quan anava a banyar-se, deixava el brillant a la sorra. El senyor
del castell d'Aro va ser prou ràpid per robar-li, mentre es remullava, la joia.
Empaitat per l'animal es refugià al castell. La fúria del rèptil es va traduir
amb cops i empentes, tan forts que torres i muralles van cedir sepultant tots
els habitants del castell.
(1) La Tierra sagrada , Brian Leigh Molyneaux. Editorial Debate. Madrid, 1996.
(2). La Cerdanya de sempre, Juan Antonio Bertran. Editorial Juventud, 1992.
(3) La Diosa. Shahrukh Husain. Editorial Debate. Madrid, 1996.
(3) La Diosa. Shahrukh Husain. Editorial Debate. Madrid, 1996.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada