El Pilar de la Deessa Mare (The Pillar of the Mother Goddess)

Tal com és força conegut, en el dia 12 d'octubre es celebra la festivitat de la Verge del Pilar, que coincideix amb la festivitat de la Hispanitat. Aquesta festivitat està relacionada, tal com diu el seu nom,  amb la Mare de Déu del mateix nom de la basílica de Saragossa. El seu nom prové del pilar o columna d'alabastre que suporta la petita imatge mariana.

En l'entrada d'avui tractarem primer sobre el simbolisme del pilar i després sobre les diverses teories que sostenen que el culte d'aquesta Mare de Déu es va establir a partir d'un antic culte a la columna o pedra que encara avui es conserva, o també les que sospiten que la talla mariana va substituir una antiga deessa pagana.

Sobre el significat i la sacralitat del pilar

Tal com afirmen Jean Chevallier i Alain Gheerbrant, en conjunt la simbòlica del pilar es semblant a la de l'eix del món, l'arbre i la columna. Expressa la relació entre els diversos nivells de l'univers i el jo; és un lloc de pas entre ells de l'energia còsmica, vital o espiritual, i un focus d'irradiació d'aquesta energia (1) Els autors refereixen casos de pilars sagrats de l'antic Egipte, la cosmogonia celta o rituals dels aborígens australians, entre d'altres, el que ens permet entendre la universalitat d'aquest símbol sagrat.

1. El pilar en el Món Clàssic també era sagrat. ENLLAÇ

. 

Terracota del temple palatí romà d’Apolo on es mostra a Apolo i la seva germana Artemis decorant un pilar sagrat.

En la tradició druídica celta eren força importants, tal com destaquen alguns autors. Eren considerats objectes de veneració i per tant molts van ser cristianitzats amb una creu al damunt o amb inscripcions en forma de creu. Eren utilitzats també per marcar límits, victories singulars, contractes entre tribus i a vegades sepulcres(2). Els seus antecedents havien de ser per força els menhirs.

2. Pilar celta, església de St.Illtud, Llanitud Fawr, País de Galès. ENLLAÇ

 August, Caesaraugusta i el Pilar

Per poder fer les primeres valoracions sobre el possible origen del culte de la Verge del Pilar hem de parlar obligatòriament de la figura de l'emperador August, fundador de la ciutat romana de Caesaraugusta, actual Saragossa. És d'obligat compliment, ja que la tradició llegendària de l'aparició de la Mare de Déu, en carn i ossos, a l'apostol Sant Jaume es situa ni més ni menys que en temps romans (any 40 d.C.). 

Segons Sanchez Montaña el Pilar que sosté la Verge és el mateix pilar fundacional que va instalar l'emperador August en el ritus fundacional de la ciutat. Aquest va ser aixecat en la cruilla original dels cursos dels rius Ebre i Gállego, tal  com manava el ritus antic, una pedra de valor sagrat i que rebia adoració i reconeixement com patró protector tant de la ciutat de Saragossa com també de tot el territori de l'Estat.

La devoció pilarista sosté precisament que la columna no ha variat mai d'emplaçament des de la data en que la tradició situa l'arribada a Caesaraugusta de Sant Jaume el Major, en el segle I d.C. Una columna de jaspi de 1,70 metres d'alçada i un diàmetre de 24 centímetres, folrrada en bronze i després plata. El mateix Sanchez Montaña sosté que això es va fer a imatge del pilar fundacional que soportava la pedra negra de Cibeles. (3) 

3. Moneda romana de Marc Aureli amb el déu Gabal (una pedra sagrada). ENLLAÇ

Altres autors sostenen que August va aixecar en la columna fundacional una escultura de la deessa Venus Genetrix, ja que aquesta divinitat era la protectora de la gens iulia, a la que ell pertenyia. Per aquest motiu va edificar també un temple molt important a aquesta deessa en el forum romà.

4. Venus de l'Esquilí, 50 d.C. Museus capitolins. ENLLAÇ

Venus de l'Esquilí. Aquesta escultura es pensa que estava en el temple de Venus Genetrix a Roma. Tal com podem observar hi ha una columna, en la que en aquest cas estan representades serps i roses (que podrien estar relacionades també amb la deessa Isis). 

Els adoradors de les pedres (veneratores lapidum)

Tot i que la tradició admet que l'existència de la imatge que es troba a sobre del Pilar es correspon amb la llegenda de l'aparició de la Verge davant de Sant Jaume l'any 40 d.C. (segons la llegenda es va apareixer en carn i ossos amb un cor d'àngels i quan va desapareixer va deixar la imatge de fusta), no és fins el segle XIII en que apareix per primera vegada una menció documentada de l'advocació del Pilar.(4)

I per posar un altre exemple sobre la llegenda de l'aparició, no és fins l'any 1471 en que apareix per primer cop una referència de la Verge es va presentar en carn mortal davant de Sant Jaume (hem de tenir present que si li donguessim veracitat històrica a aquesta llegenda, en el moment de l'aparició la Verge encara era viva i es trobava llavors a Palestina). La importància de la reescriptura dels origens mítics de l'aparició consistia en que situava a la Verge del Pilar com l'aparició mariana més important de la cristiandad al ser la única que es produia abans de que Maria morís ascendís als cels (5) 

Tot plegat, i deixant de banda la llegenda de l'aparició de la Verge, que no té cabuda en una interpretació històrica i que està basada fonamentalment en usos polítics i nacionals, sense a arribar a ser un deliberat acte d'invenció; sí que hem de poder deduir que el culte a la columna o Pilar de la Verge havia de seguir mantenint-se amb el pas dels segles (en cas que admetem que prové del món romà, evidentment).

Per fer doncs aquesta interpretació hauriem de poder considerar un punt d'enllaç fins el moment en que al segle XIII apareix esmentada l'advocació del Pilar. Segle precisament de gran importància respecte a l'expansió del culte marià, i del que ja hem exposat en el nostre treball nombrosos casos en que les imatges marianes cristianitzen cultes anteriors  a la Mare Terra o la Deessa Mare. I precisament un dels cultes més estesos en el món rural medieval eren els que en diversos concilis visigòtics van ser anomenats com adoradors de les pedres (veneratores lapidum). Per tant molt possiblement es va seguir mantenint el culte a la pedra (en forma de columna o fins i tot amb alguna imatge d'una Deessa Mare al damunt) fins l'actulitat. Motiu que reafirma la tendència a besar i adorar el Pilar que sostè la Verge, tal com encara es fa en l'actualitat a la seva Basilica de Saragossa.

5. Deessa Afrodita en forma de pedra- ENLLAÇ

Ja molt abans del Món Clàssic s'adorava a les pedres com a essers divins. En el cas de la imatge de la dreta és la pedra del temple de Paphos de la deessa Afrodita, a la illa de Xipre. La seva antiguetat és considerable; es calcula que és de l'any 1500 a.C. Per tant ens trobem amb un culte prehistòric que traspassa l'àmbit greco romà i que continua durant el món medieval fins l'actualitat impregnat en alguns dels cultes marians.

6. El Papa de Roma besant el Pilar de pedra de la Verge. ENLLAÇ

(1) Diccionario de los símbolos, Editorial Herder, 1986. Jean Chevallier i Alain Gheerbrant

(2) General and bibliographical  Dictionari of the fine arts . London 1826

(3) La fundación de Zaragoza. La piedra que corona una columna. Carlos Sánchez Montaña.

http://eltablerodepiedra.blogspot.com.es/2009/06/la-fundacion-de-zaragoza-la-piedra-que.html

(4) Nuevos datos sobre la advocación de Nuestra Señora del Pilar y su capilla. Aragón en la Edad Media," n. 20, 2008. pp. 117-138. Asunción Blasco Martínez.

(5) Usos políticos y nacionales de un culto mariano en la España contemporánea. Fco. Javier Ramón Solans. Prensas de la Universidad de Zaragoza.

L'espoli de l'estàtua de la deessa Demeter a Eleusis i el seu vincle amb la Deessa Terra i el toro. (The plundering of the statue of Demeter in Eleusis and its link with the Earth goddess and the bull)

Abans d'explicar-vos la història que dona lloc al títol d'aquesta entrada crec que és de justícia que tornem a parlar de la deessa Demèter i el santuari grec d'Eleusis, sobretot per poder tenir una idea aproximada del que estem parlant. 

La relació del santuari d'Eleusis (un dels principals llocs sagrats de la Grècia Clàssica) i la Mare Terra) ja la vam tractar en una entrada anterior: Eleusis: un santuari de la Mare Terra. 

En quant a la figura de la deessa Demèter, tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, continuem veient la importància de la figura de la Deessa Mare en el món grec. És la deessa que millor representa un dels trets per se d’aquesta figura divina arcaica: la fertilitat de la terra, sobre tot en forma de la collita cerealística. No la devem confondre amb Gea o Rea (que són deesses que representen la Terra ), ja que només ho és de l’aspecte nutrici de la terra, o d’aquell del que els éssers humans poden transformar en menjar.

El seu nom ha estat interpretat de maneres diverses. Alguns autors consideren que significa Mare Terra. El cèlebre mite del rapte de la seva filla Persèfone pel déu dels inferns i l'inframón Hades i la seva posterior aparició a la superfície de la terra per primavera ha estat interpretat majoritàriament com una metàfora de la mort del gra i el seu renaixement. L'Himne homèric a Demèter és la versió més antiga que ens ha arribat d'aquesta història, i es considera que tal com la coneixem és del segle VII aC. Però probàblement ja existia uns quants segles abans en forma de poema que s'aniria transmetent oralment de generació en generació.

De la mateixa manera, de generació en generació, la relació de la deessa Demèter i la fertilitat de la Terra es va seguir transmetent, tot i l'arribada del cristianisme. Tal com ha seguit passant també amb la identificació de les Mares de Déu i les peticions dels fidels per la salut dels camps i conreus, que inclouen l'arribada de les pluges o la no existència de pedregades, entre d'altres.

Una mostra evident de que encara en el segle XIX els pagesos grecs seguien tenint a la Deessa Demèter com un factor vital en la fertilitat dels seus camps, la trobem en aquesta cita del llibre Historia de la Arqueologia, de Glyn Daniel.

1. Estàtua trobada als camps d'Eleusis al segle XIX. Museu de Cambridge.  ENLLAÇ

• L’espoli de l’estàtua de Demèter a Eleusis i el seu vincle amb la deessa Terra

Edward Clarke (1769-1821), clergue, professor i bibliotecari de la Universitat de Cambridge va viatjar fins a Eleusis en el segle XIX i va aconseguir emportar-se una gran estàtua de la deessa Demèter a Londres (ni més ni menys que a canvi d'un telescopi, un de tants i tants espolis culturals que es van produir durant els segles XIX i XX cap els principals museus britànics, francesos i alemanys, entre d'altres). L'estàtua, de gairebé dues tones de pes, es trobava enterrada fins el coll en un dels camps de blat propers a les restes de l'antic santuari eleusí.

2. Portada de l'obra de Glyn Daniel. ENLLAÇ

Portada de l'obra de Glyn Daniel, Alianza Editorial. En ella apareix una imatge interessant, una de les nombroses figures mesopotàmiques de deesses o sacerdotesses de l'aigua.










Tal com hem avançat, Glyn Daniel, en la seva obra Historia de la Arqueologia, descriu l'espoli de l'estàtua (que actualment s'exposa en el museu Fitzwilliam de Cambridge) de la següent manera: 

"En canvi un dels majors obstacles a vèncer va ser la superstició dels habitants d'Eleusis, que respectaven a un ídol a qui tots consideraven com la protectora dels seus camps. Per la tarda, a la poca estona de la nostra arribada amb el firmà, va ocórrer un accident que gairebé va acabar amb la nostra empresa. Mentre els habitants conversaven amb el Tchohadar en quant a la manera de transportar-la des de allà, un bou, lliure del seu jou, es va col·locar davant de l'estàtua i, després de topar el marbre amb les seves banyes durant algun temps, va sortir corrent a una velocitat considerable cap a la plana d'Eleusis, bramant. Immediàtament es va produir un murmuri general, i en unir-se les veus de vàries dones a aquell enrenou va ser difícil fer-les entrar en raó. Havien estat sempre, van afirmar, famosos pel seu blat, i la fertilitat dels seus camps, cessarien quan s'haguessin emportat l'estàtua.

La gent s'havia reunit al voltant de l'estàtua, però ningú va gosar començar el treball. Creien que si algú s'atrevia a tocar el marbre o a moure'l del seu lloc perdria un braç... Al poc temps, en canvi, el sacerdot d'Eleusis, induït en part pels precs i en part aterrat per les amenaces del Tchohadar, es va posar la seva vestimenta canònica com si es tractés d'una missa major i, descendint al congost on es trobava l'estàtua... va donar un primer cop amb un pic per lliurar-la de la terra i així poder convèncer a la gent de que els treballadors no patirien cap calamitat."

Com podem veure en aquest fragment, que es una descripció del que el propi Edward Clarke va viure en primera persona al emportar-se l'estàtua clàssica dels camps de blat d'Eleusis, al segle XIX. L'estàtua que pels vilatans i pagesos era considerada com una deessa de la fertilitat dels camps i que Clarke va identificar com la deessa Demèter, ara es considera que formava part de les dues columnes del propileu interior del temple d'Eleusis i que no representava a Demèter, sinó a una sacerdotessa. Però el que trobem més trascendental, més enllà que la imatge representi o no a la Deessa Mare Demèter, és que els habitants de la zona, encara en el segle XIX consideraven que aquesta continuava mantenint la fertilitat dels camps. I no només això; primer que li assignaven a la imatge un nom cristià que tenia molt a veure amb Demeter: Santa Demetria (la cristianització de la Deessa Demèter) i segon: la figura del toro o bou que desperta encara més el significat sagrat i poderós de la imatge quan  toca el marbre amb les banyes i surt esporuguit. 

Aquest darrer detall és important, ja que segueix establint-se encara en la ment col·lectiva dels vilatans, el paper protector de la parella o paredre de la Deessa Mare, el toro, que és el seu inseparable company i que realitza una acció sorprenent, que de forma inexplicable coincideix amb moltes de les llegendes d'aparició de Mares de Déu trobades a Catalunya. Com ja hem explicat en algunes ocasions, la llegenda d'algunes d'aquestes imatges afirma que la imatge va aparèixer gràcies a bous que van estar rascant o marcant les imatges marianes davant de la sorpresa del pastor o pagès. De les més de 600 imatges trobades a Catalunya, a aprop de 100 segons les llegendes corresponents van ser trobades per bous en una cova.

3. Bou marcant la troballa de la imatge de la MDD de la Cisa (Premià de Dalt, Maresme, Barcelona). Retaule al peu del cambril. ENLLAÇ

4. Postal antiga de la MDD del Tura (toro) d'Olot. Fons Mariològic Santaló Rull

Una llegenda molt similar (hem de tenir en compte però que en el cas de la imatge de Demèter de la que parlem no és cap llegenda, està basat en una descripció històrica en primera persona) és la de Nostra Senyora del Toro (Menorca). Segons aquesta llegenda, els frares mercedaris que durant el segle XIII i XIV van arribar a Menorca, van poder observar unes llums nocturnes estel·lars que els van guiar cap el cim del Mont del Toro. En el camí cap el cim un toro furiós els hi va barrar el pas. Però l'animal va veure la creu processonal i es va calmar. Llavors va seguir guiant als frares fins a un lloc on estava la imatge de Nostra Senyora del Toro, però unes pedres els hi barraven l'accés. El toro les va apartar amb el seu banyam. Cosa que ens fa intuir fermament que en el mateix cim on es troba l'actual Santuari de Nostra Senyora del Toro es retia culte anteriorment al toro i a alguna Deessa Mare, hipòtesi que es pot reforçar amb el fet de que aquesta elevació de 358 metres és a més el punt més alt de la illa de Menorca. Com és ben sabut en l'antiguitat les muntanyes eren llocs principals de culte a la divinitat celeste i terrestre.