"La Mare Olla és en veritat una idea fonamental en totes les religions, i la seva distribució s'estén a la pràctica totalitat del planeta. La identitat de l'olla amb la Gran Mare està profundament arrelada en les creences antigues al llarg de tot el món". Elliot Smith, The Evolution of the Dragon. Citat per Erich Neumann a La Gran Madre.
En una entrada anterior ja vam esmentar l'estreta relació entre els recipients i la figura de la Gran Mare El recipient de la Deessa Terra: la cova de la mare de Déu de les Olletes.
Avui parlarem d'un altre cas concret, encara que es tracta d'un santuari molt més conegut i important dins del territori català: el santuari pirinenc de la Vall de Núria i les llegendes i tradicions que ens confirmen que ens trobem en un lloc on des de antuvi es celebraven actes en honor i favor de la fertilitat natural, animal i humana.
 |
| 1. Santuari de Núria, dins de la vall del mateix nom |
Anem a veure diverses tradicions i llegendes que ens permeten percebre la importància del lloc com a punt de culte a la fertilitat.
L'Olla i la campana
Una de les tradicions que hi ha respecte al Santuari de la Mare de Déu de Núria, emmarcada dins de la seva llegenda corresponent, ens parla de una olla en la que les dones que volguessin tenir fills havien d'introduir el cap a dins. Mentre ficaven el cap a dins havien de tocar la campana; tantes vegades com toquessin la campana tants fills haurien de tenir. Aquesta olla, segons la llegenda, va ser trobada en una cova l'any 1072 per Sant Amadeu juntament a una creu, una campana i la talla de Nostra Senyora de Núria. La llegenda afirma, a més, que havien pertangut a Sant Gil, que entre els anys 700 i 703 havia viscut a la Vall de Núria.
 | ||
| 2. Disposició actual de l'olla i la campana al Santuari de Núria. Foto de l'autor del bloc. |
 |
| 3. Parella celebrant el ritual de fertilitat |
Fins fa uns anys, tal com podem observar en aquesta fotografia històrica, l'olla i la campana estaven dins de la planta principal del Santuari de Núria, i no en una sala a part annexa a l'entrada tal com està en l'actualitat. Probablement aquest ritus pagà sincretitzat, quan l'Església va poder el va desplaçar a una dependència annexa, fora del recinte de culte.
Tot
i les afirmacions d'aquestes llegendes, que com passa sovint no tenen
base històrica però sí que aporten una informació valuosa simbòlica
sobre els cultes anteriors al cristianisme que estaven orientats cap a la sacralització de la Mare Terra i tot el que en ella està relacionat. La imatge de Nostra senyora de Núria, com a reflex de la Gran Mare, engloba en ella mateixa tots aquests aspectes, i també la conjuctio oppositorum, és a dir la conjunció dels oposats. L'olla i la campana són dos recipients oposats a nivell formal que es poden identificar de forma senzilla amb les aigües inferiors i amb el cel superior.
L'olla és un receptacle de líquid que com la marmita i la caldera, pot contenir allò que després esdevindrà. Simbolisme d'úter, el mateix que la cova on la llegenda afirma que va ser trobada, i que per analogia reforça l'aspecte propici perquè les dones adquireixin de forma simpàtica el caràcter engendrador. No per altra cosa, l'olla es manté com a element típic transformador en contes i fantasies, en companyia de bruixes i bruixots.
La campana, amb la seva forma inversa, per estar penjada entre el cel i la terra, i pel seu só màgic que convoca al poder creador, és l'element idoni per complementar el caràcter de creació tel·lúrica de l'olla.
 |
| 4. L'olla sagrada. Fotografia de l'autor del bloc. |
En aquesta fotografia actual de l'esquerra es pot observar el detall de l'olla dins de la caixa de fusta.
En el refranyer català es mantenia el simbolisme ritual amb aquesta refrany:
"No portis a Núria la noia, no fos cas que fiqués el cap a l'olla".
Avui en dia encara pugen parelles a donar gràcies a la Mare de Déu pel fill que han tingut, després d'haver posat el cap dins de l'olla. Evidentment, si el fill és una nena moltes vegades rep el nom de Núria.
A tot això li hem d'afegir la presència de Nostra Senyora de Núria, va ser primordial com element cristianitzador dels diversos cultes pagans que existien en les valls pirenaiques durant l'Edat Mitjana. No podem obviar que abans del segle XII a Europa convivien perfectament els cultes animistes i els éssers sobrenaturals amb l'expansió del cristianisme pels àmbits rurals i muntanyencs. Si a Europa Occidental i a la Península Ibèrica aquesta cristianizació del camp va ser força lenta i costosa, encara ho va ser més a Catalunya. L'erudit francès Pierre Bonnassie pensa que moltes creences de índole pagana relacionades amb l'antiga religió animista es van mantenir molt vives a Catalunya durant tota l'Edat Mitjana. Bonnassie fins i tot demostra que Catalunya és una de les poques regions d'Occident on perviuen durant l'Edat Mitjana antropònims preindoeuropeus, fenomen totalment desconegut a França. Aquesta llarga immobilitat cultural de segles explicaria la continuïtat en el temps del paganisme en les mentalitats de moltes comunitats rurals de bosc i muntanya, afavorides pel seu aïllament geogràfic.
Aquests cultes es fan palesos en una de les obres cabdals, Historia i miracles de la Sagrada Imatge de Nostra Senyora de Núria, escrita pel sacerdot Francesc Marés en el segle XVII. Un dels seus punts interessants és el següent, citat textualment:
"abans
que allí s’edifiqués la santa Capella, aquell lloc de Núria era molt agreste,
incult i aspre; i era tan hòrrido i espantable, que solament l’habitaven
besties salvatges; en ell los pastors sentien moltes vegades udolar esperits
malignes, i havien vist moltes visions de satiros, faunos o dimonis; per les
quals visions males lo bestiar se’ls espantava, desgarriant-se i despenyant-se
per fugir. Però en lo punt que fonc arribat allí lo sant home Amadeu, i edificà
la santa Capella es estat aquell lloc sempre santificat, i ple de celestials
virtuts, i deslliurat de vissions i il·lusions d’esperits diabòlics."
 |
| 5. Vidriera del Santuari amb la imatge de la Verge, l'olla i la campana. Foto de l'autor. |
La protecció de la Verge de Núria, com a Gran Mare, acull tant a pastors com a caminants. També, com no podia ser d'una altra manera, al bestiar i a les pastures. Fins i tot era tinguda com a intercessora o protectora dels pactes dels casaments. En el mateix santuari trobem en un expositor una referència interessantíssima sobre un trencament d'un pacte de casament entre un matrimoni del Ripollès i un altre de la Cerdanya, ni més ni menys que de l'any 1586, en el dia de la Verge de Núria i de les Mares de Déu trobades; 8 de setembre. És digne de destacar que tot i ser un matrimoni de conveniència pactat entre els pares, aquest no s'acaba de realitzar perquè els nois no s'estimen. Una mostra digna a tenir en compte de forma comparativa amb aquest tipus d'actes en d'altres societats:
"Dilluns, a vuit de setembre de l'any 1586, davant de l'esplanada de davant de la capella i casa de Nostra Senyora de Núria, nosaltres Joan Andenís Peix, fill legítim d'Andanís Peix, fargaire i Joana conjugues habitants de Queralbs d'una part i Maria, donzella, filla legítima i natural del Serrador de Fontpedrosa i Rafaela, conjugues, habitants d'Err, terra ceretana, sabent i atenent que en los dies passats los dits pares prometeren de paraula en lo lloc de Planés com voldrien tenir lo càrrec de matrimoni si se agradaven, passessin en avant lo matrimoni... i com que no s'han agradat ni agradaran... sia cancel·lat".
Els pastors i la cornamenta del bestiar
La visita actual al santuari, a part de la importància que manté com a centre privilegiat d'activitats d'oci de muntany (com ho són el muntanyisme i l'esquí a les seves instal·lacions), ens permet descobrir en una exposició permanent la importància del món dels pastors al voltant de la Vall. Les tres festivitats anuals que encara es celebren segueixen mantenint viva aquesta importància.
- 29 de juny: Antany, en aquesta data es tornava a obrir el santuari i es pujaven de nou els ramats a les pastures de muntanya. Actualment es continua celebrant aquest dia amb la missa solemne i la benedicció de pans i farinetes.
- 1 de setembre: Diada de Sant Gil, en què es celebra la Festa dels Pastors. Antigament, aquest dia es donava per acabada la temporada de pasturatge d'alta muntanya.
- 8 de setembre: Es commemora el dia del naixement de la Mare de Déu amb un aplec on participen nombroses persones batejades amb el nom de Núria. Acabada la missa, es duu la imatge de la Mare de Déu fins a l'ermita de Sant Gil, on se li canten els goigs.
Evidentment, el lloc on es troba el santuari dins de la Vall era un punt estratègic en les rutes transhumants. Joan Amades, a la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, explica quines eren les ofrenes i celebracions:
"Els pastors ofereixen a la Mare de Déu els productes del bestiar: llana, formatge i mantega de llet d'ovella i un cap de bestiar, que representa la carn. Antigament, li oferien un parell de banyes de les més grosses entre tots els caps de bestiar que pasturaven per aquelles valls sota la protecció de la Mare de Déu. Era costum que els pastors reservessin el cap més cornut per tal de poder-ne utilitzar les banyes per a l'ofrena; si es veien forçats a vendre'l, posaven per condició que venien només la carn, la pell i els ossos i també els unglots, però que les banyes no entraven en el pacte. El comprador les havia de tornar un cop morta la bèstia. El pastor que oferia les banyes se les lligava una a cada costat del front com si li sortissin del cap. Cornat així, i amb una barretina com a més llarga millor, que li penjava esquena avall, es passejava amb aire de triomf per entre la gentada que assistia a la festa. A l'hora d'oferir, era el darrer de la colla de pastors que portava ofrenes i, quan li tocava el torn, deslligava les banyes i les lliurava al sacerdot, amb tota solemnitat, com si fossin part del seu cos."
Tal com es pot suposar aquesta celebració tenia connotacions clares sobre la sacralitat dels genis protectors del bestiar, molt anteriors al cristianisme, i també amb una al·lusió a la fertilitat dels ramats. No podem obviar tampoc que la parella masculina de la Deessa Mare és el déu cornut. Actualment a Cornellà de Terri (Girona) es segueix celebrant una festivitat similar anomenada el ball del cornut.
 |
| 6. Festivitat del ball del cornut, Cornella de Terri, Girona. |
El menhir o pedra de Sant Gil
Finalment no podem deixar d'esmentar l'existència de monuments megal·litics propers al Santuari de Núria, que segons les tradicions també eren utilitzats en cerimònies per afavorir la fertilitat de les dones, sobretot fregar el seu cos contra els menhirs o posar el cap dins de cavitats pètries. Aquest podria ser el precedent de les tradicions sobre l'olla de Núria. El mateix Joan Amades, aquest cop en el Costumari Català fa la següent referència:
"Arreu d’Europa hom considera els
megàlits posseïts de gràcies i de virtuts afavoridores de la fecunditat i dels
amors. Fins fa poc han estat en ús nombroses pràctiques per part de fadrines
que desitjaven casar-se i de nuvis que volien fillada. Consistien gairebé
sempre a fregar-se certes parts del cos ben lleugeres de roba i a posar la
testa dins de cavitats. Podríem referir abundants exemples que no fan al cas. A
casa nostra es conserven algunes restes d’aquests costums que semblen reconèixer
orígens culturals. Fins ara fa un segle, si fa no fa, els matrimonis que volien
obtenir fruit de benedicció pujaven per aquests temps a Núria i la muller es
fregava amb l’anomenada pedra de Sant Gil, que era un menhir que
s’aixecava al final de la gorga, just al començament de la vall, al qual era
atribuïda la virtut de convertir l’esterilitat en fecunditat. Com que el
santuari s’obria per Sant Pere , durant el maig aquell paratge era molt poc
transitat i feia la pràctica viable. Més ençà hom convertí el megàlit en una
gran creu anomenada la creu d’en Riba, i la pedra de Sant Gil i la seva virtut
van passar a la pedra que sostenia l’ara de l’altar de la capella de Sant Gil,
immediata la santuari, la qual arribà a ésser tan visitada per les casades
sense fills que calgué resguardar la part posterior de l’ara amb u reixat de ferro
que privava d’acostar-s’hi. Fou des d’aleshores que es va estendre la pràctica,
encara avui en ús, de posar el cap dins de l’olla metàl·lica que havia estat
del sant eremita Gil, mentre hom estira la corda de la campana immediata i dóna
tantes campanades com fills desitja tenir".
En la foto inferior es pot observar la Creu d'en Riba, que segons sembla, substitueix l'antic menhir de La pedra de Sant Gil, que ocupava el mateix lloc privilegiat. Els que hagueu fet el camí des de Queralbs ja coneixeu que el coll on es troba és un mirador excepcional vers la vall i el santuari i que apareix de sobte després de caminar ascendent pel mig del camí que s'ha anat obrint el riu Núria entre les dures pedres i que baixa des del santuari del mateix nom. Un gran escenari de la Deessa Terra, que segur que era enormement apreciat pels nostres avantpassats que vivien molt més connectats a Ella que nosaltres.
 |
| 7. Creu d'en Riba, on abans s'aixecava el menhir de La Pedra de Sant Gil. |
Fotografies
2, 4 i 5. Fotografies de l'autor del bloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada