La divinització dels excrements (The deification of feces)

Aquesta entrada d'avui us pot causar perplexitat o sorpresa (no és una broma del dia dels Sants Innocents), però no hauria de ser així, ja que possiblement és degut a que parlar d'excrements en la nostra cultura esta immers dins d'alguns dels nostres tabús actuals. Parlar d'excrements sol ser una cosa mal vista, com també ho és a vegades parlar de la mort. Però en canvi en moltes de les cultures antigues de la Terra els excrements havien estat considerats com a sagrats i per tant hi havia divinitats que li estaven associades. El significat d'això, com sempre, no és senzill ni únic, però segur que té molt de pes el caràcter propici per la vida que tenen precisament els fems i excrements, com també les substàncies orgàniques en descomposició. 

Simbòlicament a l'excrement se l'ha considerat carregat d'una part important de la força vital de l'home i de l'animal que l'ha expulsat. És doncs un receptacle d'aquesta força, amb un poder biològic sagrat. (1)

1. El caganer de Nadal, el que caga o "el que fa feines". Foto de Mònica Jovani.

Començarem aquesta relació de cultures que han tingut en compte el caràcter superior d'allò que sovint es considerat com el més baix, precisament en la cultura tradicional catalana. I quina millor manera de fer-ho que amb un dels altres representants genuïns de les tradicions nadalenques. En la darrera entrada ja vam parlar curiosament del Tió de Nadal, aquell tronc que cagava en el nit de Nadal tot de llaminadures i obsequis i era un presagi de la revitalització de la Natura que marcava el solstici d'hivern. Ara portem a la llum un altre personatge carismàtic que trobem amagat en els pessebres de Catalunya i que precisament destaca per les seves qualitats escatològiques. Un pessebre no pot ser un bon pessebre si no disposa en un lloc més o menys amagat (o més o menys visible si els artífexs del pessebre o desitgen) d'un caganer feliç fent les seves necessitats mentre els tres reis d'Orient li estan fent les entregues d'encens, or i mirra al Nen Jesús. 

2. El caganer de Nadal en un pessebre postmodern. Fotografia de Mònica Jovani.

Aquesta curiosa figura dels pessebres nadalencs catalans, disposa d'una antiguitat mínima que es remunta fins el segle XVI. Les teories sobre el seu significat són diverses; esperit transgressor davant de la serietat i espiritualitat del Betlem cristià, inversió de valors, humanització de la transcendència del moment figurat, sentit lúdic en la confecció del pessebre gràcies a la participació dels infants... Però el que no podem obviar és la teoria que afirma que es un vestigi supervivent d'antics cultes de fertilitat de la Terra que intenten ser propicis per l'abundància i la sort. És en aquest darrer punt on trobem els grans paral·lelismes amb la simbologia d'altres llocs i moments que emparenta els excrements i la immundícia amb la fortuna, l'abundor i la fertilitat. Per això en les llegendes i contes moltes vegades  trobem la sorprenent relació entre els fems i l'or, relació que també sorgeix a l'alquimia, doncs la nigredo i l'obtenció del aurum philosophicarum són els dos extrems de l'obra de la transmutació. (2) Avui en dia trobem encara algunes expressions populars que reforcen aquest vincle, com ho poden ser els artistes que abans de sortir a l'escenari es solen dir "molta merda" com a sinònim de desitjar molta sort o també la ironia amb que a vegades s'acompanya a la persona que involuntàriament a trepitjat alguna tifa de gos i se li diu que tindrà molta sort...

3. Els excrements com a font d'or. ENLLAÇ

Curiosament en un estudi recent de la Universitat d'Arizona es confirma que en les femtes humanes es poden trobar ínfimes quantitats d'or (i altres metalls) que una vegada tractades podrien ser aprofitades per aconseguir grans quantitats del preuat metall.

Seguint en aquesta línia de troballes des del més abaix,hi ha una figura divina egípcia que és tot un recull simbòlic digne d'esment. Ens estem referint al déu escarabat Khepri. Els antics egipcis eren, com tots els pobles de l'antiguitat, uns grans observadors del món natural que els envoltava i eren capaços d'extreure grans conclusions que integraven a la seva mitologia. Això ho feien a partir dels fenòmens més enormes (com poden ser els astres planetaris i les constel·lacions, el seu estimat Nil o les muntanyes) fins a les coses més petites del món animal. Van poder descobrir que l'escarabat piloter es dedicava a fer una gran pilota de fems, que feia rodolar i rodolar per poder captivar a les femellles i així poder trobar parella. 

4. L'escarabat piloter egipci fent rodolar la pilota de fems. ENLLAÇ

Un cop la femella quedava captivada per l'enorme bola de fem, es pujava per ser arrossegada també gràcies a l'impuls del seu pretendent. Un cop trobaven un bon lloc on poder enterrar la bola de fems allà és on la femella dipositava l'ou d'on posteriorment hi sorgia la larva de l'escarbat que s'alimentava copiosament amb la bola de fems. És a dir, que de les defecacions d'altres animals és d'on podia néixer el nounat, per tant una gran lliçó sobre la transcendent importància de coses que poden ser considerades totalment despreciables. A més, els egipcis van anar més enllà, ja que aquest déu escarabat piloter que estava associat a la regeneració i a la vida d'ultratomba, era també un déu demiürg (és a dir que es creava a sí mateix) i, per acabar-ho d'adobar, la pilota esfèrica perfecta que ell arrossegava era assimilada amb l'esfera solar. Per tant els egipcis consideraven, mitològicament parlant, que l'escarbat diví era qui feia rodolar pel cel l'esfera solar... 

5. Escarabat egipci amb l'esfera solar (o també com bola de fems rodant). ENLLAÇ

Una altra divinitat que estava vinculada amb la immundícia i la mort era la deessa asteca Tlazolteotl. Era una divinitat associada a l'amor carnal, la fecunditat i la confessió. El seu nom volia dir precisament la "copròfaga" ; la que menja excrements, o també la deessa de la immundícia. També era considerada "la gran paridora". És a dir que s'establia un vincle clar i directa entre la ingestió de la immundícia i el poder de la vida o el renaixement. Una de les seves facultats que reafirmava aquesta part de la seva simbologia era que Tlazolteotl es presentava als difunts en el moment de la seva mort per absorbir tot allò dolent que l'ànima deixava a la Terra. 
En la representació inferior la podeu observar donant llum. Desconec si la imatge superior de la dreta es correspon precisament amb un difunt que està abocant les immundícies a la deessa. També hi ha un detall que apareix en algunes de les seves representacions artístiques i que la identifica com menjadora de immundícies, consistent en una taca negra a la part de la boca.

6. Deessa asteca de la immundícia Tlazolteotl. ENLLAÇ

I per acabar amb aquest recull de divinitats immundes podem recordar també una altra deessa més coneguda per la civilització occidental, ja que prové de la mitologia romana. No és una altra que la deessa de les clavegueres Cloacina. Aquesta divinitat, per si no la coneixeu, també us pot sorprendre que estava associada a la gran claveguera de Roma (la Cloaca Màxima) i curiosament també era protectora del coit en el matrimoni. És a dir una altra relació directa entre les femtes, la vida, la mort i en aquest cas el sexe. El seu culte era molt antic i provenia del ric món simbòlic etrusc. Tenia una capella com a Venus Cloacina, erigida a sobre de la gran Cloaca Màxima de Roma. 

7. Imatge actual de la sortida de la Cloaca Màxima de Roma, on a sobre hi havia el temple de Venus Cloacina. ENLLAÇ

(1) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder.

(2). Diccionario de símbolos. Juan Eduardo Cirlot. Editorial Labor.

El tió de Nadal com arbre de renaixement

Avui començarem la nostra entrada amb un de tants i tants poemes que parlen sobre una de les poques  figures folklòriques catalanes nadalenques que segueix ben viva, tot i les grans influències de les tradicions anglosaxones que inunden la nostra societat actual. Ens estem referint al costum nadalenc del tió. A Aragó és conegut també amb el nom de Tizón. L'antiguitat del costum nadalenc del tió, amb la seva clara simbologia del renaixement i fertilitat de la Natura, és ben antic. L'antropòleg Roger Costa esmenta que al segle VII el Bisbe de Braga ja condemnava les libacions i oferiments d'aliments que es feien a aquesta soca pels volts de Nadal...

 

1. Tío de Nadal amb les fruites i verdures que menjarà. ENLLAÇ

Sobre el tió de Nadal ja vam fer una petita al·lusió en la nostra entrada sobre  L'home verd o Greenman del mes de desembre de l'any passat. Però crec que es mereix amb escreix una referència més àmplia, tal com farem a continuació. Comencem però amb aquest poema de Joana Raspall:  

La nit de Nadal

el bosc s’engalana;

els avets s’estiren

per fer la sardana

entorn del Nadó.

Una soca vella

no pot afegir-s’hi

i diu amb tristor:

 —Jo ja no sóc bona

per res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonen

les veuetes blanques

dels àngels que diuen: 

—Sí, que vals! no ploris!

seràs el tió!

En aquest poema trobem algunes idees que volem destacar respecte a la simbologia del tío de Nadal: 

• Primer de tot, refereix a un tronc d'arbre originalment vell. Dic originalment perquè en l'actualitat els tíos que solen trobar-se per dates nadalenques en moltes de les llars catalanes són de petit o mig tamany i han estat comprats en moltes de les botigues que ja els venen preparats fets en cadena amb el rostre dibuixat, les petites potes que el sostenen i amb una barretina que el personalitza.Però tradicionalment els tíos eren els troncs més vells i grossos que servien com a base, com a capfoguer on s'apilaven la resta de troncs que eren cremats en les llars dels masos. 

• Un segon punt a destacar és que la poetessa ens esmenta la sardana d'arbres al voltant del Nen Diví. Una al·lusió per nosaltres important, ja que com ja hem comentat en altres moments, la sardana és una dança que originalment és realitzava al voltant d'un arbre o pou sagrat i per tant pot indicar una metàfora (conscient o inconscient) respecte a l'arbre sagrat que també podria ser considerat així el tío en els seus orígens.

• En tercer lloc les referències celestials sobre l'arbre en el darrer paràgraf i la valoració que es fa sobre el fet de no tenir branques però sí sobre el seu valor com a tronc tió. Possible referència a la regeneració de la Natura latent sota la seva aparent mort de l'hivern. 

Tot i que,com ja he dit, actualment els tíos són comprats en botigues, fires o mercats nadalencs, antigament als infants se'ls hi explicava o mostrava que el tío havia aparegut de forma màgica; podia caure del cel, aparèixer misteriosament en una de les estances de la casa o fins i tot al llit de la canalla. Es solia trobar pels volts del dia 8 de desembre, la festivitat de la Puríssima, data en que solen començar els actes preparatoris de les Festes de Nadal. 

Tíos de Nadal en el mercat nadalenc de Santa Llúcia de Barcelona. ENLLAÇ 

Per altra banda no podem obviar les similituds que té trobem entre la tradició que envolta el tío amb l'altre arbre de Nadal més conegut, en el que apareixen els regals a la seva base en el mateix moment de la Nit de Nadal. Un tret diferencial català, però, és que els infants prèviament han anat alimentant aquest tronc (tapat amb una manta, llançol o drap a modus de vestimenta) durant diversos dies amb tot de petits obsequis alimenticis; pells de fruita, galetes, trossos de pa... És a dir que hi ha una simbologia de personalització clara respecte a la soca màgica, cosa que no apareix en l'arbre de Nadal. Finalment el tío és colpejat amb bastons pels menuts en la Nit de Nadal, per tal que després pugui cagar els regals o aliments, mentre se li canten les cançons adequades que fan referència a aquest moment esperat. 

3. En les escoles catalanes els nens fan cagar el tío per Nadal. ENLLAÇ

En alguna ocasió fins i tot el tió es traslladava des del lloc de la casa on havia estat fins la Nit de Nadal, fins a la vora del foc en una processó, acompanyat d'espelmes i d'una "operació" que s'anomenava "el bateig" en que se'l remullava amb vi. Evidentment que aquesta "cerimònia" evoca, sense cap mena de dubte, a un antic culte a l'arbre com a esperit de la vegetació i el renaixement. Similars actes es feien amb les pedres i estàtues de la Deessa Mare.

Com es sabut, antigament el tío era finalment cremat (després d'haver cagat els obsequis, menjar i llaminadures) i les seves cendres eren tingudes com a màgiques per curar malàlties o per afavorir la fertilitat dels camps. 

Per acabar amb aquesta petita entrada sobre el tío de Nadal. arbre màgic i sagrat que confirmava el renaixement i fertilitat de la Natura, més enllà dels freds hivernals, podem llegir també aquest petit paràgraf d'una de tantes i tantes cançons de Nadal dedicades al moment en que els infants colpejaven el tronc perquè aquest els hi cagui els obsequis i llaminadures. En ell podem observar com se li atorga un caràcter totalment diví al anomenar-lo com a Parenostre del Tío, o també com a Joan  de Nadal. Un Joan que té a veure sense cap mena de dubte amb un dels dos Joans que marquen els dos solsticis anuals, el de Sant Joan Bautista al solstici d'estiu i el Sant Joan  Evangelista als volts del solstici d'hivern.

Cançó de fer cagar el tío, de les muntanyes de Prades. 

Parenostre del tío

bon Nadal que Déu nos do.

Ara venen festes, 

festes glorioses, 

dones curioses;

renteu los plats,

renteu los tinells,

renteu-los bé,

que Nadal ja ve.

Joan de Nadal, 

caga torrons

i pixa vi blanc.

Josep Insa Montava, La vida tradicional a les muntanyes de Prades. Col·lecció El Tinter, Cossetània Edicions,2003.

El culte a l'aigua i la fertilitat de la Deessa Terra a la cultura de Nazca, Perú (The worship of water and fertility of the Earth Goddess in the culture of Nazca, Perú)

El nom de Nazca (al sud de l'actual Perú) està associat amb les famoses i estranyes línies gravades a la superfície de l'altiplà meridional dels Andes. Molt s'ha escrit i suposat sobre els motius, origen i possibles creadors d'aquests gegantins geoglifs dibuixats en les extenses planúries. Les interpretacions són diverses i variades, ja que a la increïble composició dels gravats hem de sumar l'antiguitat dels mateixos, i el fet més sorprenent de tots: que la millor manera de contemplar-los sigui des de considerables alçades. Això ha propiciat moltes teories, algunes d'elles fins i tot afirmen que funcionaven a mode de calendari o que el seu origen és extraterrestre, com també que estiguessin fetes per humans amb la finalitat de que alguna civilització extraterrestre les utilitzés per les seves naus.

1. Pou i aqüeducte de Cantalloc, Nazca (Perú). ENLLAÇ

Les darreres investigacions científiques, però, estan ajudant a interpretar el complicat sistema de creences que podrien explicar el perquè d'aquests estranys i extraordinaris gravats. Pren molta força una explicació que té a veure amb el culte que tenien els antics pobladors de Nazca envers a l'aigua i la fertilitat de la Deessa Terra. Línies que uneixen llocs sagrats i que podien incloure rutes de peregrinació.

Això no vol dir que s'hagi pogut aclarir tot el misteri que envolta a aquestes enigmàtiques línies, ja que segueix sent extremadament sospitós que els seus autors dissenyessin aquestes estructures sense que poguessin ser observades per ells mateixos arran del terra.  

2. Línia de Nazca en forma d'arbre. ENLLAÇ

La sacralitat de l'aigua i de la fertilitat de la Deessa Terra havien de ser preponderants en una societat que depenia de forma tant primordial dels conreus en un medi natural extremadament desèrtic, i que oferia l'aigua de vida gràcies a pous, canalitzacions i aqüeductes. Possiblement va ser la sequera precisament la que va provocar la desaparició d'aquesta cultura precolombina.

Els pobladors de la cultura de Nazca (300 a.C. a 600 d.C.) retien culte a les divinitats en la gran piràmide i el temple de Cahuachi i també en diversos promontoris on hi arribaven en processons i als que feien ofrenes de productes naturals oferts per la Terra i també en forma de gerres de ceràmica, que trencaven amb el seu contingut aquós. També hi oferien grans petxines que havien estat traslladades pels peregrins des del mar, un element evident de nexe amb l'aigua sagrada.

L'arquèoleg Johny Isla afirma que les línies gravades mostren una distribució que es relaciona amb la piràmide i aquests promontoris. Una xarxa que tindria relació amb els llocs de culte amb l'aigua i la fertilitat de la Gran Mare. També ho afirma l'arqueòleg Giuseppe Orefici.

3. Piràmide Cahuachi, Nazca. ENLLAÇ

El centre cerimonial de Cahuachi, amb una extensió de 24 km, és segons l'arqueòleg Giuseppe Orefici, el més gran del món. La gran piràmide, amb una alçada de 30 metres i 100 metres d'amplada domina l'espai sagrat.  

Altre punt a destacar són els sacrifis rituals que possiblement es realitzaven per demanar l'aigua sagrada i l'abundància dels conreus. En aquests sacrificis es tallava el cap de les víctimes. Els caps també havien de tenir un fort significat simbòlic en aquesta cultura ancestral americana, ja que s'han trobat un gran nombre amb clars indicis de significats rituals (extracció de cervell, forat frontal on es lligava un corda per ser penjats, etc).

4. Cap trobat al centre cerimonial de Cahuachi. ENLLAÇ

En un dels enterraments rituals que s'han trobat recentment (any 2004 a la Tiza) el cap ha estat substituït per una gerra de ceràmica en la que en la part inferior hi ha representat el cap i en la superior hi ha dibuixat un arbre amb ulls que sorgeix del mateix cap. 

5. Enterrament en un pou ritual a La Tiza, Nazca. ENLLAÇ

Esquelet sense cap trobat en enterrament ritual. Es pot observar a la seva banda esquerra el vas ceràmic de la imatge número 6. Les anàlisis fetes amb la prova de l'estronci indiquen que era un individu de Nazca i per tant podria haver estat un sacrifici voluntari per demanar la fertilitat de la Deessa Terra.

6. Vas ceràmic trobat en l'enterrament ritual anterior. ENLLAÇ 

Una al·legoria que, tal com afirma l'arqueòloga Christina A. Conlee, té una relació directa amb el culte a la fertilitat de la Terra.

Hem de tenir present, tal com hem esmentat en diverses entrades anteriors que l'arbre és precisament una de les màximes expressions de la Deessa Terra. Trobem també aquí la simbologia habitual de relació directa entre mort i renaixement pròpia dels cultes relacionats amb la Gran Mare i els seus cicles anuals.