L'unió de contraris: l'ídol d'Almargen

Tal com ja hem comentat en diverses ocasions, la figura de la Deessa Terra té a veure amb l’arquetip de la Gran Mare. La Deessa Mare com origen sobrenatural del món, és un concepte innat de la ment humana, anterior al naixement, en part perquè l’experiència humana primària i universal és la de la gestació. D’aquesta experiència primària es deriva la tendència de la deessa a representar conceptes oposats complementaris com a dalt i a baix, creació i destrucció, seguretat i perill. Aquestes idees es representen com imatges circulars de la totalitat que evoquen a Uroboros (imatge simbòlica d’un dragó o serp que es mossega la seva pròpia cua, i que crea així un cercle sense fi). Representa la naturalesa cíclica de les coses, l’etern retorn.

Un altre dels aspectes complementaris oposats que pot incloure són les energies masculines i femenines. Curiosament en el periode neolític, que com ja sabem és una de les èpoques en que es destaca més la religiositat de la figura de la Deessa Mare, trobem ídols de pedra que contemplen els dos caràcters sexuals. El més plàstic és per nosaltres l'ídol d'Almargen.

1. L'ídol de la fertilitat d'Almargen (Málaga)

Aquest ídol neolític, tal com podem observar recull les dues simbologies clares identificatives d'ambdos sexes. En la part inferior finalitza en forma de penis. Suposadament aquesta part aniria clavada a la Mare Terra. Una mica més a dalt podem observar la panxa prominent que ens indica la fertilitat femenina.

Aquesta simbologia fértil, ha quedat impregnada en les nostres ments actuals per moltes generacions i canvis que hagin hagut. Una mostra són les dones actuals que s'acosten fins el museu municipal d'aquesta població andalusa per tal de poder tocar la panxa de l'ídol i desitjar la fertilitat, tal com s'ha fet des de temps immemorials amb pedres neolítiques megalítiques (com passava amb dolmens, menhirs i altres megàlits). 

2. Museu d'Almargen on s'exhibeix l'ídol de la fertilitat

El mateix museu municipal refereix sobre l'ídol: "el centre exposa el famós ídol bisexual del tercer mil·lenni abans de la nostra era. Una escultura de marbre a la que se li suposa propietats per la fecundació de les dones".

3. Tocant la pedra de la Deessa Terra

Dona tocant la panxa de l'ídol o de la Deessa (que és també un dels noms amb el que es coneix a la pedra de marbre pulida). Tal com podem observar les seves dimensions són considerables. Es va trobar casualment en una de les cases de la població en unes obres, a finals del segle XX. Els especialistes l'han datat amb una antiguitat de 5.000 anys, entre el Neolític i l'Edat del Bronze.

Almargen és un poble petit de la província de Màlaga, que ara és famós precisament per la troballa d'aquest ídol de la fertilitat i per les visites de dones de llocs diversos (algunes venen de l'estranger) que el toquen amb el desig de quedar embarassades. 

4. La Immaculada Concepció d'Almargen

Curiosament, un altre dels punts d'interès històric i patrimonial d'aquest poble malagueny és l'església de la Immaculada Concepció. Religió i fertilitat miraculosa que apareixen també en aquesta imatge de la Verge, que segons el seu dogma va venir al món sense ser "fruit del pecat original".

Finalment volem destacar que aquest ídol, tot i que és únic per la seva excel·lent factura i especial bellesa, no ho és per contenir aquesta duplicitat sexual. Tenim altres pedres prehistòriques amb aquestes característiques simbòliques, tot i que l'aspecte visual no és tant clar i directe. Un d'aquests ídols és el de Noceda (a la zona de El Bierzo, Astúries).

5. Ídol de Noceda

Fotografies

1. L'ídol de la fertilitat d'Almargen (Málaga)

2. Museu d'Almargen on s'exhibeix l'ídol de la fertilitat

3. Tocant la pedra de la Deessa Terra

4. La Immaculada Concepció d'Almargen

5. Ídol de Noceda

Tellus Mater

Segur que alguna vegada haureu escoltat la paraula tel·lúrica o tel·lúric, referint a aquella cosa que prové de la Terra; forces tel·lúriques, energies tel·lúriques, moviments tel·lúrics, etc.

Potser sabeu la procedència d'aquest mot, si és així sabreu que el seu origen neix de la deessa romana Tellus, la deessa de la Terra.

1. La deessa Tellus (Terra) en un dels frisos de l'altar de l'Ara Pacis

2. Relleu complert del fris de l'Ara Pacis on apareix Tellus

La deessa Tellus era pels romans la representació de la Terra. La seva grandesa era tal que en algunes ocasions va ser reconeguda també com a Mare dels Déus (tal com podeu llegir en la lloa del segle II d.C que teniu a sota). 

Santa deessa Tellus, 

Mare de la Naturalesa Vivent,

aliment de la vida;

Tu dones en eterna lleialtat i, 

quan la vida ens ha deixat, 

trobem refugi en Tu,

Tot quant reparteixes

al teu ventre retorna.

En justícia T'anomenen Mare dels Déus,

perquè amb la Teva lleialtat has conquerit  

el poder dels Déus, 

verdaderament ets també Mare

dels pobles i dels Deus.

Ningú pot florir ni existir sense Tu;

Tu ets poderosa; dels Déus

Reina i Deessa.

A Tu i al Teu poder invoco, oh Deessa;

Tu pots concedir-me tot el que et demano,

i a canvi jo Et donaré, oh Deessa, 

les meves més sinceres gràcies.

Realment, tal com comenta Martin Careaga a la seva obra Mariolatría, aquests versos es podrien confondre amb algunes de les lloances a la Mare de Déu i és que, tal com sostenim també nosaltres al nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura mariana cristiana aglutina totes les característiques pròpies de la antiga Deessa Mare.

Sense anar més lluny, en la fotografia 1 en que apareix la deessa romana Tellus podem observar una estampa que ens recorda plenament algunes de les representacions de la Mare de Déu i el Nen. En aquest cas assegut a la seva falda i sostenint en la seva ma un fruit esfèric, tal com fa en moltes imatges romàniques, gòtiques i barroques. En la fotografia 2 apareixen les al·legories que fan referència al domini de la deessa Tellus sobre el cel, la terra i l'aigua. Aquests mateixos espais també seran assumits per la Verge Maria més endavant, com el seu inseparable bou que està representat als seus peus (company de la deessa Tellus i de les imatges trobades de la Mare de Déu).

3. La Verge i el Nen, de Sandro Botticelli

En aquest quadre del Renaixement italià, de  Sandro Botticelli, podem observar representats la Verge i el Nen sostenint un fruit, tal com fa Tellus en l'Ara Pacis.















També és interessant destacar que a l'Antiguitat Clàssica es tenia a la deessa Terra com a la mare dels éssers humans. De les Faules mitològiques d'Higí (Gai Juli Higí), volem escollir aquesta faula que així ho delata:

Quan Cura (en llatí Inquietud) creuava cert riu, va veure que el llot era ric en argila, el va agafar pensativa i va començar a modelar un home. Mentre estava meditant que fer amb ell, va aparèixer Júpiter. Cura li va demanar que li insuflés vida, el que va obtenir de Júpiter fàcilment.
Cura volia posar-li el seu propi nom, però Júpiter li ho va prohibir i va dir que havia de donar-li el seu nom. Mentre Cura i Júpiter discutien sobre el nom, va aparèixer Tellus dient que se li hauria de posar el seu nom, ja que ella havia aportat el seu propi cos.
Van escollir a Saturn com a jutge i sembla que va actuar amb equitat: "Tu Júpiter, donat que li vas insuflar vida rebràs l'ànima després de la seva mort; Tellus, donat que li vas proporcionar el cos, que rebis el seu cos. I donat que Cura va ser la primera en modelar-lo, que el posseeixi en vida; però, com existeix discussió sobre el seu nom, que s'anomeni "home", doncs sembla haver estat fet d'humus (joc de paraules entre homo i humus "terra")

És a dir que Higí , no només recull en aquesta faula que la Terra és la mare de la humanitat, sinó que la pròpia paraula home prové de la paraula humus, que és el nom llatí de la terra (no hem de confondre aquesta terra amb la Terra planeta o la divinitat mitològica, sinó la terra com a part sòlida de la superfície de la Terra, en contraposició a l'aire o l'aigua).  

Fotografies

1. La deessa Tellus (Terra) en un dels frisos de l'altar de l'Ara Pacis
2. Relleu complert del fris de l'Ara Pacis on apareix Tellus 
3. La Verge i el Nen, de Sandro Botticelli

La Senyora de les Alades i el culte a les formigues

Segons diuen, els aborígens de les terres de Nord Amèrica (els indis americans) creien que naturalesa i esperit són inseparables i interdependents: els esperits residien a totes les coses i totes les coses formaven part de la naturalesa. La pròpia Terra era sagrada, els animals (per petits i insignificants que fossin) eren sagrats, rius, arbres , valls i muntanyes eren sagrats també. Els humans, els animals i els vegetals que surten de la Terra, formaven part d'aquesta i finalment retornaven a Ella.

Potser els nostres avantpassats europeus sentien o creien coses com aquestes fins no fa tant de temps. Avui us posaré un exemple més de com la gent de la nostra terra tenia com a sagrat aspectes propers de la natura, que amb el cristianisme van ser assimilats. Un cop fet aquest procés d'assimilació només quedava fer una nova interpretació del fenomen que d'antuvi era sagrat i capgirar el procés simbòlic de causa i efecte. Ara ho explicarem...

1. Santuari de Bellmunt, Sant Pere de Torelló (Osona)

A la part nord de la comarca d'Osona, a prop de la vila de Sant Pere de Torelló hi trobem la muntanya de Bellmunt, on s'aixeca el santuari cristià de Santa Maria de Bellmunt, la Mare de Déu de Bellmunt o Nostra Senyora de Bellmunt. Aquesta Mare de Déu se la coneix també com la Mare de Déu de les Alades, o Nostra Senyora de les Alades. Les alades és una de les formes d'anomenar a les formigues amb ales, que surten dels nius passat l'estiu i s'aparellen abans de morir. 

2. Formiga alada

Potser us preguntareu perquè aquesta imatge cristiana rep el nom de Mare de Déu de les Alades o Nostra Senyora de les Alades. La resposta l'obtenim per l'obstinat costum d'aquests petits animalons que any rere any, acabat l'estiu, decideixen pujar en estols fins al mateix santuari de Bellmunt, on acaben morint. Moltes s'adrecen fins el pedró, on diu la tradició que va aparèixer la imatge mariana, i on actualment hi ha una petita capelleta amb una còpia de la talla original que es troba dins del santuari. 

3. Capelleta on es troba la còpia de la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt, on diu la tradició que va aparèixer la imatge. Lloc que segurament els llogarrencs tindrien com a sagrat pel fet extra ordinari de l'hecatombe de formigues. Al costat la gran creu que cristianitza el lloc sagrat.



4.Abaix, còpia de la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt que es troba dins de la capelleta. Fotografia realitzada i cedida amablement pel nostre amic Fèlix Vázquez.

Les llegendes, goigs i tradicions volen veure en aquest gest, tal com podeu comprovar en alguns reculls de frases que us he afegit abaix, que les formigues volen veure a la seva Senyora i per la seva bellesa volen morir amb gran felicitat. La nostra explicació assumeix precisament el contrari, tal com faig esment en la meva obra inèdita La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, i tal com es va fer en tantíssimes altres ermites i temples cristians. La gent de les rodalies pujava a Bellmunt fins al segle XIII, entre d'altres coses , atret per la mort massiva de les formigues i retia alguna mena de culte o oferiment en aquell mateix indret, ja que sinó fos així l'Església no hagués hagut de fer l'esforç d'haver d'aixecar el temple cristià. Aquesta mateixa impressió sobre la cristianització d'un culte anterior a les formigues ja la refereix Xavier Fabregas, tal com consta en l'obra Los dioses increibles, de Luis Pancorbo. Aquest culte, sense tenir cap element que ens indiqui en que podia significar, podria tenir alguna relació amb la mort d'aquests animals i la finalització de l'estiu. Hem de tenir present que en les diverses ocasions que apareixen les formigues alades en els textos populars o poemes reafirmen aquest sentit de mort o finalització, no només de les formigues sinó de la pròpia existència humana:

Des del cim, o Mare nostra, 

concediu gràcies sens fi;

per vòs venen a morir

les alades a prop vostre.

Tant formós teniu el rostre

que tota ànima enamora.

A aquest bell munt gloriós

hi pugem moltes vegades,

feu que, igual que les alades,

hi morim d'amor a Vós.

Molt devot i generós

Sant Pere sempre us honora. 

"Goigs a la Mare de Déu de Bellmunt"

Quan ja l'alegre estiu és a la posta
i arrencant a les selves son cabell
l'octubre lleganyós plorant s'acosta
de boires abrigat amb gris mantell, 

Les formigues alades ací es venen
de la reina del cel a despedir, 
en sa peanya a voliors s'estenen
per adorar ses plantes i morir.

Del formiguer humà pobre formiga
per ma dissort ales posí també:
volant, volant deixí ma terra amiga
i son cel blau únic que he vist seré.

Més puix hi so tornat a ma nau vella
cap il·lusió la treurà més del port; 
l'hivern arriba: obriu-me la capella, 
Bon ermità i esperaré la mort".

"Aires del Montseny". Jacint Verdaguer.

La mateixa cosa (mort de formigues alades pels volts de setembre i cristianització del lloc amb temple o nom cristià) succeeix a Sant Miquel de Solterra o de les Formigues (Montseny), al mont de Sant Antoni  (Sant Joan de les Abadesses) o a la Mare de Déu del Fau a Albanyà (Empordà). La Mare de Déu del Fau era coneguda també com a Mare de Déu de les Formigues o de les Alades, ja que per la data del seu aplec (8 de setembre, dia de les Mare de Déu trobades) les formigues anaven a morir als seus peus i el paviment del temple quedava atapeït dels seus cossos moribunds.

5. Creu de ferro de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues

6. Formigues de ferro a la base de la creu 

Les formigues de ferro a la base de la creu ens recorden la seva peripècia anual  i també que abans de que existís la creu ja eren les senyores sagrades d'aquest cim.  










Fotografies
1. Santuari de Bellmunt, Sant Pere de Torelló (Osona)
2. Formiga alada
3. Capelleta de la Mare de Déu de Bellmunt
5. Creu de ferro de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues
6. Formigues de ferro a la base de la creu 

La Deessa Terra euskera: Mari

Continuant amb les mostres d'universalitat de la divinitat de la Deessa Terra, avui tractarem una de les figures que s'han conservat de forma més genuïna i que ens mostra de forma clara l'amplitud d'aspectes vitals que contempla. És un clar exemple que demostra els principis que figuren en les paraules d'entrada del blog que visiteu. Parlarem de la deessa Mari, que està considerada com la figura central del món mitològic vasc. 

1. Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe

La sort que tenim és de poder disposar encara en el ric imaginari mitològic vasc dels diversos atributs d'aquesta deessa, ja que si bé conserva la seva sacralitat sobre muntanyes i coves (cosa que en altres indrets sí que s'ha conservat gràcies als santuaris cristians aixecats, tal com feiem esment en l'entrada anterior de Montserrat) també es mantenen altres aspectes que ens permeten podem comprendre amb millor exactitud quin era l'ampli aspectre sagrat de l'antiga figura de la Deessa Terra abans que quedés absorvida o sincretitzada per la Mare de Déu. La mateixa arqueòloga Marija Gimbutas ja va fer referència a aquests extrems i va parlar de Mari o Maya (que és un dels altres noms que té aquesta deessa), de la mateixa manera que la Deessa Terra neolítica te supeditats tota la resta d'éssers i genis. Representa tant a fenòmens naturals com a animals i està vinculada a espais sagrats (coves, muntanyes, deus d'aigua, rius..). Rep llavors els noms del lloc que predomina (tal com passa amb les advocacions de les Mares de Déu trobades): Anbotoko Dama, Anbotoko Dama, Aralarko Dama, Txindokiko Dama, Mondarraingo Dama o Murumendiko Dama.

2. muntanya d'Amboto (Biscaia) un dels llocs sagrats emblemàtics de Mari

3. Cova de la Deessa Mari a les muntanyes d'Amboto (Biscaia)

Un detall altament significatiu que ens indica l'aprofundiment de la sacralitat de la Terra pels antics pobladors euskeres és que el número de santuaris cristians repartits per la geografia de Vasconia és molt elevat: en un territori de 20.662 quilòmetres quadrats es troben oberts al públic entre 3.000 a 4.000 llocs de culte reconeguts per l'Església. Això vol dir que hi ha un santuari per cada 6 quilòmetres quadrats. Molts d'ells acullen algun tipus de culte o creença relacionada amb la salut o la malaltia.

4. Santuari de San Miguel de Aralar, Navarra

El santuari de San Miguel in Excelsis, a la muntanya d'Aralar (Navarra) està aixecat sobre un antic lloc de culte precristià. Les llegendes com sempre ens ho reafirmen. Tant la que ens diu que Sant Miquel va matar a un dragó en aquest lloc, com la que afirma que la Deessa Mari transita des de un forat del santuari fins a una de les seves coves sagrades de la mateixa muntanya d'Aralar.






Tal com refereix Andrés Ortiz-Osés a la seva obra Antropologia simbólica vasca, la Deessa Mari representa a la Deessa Terra divinitzada però que es projecta també en la senyora de la casa (per aquest motiu, entre d'altres, es parla a vegades de aspectes matriarcals dins de la cultura vasca). La Gran Mare vasca condensa a la lluna i al sol com als seus fills, es metamorfosa en els quatre elements (aigua, terra, aire o foc), així com en els tres regnes de la realitat (minerals, vegetals i animals) tenint com a acompanyant fal·lic al Maju o bé a l'animal de la fertilitat que és Aker (el cabró). En aquest cas, tal com afirmava també Marija Gimbutas, l'animal masculí és una metamorfosi de la Gran Mare, que integra tot com cos de l'univers.La Deessa Mari  també se la considera com la que impera sobre vides i cases. 

El mateix autor ens refereix d'aquesta deessa primordial unes paraules que encaixen a la perfecció amb algunes de les características de la simbologia de la Deessa Terra, que ja exposavem en una de les primeres entrades del nostre blog:

"L'escena originària de la mitologia vasca mostra a Mari amb un mirall en una ma i amb la seva pinta daurada en l'altre: en el miral fixa, captiva i remansa a la realitat morta, la que és reivindicada, revivida i regenerada al pentinar i repentinar-se els cabells. D'aquesta manera la Deessa del destí, amb el seu cardar-teixir, esdevé Deessa de la fertilitat o fecundació partenogenètica: la pinta sagrada de cardar la vida es transforma en rastrell de cardar la terra, així com en ma-peu i, finalment, en l'animal libidinós de Dionís: el garipau; amb aquest animal libidinal o amb el seu peu-empenya s'autofecunda la deessa a sí mateixa, amb el que està d'acord amb el fons lingüístic i l'horitzó semàntic de pinta, significant "l'òrgan sexual", el "púbis" o la "petxina-peineta" de fructificació. La Deessa Mari resulta així deessa de la mort i de la vida, deessa de la meditació i del retorn del Bé i del Mal, deessa del akelarre, com culte mistèric de la vida."

Fotografies

1. Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe
2. Muntanya d'Amboto (Biscaia) 
3. Cova de la Deessa Mari a les muntanyes d'Amboto (Biscaia)
4. Santuari de San Miguel de Aralar, Navarra