De serps, aigua, pedres precioses i Mares de Déu (Snakes, water, gemstones and Virgins)

En el Neolític les deesses de la Terra solien estar representades portant serps, antics símbols de curació i fertilitat. La serp amb aquesta simbologia seria utilitzada posteriorment amb un significat similar en el bastó d’Escolapi (avui en dia encara la trobem en el símbol de la medicina i de les farmàcies amb el mateix significat i a vegades de forma equivocada està representat el caduceu d’Hermes).

Tal com afirmen moltes autores i autors, les deesses serps van ser destronades quan els panteons dominats per divinitats masculines van envair les creences centrades en la Terra. Tal com ja vam comentar en una entrada anterior, l’oracle de Delfos –identificat amb GEA, la deessa de la Terra- estava al càrrec de la sacerdotessa Pitia, que rebia els auguris asseguda en un trípode, al voltant del qual s’enroscava la serp Pitó. Es diu que va ser Apolo el que va derrotar a Pitó i es va apoderar del santuari. D’aquesta forma un déu  cel vinculat amb l’enfermetat va vèncer l’encarnació de la salut i l’enfermetat (1).

Com ja diem en altres moments els dracs i les serps solen ser una al·legoria d’alguna antiga religió matriarcal.

Al Principat trobem diverses llegendes en les que apareix el símbol de la serp gegant que sospitosament estan associades a la pedra, a l’aigua  i a la Mare de Déu, que finalment queda com a custòdia de la pedra sagrada, tal com explicarem una mica més endavant. Però primer ens aturarem en unes mostres artístiques antigues que recullen a la perfecció la simbiosi entre aigua, serp i naixement.

Les piles baptismals serpentàries 

Són nombrosos els gravats on s’associen les serps amb l’aigua,  un de tants els trobem en la pila baptismal de l’església de Sant Martí de Tours, a localitat d’Ur (Cerdanya francesa). A la Cerdanya trobem diverses piles baptismals , que des del segle XI es col·locaren dins de les esglésies. Acostumen a ser grans, rodones o octogonals (símbol del naixement) i tallades d’un sol bloc de pedra. Les decoracions consisteixen en uns curiosos i estranys signes i representacions  de rostres i serps.  Tenen el misteri del primitiu i donen al conjunt un aire fetitxista i esotèric que els emplena d’un inquietant encant. La seva antiguitat es desconeix i podrien ser d’abans del segle IX (2) . Aquesta associació entre la serp, l'aigua i la pila baptismal com a símbol de naixement tenen la millor representació a Galícia, en la sorprenent i enigmàtica pila baptismal romànica de San Pedro de Muros (A Corunya).

1. La pila bautismal serpentària de San Pedro de Muros (A Corunya). ENLLAÇ

Rondalles i llegendes de serps, pedres precioses, aigua i Mares de Déu

Per poder copsar els vincles que des d'antic s'han establert entre les serps, l'aigua i la Deessa Terra podem destacar algunes llegendes que les vinculen. Com passa sovint tenim uns arguments similars en llocs diferents. 

• La llegenda del serpent de Manlleu

La rondalla d’aquest ésser fabulós explica el següent:

La Devesa era, fa molt de temps,  un bosc espès i de camins perdedors. Un lloc on gairebé mai ningú no gosava fer-hi cap, perquè se sabia que en la boscúria s’hi amagava un serpent.

Aquest animal s’ho empassava tot. Un serpent és una serp , però gran com una casa de pagès i proveïda d’una abundosa cabellera que corona un diamant.

Un xicot  s’atreví a endinsar-se a la Devesa i acabà descobrint el cau del serpent en una pedra de molí.

Veié com el serpent, temorós que li caigués a l’aigua, cada cop que anava a veure al Ter, es llevava el diamant i el deixava dins al niu (dins el forat de la pedra de molí).

El noi va aprofitar l’ocasió per rampinyar el diamant.

El serpent, valent-se dels seus dots estranys va seguir el rastre fins la casa del noi.

El noi va amagar el diamant sota d’un morter, que el serpent va voler aixecar o esmicolar i va morir en el intent, esgotat i enroscat al morter.

El diamant del serpent, com a penitència per haver-se eixit sa i estalvi , el xicot el va oferir a la MARE DE DEU DE LA FONT  i va estar allí fins que els francesos se’l van emportar.

2. La llegenda del serpent gosa de gran vitalitat. ENLLAÇ

La llegenda del serpent de Manlleu gosa de gran vitalitat en l'actualitat, el que per nosaltres és una mostra més de la gran potència de la simbologia que aporta la serp i la pedra preciosa. Cada juliol i agost es celebra la festa del Serpent de Manlleu, en la que es recorda la llegenda i la cançó que li és dedicada. Es fan correfocs amb una gran serp, un sopar al bosc de la Devesa, i es representen diverses obres. 

D’aquesta primera rondalla podem extreure les següents conclusions:

Podem relacionar el serpent, la pedra i la roda de molí com el flux energètic del dolmen i la seva pedra, tot vehiculant-t’ho amb el culte a la Deessa (Devesa). És molt clara la relació entre la cristianització de la pedra en la MARE DE DEU DE LA FONT, que seria la deessa que cristianitzaria el lloc. Es un element també important el riu Ter, que amb la seva aigua dona encara més empenta a la idea sobre l’energia important , vital del lloc. 

També es de destacar que el símbol de la pedra es reincident en el conte, ja que el noi l’amaga dins del morter, que acaba rebentant el monstre.

També hem de destacar que hi ha monuments megalítics en forma de roda de molí (pedres circulars amb un forat al mig) que són interpretats com pedres femenines, així com els menhirs són interpretats com pedres masculines (3).

• El cavaller d'Hostoles

Tal i com ja tenim descrit en el serpent de Manlleu, aquesta llegenda sobre la serp, la pedra , la font i la Mare de Déu, es repeteix de forma sospitosament similar en diversos indrets, dels quals podem destacar aquests dos més  de Catalunya.

Un cas semblant li va passar al cavaller d'Hostoles (Les Planes d'Hostoles, La Garrotxa), que va pispar el brillant a la descomunal serp que feia estada al gorg de Santa Margarida, proper al castell. Al fugir del monstre anà a refugiar-se a l'esglesiola de les Encies, amb tant bona sort que al tancar la porta esclafà el cap de l'ofidi. En agraïment cedí el brillant a la imatge de la Mare de Déu.

Aquesta Mare de Déu es diu actualment també  Mare de Déu de la Font, com la del serpent de Manlleu. Si veiem la relació, és del tot semblant, ja que la serp habita en un lloc d’aigua , en aquest cas un Gorg i es oferta finalment a la Mare de Déu.

Diuen els més vells que el brillant que va oferir el cavaller a la Verge, va estar exposat molt temps a l'altar i que degut als seus reflexes que enlluernaven a la gent, va ésser col·locat darrere del mateix i més tard venut per pagar les despeses del nou retaule de l'altar major, destruït pels francesos en una de les moltes incursions que varen fer sobre terra gironina.

3. Gorg de Santa Margarida, LesPlanes d'Hostoles (La Garrotxa), on vivia una altra serp amb brillant al cap. ENLLAÇ

Conten també que durant les incursions de l’exèrcit francès a la Guerra dels Trenta Anys, els vilatans de les Planes van llençar les campanes de l'esglesiola de Santa Margarida al fons del gorg per evitar-ne el robatori. En passar pel camí que hi havia sota el saltant, i quan s'apropava una tempesta, s'escoltava el dringar de les campanes dintre el gorg.

És evidentment que ens trobem amb una història explicada per encobrir el culte a una pedra precristiana que és entronitzada juntament amb la Verge, probablement una pedra negra que està lligada a un culte de un lloc aqüífer, tal com un gorg, una font, un riu… Tinguem present que a prop del Gorg de Santa Margarida hi han altres gorgs i coves en una zona de gran bellesa on podem destacar noms tan suggerents com Gorg de les Ànimes, Gorg Negre… i que el riu Brugent, després del gorg de Santa Margarida i vençuts ja quasi tots els obstacles, planeja formant una petita gorga anomenada la roca de l'anguila (la serp de nou) on es troba una font al mig de la penya del riu anomenada FONT de la SENYORA. 

També és força interessant que la tradició arriba a remarcar l’existència de les campanes de Santa Margarida al fons del gorg. Tal com diu Nicholas Wilcox (pseudònim de Juan Eslava Galan) en Els Templers i la Taula de Salomó, les campanes és un dels noms que reben els dólmens (p.139), cosa que podria reforçar el fet que ens trobéssim amb una pedra que hagués estat lligada a algun santuari dolmènic

• La serp i el senyor del Castell de Vall d'Aro

A terres també gironines trobem una altre historia similar:

A Vall d'Aro hi vivia un serpent enorme, que duia una enorme cabellera i amagava un "brillant gros com una magrana i tant lluminós que de nit feia tanta resplendor com el sol i encara que fos de nit semblava que fos gran dia". Quan anava a banyar-se, deixava el brillant a la sorra. El senyor del castell d'Aro va ser prou ràpid per robar-li, mentre es remullava, la joia. Empaitat per l'animal es refugià al castell. La fúria del rèptil es va traduir amb cops i empentes, tan forts que torres i muralles van cedir sepultant tots els habitants del castell.

(1)  La Tierra sagrada , Brian Leigh Molyneaux. Editorial Debate. Madrid, 1996.

(2). La Cerdanya de sempre, Juan Antonio Bertran. Editorial Juventud, 1992.
(3) La Diosa. Shahrukh Husain. Editorial Debate. Madrid, 1996.