La Senyora de les Alades i el culte a les formigues

Segons diuen, els aborígens de les terres de Nord Amèrica (els indis americans) creien que naturalesa i esperit són inseparables i interdependents: els esperits residien a totes les coses i totes les coses formaven part de la naturalesa. La pròpia Terra era sagrada, els animals (per petits i insignificants que fossin) eren sagrats, rius, arbres , valls i muntanyes eren sagrats també. Els humans, els animals i els vegetals que surten de la Terra, formaven part d'aquesta i finalment retornaven a Ella.

Potser els nostres avantpassats europeus sentien o creien coses com aquestes fins no fa tant de temps. Avui us posaré un exemple més de com la gent de la nostra terra tenia com a sagrat aspectes propers de la natura, que amb el cristianisme van ser assimilats. Un cop fet aquest procés d'assimilació només quedava fer una nova interpretació del fenomen que d'antuvi era sagrat i capgirar el procés simbòlic de causa i efecte. Ara ho explicarem...

1. Santuari de Bellmunt, Sant Pere de Torelló (Osona)

A la part nord de la comarca d'Osona, a prop de la vila de Sant Pere de Torelló hi trobem la muntanya de Bellmunt, on s'aixeca el santuari cristià de Santa Maria de Bellmunt, la Mare de Déu de Bellmunt o Nostra Senyora de Bellmunt. Aquesta Mare de Déu se la coneix també com la Mare de Déu de les Alades, o Nostra Senyora de les Alades. Les alades és una de les formes d'anomenar a les formigues amb ales, que surten dels nius passat l'estiu i s'aparellen abans de morir. 

2. Formiga alada

Potser us preguntareu perquè aquesta imatge cristiana rep el nom de Mare de Déu de les Alades o Nostra Senyora de les Alades. La resposta l'obtenim per l'obstinat costum d'aquests petits animalons que any rere any, acabat l'estiu, decideixen pujar en estols fins al mateix santuari de Bellmunt, on acaben morint. Moltes s'adrecen fins el pedró, on diu la tradició que va aparèixer la imatge mariana, i on actualment hi ha una petita capelleta amb una còpia de la talla original que es troba dins del santuari. 

3. Capelleta on es troba la còpia de la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt, on diu la tradició que va aparèixer la imatge. Lloc que segurament els llogarrencs tindrien com a sagrat pel fet extra ordinari de l'hecatombe de formigues. Al costat la gran creu que cristianitza el lloc sagrat.



4.Abaix, còpia de la imatge de la Mare de Déu de Bellmunt que es troba dins de la capelleta. Fotografia realitzada i cedida amablement pel nostre amic Fèlix Vázquez.

Les llegendes, goigs i tradicions volen veure en aquest gest, tal com podeu comprovar en alguns reculls de frases que us he afegit abaix, que les formigues volen veure a la seva Senyora i per la seva bellesa volen morir amb gran felicitat. La nostra explicació assumeix precisament el contrari, tal com faig esment en la meva obra inèdita La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, i tal com es va fer en tantíssimes altres ermites i temples cristians. La gent de les rodalies pujava a Bellmunt fins al segle XIII, entre d'altres coses , atret per la mort massiva de les formigues i retia alguna mena de culte o oferiment en aquell mateix indret, ja que sinó fos així l'Església no hagués hagut de fer l'esforç d'haver d'aixecar el temple cristià. Aquesta mateixa impressió sobre la cristianització d'un culte anterior a les formigues ja la refereix Xavier Fabregas, tal com consta en l'obra Los dioses increibles, de Luis Pancorbo. Aquest culte, sense tenir cap element que ens indiqui en que podia significar, podria tenir alguna relació amb la mort d'aquests animals i la finalització de l'estiu. Hem de tenir present que en les diverses ocasions que apareixen les formigues alades en els textos populars o poemes reafirmen aquest sentit de mort o finalització, no només de les formigues sinó de la pròpia existència humana:

Des del cim, o Mare nostra, 

concediu gràcies sens fi;

per vòs venen a morir

les alades a prop vostre.

Tant formós teniu el rostre

que tota ànima enamora.

A aquest bell munt gloriós

hi pugem moltes vegades,

feu que, igual que les alades,

hi morim d'amor a Vós.

Molt devot i generós

Sant Pere sempre us honora. 

"Goigs a la Mare de Déu de Bellmunt"

Quan ja l'alegre estiu és a la posta
i arrencant a les selves son cabell
l'octubre lleganyós plorant s'acosta
de boires abrigat amb gris mantell, 

Les formigues alades ací es venen
de la reina del cel a despedir, 
en sa peanya a voliors s'estenen
per adorar ses plantes i morir.

Del formiguer humà pobre formiga
per ma dissort ales posí també:
volant, volant deixí ma terra amiga
i son cel blau únic que he vist seré.

Més puix hi so tornat a ma nau vella
cap il·lusió la treurà més del port; 
l'hivern arriba: obriu-me la capella, 
Bon ermità i esperaré la mort".

"Aires del Montseny". Jacint Verdaguer.

La mateixa cosa (mort de formigues alades pels volts de setembre i cristianització del lloc amb temple o nom cristià) succeeix a Sant Miquel de Solterra o de les Formigues (Montseny), al mont de Sant Antoni  (Sant Joan de les Abadesses) o a la Mare de Déu del Fau a Albanyà (Empordà). La Mare de Déu del Fau era coneguda també com a Mare de Déu de les Formigues o de les Alades, ja que per la data del seu aplec (8 de setembre, dia de les Mare de Déu trobades) les formigues anaven a morir als seus peus i el paviment del temple quedava atapeït dels seus cossos moribunds.

5. Creu de ferro de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues

6. Formigues de ferro a la base de la creu 

Les formigues de ferro a la base de la creu ens recorden la seva peripècia anual  i també que abans de que existís la creu ja eren les senyores sagrades d'aquest cim.  










Fotografies
1. Santuari de Bellmunt, Sant Pere de Torelló (Osona)
2. Formiga alada
3. Capelleta de la Mare de Déu de Bellmunt
5. Creu de ferro de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues
6. Formigues de ferro a la base de la creu