Ara que s'acosta la diada de Sant Jordi, tant especial pels catalans, us volem parlar en primer lloc d'un dels nostres temples preferits pel que respecte la cristianització de llocs sagrats de la Deessa Terra. Finalment buscarem en la figura d'aquest sant guerrer (que tal com afirma l'hitoriador medievalista Stefano Cingolani, està instal·lat a la nostra consciència col·lectiva) si existeix alguna relació aparent amb la simbologia de la Mare Terra.
Sant Jordi de Puigseslloses
Aquesta petita ermita aixecada dalt d’un turó,
gairebé al
centre de la comarca d’Osona, és una de les mostres més clares sobre la
cristianització d’un lloc que temps ençà fou sagrat pels nostres avantpassats.
 |
| 1. Emita de Sant Jordi de Puigseslloses, prop de Folgueroles, Osona. |
El nom d'aquest petit temple cristià delata el seu origen pagà, ja que el topònim de Puigseslloses fa clara referència a les grans lloses de pedra que trobem al cim del petit puig i que formen part d'un dolmen neolític de dimensions considerables. El temple cristià, de la mateixa manera que en diversos indrets europeus, està aixecat al costat mateix del dolmen prehistòric. Tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el món clàssic i les empremtes de la seva critianització, la santificació del megalitisme va ser anterior fins i tot al segle X, però es van seguir cristianitzant de formes diverses fins al segles XVII i XVIII. Dolmens (taules de pedra de formes diverses), menhirs (pedres úniques verticals de dimensions considerables) i cromlechs (cercles de pedres) van continuant sent sagrats tot i l'expansió del cristianisme per Europa.
 |
| 2. Menhir prehistòric a la catedral de Saint Julien, Le Mans (França) |
Els megàlits quedaren com a muts vestigis del culte
que homes i dones tenien als seus morts, a la natura, a les forces de la
naturalesa o a la Mare Terra. El seu exacte significat possiblement no el podrem saber mai amb certesa.
El que si que és evident és que en temps de l’Edat Mitja les persones que
vivien a prop d'aquest lloc rural seguien mantenint el seu esperit sagrat i deurien
realitzar algun tipus de cerimònia més o menys senzilla al seu entorn (potser
només es tractava de portar flors, aigua o menjar i deixar-los damunt de les
seves grans pedres en dies més o menys assenyalats tal com condemnen alguns
dels concilis visigots o qui sap si es traduïa en algun ritual més o menys elaborat). En el
segle XV, quan encara no estava construïda l’ermita, hi ha constància que la
gent pujava per la Mare de Déu de Març. El dolmen, com ja hem dit, està al costat de l’ermita,
un edifici important en la història de Mossèn Cinto Verdaguer ja que en aquest
temple va celebrar la seva primera missa. El famós poeta català ens va deixar aquestes magnífiques paraules sobre aquest indret, que conjuguen part del nostre
missatge:
“Lo nom
d’aquest turó és tantost Sant Jordi tantost de Puigseslloses, es a dir que en
sa cima viuen en íntim maridatge la llegenda cristiana i la ciclópea, les dues
fonts de poesía en que he begut amb preferencia. Quan traguí a faró mos
Idil·lis i cantics místic, a algú que volia fer-me escrúpol d’haver escrit
l’Atlàntida, responguí que, per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre
un dolmen i un altar".
 |
| 3. Sant Jordi de Puigseslloses |
En aquesta imatge,cedida amablement per Xevi Moreno, podem observar l'entrada de Sant Jordi de Puigseslloses i les taules del dolmen en un primer pla.
 |
| 4. Placa instal·lada al costat de l'ermita amb les paraules de Verdaguer |
LA VALL HERMOSA DE VIC
PLANERA N'ES I RODONA
PLANERA COM UN DINER
RODONA COM UNA MOLA
SOBRETOT PER QUI LA VEU
DES DEL CIM DE PUIGSESLLOSES,
QUE D'EIXA PLANA ES LO COR,
LO BOTO D'AQUEIXA RODA
ENTRE EIX DOLMEN I EIX ALTAR
AMB QUE MA TERRA ES CORONA,
LO DIA DEL SANT ROSER
AMB SA CADENA DE ROSES
COMPTARÀ VINT-I-CINC ANYS
QUE ALLÀ CANTÍ MISSA NOVA
Tal com podem observar en aquesta placa de pedra, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure aquests versos en memòria de la seva primera missa, que curiosament va practicar en el temple de Sant Jordi de Puigseslloses. El poema és una mica més extens, ja que parla de la llegenda de la pastoreta que va pujar, una a una, les lloses que formen el dolmen.
Sant Jordi, "el protector dels camps".
Ara anem a abordar la figura de Sant Jordi des de una perspectiva teòrica que pugui mantenir la possibilitat de relació amb la figura de la Deessa Terra.
Per gairebé tothom és coneguda la llegenda del cavaller Sant Jordi i el drac. No es tant conegut que al voltant de Sant Jordi es barregen aspectes llegendaris i històrics; alguns autors defenen que realment no va existir i potser per això l'any 1960 l'Esglèsia el va retirar del santoral i va limitar el dia de la seva festa a una commemoració com a màrtir, el 23 d'abril.
Els que afirmen la seva existència es basen fonamentalment en la seva tomba venerada des del segle VI a Diòspolis, avui Lod, a l'actual Israel. Allà està enterrat un home sant, que segons la tradició va ser un tribú romà, nascut a la Capadòcia (Turquia) i martiritzat l'any 303 per ordres de l'emperador Dioclecià.
Durant l'Edat Mitja, a partir de l'orde teutònica i també de la primera croada (segle XI) sorgeix la llegenda de que Sant Jordi apareix amb un cavall blanc i ajuda als croats a prendre Antioquia. A partir d'aquests orígens apareix la imatge de Sant Jordi matadracs.
 |
| 5. Sant Jordi matant el drac i la princesa. Bernat Martorell, 1437. |
A Catalunya, i a altres llocs d'Europa, Sant Jordi adquireix doncs un significat guerrer. A partir del segle XI ja se li dediquen altars i a l'any 1201 es crea l'orde militar catalana de Sant Jordi d'Alfama. També, de forma similar a Sant Jaume, Sant Jordi assumeix també el paper de matamoros, tal com apareix en la llegenda de la presa d'Osca l'any 1096 en la que ajuda a conquerir la ciutat als serraïns.
 |
| 6. Escultura de St. Jordi al temple expiatori del Tibidabo, Barcelona |
Més enllà de tots aquests elements identificadors d'aquest sant anem a veure aquells indicis que ens el permetin "lligar-lo" a la Deessa Terra:
- El seu nom en grec Giorgos significa "protector dels camps" o "pagès". El que pot indicar-nos que inicialment estava relacionat amb els camps, els conreus o la terra. És a dir un origen tel·lúric.
- La mort del monstre a les seves mans pot tenir també indicar una simbologia similar a la que explicàvem en la mort de la serp Pitó a les mans de Apol·lo. És a dir, en aquest cas l'apropiació de cultes anteriors als cristianisme.
- Hi ha figures mitològiques molt anteriors a la seva aparició que tenen força semblança a la llegenda de la princesa, el drac i el cavaller que li dona mort. Alguna d'aquestes gira al voltant de deesses telúriques. Per exemple en el tercer mil·lenni abans de Crist, en la religió sumèria trobem al deu Enki que lluita contra el drac Kur per alliberar a la deessa Ereshkigal. Aquesta llegenda serà comú a totes les cultures mesopotàmiques. El nom d'Ereshkigal, significa "gran dama sota terra", el que no deixa de ser una clara referència a la Mare Terra. La princesa de la llegenda de Sant Jordi en algunes de les narracions populars estar captiva pel drac dins d'una cova, tal com està representada en la imatge número 5, quadre de Bernat Martorell. La mitologia mesopotàmica es traspassa a la mitologia occidental fonamentalment a partir de la mitologia egípcia i d'aquesta a la grecollatina. La representació del deu egipci Horus clavant la llança a un cocodril, imatge del deu Seth, amb la indumentària d'un legionari i representat a sobre d'un cavall ens indiquen l'assimilació del mite egipci per la Roma oriental.
- Molt lligat amb aquest punt anterior, aquests mites de rescat de la deessa o de la princesa de dins de la terra tenen també a veure amb els cicles vitals de la Deessa Terra, en forma de les seves estacions. El famós cicle de Demèter i Persèfone és el cas més conegut que ens parlen de les estacions fredes i l'arribada de la primavera. Cosa que també s'ajusta a la perfecció amb la diada de Sant Jordi i l'esclat de la natura.
Fotografies
3. Sant Jordi de Puigseslloses i 4. Placa de pedra propera al temple: fotografies de Xevi Moreno.
6. Escultura de Sant Jordi al temple expiatori del Tibidabo: fotografia de Manel Jovani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada