La banya del sègol (Claviceps Purpurea); una estranya relació entre el camí de Sant Jaume i el camí a Eleusis. (Claviceps Purpurea; A strange relationship between the Camino de Santiago and the way to Eleusis)

Si aneu seguint aquest bloc més o menys assíduament, suposo que us haureu adonat que des de finals del mes de maig no ha hagut cap entrada nova. El motiu principal d'aquest període de secà ha estat que el seu autor ha pogut gaudir d'una gran experiència personal, que no ha estat altre que recórrer a peu el camí de Santiago partint de Roncesvalles.

Aquest camí m'ha permès, sobretot, compartir experiències vitals amb persones d'arreu del món. El camí, entre moltes altres coses, és una via de comunicació i intercanvi amb persones diverses, d'origens totalment heterogenis i amb motivacions tant úniques com cadascú, però amb un únic objectiu compartit; caminar en direcció cap a Ponent (uns fins a Santiago, altres fins Finisterre o Muxia, molts fins a l'etapa on la seva agenda els hi permet).

Deixant de banda els darrers 100 quilòmetres del camí fins a Santiago (sobretot des de la galega vila de Sarria) on les multituds i l'esperit dels grups perden totalment el sentit peregrí que es percep en els primers 650 quilòmetres per convertir el camí en una excursió oci-turística, la resta es pot viure com una vivència summament interessant per poder integrar les estones de caminar en silenci i solitud i el compartir amb la natura i els altres moments molt especials. 

Avui compartiré doncs amb vosaltres un dels meus descobriments sobre el camí, que sorgeix d'un regal molt especial d'una de les persones que vaig conèixer i amb les que vaig tenir la sort de compartir bastants kilòmetres i experiències; el meu amic alemany Sebástian. 

1. Creu de Thau provinent del santuari alemany d'Altötting, símbol dels peregrins. Fotografia de l'autor del bloc

Tot i que amb en Sebàstian i amb un altre amic del camí, el mexicà Uriel, vaig compartir el camí des de Boadilla del Camino (Palència), la casualitat va fer que el primer contacte el tinguéssim a un dels llocs més interessants i paradigmàtics del recorregut, al convent de Sant Anton. 

2. Runes del convent de San Anton, Castrojeriz (Burgos). Fotografia de l'autor del bloc.

Aquest convent va ser construït durant el segle XII pel rei Alfons VII de Castella com hospital dels peregrins que feien el camí de Sant Jaume (Santiago) i va esdevenir la seu del Comendador general de l'Orde de San Anton, tot i que les runes que podeu observar en les fotografies pertanyen al segle XV. Els Germans Hospitalaris de l'Orde de Sant Antoni, o Antonians, eren els que atenien i curaven als peregrins que arribaven cansats i malalts. El símbol d'aquests germans hospitalers era precisament la creu Tau, que duien en color blau al pit sobre les seves robes negres. La creu de Tau es va convertir en el seu signe distintiu, tot i que també es va fer famosa posteriorment gràcies a la figura de Sant Francesc d'Asis.

3. Rosetó del convent de San Antón amb creus de Tau, Foto de l'autor del bloc.

El convent de Sant Anton va estar molt vinculat amb la curació d'una de les malalties més greus que tenien alguns dels peregrins que feien el Camí de Santiago a l'Edat Mitja i que era precisament el Foc de Sant Antoni, Foc de l'Infern, Foc Sagrat o Ergotisme. Aquest terrible mal era conegut des de temps molt antics i presentava una simptomatologia realment dolorosa i sinistre. Molts dels seus malalts acabaven morint després de que les extremitats s'anessin gangrenant i acabessin caient sense sagnar. Tenien també episodis de deliris i al·lucinacions. Entre els anys 1085 i 1095 es va produir una autèntica epidèmia d'aquesta malaltia per tota Europa, que era temuda fins i tot més que la pesta.  

4. Sant Antoni i un malalt d'ergotisme. S.XVI. ENLLAÇ

Els Germans Hospitalers de Sant Antoni, o Antonians, van estar molt vinculats amb la curació d'aquesta malaltia tinguda com diabòlica, i el Camí de Sant Jaume era precisament una de les cures terapèutiques que seguien els pobres malalts d'ergotisme, molts vinguts del centre d'Europa. Alguns aconseguien sanar-se, i realment els convents hospitalers de Sant Antoni tenien una recepta guaridora de primera que aconseguia que provisionalment els peregrins malalts del Foc de Sant Antoni milloressin la seva malparada salut. El misteri guaridor residia en el pa blanc, o de blat, que donaven als peregrins els germans hospitalers antonians, sobretot els del convent de Castrojeriz. Ja que la font del mal del Foc de l'Infern provenia precisament de pa negre de sègol que a vegades solia estar contaminat per les mico-toxines d'un fong, del que ja vam parlar en una entrada anterior, la banya del sègol o Clavíceps purpurea. Aquest fong altament tòxic era el causant de la greu malaltia que castigava a gent humil del centre i nord d'Europa (sobretot de França i Alemanya), que eren qui solien consumir pa i farina de sègol, ja que el blat era un be preuat de les classes benestants.

5.Clavíceps purpurea en una espiga de sègol. ENLLAÇ

Els peregrins que arribaven a Castrojeriz ingerien el pa blanc de blat i rebien cures diverses dels hospitalers antonians, que sembla ser que tenien també uns coneixements mèdics importants en relació a l'obscurantisme medieval. Els romeus també solien demanar les famoses creus de Thau de fusta beneïdes, que feien al·lusió al sant patró dels germans hospitalers. 

El fong del sègol, conegut també com banya de sègol o, en llatí clavíceps purpurea, també està relacionat amb un altre pelegrinatge molt famós en el Món Antic, el camí al santuari grec d'Eleusis. Tal com ja vam explicar en una entrada anterior, Eleusis; un santuari de la Mare Terra, diversos autors i especialistes suposen (sobretot gràcies als descobriments d'Albert Hoffman que va aconseguir obtenir el potent LSD a partir de la banya de sègol) , amb arguments força sòlids, que els misteris que es portaven a terme en aquest santuari tant important del Món Clàssic, tenien molt a veure precisament amb la ingestió de panets, beuratges o pastissos en els que hi havia contingut de clavíceps purpurea en la farina de sègol. Per tant tenim una estranya relació entre aquests dos grans camins de pelegrinatge sagrats, encara que aparentment el paper que tenia la banya de sègol en ambdós casos era diferent. Si bé en el cas del Camí de Sant Jaume era el principal causant de la malaltia del Foc de Sant Antoni i per tant provocava de forma indirecte que molts peregrins afectats per aquesta malaltia fessin en camí per recuperar la salut, en el cas del santuari d'Eleusis tindria una funció enteògena que deuria permetre les visions sobrenaturals dels pelegrins que penetraven en els santuaris del temple. 

No es pot dubtar però, que la relació dels efectes d'aquest fong paràsit al·lucinogen va influir molt en la figura del mateix Sant Antoni, com a guaridor dels pobres malalts d'ergotisme, que entre d'altres també patien visions sobrenaturals molt potents. En l'art podem trobar a vegades mostres de relacions que poden passar desapercebudes. Un dels moments de la vida de Sant Antoni Abad que ha estat recollida per molts autors són les famoses temptacions de Sant Antoni, on el diable li va oferint al sant ermità els diversos plaers o pecats cristians per tal que aquest caigui. En aquestes obres pictòriques es pot apreciar realment un llenguatge simbòlic que permet interpretar un univers creat per la ingestió de la banya del sègol. La creació de personatges diabòlics grotescs, mescles i barreges de personatges humans i animals, monstres amb cares humanes, personatges amb deformitats típiques provocades per l'ergotisme, són una mostra de la percepció dels artistes sobre aquesta relació del sant amb els efectes del claviceps purpurea.

6. Tríptic de les temptacions de Sant Antoni. Hieronimus Bosch, 1450-1516. ENLLAÇ

7. Les temptacions de Sant Antoni, David Teniers, 1647. ENLLAÇ

8. La temptació de Sant Antoni, Salvador Dalí, 1946. ENLLAÇ

  
Tot i que el que ara direm no deixa de ser una mica simplista, és cert que l'Orde de Sant Antoni, els germans hospitalers antonians, va tenir una existència lligada precisament a la malaltia del Foc de Sant Antoni, provocada per la banya de sègol. Les seves rendes van disminuir considerablement després de la Reforma Protestant, però sobretot a partir del moment en que es va poder determinar la connexió directa entre l'ergotisme i la banya del sègol. 

En la representació artística inferior podeu observar una de les mostres dels malalts d'ergotisme, o del Foc de Sant Antoni, amb les típiques amputacions de membres i la bogeria desembocada per les micotoxines de la banya del sègol.

9. Els captaires. Pieter Brueghel el Vell, s, XVI. ENLLAÇ