Avui començarem la
nostra entrada amb un de tants i tants poemes que parlen sobre una de les
poques figures folklòriques catalanes nadalenques que segueix ben viva,
tot i les grans influències de les tradicions anglosaxones que inunden la
nostra societat actual. Ens estem referint al costum nadalenc del tió. A Aragó
és conegut també amb el nom de Tizón. L'antiguitat del costum nadalenc del tió,
amb la seva clara simbologia del renaixement i fertilitat de la Natura, és ben
antic. L'antropòleg Roger Costa esmenta que al segle VII el Bisbe
de Braga ja condemnava les libacions i oferiments d'aliments que es feien a
aquesta soca pels volts de Nadal...
 |
| 1. Tío de Nadal amb les fruites i verdures que menjarà. ENLLAÇ |
Sobre el tió de
Nadal ja vam fer una petita al·lusió en la nostra entrada sobre L'home verd o Greenman del mes de desembre de l'any
passat. Però crec que es mereix amb escreix una referència més àmplia, tal com
farem a continuació. Comencem però amb aquest poema de Joana Raspall:
La nit de Nadal
el bosc s’engalana;
els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.
Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc
bona
per res; no tinc
branques.
Mes, pel cel ressonen
les veuetes blanques
dels àngels que
diuen:
—Sí, que vals! no
ploris!
seràs el tió!
En aquest poema
trobem algunes idees que volem destacar respecte a la simbologia del tío de
Nadal:
- Primer de tot,
refereix a un tronc d'arbre originalment vell. Dic originalment perquè en
l'actualitat els tíos que solen trobar-se per dates nadalenques en moltes
de les llars catalanes són de petit o mig tamany i han estat comprats en
moltes de les botigues que ja els venen preparats fets en cadena amb el
rostre dibuixat, les petites potes que el sostenen i amb una barretina que
el personalitza.Però tradicionalment els tíos eren els troncs més vells i
grossos que servien com a base, com a capfoguer on s'apilaven la resta de
troncs que eren cremats en les llars dels masos.
- Un segon punt
a destacar és que la poetessa ens esmenta la sardana d'arbres al voltant
del Nen Diví. Una al·lusió per nosaltres important, ja que com ja hem
comentat en altres moments, la sardana és una dança que originalment és
realitzava al voltant d'un arbre o pou sagrat i per tant pot indicar una
metàfora (conscient o inconscient) respecte a l'arbre sagrat que també
podria ser considerat així el tío en els seus orígens.
- En tercer lloc
les referències celestials sobre l'arbre en el darrer paràgraf i la
valoració que es fa sobre el fet de no tenir branques però sí sobre el seu
valor com a tronc tió. Possible referència a la regeneració de la Natura
latent sota la seva aparent mort de l'hivern.
Tot i que,com ja he
dit, actualment els tíos són comprats en botigues, fires o mercats nadalencs,
antigament als infants se'ls hi explicava o mostrava que el tío havia aparegut
de forma màgica; podia caure del cel, aparèixer misteriosament en una de les
estances de la casa o fins i tot al llit de la canalla. Es solia trobar pels
volts del dia 8 de desembre, la festivitat de la Puríssima, data en que solen
començar els actes preparatoris de les Festes de Nadal.
 |
| Tíos de Nadal en el mercat nadalenc de Santa Llúcia de Barcelona. ENLLAÇ |
Per altra banda no
podem obviar les similituds que té trobem entre la tradició que envolta el tío
amb l'altre arbre de Nadal més conegut, en el que apareixen els regals a la
seva base en el mateix moment de la Nit de Nadal. Un tret diferencial català,
però, és que els infants prèviament han anat alimentant aquest tronc (tapat amb
una manta, llançol o drap a modus de vestimenta) durant diversos dies amb tot
de petits obsequis alimenticis; pells de fruita, galetes, trossos de pa... És a
dir que hi ha una simbologia de personalització clara respecte a la soca màgica,
cosa que no apareix en l'arbre de Nadal. Finalment el tío és colpejat amb
bastons pels menuts en la Nit de Nadal, per tal que després pugui cagar els
regals o aliments, mentre se li canten les cançons adequades que fan referència
a aquest moment esperat.
En alguna ocasió
fins i tot el tió es traslladava des del lloc de la casa on havia estat
fins la Nit de Nadal, fins a la vora del foc en una processó, acompanyat
d'espelmes i d'una "operació" que s'anomenava "el bateig"
en que se'l remullava amb vi. Evidentment que aquesta "cerimònia"
evoca, sense cap mena de dubte, a un antic culte a l'arbre com a esperit de la
vegetació i el renaixement. Similars actes es feien amb les pedres i estàtues
de la Deessa Mare.
Com es sabut,
antigament el tío era finalment cremat (després d'haver cagat els obsequis,
menjar i llaminadures) i les seves cendres eren tingudes com a màgiques per
curar malàlties o per afavorir la fertilitat dels camps.
Per acabar amb
aquesta petita entrada sobre el tío de Nadal. arbre màgic i sagrat que
confirmava el renaixement i fertilitat de la Natura, més enllà dels freds hivernals,
podem llegir també aquest petit paràgraf d'una de tantes i tantes cançons de
Nadal dedicades al moment en que els infants colpejaven el tronc perquè aquest
els hi cagui els obsequis i llaminadures. En ell podem observar com se li
atorga un caràcter totalment diví al anomenar-lo com a Parenostre del Tío, o
també com a Joan de Nadal. Un Joan que té a veure sense cap mena de dubte
amb un dels dos Joans que marquen els dos solsticis anuals, el de Sant Joan
Bautista al solstici d'estiu i el Sant Joan Evangelista als volts del
solstici d'hivern.
Cançó de fer cagar el tío, de les muntanyes de
Prades.
Parenostre del tío
bon Nadal que Déu nos do.
Ara venen festes,
festes glorioses,
dones curioses;
renteu los plats,
renteu los tinells,
renteu-los bé,
que Nadal ja ve.
Joan de Nadal,
caga torrons
i pixa vi blanc.
Josep Insa Montava, La vida tradicional a les
muntanyes de Prades. Col·lecció El
Tinter, Cossetània Edicions,2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada