En diverses ocasions en les nostres entrades del bloc hem parlat sobre el paper important i vital de l'aigua en les cultures antigues, en les que l'esperit de la Deessa Terra impregnava gairebé la totalitat l'existència dels nostres avantpassats. L'aigua havia de ser un dels bens més preuats (tal com encara passa avui en dia a molts llocs de la Terra), sobretot a partir dels temps neolítics, en els que els poblats depenien de forma gairebé plena dels conreus. Per això els homes i les dones en molts llocs del globus terraqüi retien culte (i reten culte encara actualment) a les aigües que transcorren per rius, rieres, fonts i mars, o que es mantenien quietes i estanques en llacs, pous, basses o dolls...
Erich Neumann, en la seva obra La Gran Mare (que ja hem citat en alguns moments) refereix aquestes paraules respecte al simbolisme de l'aigua i la seva relació amb la vida, els éssers humans, els éssers vius i la Gran Mare Terra:
"En els innombrables mites en els que l'aigua és l'origen de la vida, les aigües continentals són el si originari de tots els éssers vius i com a tals aigües "inferiors" o aigües profundes, és adir aigües subterrànies i oceans , llacs o estanys.
Però aquestes aigües maternes no es limiten a contenir, sinó que, a més, nodreixen i transformen, doncs tots els éssers vius van desenvolupant el seu ésser i conservant-lo amb les aigües que són la llet de la terra. Com que l'aigua pot ser correlacionada simbòlicament tant amb el si com amb els pits, la pluja pot fer acte de presència com la llet de la vaca còsmica i, a la inversa, les aigües ctòniques com la llet del cos de la Terra, doncs els animals mare lleters, especialment la vaca i la cabra com símbols centrals d'aquest domini alimentici, existeixen com magnituds còsmiques tan superiors com inferiors."
Amb aquest sentit sagrat de l'aigua i amb la seva relació amb la Mare Terra, com si es tractés de la seva llet amb la que alimenta als seus fills (éssers vius en general), és com hem d'entendre les mostres de devoció davant dels llocs aqüífers d'aigua salutífera. A tall d'exemple ja vam parlar en una de les nostres passades entrades dels balls sagrats al voltant dels pous d'Eivissa (Illes Balears).
Avui parlarem d'una de les mostres més interessants i destacables que coneixem sobre pous sagrats i que en algun cas hem pogut visitar recentment. Ens referim als pous sagrats prehistòrics de l'especial illa de Sardenya, que es coneixen precisament com a pozzos sacros.
 |
| 1. Pou sagrat de Sa Testa (Olbia, Sardenya). Fotografia de l'autor del bloc. |
La illa de Sardenya, coneguda principalment pel turisme i per les seves platges d'aigua color turquesa (força semblants a les aigües de la illa màgica de Menorca), conté també una joia d'inestimable grandesa: un patrimoni prehistòric inigualable. La concentració de monuments megalítics (el que es coneix com cultura nuràgica) és totalment excepcional i no sorprèn que algun especialista hagi reconegut que en els temps prehistòrics de les edats dels metalls seria dels llocs més poblats i pròspers de l'Europa antiga, ben aprop o similar a les avançades cultures minoiques i micèniques. Podeu consultar un excel·lent mapa interactiu (Nurnet Geo) on estan situats sobre el terreny una bona quantitat d'aquests monuments prehistòrics( una selecció, ja que a la illa sarda trobem més de 7.000!!).
Els quatre grups de monuments que podem destacar són les celebres torres nuràgiques (nuragues) que hi ha disperses per gran part del territori sard , les Tombes de Gegants (grans construccions megalítiques amb menhirs i dólmens, entre d'altres grans pedres), les Domus de Janas (cases de fades) i els esmentats pous sagrats. Parlarem d'aquests dos darrers grups de monuments (en aquesta entrada ho farem dels pous i en la propera entrada dels Domus de Janes), ja que són els que tenen clara vinculació amb el món de la Deessa Terra.
Hem de tenir present, però, que la religió de la Deessa a Sardenya es remunta també com a mínim al Neolític. En el quart i tercer mil·lenni abans de la nostra era. En les primeres necròpolis de les que hi ha constància, en el Neolític Mitjà (3700 a 3030 a.C.) trobem ja ídols femenins en les tombes de fossa. També s'han trobat en les excavacions de coves i tombes representacions de la Deessa Mare, en general de pedra, però també de ceràmica i os, amb els seus característics nus d'estil volumètric naturalista, fins i tot sostenen a un nen en braços. Tal com haureu pogut relacionar, si aneu seguint les entrades d'aquest bloc, ens trobem en aquells moments amb una autèntica religió "universal" al voltant de la Deessa Terra que parteix de temps paleolítics amb les cèlebres Venus de les que ja hem parlat i que continua en el neolític amb representacions similars com les de la illa de Malta o la Venus de Gavà.
Els pous sagrats de Sardenya
La sacralitat de l'aigua que existia com a mínim des de temps neolítics es va mantenir a Sardenya en les edats dels metalls, arribant fins i tot a l'època de la Roma Imperial (tal com indiquen les troballes d'ofrenes rituals d'aquesta època en els santuaris dels pous sagrats. Hem de tenir present que els pous i altres llocs d'aigua eren considerats sagrats també per celtes i també per els ibers, entre d'altres pobles, als que abocaven sovint ofrenes rituals. Un altre exemple de la universalitat del culte a les aigües els tenien en els pobles precolombins americans, tal com s'ha pogut comprovar en els cenotes de la península mexicana del iucatà.
Quan parlem de pous sagrats de Sardenya ens referim als santuaris que es remunten com a mínim al segle XII a.C i que es van construir amb finalitats sacres (a partir de la consulta del mapa Nurnet Geo es poden contar a Sardenya prop de 70 llocs de culte de l'aigua). Això ha quedat demostrat pels diversos espais petris construïts al voltant del propi pou d'aigua (graderies que permetien al públic contemplar les cerimònies religioses) i per les troballes rituals que han aparegut. Algun autor considera que podrien tenir també relació amb el pas de les estacions i la mesura del temps, ja que l'estructura d'aquests pous està coberta per una falsa cúpula que possiblement estava rematada amb una llosa de pedra movible, que permetria que el sol o la lluna reflectissin la seva llum en les seves aigües en alguns moments.
Els quatre grups de monuments que podem destacar són les celebres torres nuràgiques (nuragues) que hi ha disperses per gran part del territori sard , les Tombes de Gegants (grans construccions megalítiques amb menhirs i dólmens, entre d'altres grans pedres), les Domus de Janas (cases de fades) i els esmentats pous sagrats. Parlarem d'aquests dos darrers grups de monuments (en aquesta entrada ho farem dels pous i en la propera entrada dels Domus de Janes), ja que són els que tenen clara vinculació amb el món de la Deessa Terra.
Hem de tenir present, però, que la religió de la Deessa a Sardenya es remunta també com a mínim al Neolític. En el quart i tercer mil·lenni abans de la nostra era. En les primeres necròpolis de les que hi ha constància, en el Neolític Mitjà (3700 a 3030 a.C.) trobem ja ídols femenins en les tombes de fossa. També s'han trobat en les excavacions de coves i tombes representacions de la Deessa Mare, en general de pedra, però també de ceràmica i os, amb els seus característics nus d'estil volumètric naturalista, fins i tot sostenen a un nen en braços. Tal com haureu pogut relacionar, si aneu seguint les entrades d'aquest bloc, ens trobem en aquells moments amb una autèntica religió "universal" al voltant de la Deessa Terra que parteix de temps paleolítics amb les cèlebres Venus de les que ja hem parlat i que continua en el neolític amb representacions similars com les de la illa de Malta o la Venus de Gavà.
 |
| 2. Deessa Mare de Cuccuru Is Arrius (Sardenya, Museu de Cagliari). ENLLAÇ |
 |
| 3. Deessa Mare, IV mil·lenni a.C. Museu de Cagliari (Sardenya). ENLLAÇ |
Els pous sagrats de Sardenya
La sacralitat de l'aigua que existia com a mínim des de temps neolítics es va mantenir a Sardenya en les edats dels metalls, arribant fins i tot a l'època de la Roma Imperial (tal com indiquen les troballes d'ofrenes rituals d'aquesta època en els santuaris dels pous sagrats. Hem de tenir present que els pous i altres llocs d'aigua eren considerats sagrats també per celtes i també per els ibers, entre d'altres pobles, als que abocaven sovint ofrenes rituals. Un altre exemple de la universalitat del culte a les aigües els tenien en els pobles precolombins americans, tal com s'ha pogut comprovar en els cenotes de la península mexicana del iucatà.
Quan parlem de pous sagrats de Sardenya ens referim als santuaris que es remunten com a mínim al segle XII a.C i que es van construir amb finalitats sacres (a partir de la consulta del mapa Nurnet Geo es poden contar a Sardenya prop de 70 llocs de culte de l'aigua). Això ha quedat demostrat pels diversos espais petris construïts al voltant del propi pou d'aigua (graderies que permetien al públic contemplar les cerimònies religioses) i per les troballes rituals que han aparegut. Algun autor considera que podrien tenir també relació amb el pas de les estacions i la mesura del temps, ja que l'estructura d'aquests pous està coberta per una falsa cúpula que possiblement estava rematada amb una llosa de pedra movible, que permetria que el sol o la lluna reflectissin la seva llum en les seves aigües en alguns moments.
 |
| 4. Entrada esgraonada del pou sagrat de Sa Testa (Olbia, Sardenya). Foto de l'autor del bloc. |
Els més destacats són el pou de Sa Testa, a prop d'Olbia (que es troba molt ben senyalitzat i conservat, i del que teniu aquestes fotos anteriors) i també el de Santa Cristina, que podeu observar en la fotografia posterior. Aquests dos pous són els que estan en millor estat i ens poden permetre fer-nos una idea aproximada de com eren aquests llocs sagrats força especials...
La distribució d'espais d'aquests pous consistia fonamentalment en un gran pati circular destinat a les cerimònies, un atri i el pou en qüestió. El material arqueològic descobert mostra que els pous desenvolupaven una funció de lloc de culte fins a la primera edat romana imperial. Entre les restes trobades hi ha exvots i figures de fusta i bronze de caire ritual. Aquesta continuat prolongada en el temps tampoc es atípica. Tal com ja hem explicat en altres moments hi ha llocs que han estat sagrats des de temps immemorials i que han continuat amb aquest sentit trascendent fins i tot a l'actualitat (la pintura de la Roca dels Moros, el Santuari de la Mare de Déu de la Pietat, Sant Miquel d'Arretxinaga, Sant Jordi de Puigseslloses, etc)
Tot i que aquests dos pous estan molt ben conservats, hi ha un bon nombre d'ells que romanen abandonats a la seva sort i que amb el pas del temps aniran desapareixent si no es fa res al contrari. Un d'ells és el de Cugnana, difícil de trobar ja que està dins d'una urbanització sense cap mena d'indicació i en un estat deplorable.
 |
| 5. Pou sagrat de Santa Cristina (Sardenya). ENLLAÇ |
La distribució d'espais d'aquests pous consistia fonamentalment en un gran pati circular destinat a les cerimònies, un atri i el pou en qüestió. El material arqueològic descobert mostra que els pous desenvolupaven una funció de lloc de culte fins a la primera edat romana imperial. Entre les restes trobades hi ha exvots i figures de fusta i bronze de caire ritual. Aquesta continuat prolongada en el temps tampoc es atípica. Tal com ja hem explicat en altres moments hi ha llocs que han estat sagrats des de temps immemorials i que han continuat amb aquest sentit trascendent fins i tot a l'actualitat (la pintura de la Roca dels Moros, el Santuari de la Mare de Déu de la Pietat, Sant Miquel d'Arretxinaga, Sant Jordi de Puigseslloses, etc)
 |
| 6. Entrada esglaonada al pou de Santa Cristina (Sardenya). ENLLAÇ |
Tot i que aquests dos pous estan molt ben conservats, hi ha un bon nombre d'ells que romanen abandonats a la seva sort i que amb el pas del temps aniran desapareixent si no es fa res al contrari. Un d'ells és el de Cugnana, difícil de trobar ja que està dins d'una urbanització sense cap mena d'indicació i en un estat deplorable.
 |
| 7. Pou sagrat de Cugnana (Sardenya). Fotografia de l'autor del bloc. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada