A la nostra societat actual, urbanitzada i anomenada a vegades com post-moderna, està apareixent amb força una pandèmia que te orígens sovint desconeguts.
Possiblement els motius siguin diversos; la salut medi ambiental, els nous hàbits alimentaris amb abusos evidents de precuinats, les presses i l'estrès de la vida diària, el poc contacte amb la Mare Natura, les ones electromagnètiques que ens envolten continuament, el nou rol de la dona treballadora (amb la doble càrrega de feines fora i dins de casa), etc..
A tot això li hem de sumar, sobretot lligat amb el darrer motiu exposat, la decisió de la dona d'esdevenir mare amb edats sovint tardanes. Moltes vegades dues dècades més tard, a vegades fins i tot tres dècades, del que fins fa una o dues generacions era habitual.
Segurament tot això doni força a aquesta nova pandèmia de principis del segle XXI i finals del XX; la infertilitat de dones (o també de parelles) que volen i no poden tenir fills, i que acaben recorrent als nous avenços científics per aconseguir-ho (o a mètodes ben antics com poden ser demanar-ho a pedres prehistòriques, tals com l'ídol d'Almargen) . En ocasions després de molts patiments, temps d'espera i diners, aconsegueixen la fita més desitjada. En d'altres casos no és així, i dones i parelles han d'assimilar una gran decepció que els pot conduir a diversos camins; adoptar a fills d'altres persones (sovint de països llunyans) com fins i tot a la separació de les parelles o depressions.
Podria ser també que s'hagi perdut el misteri o el sentiment sagrat que en les antigues cultures acompanyava el sentit de la concepció de la vida dins de les dones? Podria ser que emocional i psicològicament els homes i les dones estiguessin influenciats per aquest sentiment inefable, que feia que les dones engendressin amb més facilitat els seus vastags? Com sempre no ho podrem saber... També és cert que les peticions propiciatòries de la fertilitat a pedres sagrades com són menhirs o dolmens, o a les Mares de Déu són ben antigues, molt més antigues que aquesta nova pandemia del segle XXI.
Sigui com sigui, el que és evident és que des de ben antic la fertilitat femenina estava simbòlicament associada la Mare Natura i als seus cicles. Precisament s'associaven els cicles vitals femenins amb els cicles de la Lluna. És en aquest punt on volem posar en evidència a la peça paleolítica del període aurinyacià coneguda com la Venus de Laussel.
Anem a veure que li va suggerir aquesta conegudíssima imatge a Joseph Campbell (1):
"La Venus de Laussel, un baix relleu de la zona dels Pirineus*, és una figura molt important i suggerent. Té la ma dreta aixecada i amb aquesta subjecta una banya de bisont amb tretze osques verticals, que és el número de nits entre la primera lluna creixent i la lluna plena. La ma esquerra està recolzada en el ventre, el que es pot interpretar-ja que no disposem de documents de l'època-com una identificació dels cicles menstruals i els cicles lunars. Això constitueix la primera alusió a les correspondències entre els ritmes celestes i els ritmes terrestres de la vida.
Aquí l'ènfasi està en l'embaraç, ¡el miracle! Les dones, al donar a llum, assumeixen la qualitat del vas inesgotable de la pròpia vida. Es tracta dels primers objectes d'adoració, a part dels animals, que representen altres poders de la natura, els vasos del poder natural més que la pròpia natura en sí."
Tal com veiem el gran mitògraf Joseph Campbell equipara la Venus de Laussel a la devoció cap a la maternitat humana i, no només això (*encara que situi Laussel a la zona dels Pirineus, tot i que en realitat està a la regió de la Dordonya francesa) interpreta que la banya (tal com ja va afirmar també el primer descobridor de la imatge, el doctor Lalanne) és de bisont, i que aquesta té una relació amb la lluna creixent i els cicles lunars i menstruals. La dona adquireix d'aquesta manera la funció de vas receptor i engendrador, idea que ja vam esmentar en una entrada anterior; el recipient de la Deessa Terra.
Evidentment, com passa sempre amb la imatgeria prehistòrica només podem fer suposicions sobre el significat d'aquest relleu de pedra, que està considerat com una de les obres d'art humanes universals. Però coincidim amb Campbell, i amb d'altres autors, en que la importància de la banya en aquesta representació ha de tenir el caràcter que hem explicat. La banya de bòvids ha tingut, i té, diverses funcions simbòliques, però la que té més pes en aquesta contextualització ha de ser la que liatorga el paper fecund, tal com la Lluna influeix en el regne natural. La Gran Mare també el tenia com a emblema diví:
"Les banyes dels bòvids... que caracteritzen a les grans divinitats de la fecunditat, són l'emblema de la Magna Mater divina. On volgui que apareixin, en les cultures neolítiques, ja sigui a l'iconografia, o sigui sobre ídols de forma bòvida, marquen la presència de la Gran Deessa de la fertilitat." (2)
Un cas especial de banyes sagrades van ser els anomenats ritons. Aquests recipients utilitzats en l'Antiguitat s'utilizaven per beure i per fer libacions. Per tant, sovint tenien funcions rituals i cultuals, que possiblement se li havien associat a partir de les simbologies prehistòriques de fertilitat, abundància i també poder.
Aquest sentit havia d'arribar, també com a vas contenidor, en el símbol de la banya de l'abundància o cornucòpia que va ser molt representat en el mon clàssic i medieval, i que encara trobem en algunes façanes de la ciutat de Barcelona. En aquest cas la banya de l'abundància s'ha anat convertint en atribut, més que símbol, de la felicitat pública, l'ocasió afortunada, l'esperança i la caritat. (3)
La banya de l'abundància va ser àmpliament representada en el món greco-romà com a símbol de la fecunditat i la benaurança, que el lliga al mite de Júpiter i la cabra Amaltea o al d'Hercules i Aqueloo. Ple de grans i fruites és l'emblema de numeroses divinitats: Baco, Ceres, els Rius, l'Abundància, la Constància, la Fortuna, etc. (4)
(1) Deesses, Joseph Campbell. Editorial Atalanta, Girona, 2015.
(2) Tratado de historia de las religiones, O. Menguin. Editorial Cristiandad, Madrid,1964.
(3). Attributs et symboles dans l'art profane, Terverant de Guy. Ginebra, 1959.
(4) Dictionnaire illustré de la Mythologie et des Antiquités grecques et romaines, Lavedan, P. Paris, 1931.
Podria ser també que s'hagi perdut el misteri o el sentiment sagrat que en les antigues cultures acompanyava el sentit de la concepció de la vida dins de les dones? Podria ser que emocional i psicològicament els homes i les dones estiguessin influenciats per aquest sentiment inefable, que feia que les dones engendressin amb més facilitat els seus vastags? Com sempre no ho podrem saber... També és cert que les peticions propiciatòries de la fertilitat a pedres sagrades com són menhirs o dolmens, o a les Mares de Déu són ben antigues, molt més antigues que aquesta nova pandemia del segle XXI.
Sigui com sigui, el que és evident és que des de ben antic la fertilitat femenina estava simbòlicament associada la Mare Natura i als seus cicles. Precisament s'associaven els cicles vitals femenins amb els cicles de la Lluna. És en aquest punt on volem posar en evidència a la peça paleolítica del període aurinyacià coneguda com la Venus de Laussel.
 |
| 1. La Venus de Laussel. Relleu en pedra calissa. Sudoest de França. 25.000 a.C. ENLLAÇ |
Anem a veure que li va suggerir aquesta conegudíssima imatge a Joseph Campbell (1):
"La Venus de Laussel, un baix relleu de la zona dels Pirineus*, és una figura molt important i suggerent. Té la ma dreta aixecada i amb aquesta subjecta una banya de bisont amb tretze osques verticals, que és el número de nits entre la primera lluna creixent i la lluna plena. La ma esquerra està recolzada en el ventre, el que es pot interpretar-ja que no disposem de documents de l'època-com una identificació dels cicles menstruals i els cicles lunars. Això constitueix la primera alusió a les correspondències entre els ritmes celestes i els ritmes terrestres de la vida.
Aquí l'ènfasi està en l'embaraç, ¡el miracle! Les dones, al donar a llum, assumeixen la qualitat del vas inesgotable de la pròpia vida. Es tracta dels primers objectes d'adoració, a part dels animals, que representen altres poders de la natura, els vasos del poder natural més que la pròpia natura en sí."
Tal com veiem el gran mitògraf Joseph Campbell equipara la Venus de Laussel a la devoció cap a la maternitat humana i, no només això (*encara que situi Laussel a la zona dels Pirineus, tot i que en realitat està a la regió de la Dordonya francesa) interpreta que la banya (tal com ja va afirmar també el primer descobridor de la imatge, el doctor Lalanne) és de bisont, i que aquesta té una relació amb la lluna creixent i els cicles lunars i menstruals. La dona adquireix d'aquesta manera la funció de vas receptor i engendrador, idea que ja vam esmentar en una entrada anterior; el recipient de la Deessa Terra.
 |
| 2. Detall de la banya de la Venus de Laussel amb les tretze osques. ENLLAÇ |
"Les banyes dels bòvids... que caracteritzen a les grans divinitats de la fecunditat, són l'emblema de la Magna Mater divina. On volgui que apareixin, en les cultures neolítiques, ja sigui a l'iconografia, o sigui sobre ídols de forma bòvida, marquen la presència de la Gran Deessa de la fertilitat." (2)
 |
| 3. Ritó d'ivori. Art persa. s.II a.C. ENLLAÇ |
Un cas especial de banyes sagrades van ser els anomenats ritons. Aquests recipients utilitzats en l'Antiguitat s'utilizaven per beure i per fer libacions. Per tant, sovint tenien funcions rituals i cultuals, que possiblement se li havien associat a partir de les simbologies prehistòriques de fertilitat, abundància i també poder.
Aquest sentit havia d'arribar, també com a vas contenidor, en el símbol de la banya de l'abundància o cornucòpia que va ser molt representat en el mon clàssic i medieval, i que encara trobem en algunes façanes de la ciutat de Barcelona. En aquest cas la banya de l'abundància s'ha anat convertint en atribut, més que símbol, de la felicitat pública, l'ocasió afortunada, l'esperança i la caritat. (3)
 |
| 4. Banya de l'abundància en ceràmica modernista de Barcelona. ENLLAÇ |
La banya de l'abundància va ser àmpliament representada en el món greco-romà com a símbol de la fecunditat i la benaurança, que el lliga al mite de Júpiter i la cabra Amaltea o al d'Hercules i Aqueloo. Ple de grans i fruites és l'emblema de numeroses divinitats: Baco, Ceres, els Rius, l'Abundància, la Constància, la Fortuna, etc. (4)
(1) Deesses, Joseph Campbell. Editorial Atalanta, Girona, 2015.
(2) Tratado de historia de las religiones, O. Menguin. Editorial Cristiandad, Madrid,1964.
(3). Attributs et symboles dans l'art profane, Terverant de Guy. Ginebra, 1959.
(4) Dictionnaire illustré de la Mythologie et des Antiquités grecques et romaines, Lavedan, P. Paris, 1931.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada