Ella (She)

El famós concepte sobre l'Etern femení ha estat representat per molts autors en múltiples formes d'art, des de ben antic fins l'actualitat. Com a propi concepte simbòlic és indemostrable de forma científica o empírica i és per tant impossible d'afirmar si quan ens trobem en alguna obra determinada l'autor o autora era conscient de la seva al·lusió a aquesta inabarcable imatge simbòlica (excepte quan evidentment el propi autor ho esmenta explícitament)...

Però a què ens referim quan parlem de l'Etern femení? Es podria abordar des de diversos àmbits i sentits, com el de l'autora Llúcia Clarà dels anys 30, en el que en una obra del mateix nom aportava una visió sobre la posició de la dona dins d'un esperit de feminisme conservador d'aquella època. No tractarem aquí aquesta visió sociològica o fins i tot crítica amb enfocament patriarcal (tal com van veure alguns autors com Simon de Beauvoir).

En canvi, dins de la corrent simbòlica del nostre bloc ho abordarem des de la relació que té la imatge arquetípica de la dona com a principi inspirador, però també creador. Volem comprobar com no només representa una idea de contemplació o intuïció passiva, contraposada a l'acció masculina, sino que també integra posicions més dinàmiques fàctiques, més enllà de la visió del Faust de Goethe en la que la dona representa l'estat intermedi entre l'home i la divinitat, en que l'arquetip de la dona és capaç d'elevar a l'home cap l'estat elevat, en la que totes les dones de les que l'home s'ha enamorat representen realment aquesta imatge simbòlica que l'ajuden a projectar-se en allò que li és diví...

1. La força dels pentàculs o la Venus celest, la Mare dels Móns. Louis Cattiaux. ENLLAÇ

En aquesta representació de Louis Cattiaux, per exemple, trobem una representació de l'Ànima del Món, en la que la Dona és tinguda com la Mare dels Móns, o la que anima la metamorfosi dels quatre elements (que estan representats amb els seus simbols al·legorics al voltant de la dona). És una imatge femenina que ens recorda de forma viva les Venus paleolítiques o les figures de deesses de l'Orient Mitjà o de l'Illa de Malta. 

Un dels punts més interessants que evoca als artistes el mite de l'etern femení és el fet de que la temporalitat és converteix precisament en paràbola del que és inaccessible o inefable. És en aquesta metàfora que la dona de per sí adquireix en alguns artistes aquest sentit, una dona que representa en ella mateixa la resta de dones del món o de la història, una dona que deixa de ser existent de forma individual per representar la totalitat del gènere femení, tal com ja em dit que descrivia Goethe en la seva obra immortal o fins i tot a la famosa cançó d'Alejandro Sanz,  Y ¿si fuera Ella?.

2. Portada l'obra Ella, de Rider Haggard. ENLLAÇ

Una dona que transcendeix doncs de la seva singularitat per esdevenir una dona eterna o permanent, de forma màgica o fins i tot divina. Aquesta història la va immortalitzar Rider Haggard, ni més ni menys que l'any 1887, en la seva obra Ella, la que ha de ser obeïda. Sembla fins i tot que aquesta obra va poder inspirar fins i tot a que Carl Gustav Jung construís el seu llenguatge sobre els arquetip, i més concretament l'arquetip de l'Ànima.

3. ENLLAÇ