La Deessa Terra i Joan Miró (The Earth Goddess and Joan Miró)

Tal com ja sabeu els que puntualment seguiu aquest bloc, en algunes entrades hem volgut tractar les obres d'alguns artistes coneguts a nivell mundial, que en alguns moments de la seva trajectòria artística s'han inspirat en motius o temes intrínsecament lligats en la Deessa Terra, entre els que destaquen Salvador Dalí i Antoni Gaudí.

També en una de les primeres entrades vam fer una introducció genèrica amb el títol de Algunes obres d'art contemporànies inspirades per la Deessa Terra, on apareixia com a obra inicial l'escultura Femme, que Joan Miró va realitzar l'any 1981 i que s'exposa la Casa de la Ciutat de Barcelona. Ja explicàvem llavors que: en aquesta obra trobem recollits alguns dels símbols més significatius de la Deessa Mare com a procreadora i font de vida primordial; el seu color fosc, les natges prominents i la concavitat profunda en forma de llavor invertida a la panxa que evoca una vulva de grans dimensions i que té certa similitud amb la Deessa de Gavà. La seva meitat inferior no disposa d'apèndixs diferenciats, a la manera d'un estrat o una campana, simbologia que tal com afirma Erich Neumann d'altres representacions porta a la nostra memòria la figura de Gaia, la Mare Terra, ja que el territori inferior es correspon amb la fertilitat.

Doncs bé,  avui comentarem altres obres d'aquest altre artista universal català que ens reafirmen la prominència del simbolisme de la Deessa Terra en el seu imaginari artístic. I quina millor manera que iniciant precisament amb una altra escultura de similars connotacions amb Femme, ja que tornem a trobar una gran forma acampanada en la base que ens evoca la massa de la Deessa Terra. 

1. El Sol, la Lluna i un Estel, o Miss Chicago, Joan  Miró, 1981. ENLLAÇ

En aquest cas però els braços de la figura no estan adreçats cap a l'inferior on es produeix la gestació, sinó cap el superior, cap l'Univers. D'aquesta forma l'artista surrealista vol remarcar la relació de la Deessa Terra amb els estels, la Lluna i el Sol. El nom de l'obra ja recull aquest simbolisme; El Sol, la Lluna i un Estel, encara que popularment se la coneix com Miss Chicago. En la part més superior dels dotze metres de l'obra destaca un forma metàl·lica en forma de forquilla, que simbolitza un estel. La Deessa Terra assumeix d'aquesta manera el vincle antic de la Gran Deessa, senyora del Món, la Lluna, el Sol i els astres.

2. Femme, Joan Miró. 1981. Casa de la Ciutat de Barcelona. ENLLAÇ

Tal com podeu observar en l'obra Femme, de Miró, els braços de la figura femenina es dirigeixen cap a l'inferior, la part on es produeix la gestació. En canvi en l'obra El Sol, la Lluna i un Estel (o Miss Chicago) els braços s'eleven cap a la cúpula.  La Gran Deessa ha estat des de temps immemorials Senyora del Més A dalt i del Més Abaix...

No volem reduir, però, el món artístic simbòlic de Miró exclussivament a la representació de la Deessa Terra. Fer això significaria un exercici simplista sobre tot el seu univers simbòlic que sovint se'ns escapa i que és difícil de poder interpretar. L'artista apuntava que la seva obra era com una llavor, que havia de revelar el món, a través de la imaginació. Un món en el que solia aparèixer la dona, els sexes masculins i femenins, l'estel, l'ull, el vols dels ocells... I sobretot, i el més important, que la seva representació posseïa una dimensió sagrada. Un univers però en el que la Terra tenia un paper essencial, en aquest cas com a espai de contacte amb el Cel i lloc on es desenvolupa l'existència, i també un lloc que la societat del segle XX estava ja destruint, on la saviesa i equilibri que el món de la pagesia de la infància del petit Joan estava desapareixent:

"les obres de Miró constitueixen representacions tancades de l'univers: microcosmos que funcionen com a models simbòlics d'un univers en que els intercanvis energètics entre els éssers que poblen el binomi cel-terra són el resultat de la comprensió d'un món on els instints atàvics, molt arrelats a la terra, coexisteixen en un espai artístic ple de reminiscències culturals". 

"El respecte per les propietats dels materials, la seva manera característica de seleccionar-los i incorporar-los a la seva obra li permeté cridar l'atenció sobre allò que la societat destrueix: l'ecosistema i les formes de vida camperola i artesanal. D'aquesta manera Miró es convertí en un defensor del que es natural, de la saviesa i del sentiment popular, i esdevingué ell mateix un artesà, íntimament lligat a la seva terra." (1)

3. Dona i ocell. Joan Miró, 1983. Parc de l'Escorxador, Barcelona. ENLLAÇ 

Un dels millors exemples de l'obra mironiana també el triarem de l'àmbit de l'escultura, el podeu observar en la fotografia anterior. És una de les imatges icòniques de la ciutat de Barcelona. En aquesta obra Miró va voler destacar diversos aspectes simbòlics que són del nostre gran interès en el bloc que ens ocupa. La connexió entre l'arrelament a la Terra i el vol d'un ocell a través del cos femení. (2) Però a més l'artista català utilitza les formes més antigues d'expressió de la fertilitat humana, en plena relació amb la fertilitat de Terra, símbols que ja trobem representats en l'antic art Paleolític: una forma vertical evidentment fàl·lica, mentre que la figura femenina està representada per la gran vulva de color negre,  que podeu distingir en la imatge. A sobre del gran fal·lus un cilindre on reposa una mitja lluna que ens dirigeix al món dels estels. 
Sembla ser que Miró volia evocar d'aquesta manera el costum de les antigues ciutats romanes que gravaven un fal·lus a les portes de les ciutats per desitjar força i salut als viatgers que arribaven i tal com trobem a la ciutat romana d'Empúries.(3)




(1). L'univers simbòlic de Joan Miró, 1930-1980. Isidre Vallès i Rovira.
(2) The Shape of Color. Joan Miro's Painted Sculpture. William Jeffett. Washington D.C: Scala Publishers Ltd, 2002. p.21-65.
(3) Dona-bolet amb barret de lluna, coneguda popularment com el condó. Jaume Fabré i Josep Maria Huertas.