Els llops com animals sagrats (Sacred wolves)

Animals temuts i odiats (sobretot des del Neolític, moment en que els homes i dones comencen a tenir ramats estabulats), els llops no han deixat de ser un gran enemic pels éssers humans. Principalment per la seva gran voracitat al moment d'atacar els ramats d'animals que sustentaven a les poblacions agrícoles i ramaderes, també pel fet de que, tot i no ser animals molt poderosos de forma individual, sí que podien ser molt letals quan atacaven a les persones en grup. Però aquesta por i enemistat no deixava de tenir també certs aspectes d'admiració. Potser per la seva organització i astúcia, per la seva resistència o per la seva voracitat i tenacitat, per la seva estima cap a la llibertat,  els llops eren considerats sovint també animals sagrats. 

1. Tòtem del clan del llop.

La imatge del llop va esdevenir així un animal totèmic i poderós en molts llocs del món on coexistia amb els éssers humans. Els xamans lapons, per exemple, es disfressaven de llops, els tungusos eren posseïts pels esperits del llop i en altres cultures xamàniques els bruixots rebien la visita d'una dona disfressada de llop. En moltes de les famílies i tribus d'Amèrica del Nord; com les de la Costa del Nord-oest es deia que els primers ancestres eren llops que s'havien transformat en homes. Els llops eren honrats en balls i també amb grans figures totèmiques com la de la imatge número 1.

2. Xamà llop d'Amèrica del Nord.

A Europa també havia de ser de la mateixa manera en etapes prehistòriques. Per poder trobar indicis de la sacralitat dels llops hem de recórrer, com fem sempre, a aspectes que hagin quedat amagats o camuflats en la religió cristiana o en les tradicions populars. La mitologia europea i els contes també són una font ingent de referències a la figura del llop, els contes d'Andersen o el déu Odin amb els corbs i llops que l'acompanyen en són dos bons exemples. Però ens centrarem en alguns casos més desconeguts i sorprenents de casa nostra, ja que aquesta és una de les finalitats del nostre blog.

Les Mares de Déu dels llops

Com ja hem referit en diverses ocasions, i tal com exposo en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, a Catalunya i altres indrets d'Europa va ser la figura de la Mare de Déu la que va aconseguir "cristianitzar" tots els cultes i llocs que eren sagrats amb anterioritat al cristianisme. Llocs i elements de la natura que havien estat triats per la força de la Mare Terra, és el que es coneix com el fenomen de les Mare de Déu trobades. Ja hem esmentat arbres sagrats, coves o muntanyes, entre d'altres. Però, podria ser que la figura de la Verge hagués aparegut també en indrets relacionats amb el llop? Doncs efectivament, així és per molt estrany o sorprenent que pugui semblar...

Abans de parlar d'aquests llocs en els que possiblement es retia culte a la figura del llop, crec que és oportú comentar que en la prehistòria de la Península Ibèrica ja tenim constància de que els pobles ibers tenien a aquest animal com a sagrat. Una mostra és la pàtera de plata amb cap de llop en el centre feta pels ilergets, els pobles ibers que vivien a la zona oriental del que avui és Catalunya.

3. Pàtera de plata amb cap de llop. (s. IV-III aC), Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre)

Un altre exemple de la mateixa època fa referència a una possible Deessa dels Llops, en aquest cas a Múrcia. En el santuari iber de la Nariz  (Umbria de Salchite, Moratalla) es va trobar una urna ceràmica en el que hi ha un dibuix que ha estat interpretat com la Deessa dels Llops i que vincula aquest santuari amb un culte cap a aquests animals temuts i admirats. 

Veiem el que opinen alguns especialistes sobre aquesta representació, extret de l'obra: "Meterse en la boca del lobo. Una aproximación a la figura del carnassier en la religión ibèrica. Julio González Alcalde y Teresa Chapa Brunet".

"Representació pintada sobre una urna ovoide. Es tracta d'una figura femenina amb un rostre molt esquemàtic, que podria ser una màscara. Està representada dempeus al costat d'un arbre, en una clara associació amb motius vegetals, que es repeteix de forma habitual en aquestes ceràmiques. Aixeca els braços, que són cossos de llop, probablement perquè van enfundats en pells d'aquest animal..//.. En aquest cas estem davant d'un exemple d'associació de cultes en els que intervenia el llop en el marc d'una cova santuari, en el que a més es compleix la vinculació amb l'aigua, ja que en el seu interior, una pila servia per recollir les precipitacions que s'arribaven a filtrar. S'ha de esmentar l'aparició d'un caní perforat d'aquest carnívor, recuperat en la mateixa cova". 

4. Urna funerària amb la Deessa dels Llops

Seguint amb la nostra argumentació, i tenint en compte que encara fins a l'últim quart del segle XIX hi havia llops per moltes conrades de Catalunya (a Sant Fost de Campsentelles, a pocs quilòmetres de Barcelona, l'últim llop va ser caçat l'any 1872), hem de tenir present, segons Joan Amades a la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, que algunes imatges de la Mare de Déu van ser trobades en caus, pous o paranys per caçar llops. Això pot significar que la figura del llop i la seva cacera seguia tenint un caràcter màgic i sagrat, ja que va ser necessària l'aparició de les imatges marianes perquè els "fidels" beguessin de les aigües cristianes i no de les paganes.

Les tres Mares de Déu a les que fa referència Joan Amades són les següents:

• Mare de Déu de Gratallops (Priorat): trobada al fons d'una fossa, prop d'un barranc. Molt invocada per a caçar llops.
• Mare de Déu de Lloberola. Fou trobada a Llobera, a l'Urgellet, en el fons d'una fossa que servia probablement per caçar llops.
• Mare de Déu de la Serra. Uns pastors de Farrera dels LLops, a l'Alt Urgell, la van trobar al fons d'una trampa, o pou, de caçar llops.  

El Pare LLop, els llobaters  i Sant Llop

També tenim  figures simbòliques comp són el Pare Llop, els llobaters i Sant Llop.

El Pare Llop és una figura poc coneguda de la cultura popular catalana. Es tracta d'un home que ha adquirit poder sobre els llops i als que governa. En dies de grans adversitats climatòlogiques, en plena tempesta de pluja o neu es presentava a les cases dels pobles a demanar una mica de menjar. La tradició afirma que si no se li oferia cap cosa els llops atacaven els ramats o les persones del mas. Altres tradicions afirmen que baixava a cases i masos un cop a l'any a rebre un tribut per evitar els atacs dels llops, que li retien vassallatge.
Hi havia també uns personatges que tradicionalment eren reconeguts com persones que tenien poders sobre els llops; els anomenats llobaters i que podrien tenir relació amb les antigues figures dels bruixots o xamans. Al segle XVII van condemnar a Olot un d'aquests presumptes llobaters per haver enviat a uns llops a matar a un altre home.
Aquests dos tipus de personatges són una mostra del bagatge que quedava en l'imaginari popular d'aquests bruixots que es transformaven en llops o que tenien poder sobre aquests fantàstics animals.

5. Antic dibuix d'un bruixot pujat a sobre d'un llop.

Sant Llop, segons el santoral va viure al segle VII a la ciutat de Sens (França) i és un sant poc conegut a Catalunya, tot i que és patró d'alguns municipis com Dosrius, Sant Antoni de Calonge o Sant Andreu de la Barca. Però fins l'Edat Mitjana era força conegut i tenia al seu nom moltes ermites i capelles dedicades, sobretot en àmbit rural i a partir de la reconquesta del segle IX iniciada per Carlemany (reconquesta que com ho va ser també la reconquesta espanyola era també una conquesta en contra dels valors del paganisme més enllà dels musulmans, és a dir la conversió dels cultes rurals precristians).

Tot i que l'Església afirma la seva existència real com a arquebisbe de la ciutat de Sens, la seva expansió d'advocacions en el món rural ens pot indicar la cristianització de cultes dirigits a la protecció contra els llops.  Era patró dels mals de coll i de les persones que s'havien quedat mudes, com també dels atacs epilèptics (el que sovint es confonia com possessions diabòliques, tampoc res estrany ja que el llop es confonia sovint amb el Diable). El vincle entre els údols del canis lupus com a contrapunt als problemes de veu i gola podrien ser també signes de la mentalitat màgica de l'època. Una de les creences era precisament que els llops tenien el poder de fer perdre la veu de les persones per tal que no poguessin cridar auxili quan eran atacats per ells.

6. Imatge del francès Sant Blai, que es confon també amb Sant Llop.

Fotografies

1. Tòtem del clan del llop.
2. Xamà llop d'Amèrica del Nord.
3. Pàtera de plata amb cap de llop. (s. IV-III aC), Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre)

4. Urna funerària amb la Deessa dels Llops

5. Antic dibuix d'un bruixot pujat a sobre d'un llop.

6. Imatge del francès Sant Blai, que es confon també amb Sant Llop.