Santuari de la Balma (Sorita, Castelló): antic lloc d'exorcismes i endemoniats

Durant el viatge pel nostre bloc, haureu vist que hem parlat d'aspectes diversos de la Deessa Terra, sovint d'aspecte benèvol i positiu. Moltes vegades hem destacat paratges esplèndids on la Mare Natura ens mostra la seva millor cara. Però ha hagut moments en que també hem parlat d'alguna de les seves cares sinistres o terrorífiques. Podem recordar que en alguna de les nostres primeres entrades (significat i característiques de la Deessa Mare) explicàvem precisament que la visió de la Deessa Terra, de la Gran Mare, sol ser completa en tots els aspectes i per això té la tendència a representar conceptes oposats complementaris com a dalt i a baix, creació i destrucció, seguretat i perill. 

Per exemple, hem parlat del món de les bruixes, com a antigues hereves de la vella religió, també hem tractat de la Deessa Aranya com  a Senyora del Destí dels humans, o de les coves com a espai sagrat per excel·lència on, de forma similar a l'espai uterí, la Deessa Terra ha acollit cerimònies on s'ha intentat trobar aquest lloc de regeneració, mort i naixement. Avui parlarem precisament d'una altre cova santuari, que ha acollit durant diversos segles un aspecte sinistre i de caire no gaire positiu. Un espai on s'han anat celebrant cerimònies d'exorcismes comunitaris sota la llum de les espelmes i a l'aixopluc d'una Mare de Déu a la que s'han encomanat durant generacions els pobres malalts "d'esperit" empesos pels seus familiars. Imatges dignes de sortir en alguns dels quadres del incomparable Goya. Cerimònies que van haver de ser prohibides per la força policial i les seves armes abans de la Guerra Civil i que van arribar a congregar fins a 20.000 persones. Una mostra de la ignorància i l'endarreriment que existia encara a principis del segle XX a mols llocs rurals de la Península Ibèrica i que s'afermava en les supersticions i la màgia per poder superar les penúries dels llogarrets rurals, però que possiblement contenia encara algun solatge de les antigues creences que estaven lligades a la religió de la Terra.

1. Santuari de la Balma, incrustat al vell mig de les coves de la muntanya. Foto de Kiko Cáliz

Tal com expliquem en el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la troballa de imatges de la Mare de Déu en multitud de lloc de la geografia del nostre país, sobretot a partir dels segles XII i XIII té a veure, i molt, en l'empresa de cristianització de indrets, paratges i entorns naturals que continuaven sent sagrats i adorats en el món rural. Aquests eren vestigis de l'antiga religió d'adoració de la Terra i, fins i tot, a sovint estaven encara relacionats amb algunes imatges de la Gran Mare o deesses de fertilitat (tal com vam explicar en el cas paradigmàtic de la Mare de Déu de Lledó, patrona de Castelló, que alberga encara en el seu interior una imatge de deessa neolítica). Imatges que majoritàriament van ser trobades en coves i arbres. 

 

2. Accés al santuari, dins el cos de la Mare Terra. Foto de Kiko Cáliz

 
  El cas d'avui també està vinculat amb una Verge trobada, imatge que deuria aparèixer de forma interessada en l'indret que ja deuria ser sagrat en temps preromans, un lloc on els llogarrencs oferien des de antuvi les seves ofrenes a les divinitats de la Mare Natura.  


 

 3.Imatge de la Verge de la Balma, dels seus gojos. Fons Santaló Rull

En aquesta imatge extreta d'un dels gojos de la Mare de Déu de la Balma podem observar la rusticitat de la imatge original i la seva identificació popular amb l'entorn totalment natural, com a pròpia Senyora de la Terra: abelles, una àliga, una cova i un arbre hi donen crèdit.







  





Anem a veure que ens explicava el gran folklorista Joan Amades al respecte:



"Un pastor la trobà dins d'una balma al terme de Zorita, a terres de Castelló. Fou portada al terme parroquial en processó, però en fugí i tornà a la balma on fou trobada, davant de la qual es construí un santuari. Més tard, un incendi destruí l'edifici, però la imatge resultà intacta: les flames la van respectar. El pastor que la va trobar era manxol, i la Mare de Déu li tornà el braç. Així que la veié, la imatge li parlà: li encomanà que anés a Zorita i que digués al sacerdot que desitjava que se li aixequés una ermita a la balma mateix. 

Gaudeix de molt de crèdit per a guarir malalties nervioses; i cada any, per la seva festa, que se celebra el 8 de setembre, acudeixen a la seva processó, en cerca de remei, un gran nombre de neuròtics des de terres molt llunyanes: especialment catalans, valencians i aragonesos. La imatge es va a cercar en processó, al seu santuari. En un indret del curs, fixat per la tradició, compareix un diable que increpa als devots, malparla de la Mare de Déu i els aconsella que se'n tornin al poble. Sosté un viu diàleg amb un infant vestit d'àngel i acaba preguntant a la multitud si persisteix en el seu intent. Un sí unànime i estentori ressona arreu. El diable cau a terra, mort, i la processó continua el seu curs. 

4. Dibuix de les caspolines i els "endemoniats"

Havien format part del seguici diverses danses, de les quals en subsisteixen encara una de dimonis, una altra de pastorets i una altra de gitanes. La concurrència de llargues corrues de neuròtics dóna en aquesta processó un caràcter depriment i repulsiu. Se la coneix com "la processó dels endimoniats" o "dels esperitats". Dins del temple, unes dones d'edat havien tingut cura d'ensinistrar els pacients, i més encara llurs familiars, quant a la cerimònia a seguir per tal d'obtenir el favor de la Mare de Déu. Aquestes donetes eren anomenades "caspolines", cosa que porta a creure si les dones de la vila de Casp, propera al santuari, havien estat especialitzades en aquesta mena de pràctiques. 


 

Tal com es desprèn de les paraules de Joan Amades, es realitzava en aquest lloc una processó on les persones neuròtiques eren acompanyades pels seus familiars per tal que unes dones, anomenades caspolines (pel fet de procedir de la vila de Casp) realitzaven una sèrie de conjurs i exorcismes per tal de treure el dimoni o els mals esperits del cos dels desafortunats, mentre s'encomanen a la Mare de Déu de la Balma (que en aquest cas exerceix com a Gran Senyora, capaç de vèncer al Diable. De la mateixa manera que la deessa Durga).

5.Verge Maria trepitjant el dimoni

6. Deessa Durga matant el dimoni

Per poder captar gràcies a unes paraules, els rituals arcans i grotescs que es realitzaven dins de les fosques parets de la cova del santuari, davant de la reixa del càmbril de la Verge, us transcric un fragment de l'article d'Àlvar Monferrer "Caspolines i malignes. Els rituals d'expulsió de dimonis al santuari de la Mare de Déu de la Balma". 

"Sembla que s'ha enfosquit l'església i que no s'hi troba per totes bandes més que ulls que miren, que travessen, que apleguen a l'ànima; els ciris pareix que afuen la flama, no s'ou el tic metàl·lic de les monedes en caure, la Verge sembla flotar en l'aire, per damunt de l'altar, i que es somriu emparadora... Avança lentament una jove d'uns vint anys, avança encarcarada, erta, com un autòmata; la segueixen una dona i un home fornit que van espetejant-la. Dos passes prop de la reixa ha començat a moure el braç dret, ha girat la boca a un costat, ha posat els ulls en blanc i s'ha clavat a terra sense guanyar un pas. Ha caigut a terra. L'home fornit intenta fer-la avançar, vol que redole. Unes dones semes, endurides de grogor de cera li nuguen uns llacets blaus als dits. Són les velles sacerdotesses d'aquell rite mil·lenari. En un no-res mans i cames es contorsionen com aspes de vent: les flexions s'acceleren rítmicament; es desnuguen les llaçades dels apretats dits d'una manera sincrònica amb el ritme convulsionari; les violentes contorsions llancen a l'aire tenebrós de la cova la blavor de les vetes; la cabellera s'embrolla i onduladament s'estira com si fóra una medusa; els ulls brillants, injectats, surten de les conques; la bromera s'espixorra de la boca i esguita els voltants; les rítmiques convulsions paren, les succeeix una tivantor en arc. La jove barboteja crits inarticulats. De sobte un pit turgent, nacara, es vessa per damunt del gipó roig tot desbotonat. L'home fornit l'abraona quan unes convulsions de ritme accelerat tornen a tremolar aquell organisme; salten les espardenyes dels peus. El ritme augmenta; són més violentes les contorsionades convulsions i queda desabillat aquell 
cos blanc com la neu i ple de joventut davant de la Verge miraculosa i d'aquella multitud devota, enardida, que a l'ensems que xilla esgarrifada: - Pels ulls no, que es tornarà cega! Pels peus, per les mans, pels peus! Per la punta dels dits! Que ixquen els dimonis pels peus!.- canta els Goigs a la Verge i contempla tota ulls aquell cadàver que més be sembla una estàtua plena de ponderada bellesa.
Les eixutes velles sacerdotesses frisoses de nous endiablats fugen fora l'esglesiola de la roca, s'escampen pels indrets rublits de gentada, comenten el miracle i aguaiten l'arribada dels malalts. Són l'estol de corbs coratjosos aplegats en romiatge als turons de la Balma en la tardoral festa anyal dels devots pelegrins que venen a agenollar-se als peus de la miraclera Verge.
L'ermità replega els vestits escampats arreu i els tira dins la Cova del Diable per a cremar-los al endemà.
Les tenebres de l'església s'esbargeixen. Els esblaimats ciris tornen sa flama més blanca. La friçança passada es torna esborrajament en la multitud que folla canta i xilla. Pels racons de la sagrada espelunca sembla s'amaguen i acurruquen els dimonis foragitats."    



 

7. Capella de la Mare de Déu de la Bauma, dins de la cova. Davant es feien els exorcismes.

Una altre de les narracions sobre els exorcismes ens permet intuir amb més precisió el punt central del  rituals que efectuaven les tres bruixes o sacerdotesses (tal com les anomena Àlvar Monferrer) i que també ens permet entendre perquè a l'Església no estava gaire conforme amb el que es feia en aquelles coves. Un altre punt interessant és la utilització de l'aigua i la terra del santuari com a fenomen guaridor, cosa que ens pot reforçar la idea de que el lloc fos tingut com a sagrat des de antuvi, amb el caràcter salutífer de la seva aigua i la seva terra:

"Els llaços blaus s'han tornat vermells. Han passat dues hores des que començà el ritual. Els dimonis no volen eixir. Una comare ompli un got de zinc a la pica d'aigua beneïda, a la que tothom havia posat la mà. Agafa una mica de terra del sòl de la cova, la posa dins del got i ho barreja amb el dit. Li ho dóna a beure. Les bruixes li repassen tot el cos amb les mans ossudes. Li palpen els pits i tot el cos. Sembla que ella es remou en el punt cimer de l'orgasme. Fa un espasme i se solta un llaç. Ha eixit el dimoni. Es tranquil·litza, confessa que ja veu la imatge. La gent surt i l'acompanyen fora on els esperen els familiars. " 

 
Tot i que avui en dia ja no es realitzen els exorcismes al Santuari de la Balma, la terra de la cova, tant del seu sòl com de les seves parets es segueix considerat sagrat i salutífer. Algunes de les persones que hi acudeixen encara els rasquen i la guarden amb mocadors. És una terra que empassada a pessics pot guarir de tots els mals. També es segueixen celebrant els cants i la cerimònia teatralitzada del dimoni que va ser derrotat per la Verge. Tot plegat, grans indicadors de que ens trobem amb un lloc de la Mare Terra, sagrat des de temps immemorials.

8. El dimoni vol impedir que els pelegrins arribin al santuari.

Fotografies

 1. Santuari de la Balma, incrustat al vell mig de les coves de la muntanya. Foto de Kiko Cáliz
 2. Accés al santuari, dins el cos de la Mare Terra. Foto de Kiko Cáliz
 3.Imatge de la Verge de la Balma, dels seus gojos. Fons Santaló Rull, fotografia de l'autor del bloc.
 4. Dibuix de les caspolines i els "endemoniats"
  5.Verge Maria trepitjant el dimoni
 6. Deessa Durga matant el dimoni

 7. Capella de la Mare de Déu de la Bauma, dins de la cova. Davant es feien els exorcismes.
 8. El dimoni vol impedir que els pelegrins arribin al santuari.