Són nombroses ja les entrades que puntualment hem anat creant en aquest bloc, i moltes parlen sobre aspectes de la Deessa Terra que des de temps immemorials han estat sagrats. Hem parlat de valls, muntanyes o salts d'aigua entre molts dels paratges naturals sagrats, pedres i roques singulars que rebien ofrenes i cerimònies cultuals i que van ser cristianitzades a través d'ermites o creus, arbres, ponts, pous, volcans, animals i coves...
En canvi, en cap ocasió hem esmentat un dels fenòmens naturals que en el món rural tenia sovint una importància i un caràcter màgic trascendent. Podia tenir també un significat a vegades ambivalent, tal com també hem comentat en molts dels altres aspectes associats a la nostra Deessa Terra. Podia ser un fenomen meteorològic tràgic quan arribava amb gran força de destrucció emportant-se a tot per davant, però en canvi podia ser considerat un vehicle màgic diví que portava el poder fecundador i renovador de la vida, per tant un altre dels símbols essencials de fertilitat i fecunditat.
 |
| 1. Siurell mallorquí amb forma de caragol. Foto de l'autor del bloc |
El siurell mallorquí té uns orígens desconeguts i misteriosos. Utilitzat antigament per pagesos i pastors, tenia, entre d'altres, la funció de invocar els vents de la fertilitat de la Terra o bé intentar apaivagar els vents forts i terribles.
Podria ser que aquestes connotacions essencials de fecunditat associades al vent siguin molt antigues, tal com apareixen en llibres sagrats importants sagrats de gran antiguitat. Tant en els Salms com en el Corà, els vents apareixen com a missatgers divins, i són equivalents a l'Esperit Sant o a àngels. En la simbologia hindú el vent és també l'alè còsmic i el Verb, o l'alè de la terminologia xinesa k'i. (1)
Però possiblement, i només podem dir possiblement, ja que són raons de difícil demostració, els vents eren associats molt abans d'això a la figura de Deessa. Aquella que era Reina i Senyora de totes les coses. En un dels relats més coneguts i citats, l'Ase d'or, d'Apuleu, en el seu moment culminant la Gran Deessa parla d'ella mateixa, que s'identifica com a la deessa Isis i cita precisament, entre d'altres característiques el seu domini sobre els vents:
"Jo sóc la mare natural de totes les coses, senyora i rectora de tots els elements, la progènie inicial dels móns, posseïdora de tots els poders divins, reina de tot el que hi ha a l'Infern, senyora de tots els que viuen en el Cel, que es manifesta única i sota una sola forma en nom de tots els déus i deesses.
Disposo a la meva voluntat dels planetes del cel, els saludables vents dels mars i els ominosos vents de l'infern; el meu nom, la meva divinitat, s'adora per tot el món i de diverses maneres, amb costums variables i sota molts noms". (2)
I és que el en Món Clàssic la deessa Isis no era la única que tenia poder sobre la força dels vents. El déu Eolo, d'on prové la paraula actual utilitzada per anomenar la força dels vent o les diverses divinitats gregues associades als vents dels punts cardinals; (els vents principals o majors) Boreas al vent del nord, Céfir al vent de l'oest, Noto al vent del sud i Euro al vent de l'est. Però hi havia també divinitats associades als vents menors (norest, surest,..).
 |
| 2. El vol de Boreas amb Oretia, Charles William Mitchell, 1893. ENLLAÇ |
No ens estendrem amb la multitud de divinitats associades a la força del vent, que ens permetrien veure la universalitat i els punts comuns de moltes d'elles, però que ens farien desviar una mica el sentit principal de l'entrada d'avui.
Els siurells de Mallorca
Dins de la nostra mentalitat actual, seria totalment desconcertant que una persona pogués arribar a creure que fent sonar un xiulet pogués arribar a aturar o convocar la força dels vents. Evidentment que per acceptar aquests fets és necessari percebre la realitat i el món amb la mentalitat màgica antiga, fins i tot anterior a la religió, en el que per la llei de la causa-efecte ,el similar provoca el similar...
Frazer, dins del seu llenguatge particular decimonònic, deia sobre els pobles antics que buscaven el domini del vent:
"Una vegada més pensa el salvatge que ell pot fer bufar el vent o deixar-lo quiet" (3)
A partir d'aquí Frazer esmenta pobles diversos que efectuaven balls i cants per poder calmar els vents, des de Nova Guinea a Laponia, des de Yakutia a Groenlàndia, Amèrica del Sud, Sumatra, Alaska o a l'Àfrica Occidental...
Havia de ser dins d'aquesta mentalitat màgica primitiva que els pastors i pagesos de la illa de Mallorca utilitzessin els xiulets de ceràmica per cridar els vents que els ajudaven a ventar els cereals en els temps posteriors a la collita. Aquella illa que va acollir al genial Robert Graves, el que precisament la descrivia en el pròleg de la seva gran obra La Deessa blanca, a mitjans del segle passat d'aquesta manera: "no sóc servent de ningú i he decidit viure en les afores d'una vila muntanyenca de Mallorca, catòlica però anticlerical, on la vida es regeix encara pel vell cicle agrícola". (4)
 |
| 3. Siurells de cavallers. Entre ells el personatge cornut amb banyes de brau. ENLLAÇ |
El mateix autor, em descubria fa anys, al llegir la seva Deessa blanca, l'existència del siurell mallorquí i la seva peculiar interpretació dels seus orígens màgics i religiosos. Segons el gran erudit el siurell mallorquí el siurell era una representació de la deessa Daiera (Afrodita), o el propi Dionís, entre d'altres, i estaven connectats amb la festivitat del ventar, on s'aprofitava la força del vent per separar el gra de la palla. Esmentava també que els antics egipcis ja feien sonar xiulets per cridar als vents abans de ventar el blat.
 |
| 4. Pagesos ventant els cereals. ENLLAÇ |
Els seus xiulets s'utilitzaven per cridar als vents...
Els més antics adoptaven formes molt vinculades amb el món de la Deessa Terra i només els realitzaven les dones, ajudades pels nens. Això ens reforça el seu vincle amb la dona i l'antiga religió. Las formes primitives de siurell eren les d'una dona amb el nen en braços (la figura clàssica de la Deessa Mare), un home amb cap de brau (la parella habitual de la Deessa Mare, que adopta sovint la forma de brau o cérvol), una serp enroscada o una papallona.
 |
| 5. Siurell amb forma de brau, l'inseparable company de la Deessa. ENLLAÇ |
Els orígens del siurell són incerts i les teories són variades. Hi ha qui diu que inicialment es tractava d'una joguina àrab, altres que afirmen que provenen de la cultura grega, o fins i tot de la illa de Creta (en relació a la pintura blanca i les franges de colors verds i vermells). Aquesta última teoria tindria consistència perquè no podem ignorar que la cultura minoica tenia fortes connotacions amb la religió de la Deessa, tal com va afirmar Marija Gimbutas, entre d'altres. El brau, a més, estava fortament representat en el seu art.
(1) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder, Barcelona, 1995.
(2) El asno de oro. Apuleyo, Editorial Fontana, Barcelona, 1994.
(3) La rama dorada. J.G.Frazer, Fondo de cultura económica, Madrid, 1992.
(4) La diosa blanca. Robert Graves, Alianza editorial, Barcelona, 1994.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada