La força de les deesses Ceres i Ninkasi: la cervesa sagrada (The strenght of Ceres and Ninkasi goddesses: the sacred beer)

Molts dels que habitualment llegiu aquest bloc sóu de països de cultura llatina, altres en canvi no ho sóu. L'entrada d'avui intenta (tal com ho he volgut fet altres vegades seguint un dels principis de les seves entrades) que us sorprengui una mica. La sorpresa fonamentalment consisteix precisament en trencar un dels tòpics que habitualment apareixen en els mitjans de comunicació actuals, almenys trencar-lo a mitges...

Habitualment es considera que els països de cultura llatina han estat sempre productors i consumidors de vi, en canvi el consum i la producció de la cervesa ha estat una cosa més de països celtes i nòrdics. Per tant, el canvi d'hàbits de consum d'aquestes dues begudes alcohòliques, que a l'estat espanyol es va a començar a produir a partir dels anys 80 del passat segle, s'enten com una "desnaturalització" de la cultura mediterrània. Efectivament a partir de la dècada de 1980 es va invertir l'ordre de prioritat; anteriorment el vi era la primera beguda alcohòlica i la cervesa la segona a molta distància, però des de llavors any rere any la cervesa està a més  i més distància respecte al consum del vi.

Evidentment, que aquesta tendència en els hàbits de consum d'aquestes dues begudes no es pot desmentir, però si que avui volem compartir la idea amb vosaltres de que possiblement en els països llatins i/o mediterranis el vi va ser precisament "l'invasor" que va substituir a la cervesa. És a dir, que tal com semblen demostrar les troballes arqueològiques potser els nostres primers avantpassats eren bevedors de cervesa sagrada, abans de que els romans s'establissin com amos i senyors de gran part de l'actual Europa. Qui sap si el mite del Dionís grec (el Baco romà), que afirmava que aquest déu havia arribat a l'antiga Grècia com un foraster provinent de l'India, ja indicava la introducció del vi, com una beguda forània a la cultura dels grecs antics.

1. Troballes de la cova de Can Sadurní (Begues, Barcelona) ENLLAÇ

Les troballes que darrerament s'estan fent a la cova de Can Sadurní, de Begues (Baix Llobregat, Barcelona) són altament sorprenents. Destaquen les restes de cervesa més antigues d'Europa (una antiguitat de més de 6.300 anys)

No ens hauria d'estranyar doncs, que abans de la romanització de Hispania i la resta de terres de l'actual Europa, la cervesa fos la beguda més consumida i de més antiguitat. Els ibers, celtes i celtíbers ja la bevien, de forma habitual en els seus poblats i també com a beguda sagrada, en cerimònies rituals i també com a manera d'obtenir coratge pels guerrers abans del combat. A la vall d'Ambrona, a Sòria, es van trobar restes de cervesa elaborada amb blat en fragments de vasos i altres recipients (els Numantins l'anomenaven Caelia) i els historiadors romans (Orosi, entre d'altres) en parlen. Aquestes restes de cervesa tenen molta antiguitat, de fa 4.400 anys. Però l'any 1999 es van trobar unes restes de cervesa encara amb molta més antigor, a la Cova de Can Sadurní, a Begues (Baix Llobregat, Barcelona) es van trobar restes de cervesa amb una antiguitat de 6.300 anys, el que permet afirmar en aquests moments que ens trobem amb la cervesa més antiga d'Europa. 

Tot això ens permet elucubrar que realment la beguda més pròpia i casolana dels antics pobles europeus abans de les colonitzacions fenícies i gregues, i la posterior romanització, havia de ser per força la cervesa. No podem ignorar que entre aquestes troballes tant antigues i les referències dels historiadors romans s'han trobat altres vestigis de dates intermèdies, com ho són el de Genó (Lleida) del 1200 a.C. , que permeten demostrar que en aquelles dates es produïa cervesa fins i tot per comerciar.

2. Sitges de cervesa del poblat de Genó (Aitona, Lleida), 1.200 a.C. ENLLAÇ

Per tant les diverses teories etimològiques sobre el nom de la cervesa (català) o cerveza (castellà) que sostenen que aquest terme prové del sentit de la força de la deessa romana Ceres (Ceres vis) o que prové del celta Coirm, només ens aportarien la seva explicació real sobre l'origen del terme, ja que "la cosa" en sí, la cervesa, havia de ser encara molt més vella que el seu nom. Qui podria negar, que a la vella Europa, la cervesa fins i tot hagués estat elaborada i degustada fins i tot abans que la l'antiga deessa mesopotàmica Ninkasi hagués ensenyat els secrets de la seva elaboració... Secrets que afortunadament en l'actualitat s'estan tornant a potenciar, tal com ho demostra el boom de les cerveses artesanes per arreu del món.

3. Representació moderna de la deessa Ninkasi. ENLLAÇ 

4. Cervesa Genó, Lleida (inspirada en la del 1200 a.C.) ENLLAÇ

5. Cervesa L'encantada, inspirada en la neolítica de Can Sadurní. ENLLAÇ 

El Drac i la Creu (The Dragon and the Cross)

Pocs animals llegendaris tenen una representació tant universal com ho és el drac. És veritablement sorprenent com una bèstia, de la que no hi ha constància que hagi existit realment, aparegui representada en contes, llegendes i mostres artístiques de cultures tan diferents i distants amb un aspecte i característiques força similars. Els dracs tant podem aparèixer a la BÍblia i la cultura greco-llatina com a la cultura Xinesa, japonesa o coreana, el folklore europeu, la doctrina hindú, els celtes, els asteques, el poble hebreu o les cultures mesopotàmiques, entre d'altres.

La simbologia del drac és rica i variada, però sovint gira sobre la lluita entre aquest i un heroi. El drac sol tenir una funció de vigilant i custodi d'algun lloc sagrat o tresor. Devoradors d'homes i d'herois, que per alguns autors simbolitzen l'essència d'un ésser còsmic que espera i que amb la seva mort comporta el naixement d'un nou ordre universal. Pot contenir aspectes ambivalents; el mal i la foscor, la sabiduria i el coneixement, l'aigua i la terra (millor l'aspecte subterrani), la mort  i la immortalitat...

1. Coves del Drac, Mallorca. ENLLAÇ

Anem a veure si trobem doncs indicis que ens permetin reafirmar la teoria que sostenen alguns autors, respecte a que la mort del drac per part d'un heroi o sant és una metàfora sobre la victòria del cristianisme sobre el paganisme. Ja vam tractar en una entrada anterior la figura de Sant Jordi, com a paradigma d'aquest arquetip.

Destacarem precisament, per això,  l'aspecte del drac com a custodi de llocs sagrats, ja que no és molt eixelebrat pensar que en algunes llegendes i mites en que hi apareix pot estar marcant-nos l'existència d'antics llocs sagrats i cultes, que amb la cristianització van ser assimilats. Un primer exemple gràfic seria la representació inferior de Sant Climent lluitant contra el drac Graoully a les portes de l'amfiteatre romà de Metz.

2. Sant Climent matant al drac Groaully, Auguste Migette , any 1850. ENLLAÇ

3. Vidriera de la catedral de Metz. ENLLAÇ

Vidriera de la catedral de Metz (França) on està representat Sant Climent matant al drac, amb una llança que ostenta la creu en el seu mànec. La ciutat de Metz, era coneguda anteriorment pels gals mediomatricis com Divodorum (el turó sagrat). Amb molta probabilitat la llegenda de Sant Climent i la mort del drac ens evoca la cristianització tant del món pagà romà com dels vestigis dels paganisme celta que deuria perdurar amb l'arribada del cristianisme. És també força simbòlic que el drac Graoully estigui també representat a la cripta de la catedral de Metz, el lloc del temple amb més connotacions subterrànies i tel·lúriques...

Un altre cas, en el que la llegenda del matador de dracs sembla està associada a la conversió dels pagans al cristianisme (en aquesta ocasió per la força de les armes) el trobem en el cavaller llegendari rus Dobrynya Nikitich. Aquest famós cavaller dels pobles russos, està basat en un personatge històric que va dirigir les hosts d'Sviatoslav I de Kiev, durant el segle X i que va ser tutor del princep Vladimir el Gran. Aquest darrer va ser un dels principals artífexs de la cristianització russa, tot i que en els seus inicis feia ostentació d'un paganisme extrem.  
La llegenda de Dobrynya Nikitich gira al voltant del drac, que segueix els patrons habituals. Segresta a la neboda del príncep Vladimir, i es refugia en muntanyes sarreïnes (tornem a trobar la relació del drac amb el paganisme). El drac és mort pel cavaller Dobrynya, que li acaba tallant els tres caps.

4. El cavaller Dobrynya, matador del drac. ENLLAÇ 

També podem destacar les llegendes que envolten a les anomenades Coves del Drac. Com ja hem exposat en reiterades ocasions, la cova és un dels llocs més sagrats en les antigues religions, cosa que s'arrossega des del Paleolític. Entre d'altres és el lloc predilecte per a la representació del simbolisme arcà de la mort i la resurrecció. La caverna figura com arquetip de la matriu materna i així es contempla en els mites de l'origen, de renaixement i de iniciació de nombrosos pobles (1). Anem a veure alguna de les diverses coves en les que les llegendes afirmen de l'existència de dracs:

Cova del Drac (Sant Llorenç del Munt).La llegenda és del tot interessant perquè ens la situa cronològicament en el temps de la Reconquesta contra els sarraïns,en els segles IX o X. Aquests són els que porten la víbria o drac des de l'Àfrica per poder lluitar contra els cristians (l'aparició en el llegendari i la toponimia de "moros" o "sarraïns" sovint és una al·lusió al paganisme. Fins i tot en algunes llegendes i topònims hi apareixen quan històricament mai hi van arribar a estar). Un cavaller fereix de mort al drac que vivia en aquesta cova i que tenia atemorida a la gent de la comarca, anant a morir al cim del Puig de la Creu de Castellar del Vallès. 

5. Cova del Drac, Sant Llorenç de Munt (Vallès Occidental, Barcelona). ENLLAÇ

Coves del Drac ( Manacor, Mallorca, imatge número 1). Aquestes coves gegants, i que reben en l'actualitat a prop de 800.000 turistes a l'any, deuen el seu nom a la llegenda de l'existència d'un drac en el seu interior. Tenen una extensió de 2.400 metres en horitzontal i contenen un dels llacs subterranis més grans del món (177 metres x 30 metres).

Volem destacar que dins de les coves es van trobar vestigis ceràmics de la cultura talaiotica, romana i musulmana, sense poder afirmar si aquestes ceràmiques tenien algun caràcter cultual. Si que demostra que les cultures antigues de la illa de Mallorca tenien coneixement de les mateixes, i no seria gens estrany que poguessin tenir algun caràcter sagrat. 

Una altra Cova del Drac famosa la trobem a Cracòvia (Polònia), sota el Castell de Wawel. La llegenda parla en aquest cas d'un gran drac, que tenia atemorida la ciutat de Cracòvia, i que un humil sabater el va poder matar donant-li una ovella morta que estava farcida de sofre. La bèstia que rebentar al menjar-se l'animal.   

6. Cova del Drac, sota el castell de Wawel, Cracòvia, Polònia. ENLLAÇ

1. Diccionario de símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant, Editorial Herder, Barcelona, 1995.

Sant Aniol d'Aguja, un altre exemple de la cristianització de les coves i l'aigua (Sant Aniol d'Aguja, another example of the Christianization of the caves and the water)

En molts moments ja hem tractat en aquest blog com el Cristianisme, a partir del mateix moment de la seva oficialitat en l'Imperi Romà, va combatre amb força totes les mostres de cultes pagans. Les antigues divinitats per tant van ser condemnades i perseguides, i els seus seguidors sobretot del mon rural es van anar convertint a la nova religió, però sovint de forma superficial. Però els antics rituals, cerimònies, balls i cançons, van continuar existint amb algunes modificacions que podien permetre passar el "filtre" dels censors religiosos. 

Els llocs naturals de la Deessa Terra no van deixar de ser adorats. Els més habituals eren els arbres, les coves i els punts d'aigua (fonts, rius, llacs), (si tenim en compte les aparicions de imatges de la Mare de Déu en aquests indrets només a Catalunya). A més, trobem casos en que els llocs sagrats consistien precisament en la "triada" d'aquests símbols paradigmàtics: un arbre, sovint centenari, al costat d'una cova en la que hi ha una font o al costat d'una font. L'aigua de la font, que abans era considerada com a sagrada i guaridora, passa (amb l'establiment corresponent del temple cristià construït en el lloc) a santa i miraculosa.

Respecte a les coves cristianitzades hem exposat diversos exemples, només cal que accediu a l'etiqueta corresponent d'aquest blog. Avui parlarem d'un nou cas, en un dels llocs que considero que disposa d'un entorn amb més bellesa; el monestir de Sant Aniol d'Aguja, a la vall de Sadernes (Garrotxa, Girona). El riu i els gorgs que l'envolten són per mi una de les excursions que millor serveixen per omplir l'esperit i netejar "impureses"...

1. El Gorg Blau, a Sant Aniol d'Aguja. ENLLAÇ

El nom de Sant Aniol d'Aguja prové del monestir benedictí del mateix nom. Aquest monestir el van aixecar en el segle IX, monjos benedictins que havien fugit dels normands des del monestir de Santa Maria d'Arlès (Rosselló). Un monestir que inicialment tenia caràcter de santuari, ja que les tradicions afirmaven que en ell  s'hi havia establert Sant Aniol per fer-hi penitència, procedent del Vallespir (actualment francès). 

Aquestes tradicions basades en el santoral i les llegendes solen amagar entre línies possibles raons que motiven la cristianització del paganisme en els llocs rurals. En el cas dels Gojos de Sant Aniol i la llegenda podem trobar diversos indicis que ens fan creure en la cristianització d'una cova i les aigües que provenen del seu interior. Segons aquestes tradicions el sant guaria els mals d'ull amb l'aigua que regalimava de la cova de l'Abat, situada al costat de l'església i que va esdevenir una atracció pels pelegrins. Aquesta argumentació llegendària  ens confirma, com en moltes altres ocasions, l'existència d'una cova que ja era sagrada molt abans de l'aparició del cristianisme, i que ja era visitada per romeus també des de temps molt antics. 

Podeu pensar que estem en el terreny de les conjectures, però són masses els indrets d'Europa en el que es repeteixen les mateixes llegendes de sants i verges, en llocs cultuals dels antics pobladors precristians. La cova de l'Abat es troba precisament a sota del monestir, a la que s'accedeix per unes escales que hi ha a l'interior del temple cristià, i encara disposa d'una petita afluència d'aigua que prové de les filtracions tel·lúriques. No he pogut trobar cap fotografia d'aquesta cova, que encara existeix com a cripta del temple, ni de les escales que la comuniquen.

2. Monestir de Sant Aniol d'Aguja, ENLLAÇ

La mateixa malaltia del mal d'ull que refereix la tradició, que curava el sant amb les aigües sagrades de la cova, no deixa de ser una "malaltia espiritual" típica de les tractades en el món del xamanisme. L'absis de l'església és a tocar de la riera de Sant Aniol, amb el que seria un lloc idoni d'antic santuari precristià de cova + aigua. Els gorgs i salts d'aigua de d'aquesta riera són realment espectaculars, cosa que ens pot fer pensar en un zona més àmplia de caràcter sagrat pels pobladors abans de l'arribada dels monjos benedictins. Monjos que tenien una missió principal durant l'Edat Mitjana, com les altres ordres monàstiques cristianes; l'abolició del paganisme. 

3. El Salt del Brull, ENLLAÇ

Per posar un altre exemple que ens reforça aquesta teoria sobre la cristianització dels antics cultes pagans podem referir un altre temple dedicat a la figura de Sant Aniol, a la mateixa comarca volcànica de La Garrotxa: en aquest cas Sant Aniol de Finestres. En aquesta església romànica, gràcies a unes obres que es van realitzar en el seu presbiteri l'any 1997, es va descobrir un mosaic de l'epoca romana que va permetre datar a l'estructura del segle II i I a.C. Els especialistes creuen que per les característiques i dimensions existiria un templet pagà abans que el temple cristià. La disposició i simbologia és la mateixa que Sant Aniol d'Aguja: un lloc subterrani a pocs metres i el naixement d'un dels afluents de la riera del Llémena. Això els fa pensar  que es tractaria d'un santuari dedicat a les nimfes que habitaven els boscos i les aigües. Un santuari, doncs, d'un dels aspectes més habituals de la Deessa Terra.

4. Sant Aniol de Finestres, La Garrotxa. ENLLAÇ

Un altre temple amb el nom de Sant Aniol, en aquest cas Sant Aniol de Finestres (també a La Garrotxa, Girona) està aixecat sobre un antic temple romà dedicat a les nimfes de les aigües i els boscos.