Alguna cosa més que ponts (1): els Ponts del Diable (Something more than bridges. (1): Devil Bridges

En el nostre anar i venir diari sovint passem per ponts que ens permeten creuar carreteres o carrers, rius, valls o vies de tren. Possiblement, com a tantes coses de la nostra vida atrafegada i plena d'estímuls,  no li donem cap mena d'importància. És un més a més de totes les coses que els nostres congèneres han posat a la nostra disposició, gràcies al progrés i avenços que, en aquest cas es remunta en el temps fins i tot a l'Edat del Bronze.

Però no sempre ha estat així. Els ponts van ser considerats durant molt de temps com alguna cosa més que una mera construcció material que permetia el pas sobre llocs més o menys perillosos o difícils. Van estar carregats de simbolisme màgic i sagrat que provenia fonamentalment del seu significat d'unió entre punts, vores o marges. Un simbolisme que anava més enllà del seu significat real material i que es traduïa en una unió entre nivells o realitats, entre el profà i el sagrat, entre el que hi ha en el aquí i el més enllà, entre la vida i la mort...

En els ponts romànics, a més, es troba una altre característica que reforça la unió entre les dues voreres i el pas de l'eix del Món vertical. És per aquesta raó que alguns especialistes (per exemple Jaime Cobreros) consideren que hi ha ponts medievals que disposen d'una elevació considerable en el centre del pont: 

"Les dues ribes representen dos estats diferents de l'ésser, vinculats per l'estret fil que és el pont... El pas del pont no serà una altra cosa que el recorregut de l'eix, amb el que s'uneixen els diversos estats. Es passa així del sentit més horitzontal, com pot ser el pont concebut com a línia que uneix les dues ribes, al sentit estríctament vertical de l'eix del Món... Això explica en l'ordre constructiu les acusades pendents de molts grans ponts medievals. Perquè tots aquests grans ponts amb llom d'ase no estan buscant altra cosa que la verticalitat"."(1)

1. El Pont del Diable (Martorell, Baix Llobregat, Barcelona). Iniciat per legions romanes, medieval, barroc i modern. ENLLAÇ

2. Portes de la Ciutat del Vaticà amb inscripció Pont. Max. ENLLAÇ

Fruit de la importància simbòlica del pont, el nom de la figura màxima dels sacerdots romans era el Pontífex Màxim (el més gran constructor de ponts). Aquest nom provenia precisament de pons i facere. Pels romans el riu Tiber era també sagrat i disposava també de la seva deïtat corresponent, per tant el simbolisme que adquiria la figura del Cèsar com a Pontífex Màxim representava aquesta suma de poders: com a principal element d'enllaç entre els homes i el més enllà, entre els déus i els humans.

A l'Esglèsia Catòlica el Papa va començar a rebre també el nom de Pontífex, de forma habitual, a partir del segle XV. A l'esquerra podeu observar les portes d'entrada de la ciutat del Vaticà amb la inscripció de Pont. Max. en referència al Papa Benet XVI.

A nivell europeu una mostra evident d'aquest simbolisme sagrat es manté en els noms, llegendes i tradicions que parlen sobre ponts que van ser construïts pel Diable. Com ja hem vist amb moltes de les nostres entrades del blog, el que en el passat precristià era considerat sagrat va passar a ser considerat pagà i diabòlic. Per tant les antigues divinitats que podien estar associades als ponts, rius i contructors de ponts ara eren obra del Diable. 
En terres de cultura romànica es manté la llegenda tan estesa de que aquests ponts van ser construïts pel mateix Diable. Algunes llegendes coincideixen en afirmar que no el va poder enllestir del tot ja que el gall va cantar abans d'hora o creient que ja era de dia va llençar la darrera pedra. Pedra que en alguna ocasió s'afirma que és la d'algun monument megalític més o menys proper o llunyà. Mostra més que evident de que els nostres avantpassats vinculaven els ponts amb altres pedres que havien tingut un caràcter inefable molt abans de la seva existència.  

2. Pont del Diable de Tarragona, o Aqüeducte romà de Ferreres. ENLLAÇ

En d'altres ocasions, el dimoni intenta que alguna persona jove, home o dona, assumeixi un compromís a canvi de la seva ànima per poder traspassar el pont i no haver de realitzar una gran volta o viatge. Normalment el dimoni acaba sent derrotat ja que algun pobre animal (un gat o un gall, curiosament els animals que durant l'Edat Mitjana eren tinguts com a diabòlics) acaba pagant la promesa al passar el primer en la data o hora assenyalada. 

Tal com va dir Joan Amades, aquest dimoni tan persistent, associat als ponts, sembla que podria ser un reflex d'un geni dels ponts desbancat pel cristianisme i reduït a la mísera condició de dimoni. (2) 

En altres llegendes el compromís d'entregar l'ànima al Diable l'assumeix el contructor o arquitecte del pont, per tal que el dimoni l'ajudi a finalitzar una obra inacabable en el temps. En aquests casos alguna estratègia ingeniosa permet que el Diable no se'n surti amb la seva. Però com a venjança el Diable torna cada nit per treure alguna de les pedres del pont. És el cas del pont de Valentré, a Cahors (Occitània, França), en el que li falta una pedra a la seva torre central, o del Diable.

4. Pont del Diable de Valentré, Cahors, Occitània, França. ENLLAÇ

Alguns creuen que aquestes llegendes, a part de poder tenir relació amb antigues divinitats de pas, indiquen en tot cas l'angoixa que implica un pas difícil sobre un lloc perillós i reforcen el simbolisme general del pont i el seu significat oníric; un perill a superar, però igualment la necessitat de travessar un pas. El pont posa a l'home sobre una via estreta, on es troba ineluctàblement l'obligació d'escollir. I la seva elecció el condemna o el salva. (3)

5. Pont del Diable de Saint Guilhem le Desert, França. ENLLAÇ

El Pont del Diable de Saint Guilhem le Desert, sobre el riu Hérault, a França. Pont romànic construit entre els segles IX i XI, conserva una llegenda idèntica a moltes altres d'Europa. El Diable el va construir en 24 hores, a canvi de la primera ànima que creués el pont. En aquest cas la víctima va ser un gos...

També hem de tenir present que el nom de Pont del Diable no sempre està associat a construccions artificials humanes, ja que en algunes ocasions es tracta de construccions naturals. Aquest és el cas del desaparegut Pont del Diable de Cueto (Cantabria), que va desaparèixer l'any 2011 a conseqüència dels temporals i accions desaprensives antròpiques, com poden ser la circulació de motocicletes. 

6. El desaparegut Pont del Diable de Cueto (Cantàbria). ENLLAÇ

Aquest tipus d'estructures físiques eren tingudes doncs, com alguna cosa més que un pas real que salvava un estret fons o penya segat. Significaven allò que lliga el sensible i el suprasensible, el traspàs d'un estat a un altre, el canvi o l'anhel del canvi. (4)
Són alguns dels elements reals, com ho poden ser també els camins, els portals, els viatges, que a nivell simbòlic han estat identificats des de temps immemorials amb les pròpies idees o arquetips que amb ells hi són impregnats. Tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, van ser cristianitzats sobretot gràcies a la figura de la Mare de Déu. En la propera entrada tractarem diverses Mares de Déu trobades que van aparèixer en antics ponts, cosa que reafirma aquesta argumentació.


  

7. Pont del Diable , Parc de Kromlauer, Alemanya. ENLLAÇ

(1) El románico en España. Jaime Cobreros. Guias Periplo.  (2) Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Joan Amades, Editorial Selecta- Catalonia, Barcelona, 1989.
(3) Diccionario de símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder, Barcelona, 1995.
(4) Diccionario de símbolos. Juan-Eduardo Cirlot. Editorial Labor S.A. Barcelona, 1991.

Xamanisme i art rupestre (Shamanism and rock art)

En el darrer dia de Sant Jordi vaig rebre un llibre que em va sorprendre molt gratament: Los chamanes de la prehistoria, de Jean Clottes i Dadid Lewis-Williams (1). En aquestes dues setmanes que ens separen l'he pogut llegir íntegrament i avui, vist l'interès que m'ha despertat, us en vull fer un petit resum de les idees que crec que val la pena destacar. És una obra que sobretot m'ha aportat un enfocament que fins ara desconeixia (però que personalment intuïa aquesta possibilitat) sobre el simbolisme de l'art rupestre prehistòric, sobretot en el que significa dels tres tipus de pintures i gravats més enigmàtics: els antropomorfs, els símbols de caire abstracte i les mans. 

1. "Els orants". Pla de Petracós, Alacant. Art llevantí. ENLLAÇ

Tot i que en l'obra de Clottes i Lewis-Williams s'aborda sobretot l'art paleolític, les seves teories sobre el seu significat provenen dels antropòlegs que han estat en contacte amb tribus que al segle XX encara disposaven del sentit originari de l'anomenat "art rupestre" transmès de forma tradicional. 

En aquest cas a l'esquerra teniu pintures d'art llevantí, molt posteriors a l'art paleolític, però en les que abunden els antropomorfs i les línies i altres mostres esquemàtiques. Més abaix disposeu de l'explicació sobre la  interpretació que fan aquests autors d'aquests tipus de pintures, que fonamentalment tracta sobre el ric univers xamànic.

2. Esperit d'ajuda xamànic dels esquimals Arnaqaoq. ENLLAÇ

Aquesta representació de la dreta és l'esperit d'ajuda Issitoq, del xamanisme dels esquimals Arnaqaoq (Alaska). És un esperit que ajuda als xamans d'aquelles terres a localitzar als que han violat els tabús. No podem dubtar de les similituds amb la imatge número 1, tot i la gran distància temporal i espacial que els separa, i les connotacions simbòliques corresponents sobre l'art rupestre prehistòric.

Un enfocament que com a tal, és i serà impossible de demostrar la seva validesa, ja que estem parlant de les intencions últimes dels autors de les pintures prehistòriques. Però no podem obviar que de la mateixa manera que la resta de teories sobre la funcionalitat de l'art rupestre paleolític, que suposadament tenen a vegades millor acceptació momentània. Dic això perquè els dos autors, de reconegut prestigi dins del seu àmbit (Jean Clottes és prehistoriador francès i David Lewis-Williams és arqueòleg sud-africà i doctor en antropologia social ) han estat molt criticats per altres especialistes prehistòrics en relació a aquesta obra i les seves teories. Una mostra d'aquesta polèmica i les crítiques rebudes la podem trobar en el mateix llibre, del que precisament gairebé una tercera part consisteix en això, amb el títol de "Després de Els xamans, polèmica i resposta".

3. Portada del llibre. En l'enllaç el teniu de forma integra.

A la dreta teniu la portada del llibre. En l'enllaç que trobeu al seu peu podeu consultar l'obra sencera (tot i que em segueix agradant més llegir i consultar qualsevol llibre en paper). Aquesta edició és de l'any 2010, però la primera edició original és de l'any 1996. 

El revolt que va provocar en el món acadèmic aquesta obra és latent en la mateixa composició del llibre mateix. De 170 pàgines, ni més ni menys que 50 s'ocupen de les diverses crítiques, sovint irracionals i viscerals, que ha generat. 

Doncs bé, anem a veure de forma resumida els punts més destacables d'aquesta interessant obra d'assaig. 

Després de fer un breu esment sobre la manera en que els sacerdots i missioners cristians i protestants van descriure entre els segles XVII i XIX les cerimònies xamàniques a l'Àfrica, Amèrica o Sibèria (com no podia ser d'una altra manera eren vistos com a seguidors del Diable), els autors parlen sobre els estats de consciència alterada i les etapes del tràngol. Aporten també en pensament de que la tradició xamànica es remunta fins al Paleolític, ja que en tots els períodes i llocs, la humanitat ha conegut estats de consciència alterada extàtica o frenètica, a més d'al·lucinacions. De fet, afirmen també que la capacitat de passar, voluntàriament o no, d'un estat de consciència a un altre és una altra característica universal que forma part del sistema nerviós humà. Per tant, totes les cultures, i entre elles les del Paleolític Superior, s'han enfrontat, d'una manera o d'una altra, a aquest problema que contempla diferents estats de consciència (p. 15).

4. Rèplica de vestimenta xamànica prehistòrica. ENLLAÇ

En la imatge de la dreta podeu observar una rèplica moderna d'un atuell xamànic, que ha estat elaborat a partir de la troballa d'una tomba prehistòrica l'any 1930 a Bad Dürrenberg (Alemanya). Aquest atuell estava dipositat al costat d'una dona de 25 a 35 anys d'edat. la tomba tenia una antiguitat de 6000 a 9000 anys. Es molt similar a els atuells dels xamans siberians, que encara es conserven avui en dia.

És precisament en la descripció sobre les tres fases dels estats de consciència alterada on trobem la primera possible brillant explicació sobre alguns dels estranys dibuixos geomètrics i esquemàtics que apareixen en moltes de les coves i abrics rupestres de tot el món. Els autors, basant-se en els investigadors de neuropsicologia, que en la primera fase de l'estadi del tràngol els humans comencen a percebre formes geomètriques tals com punts, graelles, conjunts de línies o de corbes paral·leles entre si i meandres. Són el que a vegades es coneixen també com a fosfens lluminosos. 

5. Pintures rupestres de la Cova del Castillo, Cantabria. Art paleolític. Entre 30.000 i 40000 anys d'antiguitat.   ENLLAÇ

En el segon estadi del tràngol els punts i línies lluminosos es transformen en objectes carregats de significat religiós o emocional (depenent de l'estat anímic de la persona que pateix el tràngol). Finalment, a partir d'un remolí o túnel, es passa al tercer estadi. L'individu es sent atret pel remolí, al final del que hi ha una llum viva. En els laterals del remolí apareix un engraellat derivat de les imatges geomètriques de l'Estadi 1. Dins de la xarxa d'aquest engraellat, el xamà observa les seves primeres al·lucinacions en forma de persones, animals o altres elements. Quan surt del final del túnel es troba en l'estrany món del tràngol: monstres, humans i l'entorn són intensament reals. Les imatges geomètriques segueixen estan allà, però sobretot a la perifèria de les figures. Llavors l'individu sent també que pot volar i es transforma en ocell o qualsevol altre animal. En algunes representacions rupestres de tribus actuals en que apareixen figures amb formes híbrides animals i humanes es reconeixen com a bruixots o xamans en plena transformació. Mostra que pels autors evidencia que els casos paleolítics d'antropomorfs tinguin similar significat.

6. Home bisont de la Cova Chauvet, 32900 a.C. França.  ENLLAÇ

També es força especial el significat que atorguen Clottes i Lewis-Williams a les pintures de mans que trobem a moltes coves paleolítiques i en d'altres espais rupestres posteriors. Un aspecte que primer s'ha de tractar és la possibilitat de la gran sacralitat de l'espai en si i el fet que aquestos llocs fossin triats precisament per la raó de que facilitessin els tràngols dels individus que hi accedien. A això li hem de sumar que dins de les grans coves o abrics s'aprofitaven els millors llocs que poguessin afavorir les representacions pictòriques, i no d'altres. Això pot explicar el perquè de la gran acumulació de dibuixos en determinats punts. Hem de tenir present, per exemple, que recentment s'ha demostrat que les coves d'Altamira van ser pintades ni més ni menys que durant 30.000 anys... A part d'aquesta tria especial del lloc, en el que respecte a les mans els autors sospiten que eren pintades amb alguna substància ritualment preparada i carregada de poder. El que importava no era deixar les empremtes de les mans a les parets sinó l'instant en que les mans es feien invisibles- Era doncs una manera en les mans penetressin en el món espiritual ocult darrera del vel de pedra, una connexió directa amb el món dels esperits...

  

7. Cova de les Mans, Santa Cruz, Argentina.   ENLLAÇ

(1) Los chamanes de la prehistoria. Jean Clottes i David Lewis-Williams. Ariel Historia, Planeta Editorial, Barcelona, 2010.