La Mare Natura en l'obra de Gaudí (The Mother Nature in the work of Gaudí). El Parc Güell

L'obra de Gaudí, un dels artistes de més fama mundial, ha aixecat des de sempre molt interès, sobretot pel seu aspecte únic i ple de simbolisme. Un clar exemple és la seva obra més coneguda, la Sagrada Família, que és un dels monuments mundials que rep més visites diàries. El simbolisme gaudinià ha anat aparellat també d'una gran tipologia d'interpretacions i teories no demostrades en les que s'ha atorgat al gran geni català de caràcter francmaçó, templer, alquimista o droga dicte, entre d'altres. Però la única teoria demostrada és que la veritable font d'inspiració de l'arquitecte va ser la Natura (1).

Antoni Gaudí veia la Natura com a creació divina, i evidentment, la seva concepció religiosa era profundament cristiana (tal com va demostrar amb la seva manera de viure i també en les seves obres). Per això possiblement considerava que la Natura era per tant una creació de Déu. Però tot i així no podem ignorar que a partir del moment en que en les seves obres, per a ell sagrades, reflectia l'univers simbòlic de la Mare Natura, era en certa manera una forma de "divinitzar-la", de posar-la en el lloc més alt. Per tant, en cap cas volem que l'entrada d'avui es vegi com una manera més de voler dir que Gaudí feia les seves obres amb una determinada intenció, és a dir en aquest cas amb la voluntat de mostrar que retia culte a la Deessa Terra (fer això seria sumar-se al gran grup de corrents que han volgut veure al gran artista com un alquímic, templer, massó o droga dicte...). 

La Natura era per Gaudí doncs divina i la va agafar com a patró mestre de les seves obres, prescindint de l'arquitectura clàssica en la que s'utilitzava el compàs i l'esquadra. La Natura, rica en milions d'anys de perfeccionament de les seves obres, posseïa la millor geometria que podia ser aplicada a la construcció arquitectònica i artística. (2) Columnes, escales, plantes d'edificis, porxades, portes i mobiliari... Tot podia seguir els patrons de disseny de la Mare Natura; una de les facetes més evidents de la Deessa Terra.

1. Escales de la Sagrada Família en forma d'espiral. ENLLAÇ

L'espiral divina

Per Gaudí la línia recta era la forma en que l'home es podia expressar, en canvi les línies corbes i ondulades tenien a veure amb el llenguatge diví. L'espiral era una de les seves formes d'expressió preferides i la va utilitzar en algunes de les seves obres artístiques i arquitectòniques. Les escales del temple de la Sagrada Família de Barcelona en són un exemple, però també la va utilitzar en el disseny de columnes. L'espiral, com ja hem referit en algunes ocasions és un dels símbols que apareix sovint com a llenguatge de la Deessa, cosa que va evidenciar la gran arqueòloga Marija Gimbutas i que trobem a Knossos (Creta), a Newgrange (Irlanda) o a les Domus de Janas de la Illa de Sardenya, entre molts d'altres... L'espiral esdevé la millor manera de representar el moviment dinàmic, tant ascendent com descendent i l'etern retorn dels cicles de la Mare Terra, de forma contrària al temps dels homes que és línial.

El temple de Delfos en el Parc Güell

Una de les obres més reconegudes del geni de Reus, i que també rep diàriament una quantitat ingent de visites turístiques, és el Parc Güell de Barcelona. Aquest curiós parc i els seus elements artístics singulars que s'encavalquen perfectament amb la natura circumdant, han estat també interpretats de les formes més diverses. Una de les que té més pes accepta que tant l'artista com el seu mecenes, Eusebi Güell, van inspirar-se en el temple de Delfos en la construcció del parc.(3)

En una de les nostres entrades més populars, L'oracle de Delfos, el melic de la Deessa Terra, ja exposàvem que el lloc més sagrat de l'antiga Grècia havia estat anteriorment un gran santuari en honor de la Deessa Terra i els vestigis del seu culte encara quedaven palesos de forma diversa; la pitonissa, la serp Pitó que havia mort a mans del déu Apol·lo, la cova d'on fruïen les emanacions que facilitaven l'auguri, la pedra sagrada com a melic o centre del món, etc...

Doncs bé, molts autors (tals com Josep Maria Carandell i Robusté (3), Isabel Artigas (4) o Alex Guerra (5)) afirmen que el Parc Güell està inspirat en aquest lloc sagrat dedicat a la Gran Mare. Precisament el punt més conegut del parc és el que evocaria més clarament els atributs dèlfics, ni més ni menys que a la serp Pitó o el trípode on s'asseia la pitonissa sagrada (antiga sacerdotessa de la Deessa Terra) i on rebia els vapors sulfurosos que l'ajudaven a invocar els auguris. La serp de l'escalinata o salamandra també estaria relacionada amb l'escut de la ciutat de Nimes .

2. Escalinata del dragó (com a possible serp o monstre Pitó) , amb el trípode de Delfos darrera. ENLLAÇ

3. Trípode de l'escalinata de la font del dragó amb la pedra de l'oracle de Delfos. ENLLAÇ

Aquesta teoria està també reforçada pel lloc on està emplaçada l'escalinata, ja que aquesta condueix a la sala hipòstila d'estil grec que va construir Gaudí, amb la intenció que es pogués instal·lar un mercat. Una estructura similar a un temple grec, que a més va aixecar a sobre d'una cisterna que recull les aigües que es filtren des del sostre de les columnes. Aigües que, al mateix temps, van a sortir per la boca del dragó, serp pitó o salamandra.

4. Cisterna sota la sala hipòstila. ENLLAÇ

D'aquesta manera, la plaça,  la cisterna, la columnata i la serp resten relacionades per la funció de l'aigua (6) i trobem lligats dos dels símbols  més intrínsecs de la Deessa Terra: la cova-cisterna que acull l'aigua de la Mare Natura. 

Altres elements de la Mare Natura en el Parc Güell

Tal com hem enunciat, Antoni Gaudí, va enaltir en la seva obra els elements de la Mare Natura en les seves múltiples formes i el Parc Güell és també un lloc predilecte. I tal com introduït en els primers paràgrafs en cap cas volem argumentar que fos aquesta la seva primera intenció al reproduir aquestes formes artístiques, ja que des del moment en que no es disposa de cap afirmació històrica del propi geni només podem fer suposicions. Això sí, ningú pot negar que Gaudí tenia una especial admiració per les mostres de la Mare Natura, encara que ho pogués entendre com una manifestació del Déu cristià o també per les influències que podia absorbir dels seus amics o coneguts francmaçons o rosacreus contemporanis... 

Una de les mostres artístiques més sorprenents i susceptibles de interpretacions diverses (la que ha pogut donar més pes, creiem que sense fonament, a que Gaudí utilitzava substàncies al·lucinògenes) és el bolet que corona l'edifici de consergeria. Es pot identificar sense cap mena de dubte com una amanita muscària (en català rep diversos noms, el que reafirma la seva importància cultural: reig bord, reig de fageda, oriol foll, matamosques). Aquest bolet està íntimament lligat amb el món de la bruixeria, la màgia i el xamanisme (tant europeu com sobretot siberià i asiàtic), tal com demostra l'antropòleg Josep Maria Fericgla (7). En la cultura popular catalana (tal com passa a d'altres cultures) a més, està també vinculat amb els gnoms i els follets, petits éssers dels boscos o esperits del bosc.  Tot i que de forma errònia es simplifica que l'amanita muscaria és un bolet verinós, és més correcte assimilar-lo amb les seves característiques lligades amb l'antiga religió de la Deessa Terra, en que els xamans i les mal anomenades bruixes tenien un paper fonamental. Podeu consultar les entrades que anteriorment ha escrit al respecte. 

5. Casa de consergeria del Parc Güell, coronada per una amanita muscaria. ENLLAÇ

També volem ressaltar el paper fonamental que tenen els arbres i les plantes en el Parc Güell. Les columnes que sostenen les porxades i els viaductes formen boscos per on el vianant es desplaça pels camins que Gaudí i Eusebi Güell planificaren com una ascensió vers el sagrat, tal com els pelegrins de Delfos o la muntanya de Montserrat  (6). Així el mateix parc evoca a la muntanya sagrada, lloc on la Deessa Terra és immanent. 

6. Viaducte inferior del Parc Güell. ENLLAÇ

I per finalitzar també val la pena destacar una altra imatge que ha despertat interpretacions diverses, i que no és altra que la dona de pedra incorporada a una de les columnes arbòries, de forma similar a les cariàtides de l'Acròpoli d'Atenes. La principal interpretació la vol veure com una bugadera (d'aquí rep el seu nom), és a dir com una dona que porta un cistell de roba per rentar al cap. 

7. Dona de pedra anomenada La bugadera. ENLLAÇ

Tot i que pot tenir més sentit el que altres autors han interpretat, com una dona oferent amb un cistell d'ofrenes al cap (pomes o magranes), de forma similar a les que arribaven als temples grecs de Delfos, Eleusis o fins i tot una de les sacerdotesses minoiques famoses que duen els pits descoberts amb serps a les mans. Si fos així també ens trobaríem amb una al·lusió a les antigues sacerdoteses de la Deessa Terra. 

(1) Simbologia y religión en las obras de Gaudí.
(2) Gaudí. Arquitecto y artista. Jeremy Roe.
(3)  Park Güell. Utopia de Gaudí. Carandell, Josep Maria (1998).. Sant Lluís (Menorca): Triangle Postals. ISBN 84-89815-64-X.
(4) Antoni Gaudi. Obra completa. Isabel Artigas.  Editorial Evergreeen, 2007. ISBN 978-3-8228-5654-3
(5) La sombra de Gaudí, Alex Guerra Terra. Editorial Seleer, 2014.
(6) El parc Güell. Anàlisi simbòlica. Jaume Crosas. 
(7) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep Maria Fericgla. Editorial Altafulla, 1991.