Abans d'explicar-vos la història que dona lloc al títol d'aquesta entrada crec que és de justícia que tornem a parlar de la deessa Demèter i el santuari grec d'Eleusis, sobretot per poder tenir una idea aproximada del que estem parlant.
La relació del santuari d'Eleusis (un dels principals llocs sagrats de la Grècia Clàssica) i la Mare Terra) ja la vam tractar en una entrada anterior: Eleusis: un santuari de la Mare Terra.
En quant a la figura de la deessa Demèter, tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, continuem veient
la importància de la figura de la Deessa Mare en el món grec. És la deessa que
millor representa un dels trets per se
d’aquesta figura divina arcaica: la fertilitat de la terra, sobre tot en forma
de la collita cerealística. No la devem confondre amb Gea o Rea (que són deesses que representen la Terra ), ja que només ho és de l’aspecte
nutrici de la terra, o d’aquell del que els éssers humans poden transformar en
menjar.
El seu nom ha estat interpretat de maneres diverses. Alguns autors consideren que significa Mare Terra. El cèlebre mite del rapte de la seva filla Persèfone pel déu dels inferns i l'inframón Hades i la seva posterior aparició a la superfície de la terra per primavera ha estat interpretat majoritàriament com una metàfora de la mort del gra i el seu renaixement. L'Himne homèric a Demèter és la versió més antiga que ens ha arribat d'aquesta història, i es considera que tal com la coneixem és del segle VII aC. Però probàblement ja existia uns quants segles abans en forma de poema que s'aniria transmetent oralment de generació en generació.
De la mateixa manera, de generació en generació, la relació de la deessa Demèter i la fertilitat de la Terra es va seguir transmetent, tot i l'arribada del cristianisme. Tal com ha seguit passant també amb la identificació de les Mares de Déu i les peticions dels fidels per la salut dels camps i conreus, que inclouen l'arribada de les pluges o la no existència de pedregades, entre d'altres.
Una mostra evident de que encara en el segle XIX els pagesos grecs seguien tenint a la Deessa Demèter com un factor vital en la fertilitat dels seus camps, la trobem en aquesta cita del llibre Historia de la Arqueologia, de Glyn Daniel.
 |
| 1. Estàtua trobada als camps d'Eleusis al segle XIX. Museu de Cambridge. ENLLAÇ |
- L’espoli de l’estàtua de Demèter a Eleusis i el seu vincle amb la deessa Terra
Edward Clarke (1769-1821), clergue, professor i bibliotecari de la Universitat de Cambridge va viatjar fins a Eleusis en el segle XIX i va aconseguir emportar-se una gran estàtua de la deessa Demèter a Londres (ni més ni menys que a canvi d'un telescopi, un de tants i tants espolis culturals que es van produir durant els segles XIX i XX cap els principals museus britànics, francesos i alemanys, entre d'altres). L'estàtua, de gairebé dues tones de pes, es trobava enterrada fins el coll en un dels camps de blat propers a les restes de l'antic santuari eleusí.
Portada de l'obra de Glyn Daniel, Alianza Editorial. En ella apareix una imatge interessant, una de les nombroses figures mesopotàmiques de deesses o sacerdotesses de l'aigua.
Tal com hem avançat, Glyn Daniel, en la seva obra Historia de la Arqueologia, descriu l'espoli de l'estàtua (que actualment s'exposa en el museu Fitzwilliam de Cambridge) de la següent manera:
Com podem veure en aquest fragment, que es una descripció del que el propi Edward Clarke va viure en primera persona al emportar-se l'estàtua clàssica dels camps de blat d'Eleusis, al segle XIX. L'estàtua que pels vilatans i pagesos era considerada com una deessa de la fertilitat dels camps i que Clarke va identificar com la deessa Demèter, ara es considera que formava part de les dues columnes del propileu interior del temple d'Eleusis i que no representava a Demèter, sinó a una sacerdotessa. Però el que trobem més trascendental, més enllà que la imatge representi o no a la Deessa Mare Demèter, és que els habitants de la zona, encara en el segle XIX consideraven que aquesta continuava mantenint la fertilitat dels camps. I no només això; primer que li assignaven a la imatge un nom cristià que tenia molt a veure amb Demeter: Santa Demetria (la cristianització de la Deessa Demèter) i segon: la figura del toro o bou que desperta encara més el significat sagrat i poderós de la imatge quan toca el marbre amb les banyes i surt esporuguit.
Aquest darrer detall és important, ja que segueix establint-se encara en la ment col·lectiva dels vilatans, el paper protector de la parella o paredre de la Deessa Mare, el toro, que és el seu inseparable company i que realitza una acció sorprenent, que de forma inexplicable coincideix amb moltes de les llegendes d'aparició de Mares de Déu trobades a Catalunya. Com ja hem explicat en algunes ocasions, la llegenda d'algunes d'aquestes imatges afirma que la imatge va aparèixer gràcies a bous que van estar rascant o marcant les imatges marianes davant de la sorpresa del pastor o pagès. De les més de 600 imatges trobades a Catalunya, a aprop de 100 segons les llegendes corresponents van ser trobades per bous en una cova.
Una llegenda molt similar (hem de tenir en compte però que en el cas de la imatge de Demèter de la que parlem no és cap llegenda, està basat en una descripció històrica en primera persona) és la de Nostra Senyora del Toro (Menorca). Segons aquesta llegenda, els frares mercedaris que durant el segle XIII i XIV van arribar a Menorca, van poder observar unes llums nocturnes estel·lars que els van guiar cap el cim del Mont del Toro. En el camí cap el cim un toro furiós els hi va barrar el pas. Però l'animal va veure la creu processonal i es va calmar. Llavors va seguir guiant als frares fins a un lloc on estava la imatge de Nostra Senyora del Toro, però unes pedres els hi barraven l'accés. El toro les va apartar amb el seu banyam. Cosa que ens fa intuir fermament que en el mateix cim on es troba l'actual Santuari de Nostra Senyora del Toro es retia culte anteriorment al toro i a alguna Deessa Mare, hipòtesi que es pot reforçar amb el fet de que aquesta elevació de 358 metres és a més el punt més alt de la illa de Menorca. Com és ben sabut en l'antiguitat les muntanyes eren llocs principals de culte a la divinitat celeste i terrestre.
 |
| 2. Portada de l'obra de Glyn Daniel. ENLLAÇ |
Portada de l'obra de Glyn Daniel, Alianza Editorial. En ella apareix una imatge interessant, una de les nombroses figures mesopotàmiques de deesses o sacerdotesses de l'aigua.
Tal com hem avançat, Glyn Daniel, en la seva obra Historia de la Arqueologia, descriu l'espoli de l'estàtua (que actualment s'exposa en el museu Fitzwilliam de Cambridge) de la següent manera:
"En canvi un dels majors obstacles a vèncer va ser la superstició dels habitants d'Eleusis, que respectaven a un ídol a qui tots consideraven com la protectora dels seus camps. Per la tarda, a la poca estona de la nostra arribada amb el firmà, va ocórrer un accident que gairebé va acabar amb la nostra empresa. Mentre els habitants conversaven amb el Tchohadar en quant a la manera de transportar-la des de allà, un bou, lliure del seu jou, es va col·locar davant de l'estàtua i, després de topar el marbre amb les seves banyes durant algun temps, va sortir corrent a una velocitat considerable cap a la plana d'Eleusis, bramant. Immediàtament es va produir un murmuri general, i en unir-se les veus de vàries dones a aquell enrenou va ser difícil fer-les entrar en raó. Havien estat sempre, van afirmar, famosos pel seu blat, i la fertilitat dels seus camps, cessarien quan s'haguessin emportat l'estàtua.
La gent s'havia reunit al voltant de l'estàtua, però ningú va gosar començar el treball. Creien que si algú s'atrevia a tocar el marbre o a moure'l del seu lloc perdria un braç... Al poc temps, en canvi, el sacerdot d'Eleusis, induït en part pels precs i en part aterrat per les amenaces del Tchohadar, es va posar la seva vestimenta canònica com si es tractés d'una missa major i, descendint al congost on es trobava l'estàtua... va donar un primer cop amb un pic per lliurar-la de la terra i així poder convèncer a la gent de que els treballadors no patirien cap calamitat."
Aquest darrer detall és important, ja que segueix establint-se encara en la ment col·lectiva dels vilatans, el paper protector de la parella o paredre de la Deessa Mare, el toro, que és el seu inseparable company i que realitza una acció sorprenent, que de forma inexplicable coincideix amb moltes de les llegendes d'aparició de Mares de Déu trobades a Catalunya. Com ja hem explicat en algunes ocasions, la llegenda d'algunes d'aquestes imatges afirma que la imatge va aparèixer gràcies a bous que van estar rascant o marcant les imatges marianes davant de la sorpresa del pastor o pagès. De les més de 600 imatges trobades a Catalunya, a aprop de 100 segons les llegendes corresponents van ser trobades per bous en una cova.
 |
| 3. Bou marcant la troballa de la imatge de la MDD de la Cisa (Premià de Dalt, Maresme, Barcelona). Retaule al peu del cambril. ENLLAÇ |
 |
| 4. Postal antiga de la MDD del Tura (toro) d'Olot. Fons Mariològic Santaló Rull |
Una llegenda molt similar (hem de tenir en compte però que en el cas de la imatge de Demèter de la que parlem no és cap llegenda, està basat en una descripció històrica en primera persona) és la de Nostra Senyora del Toro (Menorca). Segons aquesta llegenda, els frares mercedaris que durant el segle XIII i XIV van arribar a Menorca, van poder observar unes llums nocturnes estel·lars que els van guiar cap el cim del Mont del Toro. En el camí cap el cim un toro furiós els hi va barrar el pas. Però l'animal va veure la creu processonal i es va calmar. Llavors va seguir guiant als frares fins a un lloc on estava la imatge de Nostra Senyora del Toro, però unes pedres els hi barraven l'accés. El toro les va apartar amb el seu banyam. Cosa que ens fa intuir fermament que en el mateix cim on es troba l'actual Santuari de Nostra Senyora del Toro es retia culte anteriorment al toro i a alguna Deessa Mare, hipòtesi que es pot reforçar amb el fet de que aquesta elevació de 358 metres és a més el punt més alt de la illa de Menorca. Com és ben sabut en l'antiguitat les muntanyes eren llocs principals de culte a la divinitat celeste i terrestre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada