Les Domus de Janas de Sardenya (1) i el Déu Toro (The Domus of Janas and the Bull God)

Continuant amb la riquesa del món de la Deessa Terra a la illa de Sardenya, tal com indicàvem en l'entrada anterior dels pous sagrats, avui parlarem sobre una altra mostra molt important del seu univers simbòlic: les Domus de Janas. 

Aquest és el nom popular que reben unes curioses estructures sepulcrals excavades a roques, que en algunes ocasions arriben a ser autèntiques necròpolis. Tenen  una antiguitat considerable; van ser excavades ni més ni menys que entre el IV i el III mil·lenni a.C. El nom de Domus de Janas té un significat similar al de cases de fades. Les fades o goges que precisament apareixen en el imaginari popular com a recordatori de que determinats llocs ja eren sagrats des de temps immemorials o que reflecteixen alguna energia especial imperceptible pels humans actuals (tal com ja vam explicar en la nostra entrada de les goges o dones d'aigua). No és d'estranyar que la mitologia i les rondalles populars embolcallin els records que en els nostres ancestres quedaven sobre aquella vella religió de la Terra.

1. Interior de la Domus de Janas de la Roca de l'Elefant, amb les banyes gravades de toro. Fotografia de l'autor del bloc.

En el meu recent viatge a Sardenya vaig poder visitar un parell de Domus de Janas summament interessants i que són una mostra de la varietat i bellesa d'aquestes construccions excavades en la pura roca amb eines de pedra prehistòriques. Si voleu fer una recerca en el mapa de Sardenya, us deixo aquest enllaç on consten ni més ni menys que 153!!

La primera d'elles està a l'interior d'una de les roques més conegudes del patrimoni turístic sard, la Roca de l'Elefant. Aquesta roca de grans dimensions, a la que l'erosió ha anat donant forma fins al que sembla a ulls humans com un elefant (no s'ha tenir gaire imaginació ja que realment té aquesta aparença des de alguna perspectiva) és famosa i rep moltes visites diàries de turistes que s'acosten per fer les fotografies de rigor. Apareix en totes les guies turístiques com  a punt destacat de la part nord oest de la illa, relativament a prop de la població costera de Castelsardo. 

2. La Roca de l'elefant. Fotografia de l'autor del bloc. 

El que molts turistes desconeixen és que aquesta singular pedra amaga un tresor en el seu interior. Les formes capricioses de la seva silueta van ser cisellades pel vent i l'aigua, però les perforacions interiors ho van ser per mans humanes amb estris de l'Edat de Pedra. Per això també era coneguda antigament com "Sa Pedra Pertunta" , és a dir la pedra perforada.

3. Roca de l'elefant amb les entrades de les Domus de Janas. Fotografia de l'autor del bloc.

En aquesta altra perspectiva de la Roca de l'elefant podeu observar dues de les entrades quadrades perforades, en les que s'hi troben les seves Domus de Janas.




















El tresor que "amaga" és el que podeu contemplar en la primera fotografia d'aquesta entrada. Una de les petites cambres, que suposadament tenia un caràcter funerari, mostra un gravat considerable amb les dues banyes de brau, que sovint han interpretades com les del Deu Toro, paredre de la Deessa  Terra. Pel seu caràcter fèrtil, la forma de les banyes que han estat assimilades amb la lluna creixent o les trompes de Falopi femenines, és una de les formes que apareixen sovint en aquesta època prehistòrica. Les trobem representades en moltes cultures prehistòriques de la Mediterrània; a la cultura minoica, al megalitisme de la illa de Menorca, a la ciutat neolítica de Çatal Huyuk. Quan les banyes, a més tenen funció d'altar reben el nom de banyes de consagració.

Però no és la única Domus de Janas que conté gravats insculpits a la roca mare que evidencia la importància de la figura del toro, el paredre de la Deessa Terra. Hi ha altres exemples, amb un caràcter misteriós i amb inestimable valor artístic, com són els la necròpolis de Su Crucifissu Manu (Porto Torres) o el de Sa Pala Larga.

4. Banyes de toro en el Domus de Janas de Su Crucifissu Manu. ENLLAÇ

5. Columna amb cap de toro i espirals de la Domus de Janas de Sa Pala Larga. ENLLAC

Un altre exemple, dels més interessants, és el Domus de Janas que es troba sota al poble de Sennori, sota l'església de San Basilio. Es tracta d'un conjunt de nou tombes excavades a la pedra calcària, datades d'entre el 3500 i el 2700 a.C. En una de les sales s'hi troben insculpits diversos caps de toros, de grans dimensions i força esquemàtics, gairebé idèntics al que heu pogut observar de la Roca de l'elefant. Aquest cas és força interessant pel fet d'estar emplaçats a sota d'un temple cristià, el que podria tenir a veure, com tantes i tantes vegades hem anat dient, amb la intenció de voler substituir la tradició sagrada que podria existir pels vilatans de la zona a aquest lloc ancestral. Ho es pot tractar també d'una casualitat funcional. No podem obviar les múltiples funcions que han tingut els espais amb el pas del temps, com ho testimonien els grafits de color negre que hi ha als sostres d'aquesta Domus, que sembla ser que van ser realitzats durant la Segona Guerra Mundial, quan es feien servir de refugis.

6. Domus de Janas sota l'esglesia de San Basilio (Sennori, Sardenya). ENLLAÇ

Els caps de toros han estat interpretats com una referència a la regeneració de la vida i la fertilitat, i el pas a la mort. Una relació entre el sexe, la natura i el més enllà. Cosa que té el seu sentit i tenim en compte que les Domus de Janas, amb molta seguretat, tenia una funció primordial sepulcral. Fins i tot hi ha qui ha anat més enllà i ha volgut veure en la silueta dels caps de brau una al·lusió al símbol també representat en alguns Domus de Janas de la doble espiral que parteix d'un únic tronc i que s'ha volgut veure també com una simplificació del dibuix de la trompa de Falopi de l'òrgan reproductor femení. Si us interessa podeu seguir aquest enllaç.

7. Doble espiral en la Domus de Janas de Chiaramonti. ENLLAÇ

8. Doble espiral en el Domus de Janas de Perfugas. ENLLAÇ

Tot i que en un primer moment pugui semblar una idea força rebuscada i portada totalment a l'extrem de la imaginació, ja que per arribar a aquest punt seria necessari que en el Neolític és tingués coneixement de la forma interna de l'aparell reproductor femení, hem trobat un parell de testimonis arqueològics i artístics que ens permeten entendre perquè es pot haver arribat a aquesta conclusió. El primer que us aporto té relació amb la assimilació de la doble espiral com a trompa de falopi. Es troba també a Sardenya, a l'entrada d'una tomba de la Cultura de Castellaccio,  (primera meitat del segon mileni a.C.) on trobem la mateixa doble espiral, i que ha estat interpretat com una al·lusió a l'acte sexual.

9. Doble espiral en la tomba de Castelluccio. ENLLAÇ

L'altre imatge no es troba a Sardenya, però sí a Itàlia, i es força posterior. En aquest cas la adjuntem ja que fa referència a la relació entre el cap de toro i la doble espiral. Pot ser una de tantes i tantes casualitats, però tal com veieu, trobem en una mateixa representació artística el cap de toro i a sota una filigrana artística en un capitell de columna molt similar a la doble espiral de Perfugas. En aquest cas es pot observar en la façana de la famosa catedral de Florència.

10. Cap de bou i a sota la doble espiral. Portal esquerra del Duomo de Florència. ENLLAÇ

Per no estendre'ns més en aquesta entrada, i com vulgui que volem mostrar-vos més contingut interessant sobre les Domus de Janas, ho deixarem per una segona propera part.

El culte a l'aigua a Sardenya (The cult of water in Sardinia)

En diverses ocasions en les nostres entrades del bloc hem parlat sobre el paper important i vital de l'aigua en les cultures antigues, en les que l'esperit de la Deessa Terra impregnava gairebé la totalitat l'existència dels nostres avantpassats. L'aigua havia de ser un dels bens més preuats  (tal com encara passa avui en dia a molts llocs de la Terra), sobretot a partir dels temps neolítics, en els que els poblats depenien de forma gairebé plena dels conreus. Per això els homes i les dones en molts llocs del globus terraqüi retien culte (i reten culte encara actualment) a les aigües que transcorren per rius, rieres, fonts i mars, o que es mantenien quietes i estanques en llacs, pous, basses o dolls...

Erich Neumann, en la seva obra La Gran Mare (que ja hem citat en alguns moments) refereix aquestes paraules respecte al simbolisme de l'aigua i la seva relació amb la vida, els éssers humans, els éssers vius i la Gran Mare Terra:

"En els innombrables mites en els que l'aigua és l'origen de la vida, les aigües continentals són el si originari de tots els éssers vius i com a tals aigües "inferiors" o  aigües profundes, és adir aigües subterrànies i oceans , llacs o estanys.

Però aquestes aigües maternes no es limiten a contenir, sinó que, a més, nodreixen i transformen, doncs tots els éssers vius van desenvolupant el seu ésser i conservant-lo amb les aigües que són la llet de la terra. Com que l'aigua pot ser correlacionada simbòlicament tant amb el si com amb els pits, la pluja pot fer acte de presència com la llet de la vaca còsmica i, a la inversa, les aigües ctòniques com la llet del cos de la Terra, doncs els animals mare lleters, especialment la vaca i la cabra com símbols centrals d'aquest domini alimentici, existeixen com magnituds còsmiques tan superiors com inferiors."

Amb aquest sentit sagrat de l'aigua i amb la seva relació amb la Mare Terra, com si es tractés de la seva llet amb la que alimenta als seus fills (éssers vius en general), és com hem d'entendre les mostres de devoció davant dels llocs aqüífers d'aigua salutífera. A tall d'exemple ja vam parlar en una de les nostres passades entrades dels balls sagrats al voltant dels pous d'Eivissa (Illes Balears).

Avui parlarem d'una de les mostres més interessants i destacables que coneixem sobre pous sagrats i que en algun cas hem pogut visitar recentment. Ens referim als pous sagrats prehistòrics de l'especial illa de Sardenya, que es coneixen precisament com a pozzos sacros.

1. Pou sagrat de Sa Testa (Olbia, Sardenya). Fotografia de l'autor del bloc.

La illa de Sardenya, coneguda principalment pel turisme i per les seves platges d'aigua color turquesa (força semblants a les aigües de la illa màgica de Menorca), conté també una joia d'inestimable grandesa: un patrimoni prehistòric inigualable. La concentració de monuments megalítics (el que es coneix com cultura nuràgica) és totalment excepcional i no sorprèn que algun especialista hagi reconegut que en els temps prehistòrics de les edats dels metalls seria dels llocs més poblats i pròspers de l'Europa antiga, ben aprop o similar a les avançades cultures minoiques i micèniques. Podeu consultar un excel·lent mapa interactiu (Nurnet Geo) on estan situats sobre el terreny una bona quantitat d'aquests monuments prehistòrics( una selecció, ja que a la illa sarda trobem més de 7.000!!).

Els quatre grups de monuments que podem destacar són les celebres torres nuràgiques (nuragues) que hi ha disperses per gran part del territori sard , les Tombes de Gegants (grans construccions megalítiques amb menhirs i dólmens, entre d'altres grans pedres), les Domus de Janas (cases de fades) i els esmentats pous sagrats. Parlarem d'aquests dos darrers grups de monuments (en aquesta entrada ho farem dels pous i en la propera entrada dels Domus de Janes), ja que són els que tenen clara vinculació amb el món de la Deessa Terra. 

Hem de tenir present, però, que la religió de la Deessa a Sardenya es remunta també com a mínim al Neolític. En el quart i tercer mil·lenni abans de la nostra era. En les primeres necròpolis de les que hi ha constància, en el Neolític Mitjà (3700 a 3030 a.C.) trobem ja ídols femenins en les tombes de fossa. També s'han trobat en les excavacions de coves i tombes representacions de la Deessa Mare, en general de pedra, però també de ceràmica i os, amb els seus característics nus d'estil volumètric naturalista, fins i tot sostenen a un  nen en braços. Tal com haureu pogut relacionar, si aneu seguint les entrades d'aquest bloc, ens trobem en aquells moments amb una autèntica religió "universal" al voltant de la Deessa Terra que parteix de temps paleolítics amb les cèlebres Venus de les que ja hem parlat i que continua en el neolític amb representacions similars com les de la illa de Malta o la Venus de Gavà. 

2. Deessa Mare de Cuccuru Is Arrius (Sardenya, Museu de Cagliari). ENLLAÇ

3. Deessa Mare, IV mil·lenni a.C. Museu de Cagliari (Sardenya). ENLLAÇ

Els pous sagrats de Sardenya


La sacralitat de l'aigua que existia com a mínim des de temps neolítics es va mantenir a Sardenya en les edats dels metalls, arribant fins i tot a l'època de la Roma Imperial (tal com indiquen les troballes d'ofrenes rituals d'aquesta època en els santuaris dels pous sagrats. Hem de tenir present que els pous i altres llocs d'aigua eren considerats sagrats també per celtes i també per els ibers, entre d'altres pobles, als que abocaven sovint ofrenes rituals. Un altre exemple de la universalitat del culte a les aigües els tenien en els pobles precolombins americans, tal com s'ha pogut comprovar en els cenotes de la península mexicana del iucatà.  

Quan parlem de pous sagrats de Sardenya ens referim als santuaris que es remunten com a mínim al segle XII a.C i que es van construir amb finalitats sacres (a partir de la consulta del mapa Nurnet Geo es poden contar a Sardenya prop de 70 llocs de culte de l'aigua). Això ha quedat demostrat pels diversos espais petris construïts al voltant del propi pou d'aigua (graderies que permetien al públic contemplar les cerimònies religioses) i per les troballes rituals que han aparegut. Algun autor considera que podrien tenir també relació amb el pas de les estacions i la mesura del temps, ja que l'estructura d'aquests pous està coberta per una falsa cúpula que possiblement estava rematada amb una llosa de pedra movible, que permetria que el sol o la lluna reflectissin la seva llum en les seves aigües en alguns moments. 

4. Entrada esgraonada del pou sagrat de Sa Testa (Olbia, Sardenya). Foto de l'autor del bloc.

Els més destacats són el pou de Sa Testa, a prop d'Olbia (que es troba molt ben senyalitzat i conservat, i del que teniu aquestes fotos anteriors) i també el de Santa Cristina, que podeu observar en la fotografia posterior. Aquests dos pous són els que estan en millor estat i ens poden permetre fer-nos una idea aproximada de com eren aquests llocs sagrats força especials...

5. Pou sagrat de Santa Cristina (Sardenya). ENLLAÇ

La distribució d'espais d'aquests pous consistia fonamentalment en un gran pati circular destinat a les cerimònies, un atri i el pou en qüestió. El material arqueològic descobert mostra que els pous desenvolupaven una funció de lloc de culte fins a la primera edat romana imperial. Entre les restes trobades hi ha exvots i figures de fusta i bronze de caire ritual. Aquesta continuat prolongada en el temps tampoc es atípica. Tal com ja hem explicat en altres moments hi ha llocs que han estat sagrats des de temps immemorials i que han continuat amb aquest sentit trascendent fins i tot a l'actualitat (la pintura de la Roca dels Moros, el Santuari de la Mare de Déu de la Pietat, Sant Miquel d'Arretxinaga, Sant Jordi de Puigseslloses, etc)

6. Entrada esglaonada al pou de Santa Cristina (Sardenya). ENLLAÇ

Tot i que aquests dos pous estan molt ben conservats, hi ha un bon nombre d'ells que romanen abandonats a la seva sort i que amb el pas del temps aniran desapareixent si no es fa res al contrari. Un d'ells és el de Cugnana, difícil de trobar ja que està dins d'una urbanització sense cap mena d'indicació i en un estat deplorable.

7. Pou sagrat de Cugnana (Sardenya). Fotografia de l'autor del bloc.