La Deessa Aranya (Spider Goddess)

A vegades sembla realment increïble com la simbologia aplicada a alguns animals, coses, objectes o aspectes vitals tenen un caràcter universal. En les línies que ara llegireu podreu comprovar com això realment és així en un dels petits animalons que gairebé existeixen a tot arreu. Ens estem referint a les petites (i a vegades no tant petites) aranyes. Petits éssers que sovint desperten en la nostres emocions rebuig, por o fàstic, però que en cultures de tot el món (tal com afirma Juan Eduardo Cirlot) han estat associades a tres sentits simbòlics diferents, que es superposen, confonen o divergeixen segons els casos, dominant sempre algun d'ells:

• La seva capacitat creadora, al teixir la seva tela.
• El de la seva agressivitat.
• El de la pròpia tela, com a xarxa espiral dotada d'un centre.

1. Deessa Mare de Teotihuacan, o Dona Aranya teotihuacana

La Gran Deessa Mare de Teotihucan, Senyora de la Terra, la Vida i la Mort, està representada a sobre d'una cova amb aigua. La cova té la forma d'una flor de quatre pètals, que simbolitzen la matriu materna, la creació, el lloc del naixement i descans. 

La Deessa Mare es coneix també com la "Dona Aranya teotihuacana", deessa del inframón, l'obscuritat, la terra, l'aigua, la guerra i la creació mateixa. A sobre del seu cap podeu observar una aranya penjant del seu fil. De l'arbre que creix damunt de la Deessa s'hi poden observar aranyes i papallones.

Continuant amb Cirlot, l'aranya en la seva tela és un símbol del centre del món i en aquest sentit és considerada a la Índia com a Maia, l'eterna teixidora del vel de les il·lusions. La destrucció de l'insecte no fa sinó altra cosa que ratificar aquest simbolisme del fenomènic. Per aquest motiu Schneider afirma que les aranyes, destruint i construint sense parar, simbolitzen la inversió continua a través de la que es manté l'equilibri de la vida en el cosmos. D'aquesta manera el simbolisme de l'aranya penetra profundament en la vida humana per a significar aquell "sacrifici continu", mitjançant el que l'home es transforma sense parar durant la seva existència; i fins i tot la mort es limita a debanar una vida antiga per filar una altra de nova. Amb aquest mateix sentit apareix, en molts mites i contes, l'eterna filadora que fila i fila sense parar, per exemple en la cançó mallorquina de "La Balanguera", compendi clar i impressionant sobre aquestes mateixes idees:

La Balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela del demà
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrere
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i d'argent.
De la infantesa que s'enfila
de la vellúria que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà

En la mitologia grega tenim també un clar exemple en la figura d'Aracne, aquella jove que era una magnífica teixidora i que la deessa Atenea, fins i tot, va sentir enveja dels seus brodats i per això la va convertir en aranya (després que aquesta es pengés, penedida per haver reptat a la deessa Atenea a veure qui teixia el millor brodat):

2. Representació d'Aracne, amb el teler i la tela d'aranya.

  "Viu doncs, però penja malvada, i el mateix càstig, perquè no estiguis segura en el futur, estigui declarat per la teva família i els teus remots descendents". Després d'això, al marxar-se, la va ruixar amb el suc de l'herba d'Hécate, i al punt es van evaporar els seus cabells tocats per la trista droga i amb ells el nas i les oïdes: el cap se li torna diminut i també tot el cos d'Aracne és petit; en el costat té incrustats uns fins dits en lloc de cames; el demés ho ocupa el ventre, del que, en canvi, ella deixa anar un fil, i com aranya, treballa les seves antigues teles." Ovidi, Les metamorfosis, Llibre VI, Aracne.

Són nombrosos els mites i la simbologia que relacionen a l'aranya, la dona i la creació de xarxes, teles, els teixits o els fusos. La connotació entre el fil de la vida i les parques gregues en són un exemple, però podem també esmentar la Gran Mare Aranya dels Indis Americans, la deessa Maia hindú com a creadora de la il·lusió de la vida o la deessa nòrdica i germànica Frigg, esposa del déu Odin, que fila els núbols.

3. La deessa Frigg filant els núbols, de J.C. Dollman

4. La deessa maia Ix-Chel

O fins i tot la deessa maia (en aquest cas de la cultura Maia americana, no de la Índia)  del part, Ix-Chel, que és un autèntic compendi d'aquestes diverses idees. La placenta es representa com una tela d'aranya i del seu centre surt el cordó umbilical, o fil, que uneix a l'home amb la resta del univers. Ix-Chel, a més és la deessa de les teixidores, així com de la caça i del guerra (com correspon a la complexitat de la Gran Deessa).

La increible història de les Verges de les Aranyes




I de tot això que hem estat exposant ara passarem a descriure un parell d'històries que, com a mínim, resulten curioses o sorprenents. Pel que a mi respecta, estic fermament convençut que es tracta d'un clar procés de cristianització d'algun culte anterior a les aranyes, sobretot en el segon cas ja que la devoció a aquesta Verge i les seves aranyes, tal com veurem, es devia principalment al gremi dels flassaders (és a dir a un gremi medieval relacionat amb la tela de teixits).

La Verge de l'Aranya, Bordon (Terol, Aragó)

Sobre la procedència d'aquesta imatge i veneració, Joan Amades explica:  un romeu havia demanat permís per entrar a l'església al rector, a qui trobà al peu de la porta. Quan feia més d'una hora que hi havia entrat, i en veure que no en sortia, el sacerdot entrà la temple; el romeu havia desaparegut i, damunt de l'altar, el rector trobà la imatge de la Mare de Déu amb un dimoni als peus en figura d'aranya. D'aquesta circumstància prengué el nom que la distingeix.

En aquesta narració ja podem observar que la naturalesa estranya d'aquesta imatge mariològica es justifica popularment en la seva aparició misteriosa, en la que es desconeix l'origen del desconegut que la deixa dins del temple cristià. També s'identifica la pròpia aranya com el mateix dimoni, circumstància prou contradictòria ja que la Verge pren el seu nom propi (com si poguéssim dir talment Verge del Dimoni). Tot plegat es vol blanquejar allò que és difícil de congregar en un mateix decorat, una imatge de la Mare de Déu que conté a una aranya en els seus peus. Allò que segurament era complicat de poder justificar i que queda reflectit en la següent anècdota. Diuen que els veïns de Bordon, entre altres peticions que feien a aquesta Verge, la pujaven a la torre de l'església quan venien tempestes per tal que aquesta les desfés.Això era interpretat de manera inversa pels veïns del poble de Castellote, que quan veien venir la tempesta afirmaven: "Ya han sacau la espeluzniada de Bordón" (ja han tret l'esgarrofisa de Bordon), és a dir que els veïns del poble del costat assumien un caràcter diabòlic o tremebund a la imatge que tenia l'aranya als seus peus.



  

5. Imatge original de la Verge de l'Aranya

Aquesta és la imatge original de la Verge Santa de l'Aranya va desaparèixer, com moltes, durant la Guerra Civil espanyola. L'actual no té res a veure. L'antiga era una talla de la Verge amb el Nen Jesús en braços d'alabastre que en els seus peus tenia una teranyina en la que hi havia una aranya i una papallona. Curiosa coincidència; els mateixos dos símbols que apareixen en la representació de la Gran Deessa Mare de Teotihucan.

6. Pintura actual a l'església de Bordon

Pintura actual de l'església de Bordon, on es pot apreciar el dibuix de l'aranya i la papallona als peus de la Verge de l'Aranya.

Com no podia ser d'una altra manera, la interpretació catòlica sobre el simbolisme de l'aranya als peus de la imatge es correspon amb que la Mare de Déu està trepitjant el dimoni. Si en moltes ocasions està representat en forma de drac o de serp, està clar que l'aranya en aquesta ocasió no pot ser altre cosa que el mateix dimoni. La papallona, per tant s'interpreta en llenguatge cristià com allà pur que vol ser apressat pel dimoni però que es trepitjat per la Verge. 

Tal com podem observar en un dels paràgrafs dels gojos que figuren en el Fons Mariològic Jordi Santaló Rull, l'explicació és aquesta:

"Hay bajo tu pedestal una Araña y Mariposa, ésta explica misteriosa tu inocencia Celestial; la otra es la fiera infernal que venció tu gallardía, Virgen Santa, etc."

7. Documentació del Fons Mariològic Jordi Santaló Rull sobre la Verge Santíssima de l'Aranya. Fotografia de l'autor.

Mare de Déu de les Aranyes, carrer dels Flassaders, Barcelona

Aquesta imatge i la capella on es venerava ja no existeixen, a la Ciutat Vella de Barcelona, però ho recull Joan Amades en la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya:

"A la capella, hi niaven unes aranyes molt petites, diferents de totes les altres, i la gent les anomenava aranyetes de la Mare de Déu; de cap manera no les podien expulsar de la capella, la qual tenien sempre ricament guarnida i endrapada de cortinatges i penjarelles de teranyines que la gent feia servir de remei: les posaven damunt de talls, ferides o nafres. Un veí immediat a la capelleta les recollia i venia a poc preu. La gent deia que les aranyes eren beneïdes per la Mare de Déu, que els oferia la seva casa com a posada i les protegia de tot".

Tal com es pot deduir de forma clara, les aranyes eren sagrades en aquesta capella i funcionaven de manera homeopàtica i simpàtica. Les seves teranyines tenien propietats curatives i màgiques, fet que posa en evidència un antic culte a aquests animalons, abans que aparegués la imatge de la pròpia Verge. 

Un altre punt altament important és que aquesta capella estava en el carrer dels Flassaders, és a dir al carrer on treballaven els artesans que feien flassades i mantes. Gremi que fabricaven teixits i que per tant podria tenir a veure, i molt, en la tendència a escollir les aranyes com animals sagrats per la seva capacitat creadora de teixir tela.



Apel·les Mestres, la Mare de Déu i les aranyes

Per acabar amb la relació entre la Verge, les aranyes i el fil sagrat i diví que enllaça l'existència humana volem destacar el poema del gran Apel·les Mestres, acompanyat d'un dels seus esplèndids dibuixos: 

La mare de Déu cap al tard filava

lo sol era post, les flors aclucades.

La guanya la son a mitja fusada,

li cauen les mans damunt de la falda

De tots als racons acuden aranyes

escalen el fus i el maset engamben

el fil començat feineres agafen,

en un dir Jesús, tot el floc filaven.

La mare de Déu ja se’n despertava

« Déu vos do salut, filadores santes,

el que filareu seran fils de plata,

per filosa i fus les florides branques »

8. Dibuix d'Apel·les Mestres.

Fotografies

1. Deessa Mare de Teotihuacan, o Dona Aranya teotihuacana
2. Representació d'Aracne, amb el teler i la tela d'aranya.
3. La deessa Frigg filant els núbols, de J.C. Dollman
4. La deessa maia Ix-Chel
 5. Imatge original de la Verge de l'Aranya
 6. Pintura actual a l'església de Bordon
 8. Dibuix d'Apel·les Mestres.

Eleusis: Un santuari de la Mare Terra (Eleusis: A sanctuary of Mother Earth)

En una de les primeres entrades d'aquest bloc, que rep el nom de la meva obra d'assaig La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització, feia referència (entre d'altres punts) als diversos aspectes de la cultura grega clàssica que van seguir contenint elements i simbologia important en relació a la figura de la Deessa Mare i la Terra. La mitologia clàssica grega recull sovint aquesta herència i una de les mostres més clares és el cicle de vida i mort que queda reflectit en la deessa Demèter (Deessa Mare) i el rapte de la seva filla Persèfone pel déu de l'inframón Hades, i que es reconegut sovint com una al·legoria als cicles estacionals, a l'etern retorn de la primavera i la tardor. Aquest cicle era celebrat any rere any en un dels santuaris més sagrats de la vella Grècia, Eleusis. Avui parlarem una mica sobre aquest lloc sagrat relacionat amb la Mare Terra.


 

1. Representació pictòrica del rapte de Persèfone per Hades.

Una de les característiques de les idees religioses que giren al voltant de la Deessa Terra i al Deessa Mare  és que la vida, la història no és lineal. Ens trobem amb un univers cíclic, on no hi ha un inici i un final de les coses. Els misteris religiosos grecs i romans mantenien en les seves cerimònies tot aquest univers simbòlic que, des de la prehistòria, s'havia anat transmetent de generació en generació. Una tradició, que precisament pel fet de ser mistèrica no podia ser transmesa de forma escrita. Això no vol dir que no ens hagi arribat que és el que podia representar tot el que contenien aquelles cerimònies secretes que només estaven reservades pels iniciats o mystes, ja que tal com va dir molt encertadament el gran historiador Pierre Vilar, "sabem que, en quan l'escriptura s'acabà inventant, l'orgull dels poderosos la va utilitzar per abocar a la posteritat cròniques, llistes de dinasties, relats de batalles; i durant molt de temps, la història va ser això. Afortunadament també van haver poetes. Però tinc la debilitat de trobar més verídiques que la poesia, i més commovedores que les cròniques, les runes dels pobles, plànols de cases, pintures sobre roca, vaixella en la que han menjat homes, joies que adornaven a les dones, instruments creats per l'home, i també desgraciadament, armes!"

Faig referència a les paraules de Pierre Vilar, ja que és gràcies a alguns textos clàssics i també, sobretot, a les representacions artístiques, que avui en dia podem saber alguna cosa del significat real dels misteris eleusins. Però també ajuden, i molt, els avenços científics i la mirada multidisciplinar. L'obra de referència El camino a Eleusis, una solución al enigma de los misterios, (R. Gordon Wasson; especialista en l'estudi de fongs enteògens, Albert Hofmann; químic i precursor en la sintetització química del LSD i Carl A.P.Ruck , filòleg especialista en el Món Clàssic) ens permet intuir el que es feia i es sentia entre els murs del santuari sagrat.

2. Portada del llibre El camí a Eleusis

Els misteris que es celebraven a Eleusis, congregaven cada tardor una munió de pelegrins que celebraven uns rituals secrets on s’evocava com Persèfone ( Core o Proserpina pels romans) havia estat raptada pel senyor de la mort Hades (o Plutó) mentre la noia collia flors. La seva mare Demèter (Ceres pels romans) havia estat buscant a la seva filla fins poder-la recuperar.

Eleusis era el principal santuari dels Atenesos, després del de l’Acròpolis. A uns trenta quilòmetres de la ciutat d’Atenes es troba actualment la població d’Elefsina, on en temps clàssics s’aixecava el santuari. El camí que unia les dues viles a antiguitat rebia el nom de Via Sacra. Avui en dia aquest camí no te res de sagrat, excepte el nom. El recorregut actual parteix entre edificis industrials de la capital grega i passa per baixos suburbis mentre ascendeix lentament cap a les primeres estribacions de la cordillera que limita per occident la plana àtica. El viatger de l’Antiguitat solia aturar-se al cim i descansava en un petit bosc de llorers consagrat a Apol·lo, més endavant passava per diversos rierols salobres que es creia que manaven d’una font subterrània i que constituïen la frontera entre els dos mons: el dels vius i el dels morts.
 

3. Cova d'Hades a Eleusis

Aquesta cova al santuari d'Eleusis, anomenada la cova d'Hades forma part del cicle mitològic del rapte de la jove donzella Persèfone, com a lloc d'entrada i/o sortida a l'Inframon. Com moltes altres vegades, la cova forma part de la simbologia pròpia de la sacralitat de la Deessa Terra.

S’anomenaven misteris perquè ningú, sota pena de mort, podia revelar el que succeïa al santuari i eren considerats els més sagrats de Grècia. S’ha escrit molt i s’han argumentat teories diverses sobre el que representaven aquests misteris i quins eren els rituals que es portaven a terme entre els murs del telestèrion, o sala d’iniciació.

Diversos autors, com Karl Kerenyi a Eleusis: Imagen arquetípica de la Madre y la hija o Carl P. Ruck a El camino a Eleusis, sostenen que en aquesta sala no es realitzava cap representació teatral o dramàtica. El segon, a més, afirma a l’igual que els autors R. Gordon Wasson i Albert Hofmann, que a les cerimònies es consumien substància al·lucinògenes produïdes pel Claviceps purpurea, un fong parasitari de la civada i el blat. 

També es consumirien altres tipus de drogues obtingudes del cascall o dormidora (Papaver somniferum), d'on s'obté l'opi. En moltes de les representacions artístiques del cicle eleusí es poden contemplar les deesses Demeter i/o Persèfone amb els cereals i el cascall, com és la que tenim a sota.

4. La deessa Demèter amb espigues de cereals, cascalls i serps.

Les referències que ens han arribat d'alguns dels autors clàssics també ens permeten deduir que els iniciats dels misteris eleusins no rebien cap tipus d'ensenyament o coneixement de forma racional, únicament havien de viure una experiència indescriptible. Aristòtil va dir al respecte: "Els iniciats havien de patir, sentir, experimentar certes emocions i estats d'ànim.; no estaven allà per aprendre res".

És innegable que la cerimònia que es realitzava al santuari d'Eleusis i el seu caràcter altament sagrat en la religió grega, evidenciava un nexe evident amb la Deessa Mare i la Deessa Terra, concretament amb la terra i els seus fruits, l'inframón, la vida i la resurrecció. En aquesta representació inferior podem observar a Perfèfone i Hades com a senyors de l'inframon.

5. Persèfone i Hades com a senyors de l'Inframòn.

Fotografies

 1. Representació pictòrica del rapte de Persèfone per Hades.
 2. Portada del llibre El camí a Eleusis.
 3. Cova d'Hades a Eleusis.
 4. La deessa Demèter amb espigues de cereals, cascalls i serps.

 5. Persèfone i Hades com a senyors de l'Inframòn.