Continuant amb les mostres d'universalitat de la divinitat de la Deessa Terra, avui tractarem una de les figures que s'han conservat de forma més genuïna i que ens mostra de forma clara l'amplitud d'aspectes vitals que contempla. És un clar exemple que demostra els principis que figuren en les paraules d'entrada del blog que visiteu. Parlarem de la deessa Mari, que està considerada com la figura central del món mitològic vasc.
 |
| 1. Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe |
La sort que tenim és de poder disposar encara en el ric imaginari mitològic vasc dels diversos atributs d'aquesta deessa, ja que si bé conserva la seva sacralitat sobre muntanyes i coves (cosa que en altres indrets sí que s'ha conservat gràcies als santuaris cristians aixecats, tal com feiem esment en l'entrada anterior de Montserrat) també es mantenen altres aspectes que ens permeten podem comprendre amb millor exactitud quin era l'ampli aspectre sagrat de l'antiga figura de la Deessa Terra abans que quedés absorvida o sincretitzada per la Mare de Déu. La mateixa arqueòloga Marija Gimbutas ja va fer referència a aquests extrems i va parlar de Mari o Maya (que és un dels altres noms que té aquesta deessa), de la mateixa manera que la Deessa Terra neolítica te supeditats tota la resta d'éssers i genis. Representa tant a fenòmens naturals com a animals i està vinculada a espais sagrats (coves, muntanyes, deus d'aigua, rius..). Rep llavors els noms del lloc que predomina (tal com passa amb les advocacions de les Mares de Déu trobades): Anbotoko Dama, Anbotoko Dama, Aralarko Dama, Txindokiko Dama, Mondarraingo Dama o Murumendiko Dama.
Un detall altament significatiu que ens indica l'aprofundiment de la sacralitat de la Terra pels antics pobladors euskeres és que el número de santuaris cristians repartits per la geografia de Vasconia és molt elevat: en un territori de 20.662 quilòmetres quadrats es troben oberts al públic entre 3.000 a 4.000 llocs de culte reconeguts per l'Església. Això vol dir que hi ha un santuari per cada 6 quilòmetres quadrats. Molts d'ells acullen algun tipus de culte o creença relacionada amb la salut o la malaltia.
El santuari de San Miguel in Excelsis, a la muntanya d'Aralar (Navarra) està aixecat sobre un antic lloc de culte precristià. Les llegendes com sempre ens ho reafirmen. Tant la que ens diu que Sant Miquel va matar a un dragó en aquest lloc, com la que afirma que la Deessa Mari transita des de un forat del santuari fins a una de les seves coves sagrades de la mateixa muntanya d'Aralar.
Tal com refereix Andrés Ortiz-Osés a la seva obra Antropologia simbólica vasca, la Deessa Mari representa a la Deessa Terra divinitzada però que es projecta també en la senyora de la casa (per aquest motiu, entre d'altres, es parla a vegades de aspectes matriarcals dins de la cultura vasca). La Gran Mare vasca condensa a la lluna i al sol com als seus fills, es metamorfosa en els quatre elements (aigua, terra, aire o foc), així com en els tres regnes de la realitat (minerals, vegetals i animals) tenint com a acompanyant fal·lic al Maju o bé a l'animal de la fertilitat que és Aker (el cabró). En aquest cas, tal com afirmava també Marija Gimbutas, l'animal masculí és una metamorfosi de la Gran Mare, que integra tot com cos de l'univers.La Deessa Mari també se la considera com la que impera sobre vides i cases.
El mateix autor ens refereix d'aquesta deessa primordial unes paraules que encaixen a la perfecció amb algunes de les características de la simbologia de la Deessa Terra, que ja exposavem en una de les primeres entrades del nostre blog:
"L'escena originària de la mitologia vasca mostra a Mari amb un mirall en una ma i amb la seva pinta daurada en l'altre: en el miral fixa, captiva i remansa a la realitat morta, la que és reivindicada, revivida i regenerada al pentinar i repentinar-se els cabells. D'aquesta manera la Deessa del destí, amb el seu cardar-teixir, esdevé Deessa de la fertilitat o fecundació partenogenètica: la pinta sagrada de cardar la vida es transforma en rastrell de cardar la terra, així com en ma-peu i, finalment, en l'animal libidinós de Dionís: el garipau; amb aquest animal libidinal o amb el seu peu-empenya s'autofecunda la deessa a sí mateixa, amb el que està d'acord amb el fons lingüístic i l'horitzó semàntic de pinta, significant "l'òrgan sexual", el "púbis" o la "petxina-peineta" de fructificació. La Deessa Mari resulta així deessa de la mort i de la vida, deessa de la meditació i del retorn del Bé i del Mal, deessa del akelarre, com culte mistèric de la vida."
Fotografies
1. Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe
2. Muntanya d'Amboto (Biscaia)
3. Cova de la Deessa Mari a les muntanyes d'Amboto (Biscaia)
4. Santuari de San Miguel de Aralar, Navarra
 |
| 2. muntanya d'Amboto (Biscaia) un dels llocs sagrats emblemàtics de Mari |
 |
| 3. Cova de la Deessa Mari a les muntanyes d'Amboto (Biscaia) |
Un detall altament significatiu que ens indica l'aprofundiment de la sacralitat de la Terra pels antics pobladors euskeres és que el número de santuaris cristians repartits per la geografia de Vasconia és molt elevat: en un territori de 20.662 quilòmetres quadrats es troben oberts al públic entre 3.000 a 4.000 llocs de culte reconeguts per l'Església. Això vol dir que hi ha un santuari per cada 6 quilòmetres quadrats. Molts d'ells acullen algun tipus de culte o creença relacionada amb la salut o la malaltia.
 |
| 4. Santuari de San Miguel de Aralar, Navarra |
El santuari de San Miguel in Excelsis, a la muntanya d'Aralar (Navarra) està aixecat sobre un antic lloc de culte precristià. Les llegendes com sempre ens ho reafirmen. Tant la que ens diu que Sant Miquel va matar a un dragó en aquest lloc, com la que afirma que la Deessa Mari transita des de un forat del santuari fins a una de les seves coves sagrades de la mateixa muntanya d'Aralar.
Tal com refereix Andrés Ortiz-Osés a la seva obra Antropologia simbólica vasca, la Deessa Mari representa a la Deessa Terra divinitzada però que es projecta també en la senyora de la casa (per aquest motiu, entre d'altres, es parla a vegades de aspectes matriarcals dins de la cultura vasca). La Gran Mare vasca condensa a la lluna i al sol com als seus fills, es metamorfosa en els quatre elements (aigua, terra, aire o foc), així com en els tres regnes de la realitat (minerals, vegetals i animals) tenint com a acompanyant fal·lic al Maju o bé a l'animal de la fertilitat que és Aker (el cabró). En aquest cas, tal com afirmava també Marija Gimbutas, l'animal masculí és una metamorfosi de la Gran Mare, que integra tot com cos de l'univers.La Deessa Mari també se la considera com la que impera sobre vides i cases.
El mateix autor ens refereix d'aquesta deessa primordial unes paraules que encaixen a la perfecció amb algunes de les características de la simbologia de la Deessa Terra, que ja exposavem en una de les primeres entrades del nostre blog:
"L'escena originària de la mitologia vasca mostra a Mari amb un mirall en una ma i amb la seva pinta daurada en l'altre: en el miral fixa, captiva i remansa a la realitat morta, la que és reivindicada, revivida i regenerada al pentinar i repentinar-se els cabells. D'aquesta manera la Deessa del destí, amb el seu cardar-teixir, esdevé Deessa de la fertilitat o fecundació partenogenètica: la pinta sagrada de cardar la vida es transforma en rastrell de cardar la terra, així com en ma-peu i, finalment, en l'animal libidinós de Dionís: el garipau; amb aquest animal libidinal o amb el seu peu-empenya s'autofecunda la deessa a sí mateixa, amb el que està d'acord amb el fons lingüístic i l'horitzó semàntic de pinta, significant "l'òrgan sexual", el "púbis" o la "petxina-peineta" de fructificació. La Deessa Mari resulta així deessa de la mort i de la vida, deessa de la meditació i del retorn del Bé i del Mal, deessa del akelarre, com culte mistèric de la vida."
Fotografies
1. Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe
2. Muntanya d'Amboto (Biscaia)
3. Cova de la Deessa Mari a les muntanyes d'Amboto (Biscaia)
4. Santuari de San Miguel de Aralar, Navarra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada