A més, a continuació us adjunto tot el contingut de la transcripció que he realitzat:
XG: En el De tu a tu avui tenim una persona que es
confessa que és llicenciat en Geografia i història i Màster en el Mon Clàssic i
la seva projecció en la cultura occidental. Viu aquí a Mollet, té 46 anys i
respon al nom de Manel Jovani.
MJ: Hola, bona nit.
XG: Perquè et vas
decantar per la Geografia i Història.
MJ: A mi em van
començar a interessar bastant, fa anys ja que ara no ho segueixo, els llibres
de càtars i templers que en els anys 90 és van fer bastant famosos. Em van
agradar tant les novel·les històriques com les obres d’assaig i em va cridar
l’atenció per posar-me a estudiar aquesta carrera. Es deia Geografia i Història,
però fonamentalment era Història, era del cicle antic i es tractava d’història
en general.
XG: Ara en diuen
Humanitats, però en tot cas el punt de partida són els llibres, el negre sobre
blanc.
MJ: Sí, però a mi m’agraden els llibres que a més
vagin acompanyats de fotografies. És a dir el llibre que tingui un contingut
d’assaig i també si això ho acompanyes amb fotografia que pugui descriure el
que estàs llegint. Aquest és el format que a mi m’agrada.
XG: Has tingut la
sensació en algun moment, com jo confesso que he tingut, d’arribar a algun lloc
i tenir la sensació de que gràcies a les fotografies i allò que has llegit et
dius: ves amb compte amb els teus somnis perquè es poden fer realitat. Llavors
de cop i volta em trobo a la Porta dels Lleons, a Micenes, entrant i passant pel mig, o a le Sacre Coeur.
MJ: La veritat és que sí, alguns llocs de per
sí tenen alguna cosa especial, sobretot els que realment són atractius. Es
veritat que a vegades tinc la facilitar de poder-me com transportar en el
temps.
XG: Ara per exemple
hi ha centres educatius on a la canalla, de ben menuts ja els hi comencen a
insuflar el verí de l’atractiu de la història i aquestes coses i un dels
primers treballs que sembla mentida que són molt jovenets quan comencen a
fer-lo (potser tenen sis o vuit anys) es parlar de les Venus. Llavors és clar, els treballen els papes i les mames més que
les criatures i per molts d’ells s’obre un món nou, perquè així com han sentit
parlar del David o de la Pietá, parlar de les Venus té una transcendència diferent.
MJ: Xavier, això
que m’estàs dient ho desconeixia. El tema de les Venus és un tema que conec, no
molt profundament però sí una miqueta i
és un dels meus interessos particulars que apareixen en l’estudi que he
realitzat.
XG: Entesos, perquè
no hem descobert encara quina és la gràcia personal que té en Manel Jovani, i
és que ha posat en marxa un blog personal de recerca històrica a l’entorn d’una
cosa que ell titula com “el somni de la Deessa Terra”. No parla de la Deessa
Terra sinó del somni, per tant el somni és una cosa que es projecta cap el
present, el passat i el futur.
MJ: Sí, no només ho
he projectat sinó que m’interessa que
les demés persones vegin aquesta projecció. És per això que ho he volgut fer
públic. És un blog que el que fa és aglutinar una informació que he estat
recopilant des de fa anys, que en algun moment espero que algú es digni a
publicar-ho, que tingui l’ interès, que aposti per aquest treball i que el que fa és intentar posar la figura de
la Deessa Terra al lloc que es mereix.
XG: La Deessa Terra
més que la Mare Natura?
MJ: El que estàs
dient té bastant a veure, es poden utilitzar a vegades com a sinònim. La Deessa
Terra és una imatge simbòlica, arquetípica, que aglutina molts aspectes que des
de la nostra concepció hem estat
percebent i mamant. La Mare Natura és una de les imatges de la Deessa Terra.
XG: Perquè és
veritat que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i és quan hi ha
alguna disfunció natural; pluges molt
fortes, ventades, ciclogènesis que li diuen ara, gota freda, coses així . És
llavors quan un es recorda de la Mare Natura. Que és el que et decanta per la
Deessa Terra? Els pits?
MJ: Els pits? Sí…
Els pits com a tot ésser humà, el moment de la concepció, el moment en que
tornem a la Terra, anem a una altra dimensió, a l’altre món, desapareixem; com
ho vulguis dir. Sóc una persona bastant perceptiva, hi ha coses que he anat
veient i que he vist que no hem quadren dins de la concepció històrica que ens
han explicat. No només ho he descobert jo, també a base d’anar llegint llibres.
A part de veure que hi ha aspectes que no se’ls hi ha donat la importància
merescuda, començo a fer indagacions i hem començo a donar compte de que no
només a Mollet, sinó a arreu que hi ha llocs que tenen certa càrrega de misteri
pel que no ha estat explicat. Busco i també em poso en contacte amb persones
que em poden donar informació al respecte.
A partir d’aquí elaboro amb tota la informació
que vaig recollint, la poso en calaixos, la classifico, i em dono compte que
aquesta informació l’haig de transmetre.
XG: Quins llocs són
aquests a Mollet?
MJ: Per mi el
fonamental és Santa Maria de Gallecs. Surt en el meu treball…
XG: Perquè es
planta allà una església?
MJ: Conèixer-ho amb seguretat no tu puc explicar perquè
evidentment jo no hi era quan la van aixecar, però el que està clar és que les troballes
arqueològiques que s’han trobat ens poden donar una explicació de perquè es va
fer aquella església allà. En el subsòl d’aquesta església hi ha dues sitges romanes
ben grans. Per saber això no cal que me’n vagi a la Biblioteca de Catalunya a
consultar-ho. El que entri a Santa Maria de Gallecs i miri a l’esquerra veurà
que hi ha un plafó on posa les troballes que van fer, em sembla que als anys
90, i allà es veu que a sota de l’ermita hi ha dues sitges romanes; llavors la
pregunta és: que hi fan a sota d’una ermita? Resulta que a Santa Coloma de Marata,
que està aquí a prop de les Franqueses
també trobem el mateix: per quina raó? La meva explicació és la mateixa
d’altres temples romànics que han estat construïts a sobre de llocs que
anteriorment ja eren sagrats: per trobar el sinònim en aquest cas; Mare de Déu
del Cereal , Mare de Déu del Gra: Ceres, per exemple. Dins de sitges s’han
trobat a vegades troballes arqueològiques perquè es feien ofrenes en aquestes
sitges. Això en aquest cas també és curiós perquè vol dir que allà en teoria hi
havia una vil·la romana.
XG: A més crida
l’atenció perquè a l’Edat Mitjana l’extensió del terme municipal de Gallecs abraçava fins a Montcada i Lliça de
Munt, inclòs Mollet. Havia la parròquia de Parets, la de Mollet, que prové del
nom de Moledo i que alguns volen relacionar-ho amb el peix (el moll) però que
prové de Moledo, és a dir moldre, per tant havia de ser un lloc que hi havia
cereals que es molia i es batia. En sitges, a mitja Europa s’han trobat a
vegades les Venus. Que són figures
arrodonides, amb pitreres prominents i que representen a la Mare. Això trenca
una mica el mite de l’androcentrisme. És a dir el món creat per Zeus, Deus, i
curiosament hi ha aquesta advocació que deixa en segon terme…
MJ: Si em permets
això que estàs dient de Zeus, és una de les coses que he explicat en aquest
treball perquè aquest blog es basa fonamentalment en un treball de recerca que
vaig fer en el Màster aquest de la UNED. Una part del treball tracta sobre el
Món Clàssic i en ell parlo sobre aquest aspecte de Zeus. Hi ha escriptores que
se les titlla de feministes que parlen
que en un moment determinat, en les societats neolítiques , en les societats
prehistòriques, aquestes estaven manades o versades i orientades cap a la dona
i l’home no tenia tanta predominança. Aquestes escriptores i també escriptors,
faltaria més, diuen que hi han cicles mitològics que el que fan és reflectir
això. Per exemple Zeus i la seva esposa Hera, aquesta última una figura
realment anecdòtica perquè apareix només per posar-li les banyes, poca cosa més.
Doncs bé, aquesta figura d’Hera ja era anterior a l’aparició de Zeus, està
demostrat que anteriorment Hera havia estat una Deessa Terra i que amb
l’arribada de pobles que s’imposen a sang i ferro canvien els papers, tot i que
aquesta explicació és molt simplificada.
XG: En tot cas, jo deia això dels pits no per
casualitat. Recollit en iconografia medieval, però recollit en la tradició
grega hi ha el naixement d’un déu a partir d’una gota de llet que cau a sobre
d’una petxina i aleshores neix Venus Afrodita…
MJ: Correcte, hi ha
una cosa a nivell històric o antropològic que és una aberració que és el fet de
que Palas Atenea creix a partir del cap del déu Zeus, és un dels símils de que
a partir de la raó, quan el logos ja impera en el Món Grec, a partir de la raó
creix la Deessa. Quan és realment el contrari històricament. És una
contraposició d’idees.
XG: A Gallecs tenim
les sitges romanes, algunes altre troballes hem tingut en el Baix Vallès, però
Mollet es distingeix no per una cosa femenina, sinó per un menhir que té més de
4.000 anys. Tot això lligat ho porto cap a la Grècia Clàssica i un lloc que he
tingut l’oportunitat de visitar que és Delfos i on estava l’Onfalos, que era el
melic del món. Tornant molt més al present hi ha gent que fa rituals i els fa a
la Pachamama. Voldria que expliquessis que s’entén per la Pachamama.
MJ: La Pachamama és
la Deessa Terra andina. La diferència, tal com explico en el blog és que així
com en els Andes encara podem trobar dues visions religioses: és a dir gent que
adora a Pachamama i també adoren a la Verge. Ja que com saps, als pobles sud-americans
la Mare de Déu té molta importància;
Guadalupe… Doncs això, que a Amèrica del Sud encara podem trobar la
possibilitat de que els pagesos, els pastors rendeixin culte a Pachamama i també a la
Verge. En aquest cas, a la nostra història europea ens trobem que això no s’ha
donat així, perquè a partir de l’Edat Mitjana l’Església es va preocupar a la
seva manera d’anar sincretitzant aquests cultes i que la Deessa que hi havia encara
aquí, es digués Isis, Cibeles; perquè encara tenien els pagesos alguna
d’aquestes imatges de color negre en algunes coves posades. Que van fer, doncs
que desaparegués una mica aquesta figura i que canviés de nom amb el nom de la
Mare de Déu. Però el que dius tu, és això que avui encara van els pagesos a les
coves, els camps de conreu, als cims de les muntanyes… Llocs que curiosament és
on s’aixequen algunes de les nostres ermites de les Mares de Déu.
XG: Curiosament són
llocs magnètics, tel·lúrics. Llocs on no t’expliques… Serà molt religiós, però
qui ho muntava aquí sabia perquè ho feia. Per exemple el monestir de Leire, vas
allà i trobes una pau, una tranquil·litat… Montserrat, que hem de dir… Però ara
faré una altra reflexió; estem en un món contradictori, qui ens suposa que ens
dona la vida: la Deessa Terra, la Mare Terra, la Mare Natura: però a la vegada
superposem el déu Zeus. I vivim en un planeta Terra quan tres quartes parts són
aigua. Aleshores, dins d’aquest aiguabarreig quina ha estat la cosa que més
t’ha sobtat alhora d’investigar el món de la Deessa Terra.
MJ: No sé si has
pogut consultar el blog, però una de les primeres entrades que vaig fer tracta
sobre una de les coses que més em van sorprendre de la meva investigació: la
Mare de Déu de Lledó, patrona de Castelló. Aquesta és per mi el paradigma de la
cristianització de les antigues deesses. És una imatge romànica que dins de la
seva panxa o tòrax té un reliquiari on hi ha una petita figureta neolítica de
prop de la zona del Tigris. Quan ho vaig descobrir em vaig preguntar: com pot
ser que a nivell religiós els ciutadans de Castelló segueixen encara veient en
aquesta figureta la Mare de Déu. Això és molt curiós. La primera Mare de Déu
que tenien a l’Edat Mitjana era aquesta figureta en sí. La interpretació és que
aquesta figureta estaria en un arbre sagrat, un lledó, un dels símbols més
importants de la Deessa Terra.
XG: Aquí estem al
Lledoner i al barri de la Plana Lledó…
MJ: És que el lledó
era un arbre important en el món rural, es feien les forques i altres utensilis
amb la seva fusta, el seu fruit també servia com aliment…
XG: Es que és un
arbre poc conegut i la seva traducció al castellà encara ho complica més perquè
es diu almez. Estem enfilant el camí,
comences per una inquietud personal i a quines portes vas trucant, de quina
manera fas la recerca. Suposo que en algun l’interès et porta a veure-ho de
prop.
MJ: A part dels
llocs, les casualitats fan molt. Una companya de feina de la meva dona és la
filla d’un senyor que era un ginecòleg barceloní de mitjans del segle passat,
en Jordi Santaló Rull. Per casualitat el dia de l’empresa de la meva dona ella
va voler fer unes fotografies de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat que
hi ha en una de les plantes i quan ho va fer, la seva companya li va preguntar
perquè ho feia. Quan la meva dona li va explicar el tema del meu treball, la
companya li va oferir la possibilitat de que jo pogués consultar l’arxiu
mariològic del seu pare. Aquest doctor era el fill del metge de l’arquitecte
Gaudí i es va dedicar a recopilar més de 3.000 fitxes documentades sobre
imatges de la Mare de Déu a Catalunya i per la resta de l’Estat, anant
personalment amb la seva dona, fent fotografies, recollint medalletes i
goigs. Vaig tenir la possibilitat de
consultar aquest fons, fent fotografies i recollint informació. Respecte al
tema dels llocs que has comentat, coses que jo ja havia vist en un moment
determinat vaig tornar a visitar per poder tornar-les a veure amb una mirada
diferent, amb una altra perspectiva. Per exemple Sant Miquel del Fai, que de
petit ja havia visitat amb els meus pares, a partir del moment en que sé que hi
han unes tradicions determinades que diuen que allà hi havia anteriorment un
temple a la deessa Venus i llavors veig coses que abans no havia vist.
XG: Per tant tenim
les Venus, que abans hem comentat que van ser les primeres. Després tenim unes
altres deesses que apareixen per allà per Grècia, es romanitzen i Roma els hi
canvia els noms, després es cristianitzen i llavors hi ha enfrontaments, entre
cometes o dissociació entre dos personatges: un que seria Maria de Magdala i
l’altre que seria la Verge que rep els noms d’advocació dels llocs on va
aparèixer. Li dius Lourdes, li pots dir Fàtima, però tu has parlat també de la
Verge de Guadalupe, estimada també per la gent d’Extremadura. Però també et
trobes la Verge del Rocío, que pot estar relacionada amb Thanit, que també era
estimada a Eivissa. Que tenen en comú i que tenen de diferent els historiadors
de com s’acosten a aquests personatges que són els que donen sentit a la Terra.
MJ: Els
historiadors que s’han acostat a aquesta figura són a sovint de l’àmbit
catòlic, perquè la Mare de Déu és molt important dins del catolicisme i de la
nostra societat occidental. Jo comparteixo alguns punts i en d’altres em
separo. Hi han altres autors que parlen del mateix que jo estic dient, això no
m’ho he inventat jo. Simplement el que jo he fet és situar-ho al lloc on vivim,
a Catalunya i valorar la verdadera importància. Si em permets un detall, perquè
puguem observar la autèntica importància que té això a nivell popular és que
Joan Amades, en el seu llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya,
ens parla de més de 600 imatges aparegudes (només de Mares de Déu trobades), si
ens anem a Narcís Camós ens parla de més de 1.000, només a la geografia de
Catalunya. Hem de pensar que si realment aquestes Mares de Déu el que feien era
cristianitzar elements sagrats anteriors, podem estar parlant d’una autèntica
campanya per poder cristianitzar el paganisme a partir del segle XI molt, molt
important…
XG: Totes tenen
aspectes benèfics?
MJ: La Mare de Déu
sempre la veiem com el seu aspecte més maternal i més proper, però pròpiament
la simbologia de la Deessa Terra o de la Deessa Mare és una imatge que al estar
molt implicat amb la humanitat i l’inconscient de cada persona té a veure amb
els antagònics: amb el bé i el mal, la mort i el naixement, amb la guerra i amb
la pau… Per exemple hi ha algunes Mares de Déu que estan lligades al concepte
de la guerra, com la de Tortosa, que té a veure amb la lluita contra els
sarrains i que dona lloc a l’orde de l’atxa.
XG: Qui estigui
interessant que cerqui a Internet “El somni de la Deessa Terra”…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada