La universalitat de la
figura de la Deessa Terra és incontestable. Si, tal com hem anat veient , en el
vell món tenim constància gràcies a imatges prehistòriques com les Venus,
deesses clàssiques tals com Isis, Demeter o Cibeles o la seva sincretització en
forma de la Mare de Déu, en el Nou Món no tenim un marc diferent.
En una entrada anterior
hem parlat la Deessa Mare asteca
Coatlicue, coneguda també com a Tonantzin , la de la faldilla de serps. Hem
parlat també del seu temple principal a la muntanya de Tepeyac, que va ser
destruit pels conqueridors espanyols i on avui s’aixeca el santuari de la Verge
de Guadalupe.
Ara us parlaré d’una altra Deessa Mare del continent americà que encarna a la perfecció l’esperit de
la Deessa Terra. Abans però, us vull mostrar aquestes frases del Cant dels
indis Kagaba, de Colombia que traspuen l’esperit del somni de la Deessa Terra:
La “Madre de los cantos”
(Sibalaneuman), la madre de nuestra entera semilla, nos dio a luz en los
comienzos. Ella es la madre de todas las razas de hombres y la madre de todas
las tribus. Ella es la madre del trueno, la madre de los ríos, la madre de los
árboles y de todas las especies de cosas. Ella es la madre del mundo y de
nuestras hermanas mayores las piedras. Ella es la madre de los frutos del campo
y la madre de todas las cosas. Ella es la madre de nuestros hermanos menores
franceses y de los extranjeros. Ella es la madre de los instrumentos de la
danza y de todos los templos, la única madre que tenemos. Ella es la madre de
los animales, la única madre, la madre de la Vía Láctea. Ella misma fue la que
empezó a bautizar, ella nos dio la caja de cal (para consumir la coca). Ella es
la madre de la lluvia, la única madre que tenemos. Por eso, dejó un recuerdo
suyo en todos los templos. Junto con sus hijos, los “salvadores” Sintana,
Seizankua, Alanuiko y Kultsavitabauya, dejó como recuerdo cantos y danzas. Así
lo dijeron los sacerdotes, los padres y los hermanos mayores.
(citat per Eric Neumann a
La Gran Mare, p.95)
PACHAMAMA
La Deessa Terra era
adorada pels antics inques peruans amb el nom de Pachamama, literalment traduit
com Mare Terra.
Els inques, de la mateixa
manera que els pagesos i pastors de l’Europa de l’Edat Mitjana, tenien com a
sagrats elements del paisatge de la Deessa Terra. La deessa Pachamama era per ells tot el que existia, és a dir que no tenia un únic sentit físic sino global de l'existència, pero en canvi se la ubicava en determinats llocs naturals. En aquests indrets els inques realitzaven ofrenes a la Mare Terra, tal com feien els camperols europeus fa uns segles i tal com es fa encara avui en dia en algunes ermites rurals en dies determinats, com el dilluns de Pascua.
 |
| 1.Pagès andí realitzant ofrenes a Pachamama |
El Pachamama Raymi o dia de la Mare Terra (1 d'agost) és el dia que marca l'inici de l'any nou andí. Durant aquest mes es realitzen celebracions i ofrenes "pagament a la Terra" com a agraïment i reciprocitat amb la naturalesa i el món espiritual.
A Catalunya i a Espanya, així com d’altres paissos europeus, l’Església va cristianitzar aquests cultes rurals amb temples dedicats a la Mare de Déu i a sants cristians (sobretot Sant Miquel, Sant Jordi i Sant Jaume). Com no podia ser d'una altra manera, a Amèrica la Pachamama va ser invocada a partir de la Mare de Déu. La diferència és que a Europa els antics cultes a la Mare Terra van ser sicretitzats perfectament per l'Església sobretot a partir de la imatge de la Verge, en canvi en l'actualitat la religió centrada en la Pachamama es comparteix amb el cristianisme, és a dir a Perú o Bolívia es poden trobar persones que professin el cristianisme i segueixin practicant els ritus i culte a la Pachamama. Entre els indis Cipayos, de l'altipla bolivià se la confon constantment amb la Verge Maria.
Determinats accidents del
paisatge andí estaven impregnats de significat mític i poder sobrenatural.
Generalment eren pedres i brolladors d’aigua, però també muntanyes, coves i
tombes dels avantpassats. A aquests llocs els anomenaven HUACAS. També anomenaven així a tot el que pogués ser sagrat, inclosos els temples, edificis o astres.
 |
| 2. Muntanya i ciutat sagrades de Machu Picchu, fotografia de Ferran Vives |
Un exemple immillorable d’aquest últim punt el trobem al sagrat llac inca del Titicaca. En aquest gran llac està la
illa d’Amantani en la que els actuals inques realitzen cerimònies d’agraïment a
la Mare Terra i el Pare Cel. Per ells són els anomenats Pachamama i Pachapapa
(o també Pachatata) respectivament . En les dues muntanyes de la illa, en els
seus cims, hi ha uns petits temples sense sostre, on els camperols deixen com
ofrenes alguns dels productes que han obtingut de la Mare Terra. Li diuen a
això “pagar a la Madre”.
 |
| 3. Illa Amantani, al bell mig del llac Titicaca, foto de Ferran Vives |
 |
| 4. Muntanya a la illa Amantani, foto de Ferran Vives |
Tal com podem veure en aquestes fotografies, realitzades i cedides amablement per Ferran Vives, en una de les dues muntanyes de la illa Amantani del llac Titicaca s'aixeca un petit temple on els inques actuals deixen les ofrenes a la Mare Terra.
 |
| 5. Temple a Pachamama a la illa Amantani |
Fotografies
2.3.4.i 5. Fotografies de Ferran Vives
