El riu Ebre i la Deessa Terra (The Ebro river and the Earth Goddess)

L'aigua i la Deessa Terra estan lligades des de temps prehistòrics. L'aigua es vincula clarament amb la fertilitat de la terra, amb la seva capacitat de desintegrar i dissoldre les coses, amb el renaixement i la nova vida o amb la possibilitat de rentar i netejar allò que és o està brut. Ja hem exposat en diverses entrades del nostre bloc la sacralitat de l'aigua en diversos llocs i cultures; des de temples prehistòrics de Sardenya, a la cultura prehispànica Nazca de Perú, com també la seva relació sagrada amb coves (el Ventre de la Terra)  i serps...

Poc però hem parlat de la sacralitat que han tingut sempre en tot el món  els rius,  les grans venes o arteries de la Mare Terra. Per fer una petita introducció escollirem un paràgraf de Mircea Eliade, de la seva obra Ferrers i alquimistes:

"Els rius sagrats de Mesopotàmia tenien la seva font, segons es deia, en l'òrgan generador de la Gran Deessa. Les fonts dels rius eren considerades, així, com la vagina de la Terra. En babiloni el terme pû significa a la vegada "vagina" i "font d'un riu". El sumeri buru significa "vagina" i "riu". El terme babiloni nagbu, "font", està emparentat amb l'hebreu neqebâ, "famella". En aquest mateix idioma la paraula "pou" s'utilitza també amb el significat de "dona", "esposa". El vocable egipci bi significa "úter" al mateix temps que "galeria de mina".

En el nostre territori el riu Ebre havia de ser per descomptat un corrent d'aigua evidentment sagrat, ja que permetia la vida dels nostres avantpassats, en les formes més directes com podien ser amb l'obtenció dels aliments fluvials i com a mitjà molt important de comunicació i transport. Com altres rius de grans civilitzacions que tenien caràcter diví, l'Ebre no podia ser diferent. El Ganges, per posar un exemple, es considerat la personificació de la deessa Ganga, que segons diuen, va descendre a la Terra. L'origen celestial del Ganges sacralitza les seves aigües en tant essència de la deessa -o energia femenina-coneguda com shakti. Però, podem trobar actualment algun indici que ens faci pensar que antigament l'Ebre era considerat com un ésser diví o com una manifestació o representació de la Deessa Terra?

1. El riu Ebre pel seu pas a Miravet (Tarragona). A dalt de tot les restes del castell de l'orde dels Templers. ENLLAÇ 

Una de les maneres en les que podem deduir que el riu Ebre era sagrat pels antics pobladors de la Península Ibèrica és assumir l'argument que hem repetit en moltíssimes de les nostres entrades, i que exposem de forma àmplia en el nostre estudi La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització. No és altre que la figura de la Mare de Déu va ser la millor forma que va tenir la Església Catòlica per poder substituir els antics cultes pagans que adoraven els múltiples aspecte de la Gran Mare Terra. 

Com ja hem explicat també sovint, el mètode més efectiu van ser les aparicions de Verges trobades en aquells llocs que eren considerats sagrats, i que a Catalunya es conten per més de set-centes imatges. D'aquestes set-centes, a partir del llibre de Joan Amades, Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya, hi ha a prop de 90 que van aparèixer en punts d'aigua: fonts, rius, mar, pous...

A continuació fem una petita relació de les que segons les llegendes van aparèixer en el riu Ebre:

• Mare de Déu de Benifallet: Una de les tradicions afirma que aquesta imatge baixava Ebre avall (sense que es digui d'on venia) i uns pescadors la van pescar i la portaren al seu poble. Per aquesta raó, la tenien per advocada els pescadors de la Ribera de l'Ebre.
• Mare de Déu de Buda: Venerada a la illa d'aquest nom, situada a la desembocadura del riu Ebre. Es coneix també com a Mare de Déu dels Socors. Les ones la van llençar a la platja, on la recolliren uns pescadors. Se la invoca contra la pirateria, i també ho és per a tenir bona pesca i contra els perills del mar.
• Mare de Déu dels Desemparats: Venerada a la illeta de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. Uns mariners, perduts per la mar i sense esperança de salvació, van veure lluir una llumeta que va orientar-los i van girar proa vers la llumeta. Mentre s'hi anaven acostant, la fúria del mar anava amainant, fins que van arribar amb tota felicitat a la illa de Buda. I, en desembarcar, van veure que la claroreta que els havia servit de far era una imatge de la Mare de Déu, que irradiava una llum salvadora. Allà mateix li van aixecar una capelleta.

2. Illa de Buda, al Delte de l'Ebre, on les tradicions atestigüen diverses aparicions marianes. ENLLAÇ

• Mare de Déu de Flix: Pujava aigües amunt de l'Ebre, i la van recollir uns pescadors.

        Tal com podeu observar en les dues imatge següents, tot i que la tradició afirma           que va ser trobada en el riu, actualment cristianitza una antiga cova que amb               tota probabilitat ja havia de ser sagrada molt abans de l'aparició del cristianisme.          Tornem a trobar en un mateix recorregut simbòlic l'aigua i la cova.

3. Ermita de la Verge del Remei de Flix, on es conserva la imatge que pujava per l'Ebre. ENLLAÇ

4. Imatge de la Verge del Remei de Flix, sota la roca de la cova. ENLLAÇ

• Mare de Déu de Palau (Tortosa): Venerada a la catedral de Tortosa. Pujava contracorrent per l'Ebre i uns pescadors la van recollir.

Tal com podem comprovar en aquestes tradicions sobre Mares de Déu trobades en el riu Ebre, tenim una clara coincidència en totes elles sobre la protecció d'aquestes imatges vers pescadors i mariners. Una relació que ens pot indicar, amb força seguretat, la protecció del geni diví del riu sobre les gents que viuen gràcies a ell. No podem obviar que els rius eren considerats sagrats per grecs i romans, i que en les religions preromanes d'Hispania existia un déu aquàtic anomenat Iber (Diccionario de las religiones prerromanas de Hispania. Jose Maria Blazquez, Ediciones Istmo).

Per altra banda no podem ignorar el simbolisme estret entre les diverses Mares de Déu importants que hi ha en el llarg recorregut del riu Ebre a través de la Península Ibèrica i que queden palesos en el Muntell de les Verges, precisament en el punt més elevat del Delte de l'Ebre (una duna d'uns 4 metres d'alçada)  i, curiosament, just en el punt inici del màgic Camí de Sant Jaume en les terres on l'Ebre es fon amb la Mediterrània. Desconeixem si els creadors d'aquest monument són conscients de la relació entre la Deessa i el riu, però evidentment que han d'haver profundes connotacions que han condicionat a decisió d'aixecar aquest Muntell de les Verges... A més des d'aquest punt es pot observar la illa de Buda, que tal com hem pogut comprovar té constància de l'aparició de diverses Mares de Déu, el que podria indicar que tingués alguna connotació sagrada anterior important precristiana.

5. Muntell de les Verges, al Delta de l'Ebre. Fotografia de l'autor del bloc.

En aquest monument hi trobàvem anteriorment  representacions de les diverses Mares de Déu, com a Senyores del riu Ebre pel seu pas per quatre de les diverses Comunitats Autònomes: la de Valvanera (la Rioja), Santa Anna i la Verge (la Ribera Navarra), la del Pilar (Aragó) i la de la Cinta (Catalunya). Però alguns brètols van destrossar les imatges. A partir d'això es van aixecar set columnes més altes amb diverses representacions marianes, representant a totes les comunitats autònomes per on serpenteja:

Verge de Montesclaros (Cantàbria), Verge de la Penya de França (Castella i Lleó), Verge Valvanera (La Rioja), Verge d'Arantzazu (País Vasc), Santa Maria la Real (Navarra), Verge del Pilar (Saragossa) i Verge de l'Assumpció (Catalunya).