La divinització dels excrements (The deification of feces)

Aquesta entrada d'avui us pot causar perplexitat o sorpresa (no és una broma del dia dels Sants Innocents), però no hauria de ser així, ja que possiblement és degut a que parlar d'excrements en la nostra cultura esta immers dins d'alguns dels nostres tabús actuals. Parlar d'excrements sol ser una cosa mal vista, com també ho és a vegades parlar de la mort. Però en canvi en moltes de les cultures antigues de la Terra els excrements havien estat considerats com a sagrats i per tant hi havia divinitats que li estaven associades. El significat d'això, com sempre, no és senzill ni únic, però segur que té molt de pes el caràcter propici per la vida que tenen precisament els fems i excrements, com també les substàncies orgàniques en descomposició. 

Simbòlicament a l'excrement se l'ha considerat carregat d'una part important de la força vital de l'home i de l'animal que l'ha expulsat. És doncs un receptacle d'aquesta força, amb un poder biològic sagrat. (1)

1. El caganer de Nadal, el que caga o "el que fa feines". Foto de Mònica Jovani.

Començarem aquesta relació de cultures que han tingut en compte el caràcter superior d'allò que sovint es considerat com el més baix, precisament en la cultura tradicional catalana. I quina millor manera de fer-ho que amb un dels altres representants genuïns de les tradicions nadalenques. En la darrera entrada ja vam parlar curiosament del Tió de Nadal, aquell tronc que cagava en el nit de Nadal tot de llaminadures i obsequis i era un presagi de la revitalització de la Natura que marcava el solstici d'hivern. Ara portem a la llum un altre personatge carismàtic que trobem amagat en els pessebres de Catalunya i que precisament destaca per les seves qualitats escatològiques. Un pessebre no pot ser un bon pessebre si no disposa en un lloc més o menys amagat (o més o menys visible si els artífexs del pessebre o desitgen) d'un caganer feliç fent les seves necessitats mentre els tres reis d'Orient li estan fent les entregues d'encens, or i mirra al Nen Jesús. 

2. El caganer de Nadal en un pessebre postmodern. Fotografia de Mònica Jovani.

Aquesta curiosa figura dels pessebres nadalencs catalans, disposa d'una antiguitat mínima que es remunta fins el segle XVI. Les teories sobre el seu significat són diverses; esperit transgressor davant de la serietat i espiritualitat del Betlem cristià, inversió de valors, humanització de la transcendència del moment figurat, sentit lúdic en la confecció del pessebre gràcies a la participació dels infants... Però el que no podem obviar és la teoria que afirma que es un vestigi supervivent d'antics cultes de fertilitat de la Terra que intenten ser propicis per l'abundància i la sort. És en aquest darrer punt on trobem els grans paral·lelismes amb la simbologia d'altres llocs i moments que emparenta els excrements i la immundícia amb la fortuna, l'abundor i la fertilitat. Per això en les llegendes i contes moltes vegades  trobem la sorprenent relació entre els fems i l'or, relació que també sorgeix a l'alquimia, doncs la nigredo i l'obtenció del aurum philosophicarum són els dos extrems de l'obra de la transmutació. (2) Avui en dia trobem encara algunes expressions populars que reforcen aquest vincle, com ho poden ser els artistes que abans de sortir a l'escenari es solen dir "molta merda" com a sinònim de desitjar molta sort o també la ironia amb que a vegades s'acompanya a la persona que involuntàriament a trepitjat alguna tifa de gos i se li diu que tindrà molta sort...

3. Els excrements com a font d'or. ENLLAÇ

Curiosament en un estudi recent de la Universitat d'Arizona es confirma que en les femtes humanes es poden trobar ínfimes quantitats d'or (i altres metalls) que una vegada tractades podrien ser aprofitades per aconseguir grans quantitats del preuat metall.

Seguint en aquesta línia de troballes des del més abaix,hi ha una figura divina egípcia que és tot un recull simbòlic digne d'esment. Ens estem referint al déu escarabat Khepri. Els antics egipcis eren, com tots els pobles de l'antiguitat, uns grans observadors del món natural que els envoltava i eren capaços d'extreure grans conclusions que integraven a la seva mitologia. Això ho feien a partir dels fenòmens més enormes (com poden ser els astres planetaris i les constel·lacions, el seu estimat Nil o les muntanyes) fins a les coses més petites del món animal. Van poder descobrir que l'escarabat piloter es dedicava a fer una gran pilota de fems, que feia rodolar i rodolar per poder captivar a les femellles i així poder trobar parella. 

4. L'escarabat piloter egipci fent rodolar la pilota de fems. ENLLAÇ

Un cop la femella quedava captivada per l'enorme bola de fem, es pujava per ser arrossegada també gràcies a l'impuls del seu pretendent. Un cop trobaven un bon lloc on poder enterrar la bola de fems allà és on la femella dipositava l'ou d'on posteriorment hi sorgia la larva de l'escarbat que s'alimentava copiosament amb la bola de fems. És a dir, que de les defecacions d'altres animals és d'on podia néixer el nounat, per tant una gran lliçó sobre la transcendent importància de coses que poden ser considerades totalment despreciables. A més, els egipcis van anar més enllà, ja que aquest déu escarabat piloter que estava associat a la regeneració i a la vida d'ultratomba, era també un déu demiürg (és a dir que es creava a sí mateix) i, per acabar-ho d'adobar, la pilota esfèrica perfecta que ell arrossegava era assimilada amb l'esfera solar. Per tant els egipcis consideraven, mitològicament parlant, que l'escarbat diví era qui feia rodolar pel cel l'esfera solar... 

5. Escarabat egipci amb l'esfera solar (o també com bola de fems rodant). ENLLAÇ

Una altra divinitat que estava vinculada amb la immundícia i la mort era la deessa asteca Tlazolteotl. Era una divinitat associada a l'amor carnal, la fecunditat i la confessió. El seu nom volia dir precisament la "copròfaga" ; la que menja excrements, o també la deessa de la immundícia. També era considerada "la gran paridora". És a dir que s'establia un vincle clar i directa entre la ingestió de la immundícia i el poder de la vida o el renaixement. Una de les seves facultats que reafirmava aquesta part de la seva simbologia era que Tlazolteotl es presentava als difunts en el moment de la seva mort per absorbir tot allò dolent que l'ànima deixava a la Terra. 
En la representació inferior la podeu observar donant llum. Desconec si la imatge superior de la dreta es correspon precisament amb un difunt que està abocant les immundícies a la deessa. També hi ha un detall que apareix en algunes de les seves representacions artístiques i que la identifica com menjadora de immundícies, consistent en una taca negra a la part de la boca.

6. Deessa asteca de la immundícia Tlazolteotl. ENLLAÇ

I per acabar amb aquest recull de divinitats immundes podem recordar també una altra deessa més coneguda per la civilització occidental, ja que prové de la mitologia romana. No és una altra que la deessa de les clavegueres Cloacina. Aquesta divinitat, per si no la coneixeu, també us pot sorprendre que estava associada a la gran claveguera de Roma (la Cloaca Màxima) i curiosament també era protectora del coit en el matrimoni. És a dir una altra relació directa entre les femtes, la vida, la mort i en aquest cas el sexe. El seu culte era molt antic i provenia del ric món simbòlic etrusc. Tenia una capella com a Venus Cloacina, erigida a sobre de la gran Cloaca Màxima de Roma. 

7. Imatge actual de la sortida de la Cloaca Màxima de Roma, on a sobre hi havia el temple de Venus Cloacina. ENLLAÇ

(1) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder.

(2). Diccionario de símbolos. Juan Eduardo Cirlot. Editorial Labor.

El tió de Nadal com arbre de renaixement

Avui començarem la nostra entrada amb un de tants i tants poemes que parlen sobre una de les poques  figures folklòriques catalanes nadalenques que segueix ben viva, tot i les grans influències de les tradicions anglosaxones que inunden la nostra societat actual. Ens estem referint al costum nadalenc del tió. A Aragó és conegut també amb el nom de Tizón. L'antiguitat del costum nadalenc del tió, amb la seva clara simbologia del renaixement i fertilitat de la Natura, és ben antic. L'antropòleg Roger Costa esmenta que al segle VII el Bisbe de Braga ja condemnava les libacions i oferiments d'aliments que es feien a aquesta soca pels volts de Nadal...

 

1. Tío de Nadal amb les fruites i verdures que menjarà. ENLLAÇ

Sobre el tió de Nadal ja vam fer una petita al·lusió en la nostra entrada sobre  L'home verd o Greenman del mes de desembre de l'any passat. Però crec que es mereix amb escreix una referència més àmplia, tal com farem a continuació. Comencem però amb aquest poema de Joana Raspall:  

La nit de Nadal

el bosc s’engalana;

els avets s’estiren

per fer la sardana

entorn del Nadó.

Una soca vella

no pot afegir-s’hi

i diu amb tristor:

 —Jo ja no sóc bona

per res; no tinc branques.

Mes, pel cel ressonen

les veuetes blanques

dels àngels que diuen: 

—Sí, que vals! no ploris!

seràs el tió!

En aquest poema trobem algunes idees que volem destacar respecte a la simbologia del tío de Nadal: 

• Primer de tot, refereix a un tronc d'arbre originalment vell. Dic originalment perquè en l'actualitat els tíos que solen trobar-se per dates nadalenques en moltes de les llars catalanes són de petit o mig tamany i han estat comprats en moltes de les botigues que ja els venen preparats fets en cadena amb el rostre dibuixat, les petites potes que el sostenen i amb una barretina que el personalitza.Però tradicionalment els tíos eren els troncs més vells i grossos que servien com a base, com a capfoguer on s'apilaven la resta de troncs que eren cremats en les llars dels masos. 

• Un segon punt a destacar és que la poetessa ens esmenta la sardana d'arbres al voltant del Nen Diví. Una al·lusió per nosaltres important, ja que com ja hem comentat en altres moments, la sardana és una dança que originalment és realitzava al voltant d'un arbre o pou sagrat i per tant pot indicar una metàfora (conscient o inconscient) respecte a l'arbre sagrat que també podria ser considerat així el tío en els seus orígens.

• En tercer lloc les referències celestials sobre l'arbre en el darrer paràgraf i la valoració que es fa sobre el fet de no tenir branques però sí sobre el seu valor com a tronc tió. Possible referència a la regeneració de la Natura latent sota la seva aparent mort de l'hivern. 

Tot i que,com ja he dit, actualment els tíos són comprats en botigues, fires o mercats nadalencs, antigament als infants se'ls hi explicava o mostrava que el tío havia aparegut de forma màgica; podia caure del cel, aparèixer misteriosament en una de les estances de la casa o fins i tot al llit de la canalla. Es solia trobar pels volts del dia 8 de desembre, la festivitat de la Puríssima, data en que solen començar els actes preparatoris de les Festes de Nadal. 

Tíos de Nadal en el mercat nadalenc de Santa Llúcia de Barcelona. ENLLAÇ 

Per altra banda no podem obviar les similituds que té trobem entre la tradició que envolta el tío amb l'altre arbre de Nadal més conegut, en el que apareixen els regals a la seva base en el mateix moment de la Nit de Nadal. Un tret diferencial català, però, és que els infants prèviament han anat alimentant aquest tronc (tapat amb una manta, llançol o drap a modus de vestimenta) durant diversos dies amb tot de petits obsequis alimenticis; pells de fruita, galetes, trossos de pa... És a dir que hi ha una simbologia de personalització clara respecte a la soca màgica, cosa que no apareix en l'arbre de Nadal. Finalment el tío és colpejat amb bastons pels menuts en la Nit de Nadal, per tal que després pugui cagar els regals o aliments, mentre se li canten les cançons adequades que fan referència a aquest moment esperat. 

3. En les escoles catalanes els nens fan cagar el tío per Nadal. ENLLAÇ

En alguna ocasió fins i tot el tió es traslladava des del lloc de la casa on havia estat fins la Nit de Nadal, fins a la vora del foc en una processó, acompanyat d'espelmes i d'una "operació" que s'anomenava "el bateig" en que se'l remullava amb vi. Evidentment que aquesta "cerimònia" evoca, sense cap mena de dubte, a un antic culte a l'arbre com a esperit de la vegetació i el renaixement. Similars actes es feien amb les pedres i estàtues de la Deessa Mare.

Com es sabut, antigament el tío era finalment cremat (després d'haver cagat els obsequis, menjar i llaminadures) i les seves cendres eren tingudes com a màgiques per curar malàlties o per afavorir la fertilitat dels camps. 

Per acabar amb aquesta petita entrada sobre el tío de Nadal. arbre màgic i sagrat que confirmava el renaixement i fertilitat de la Natura, més enllà dels freds hivernals, podem llegir també aquest petit paràgraf d'una de tantes i tantes cançons de Nadal dedicades al moment en que els infants colpejaven el tronc perquè aquest els hi cagui els obsequis i llaminadures. En ell podem observar com se li atorga un caràcter totalment diví al anomenar-lo com a Parenostre del Tío, o també com a Joan  de Nadal. Un Joan que té a veure sense cap mena de dubte amb un dels dos Joans que marquen els dos solsticis anuals, el de Sant Joan Bautista al solstici d'estiu i el Sant Joan  Evangelista als volts del solstici d'hivern.

Cançó de fer cagar el tío, de les muntanyes de Prades. 

Parenostre del tío

bon Nadal que Déu nos do.

Ara venen festes, 

festes glorioses, 

dones curioses;

renteu los plats,

renteu los tinells,

renteu-los bé,

que Nadal ja ve.

Joan de Nadal, 

caga torrons

i pixa vi blanc.

Josep Insa Montava, La vida tradicional a les muntanyes de Prades. Col·lecció El Tinter, Cossetània Edicions,2003.

El culte a l'aigua i la fertilitat de la Deessa Terra a la cultura de Nazca, Perú (The worship of water and fertility of the Earth Goddess in the culture of Nazca, Perú)

El nom de Nazca (al sud de l'actual Perú) està associat amb les famoses i estranyes línies gravades a la superfície de l'altiplà meridional dels Andes. Molt s'ha escrit i suposat sobre els motius, origen i possibles creadors d'aquests gegantins geoglifs dibuixats en les extenses planúries. Les interpretacions són diverses i variades, ja que a la increïble composició dels gravats hem de sumar l'antiguitat dels mateixos, i el fet més sorprenent de tots: que la millor manera de contemplar-los sigui des de considerables alçades. Això ha propiciat moltes teories, algunes d'elles fins i tot afirmen que funcionaven a mode de calendari o que el seu origen és extraterrestre, com també que estiguessin fetes per humans amb la finalitat de que alguna civilització extraterrestre les utilitzés per les seves naus.

1. Pou i aqüeducte de Cantalloc, Nazca (Perú). ENLLAÇ

Les darreres investigacions científiques, però, estan ajudant a interpretar el complicat sistema de creences que podrien explicar el perquè d'aquests estranys i extraordinaris gravats. Pren molta força una explicació que té a veure amb el culte que tenien els antics pobladors de Nazca envers a l'aigua i la fertilitat de la Deessa Terra. Línies que uneixen llocs sagrats i que podien incloure rutes de peregrinació.

Això no vol dir que s'hagi pogut aclarir tot el misteri que envolta a aquestes enigmàtiques línies, ja que segueix sent extremadament sospitós que els seus autors dissenyessin aquestes estructures sense que poguessin ser observades per ells mateixos arran del terra.  

2. Línia de Nazca en forma d'arbre. ENLLAÇ

La sacralitat de l'aigua i de la fertilitat de la Deessa Terra havien de ser preponderants en una societat que depenia de forma tant primordial dels conreus en un medi natural extremadament desèrtic, i que oferia l'aigua de vida gràcies a pous, canalitzacions i aqüeductes. Possiblement va ser la sequera precisament la que va provocar la desaparició d'aquesta cultura precolombina.

Els pobladors de la cultura de Nazca (300 a.C. a 600 d.C.) retien culte a les divinitats en la gran piràmide i el temple de Cahuachi i també en diversos promontoris on hi arribaven en processons i als que feien ofrenes de productes naturals oferts per la Terra i també en forma de gerres de ceràmica, que trencaven amb el seu contingut aquós. També hi oferien grans petxines que havien estat traslladades pels peregrins des del mar, un element evident de nexe amb l'aigua sagrada.

L'arquèoleg Johny Isla afirma que les línies gravades mostren una distribució que es relaciona amb la piràmide i aquests promontoris. Una xarxa que tindria relació amb els llocs de culte amb l'aigua i la fertilitat de la Gran Mare. També ho afirma l'arqueòleg Giuseppe Orefici.

3. Piràmide Cahuachi, Nazca. ENLLAÇ

El centre cerimonial de Cahuachi, amb una extensió de 24 km, és segons l'arqueòleg Giuseppe Orefici, el més gran del món. La gran piràmide, amb una alçada de 30 metres i 100 metres d'amplada domina l'espai sagrat.  

Altre punt a destacar són els sacrifis rituals que possiblement es realitzaven per demanar l'aigua sagrada i l'abundància dels conreus. En aquests sacrificis es tallava el cap de les víctimes. Els caps també havien de tenir un fort significat simbòlic en aquesta cultura ancestral americana, ja que s'han trobat un gran nombre amb clars indicis de significats rituals (extracció de cervell, forat frontal on es lligava un corda per ser penjats, etc).

4. Cap trobat al centre cerimonial de Cahuachi. ENLLAÇ

En un dels enterraments rituals que s'han trobat recentment (any 2004 a la Tiza) el cap ha estat substituït per una gerra de ceràmica en la que en la part inferior hi ha representat el cap i en la superior hi ha dibuixat un arbre amb ulls que sorgeix del mateix cap. 

5. Enterrament en un pou ritual a La Tiza, Nazca. ENLLAÇ

Esquelet sense cap trobat en enterrament ritual. Es pot observar a la seva banda esquerra el vas ceràmic de la imatge número 6. Les anàlisis fetes amb la prova de l'estronci indiquen que era un individu de Nazca i per tant podria haver estat un sacrifici voluntari per demanar la fertilitat de la Deessa Terra.

6. Vas ceràmic trobat en l'enterrament ritual anterior. ENLLAÇ 

Una al·legoria que, tal com afirma l'arqueòloga Christina A. Conlee, té una relació directa amb el culte a la fertilitat de la Terra.

Hem de tenir present, tal com hem esmentat en diverses entrades anteriors que l'arbre és precisament una de les màximes expressions de la Deessa Terra. Trobem també aquí la simbologia habitual de relació directa entre mort i renaixement pròpia dels cultes relacionats amb la Gran Mare i els seus cicles anuals.

L'esfera com a representació de la Deessa Terra (The sphere as representing the Earth Goddess)

Avui en dia és assumit per gairebé tothom que tingui ús de raó (excepte algunes persones o grups com el de Flat Earth Society) que la llar on tots els éssers humans vivim té forma esfèrica. 

Aquesta certesa no és gaire recent, des de l'Antiguitat (amb tota seguretat des de la Grècia clàssica) es tenia un coneixement encertat de la forma del nostre planeta. Tot i que en el segle XIX l'obra de Washington Irving "La vida i viatges de Cristòfol Colom" va incidir en la idea errònia de que abans de l'era dels descobriments es creia que la Terra era plana. Aquesta afirmació no s'ajusta a la realitat ja que grecs, romans, àrabs, medievals i moderns,  creien sense solució de continuïtat, que la Gran Mare on es naixia i moria generació rere generació tenia la forma de la plenitud: l'esfera.

1. La Deessa de Josep Clarà, a la plaça de Catalunya de Barcelona, amb l'esfera a la ma. Fotografia de l'autor del bloc.

No entrarem en detallar els diversos textos i autors dels que tenim coneixement des de la Grècia Clàssica que parlen sobre l'esfericitat de la Terra. En canvi farem un petit repàs sobre algunes de les diverses imatges mitològiques i religioses que ens deixen constància sobre la naturalesa sagrada de la Deessa Terra en la seva forma esfèrica. Sovint volen indicar la potestat o reialesa de la figura mitològica o divina sobre la Terra, el Món, la Totalitat o l'Univers. A vegades també ho trobem en la figura d'un fruït. 

Tampoc destacarem altres figures mitològiques o religioses que puguin tenir un sentit excloent del sentit esfèric de la Deessa Terra, tot i que puguin dur una esfera en la seva ma. Per posar un parell d'exemples coneguts, les imatges en que apareix el Déu cristià amb una esfera o algunes de les figures històriques que han destacat per crear grans imperis o regnes, tal com trobem en les diverses representacions de Carlemagne o els emperadors romans.

2. Denari romà d'August divinitzat.ENLLAÇ

Moneda romana (any 27 a.C)  on apareix l'emperador August reposant el seu peu sobre el globus terraqüi com a mostra de la seva divinitat sobre el món.

Tal com ja hem explicat en un parell d'entrades, l'esfera en la ma és una de les manifestacions més antigues de la figura de la Gran Mare com a Senyora de la Terra i de l'Univers, sent un exemple d'això la Gran Deessa de procedència anatòlica Cibeles. Cosa que es va transmetre de igual manera a les imatges de les Mares de Déu. 

3. Estàtua de deessa sedent amb l'esfera. ENLLAÇ

Estàtua de deessa sedent de l'antiga ciutat d'Hatra (actual Irak). Aquesta ciutat mesopotàmica, que al segle IV de la nostra era ja estava en runes, va ser un gran centre comercial i religiós al mig del desert. Els seus pobladors van ser capaços de fusionar els panteons grec, mesopotàmic, sirià i àrab. 

L'esfera com a representació de la Terra, el Món, l'Univers i la Totalitat

Evidentment no podem atorgar a l'esfera un únic simbolisme relacionat amb el globus terraqüi, ja que sobretot està associada majoritàriament amb la totalitat. Tal com afirma Juan-Eduardo Cirlot (1) es correspon amb l'espai de tres dimensions, a la circunferència en la de la línia. Ja pels presocràtics, esfera equivalia a infinit, i igual a si mateix, amb els atributs d'homogeneitat i unicitat. Lligat amb aquest significat s'enten el perquè l'esfera s'identifica amb el globus, per similitud amb els cossos celestes i es considera al·legoria del món. Com també va ser considerada una representació de l'Univers, tal com queda reflectit en el Timeo de Plató: "de totes les figures la més acabada i la més completa similar respecte a ella mateixa (després de considerar que el consemblant es deu mil vegades més hermós que el que no és semblant). (2)

La deessa Cibeles i Rea

Una de les deesses de la Terra, de les que el seu origen es perd en la nit dels temps és l'anatòlica Cibeles, de la que ja hem parlat en diverses entrades anteriors. Una de les seves característiques representatives és precisament l'esfera en una de les seves mans. Ja vam fins i tot comparar les diverses similituds amb la Verge de la Moreneta, entre les que hi trobem aquesta semblança. Aquesta deessa va passar al món romà al segle III a.C, i una de les seves formes era precisament en forma de pedra. Pedra que també apareix en una de les figures mitològiques gregues de la Terra a la que sovint s'assimila i es confon: la deessa Rea (mare de Zeus i que va entregar al seu marit Cronos una pedra embolicada amb panys per evitar que es mengés al seu fill, que seria el déu superior de la mitologia grega clàssica).

4. Estàtua anatòlica de la deessa Cibeles amb l'esfera. S.VIII a.C. ENLLAÇ

La Musa Urania

Una altra de les divinitats antigues que estava associada a la bola del món era sens dubte la musa grega Urania. Era la musa de l'astrologia i la menor de les nou. Se la representava habitualment subjectant o recolzant-se en una esfera terràqüia i portava també algun estri de mesura, tal com pot ser un compàs o algun bastó o vareta tipus regla (algun instrument de mesura). 

El sentit de tot plegat era la seva assimilació a la mesura dels cicles dels astres i de la Terra, i per tant també se la lligava a les matemàtiques i les ciències exactes. Solia vestir de color blau, color de la cúpula celeste, i també podia anar acompanyada de representació d'estrelles (en forma de diadema o en la seva vestimenta). Això reforçava el seu simbolisme d'enllaç entre la Terra i el firmament. Per tant la podríem considerar d'alguna manera com d'una divinitat pròpia de la Terra i dels seus cicles dins de l'Univers.

5. Urania. ENLLAÇ

La imatge número 5  es correspon amb un fragment del quadre de Simon Vouet (any 1634) Les muses Urania i Caliope. En aquest detall podem observar a Urania vestida de color blau, amb la diadema d'estels i recolzada sobre la Terra.


La imatge número 6 es correspon amb un fragment d'un sarcòfag romà de mitjans del segle II d.C. en que hi ha les nou muses tallades. La musa Urania té la bola del món als seus peus i sembla estar prenent mides de forma contemplativa. 

6. Urania. ENLLAÇ

No devem ignorar que també es coneixia per Urania a una de les dues facetes principals de la deessa Afrodita. La deessa del amor Afrodita Pandemos estava relacionada amb l'amor carnal, en canvi Afrodita Urania era la deessa de l'amor espiritual i per tant també estava representada a vegades de forma similar a la musa Urania, tal com podem observar en la imatge inferior, de finals del segle XIX. Podeu fixar-vos amb una curiosa coincidència amb la representació de la deessa Cibeles del segle VIII a.C. (imatge 4), respecte als dos acompanyants que custodien a la deessa.

7. Venus Urania, Christian Griepenkerl, 1878. ENLLAÇ

Les Mares de Déu amb esferes de la Deessa Terra

Possiblement les diverses figures mitològiques i divinitats que sostenien l'esfera com a representació de la Deessa Terra, la totalitat i l'Univers, van passar a formar part de la iconografia de la Edat Mitjana. Com altres punts de la tradició ideològica vinculada a la figura de la Deessa Mare o la Deessa Terra  es van traspassar a les escultures de les Mares de Déu. Alguns autors afirmen precisament que algunes de les imatges que retien culte en els primers segles de l'Edat Mitjana no eren altra cosa que antigues deesses mare paganes (Isis, Cibeles o Artemis entre d'altres). No seria estrany que algunes d'aquestes imatges haguessin sostingut esferes en les seves mans i aquest atribut s'hagués mantingut en les escultures construïdes en aquesta època de transició. També podria ser, com afirmen alguns autors, que la bola que sostenen les Mares de Déu fou una reminiscència del poder imperial heretat de les figures de la romanitat. A continuació teniu algunes de les innumerables imatges de Mares de Déu amb esferes a la ma.

8. Mare de Déu del segle XIII. ENLLAÇ

9.Mare de Déu, 1200 d.C. ENLLAÇ

També hi ha un altre punt que es podria considerar, i es que algunes de les esferes que sostenguessin les imatges marianes primigènies (primers segles de l'Edat Mitjana) poguessin tenir a veure amb antigues pedres sagrades. Hem de tenir present que algunes figures de Verges arcaiques mantenien dins de reliquiaris, tant a la seva esquena com al seu pit, els antics ídols "pagans" que van substituir, tal com vam exposar en una de les nostres primeres entrades sobre la Mare de Déu de Lledó, patrona de Castelló de la Plana. No seria gens estrany, ja que actualment encara es conserven pedres circulars sagrades a prop o dins de temples cristians, tal com ha afirmat en diverses ocasions l'historiador Juan Eslava Galan.

Un exemple són els ídols naturals de pedra neolítics de petites dimensions que s'han trobat en diversos jaciments (de doble esfera o única esfera).

10. Pedra dels desitjos d'Arjona (Jaen). ENLLAÇ

Tot i que aquesta pedra es de grans dimensions no podem descartar que altres de més petites formessin part de les imatges marianes medievals. Aquesta roca gairebé esfèrica es de procedència neolítica i estava al costat de la Catedral de Jaen. Altres temples cristians tenen pedres paganes cristianitzades. Tinguem present que a prop de santuaris marians s'han trobat a vegades petites pedres que anteriorment eren sagrades, com el de Noceda o el de Puig Pelegrí.

(1) Diccionario de símbolos. Juan-Eduardo Cirlot, Editorial Labor, 1991.

(2) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier/Alain Gheerbrant. Editorial Herder, 1995. 

L'heura sagrada (Sacred Ivy)

Seguint amb les nostres observacions dels múltiples aspectes vitals, lligats a la Deessa Terra, que han envoltat a homes i dones des d'antuvi i que han estat considerats sagrats (envoltats d'un simbolisme que va més enllà del profà), avui parlarem sobre una planta. Una herba que pot passar desapercebuda sovint ja que, entre algunes de les seves característiques, una d'elles és la de camuflar-se perfectament en els ambients boscosos o els jardins. Però en canvi és mostra espectacular i esplèndida quan s'enfila per parets, tanques, murs o columnes de cases o jardins.

1. Heura. Fotografia de l'autor del bloc.

No ens ha d'estranyar que l'heura fos una planta sagrada associada a la immortalitat i que simbolitzava la permanencia de la força vegetativa, ja que les seves fulles peremnes desafien els rigors de l'hivern, quan altres arbres i plantes sembla que hagin mort momentàniament. (1). En la fotografia anterior, realitzada aquest mes de novembre podeu observar les fulles i tiges noves, de color verd clar,  crescudes aquesta tardor.

L'heura i els grecs antics: Dionís

Potser per aquesta raó, segur que entre d'altres raons, els grecs clàssics ja la consideraven com una planta sagrada i la duien als cap i a les vares de fusta (tirsos) els seguidors i seguidores del gran deu Dionís, recollint les antigues costums que provenien de l'antiga prehistòria en la religió girava al voltant de la Deessa Terra.  En la representació de la imatge número 2 podeu observar les fulles d'heura en tirsos i corones. També per això l'heura estava consagrada a Atis, al paredre de la Gran Deessa de procedència anatòlica Cibeles, deessa de la Terra. L'autora Maria Daraki, per exemple, destaca l'herència del culte a la Terra i els cultes dionisiacs en la seva obra Dionís i la Deessa Terra.(2)

Llegint Les bacants, d'Eurípides, també podem trobar diverses referències a l'heura, el déu Dionís i també fins i tot aquesta herència de la deessa Cibeles, l'estrofa següent és un bon exemple:

¡Oh! ¡Feliç el que, sabent els misteris dels Déus, purifica la seva vida i consagra la seva ànima amb purificacions sagrades, dansant per les muntanyes amb les bacants, i qui, duent a terme d'acord al ritu les orgies de l'àvia Cibeles, agitant el tirs i coronat d'heura, honra a Dionís! ¡Camineu bacants! ¡Camineu bacants! ¡Seguiu al déu Bromi, a Dionís, fill d'un Déu, i des de les muntanyes frígies porteu a Bromi a les àmplies ciutats de l'Hel·lade! 

2. Representació artística del segle XVIII de Dionís, satir i bacant. ENLLAÇ

L'heura i els egipcis: Osiris 
Sembla ser que els antics egipcis van descobrir l'heura gràcies als grecs, concretament gràcies a Dioscorides. Entre d'altres motius perquè s'aprofitaven les seves llavors o petites baies fosques per fer verins i per això va ser adoptada pels egipcis com a símbol de l'eternitat (3).  Com que a Egipte no creixia l'heura, va ser portada a aquelles terres caluroses pels grecs. Segons explicava Diodor de Sicília va ser consagrada llavors al déu Osiris, déu de la resurrecció i la fertilitat, suprem governant de la vegetació i l'agricultura, i quan la planta es va aclimatar es va usar com a planta de la mort (és a dir per fer verí). Pel seu efecte mortífer es va identificar també amb la mort i va ser utilitzada en decoracions de sarcòfegs i vasos funeraris, vinculada al món dels esperits i del més enllà.

També va ser gràcies a Dioscorides que van poder conèixer d'altres usos de la planta; era capaç d'alliberar el cap i de perturbar l'esperit, com també de calmar-lo. 

Aquestes darreres observacions podien tenir a veure molt probablement amb efectes alucinògens de la planta (o millor dit amb efectes enteògens, tal com utilitza l'antropòleg Josep Maria Fericgla; les drogues que produeixen visions i que han estat usades en ritus religiosos o xamànics de diferents tradicions culturals (4)). Tant Plutarc com Dioscorides reconeixien aquests extrems, a la seva manera és clar. Andrés Laguna, metge del pontífex Juli III, traductor i comentador de l'obra de Dioscórides assenyalava igualment que el suc de l'heurea perturvava la raó, ni més ni menys que el vi. (5)

3. Antinoo com Dionís-Osiris: Museus Vaticans. ENLLAÇ

En aquesta imatge de la dreta podeu observar el bust d'una estàtua colossal romana dedicada a Antinoo, l'enigmàtic i famós amant de l'emperador Adrià. En aquest cas (va ser idealitzat en numeroses escultures i motius en les que va ser divinitzat pel seu amant emperador) està representat precisament com Dionís-Osiris. En el seu cap, entre d'altres, hi figura una corona d'heura, símbol de Dionís i d'Osiris. 







L'heura i els romans: Saturn


Tot i que estem simplificant força les coses, ja que els ritus d'Eleusis (en els que Dionís tenia molt a veure) es van seguir mantenint encara en temps de l'antiga Roma o fins i tot la figura d'Osiris també va tenir cabuda en l'extens panteó romà, l'heura també tenia un paper important en les cerimònies de les saturnalies romanes. aquestes cerimònies hivernals tenien a veure amb la resurecció solar anual i l'heura i el vesc figuraven entre els seus símbols, tal com després continuarien en les tradicions cristianes nadalenques. Pel fet de que l'heura puja pels arbres i altres llocs enredant-se també es va assimilar a la unió del matrimoni i la fertilitat que li era inherent. 

Les Mares de Déu de l'Heura

Molt possiblement, els sentits sagrats de les antigues religions es van mantenir a través o "a pesar" del cristianisme. Tal com ja he referit moltes vegades esmentant el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura que va poder absorvir molt d'aquest simbolisme va ser la Mare de Déu. I sobretot les figures de les Mare de Déu trobades, és a dir les van "aparèixer" de forma massiva en indrets i elements anteriorment pagans entre els segles XIII i XVIII fonamentalment. 

Entre d'altres indrets les tradicions populars afirmen de l'existència de imatges marianes que van ser trobades entre les fulles i branques de plantes d'heura. Evidentment serà impossible determinar si les aparicions de les talles romàniques o gòtiques que suposadament van aparèixer en les heures van ser dipositades allà per mans "interessades" en cristianitzar cultes pagans. Però crec que paga la pena esmentar-les, sobre tot la de la Mare de Déu de Santiga o Nostra Senyora de l'Heura, ja que en la seva aparició hi ha altres elements que reforcen el sentit de la fertilitat i la immortalitat.

Entre d'altres Mares de Déu de l'Heura podem citar la Virgen de la Hiedra (La Adrada, Ávila), Virgen de la Hiedra (Jerez de la Frontera), Nuestra Señora de la Hiedra de Constantina (Sevilla) o Notre Dame de Lierre i Notre Dame de Liart (França).  


La Mare de Déu de l'Heura de Santiga (Vallès Occidental, Barcelona)

L'església de Santa Maria Antiga o Santiga es troba en l'actual municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), envoltada de polígons i amb un encant que s'escapa als pocs centenars de metres que d'ella ens hi allunyem.

4. Esglesia de Santa Maria de Santiga (Vallès Occ.) Fotografia de l'autor del bloc

Es dificil poder imaginar aquells temps en que possiblement acolliria els romeus que s'adreçaven a peu fins Montserrat i que passaven a veure a aquesta Verge trobada entre les heures, ja que tal com deia la dita:

"Qui va a Montserrat i passa per Santiga deixa la Mare per veure la filla"

5. Reproducció de la imatge de la MDD de l'Heura, a l'exterior de l'església. Foto de l'autor del bloc.

És a dir que es reconeixia la gran antigüetat de la Mare de Déu que es trobava en aquest temple. La llegenda de la troballa parla de que la imatge entre les heures va aparèixer en data força tardana, ni més ni menys que al segle XVII (1624), el que la situa com una Verge Trobada tardana. Però en canvi l'església està documentada a finals del segle X, amb el nom d'ecclesiola Maria Antiqua. Aquesta darrera dada ens informa que el temple cristià ja era considerat com a antic al segle X, per tant podem estar força convençuts que ens trobem amb un culte que com a mínim es remunta a principis de l'Edat Mitjana. Si a això afegim que sota el temple cristià s'han trobat les restes d'una vila romana tot sembla indicar que podríem parlar d'un culte o ocupació sense solució de continuitat.

5. Runes de vila romana excavada recentment en el subsòl de Sta. Maria de Santiga. Foto de l'autor del bloc.

Altra cosa és que puguem afirmar que existís un culte relacionat amb l'heura. Però també trobem algun altre indici en les tradicions populars que ens reafirmen el caràcter assumit de fertilitat per la Mare de Déu de l'Heura. Joan Amades (6) va recollir la següent llegenda o tradició, que ens parla entre d'altres de la cèlebre tossuderia de les imatges en voler tornar al lloc on han aparegut (tossuderia que, com ja hem explicat reiterades vegades s'explica per la voluntarietat dels monjos o l'Església d'aixecar un temple cristià en un lloc anterior de culte pagà):


Fou trobada al poblat de Santiga, a l'Alt Vallès, entre unes heures. Van dur-la a l'església i se'n va tornar una altra vegada entre el fullatge de les heures, i allí li van aixecar una capella.
Un altre versió és que una doneta va perdre una gallina que se li havia tornat lloca; la va cercar i la trobà que covava una llocada d'ous que havia anat a pondre sota d'una gran heura que tota l'abrigava, i al seu costat hi trobà la imatge de la Mare de Déu que, per no estar a la intempèrie va fer nèixer una heura que la va cobrir i abrigar.

Com poder observar en el segon paràgraf hi ha una clara identificació del significat de fertilitat i immortalitat associat als ous i les gallines que no podem obviar i que ens reafirmen el caràcter segurament arcà de la Mare de Déu de l'Heura. Fins i tot, casualment una gran heura segueix creixent en una de les parets del seu temple...

6. Paret amb heura de Santa Maria de Santiga. Fotografia de l'autor del bloc.

L'heura en la porta del Naixement de la Sagrada Família

Per acabar us volem fer un breu incís interessant actual, que podem trobar en la construcció del famosíssim temple de la Sagrada Família de Barcelona. El passat any 2014, i en les obres de construcció continua de l'edifici dissenyat per Antoni Gaudí, es segueix inspirant la seva gran preponderància de la natura. En una de les portes de la façana del Naixement, realitzada per l'artista japonès Etsuro Sotoo, l'heura ocupa tot el seu espai mentre refugia en el seu interior tot de petits animals que troben aixopluc. Una gran metàfora sobre l'esperit sagrat de l'heura i la Deessa Terra.

7.  Heura en una de les portes de la Sagrada Família, Barcelona. ENLLAÇ

8. Detall de la porta d'Etsuro Sotoo a la Sagrada Família. ENLLAÇ

(1) Diccionari de símbols. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder.
(2) Dionisio y la Diosa Tierra. Maria Daraki. Abada Editores.
(3) Los misterios de los venenos. Pedro Palao Pons. De Vecchi ediciones.

(4) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep M. Fericglà. Altafulla edicions.
(5) Farmaka y enteógenos. Las drogas sagradas en la Antigüedad.Carlos G. Wagner.