L'esfera com a representació de la Deessa Terra (The sphere as representing the Earth Goddess)

Avui en dia és assumit per gairebé tothom que tingui ús de raó (excepte algunes persones o grups com el de Flat Earth Society) que la llar on tots els éssers humans vivim té forma esfèrica. 

Aquesta certesa no és gaire recent, des de l'Antiguitat (amb tota seguretat des de la Grècia clàssica) es tenia un coneixement encertat de la forma del nostre planeta. Tot i que en el segle XIX l'obra de Washington Irving "La vida i viatges de Cristòfol Colom" va incidir en la idea errònia de que abans de l'era dels descobriments es creia que la Terra era plana. Aquesta afirmació no s'ajusta a la realitat ja que grecs, romans, àrabs, medievals i moderns,  creien sense solució de continuïtat, que la Gran Mare on es naixia i moria generació rere generació tenia la forma de la plenitud: l'esfera.

1. La Deessa de Josep Clarà, a la plaça de Catalunya de Barcelona, amb l'esfera a la ma. Fotografia de l'autor del bloc.

No entrarem en detallar els diversos textos i autors dels que tenim coneixement des de la Grècia Clàssica que parlen sobre l'esfericitat de la Terra. En canvi farem un petit repàs sobre algunes de les diverses imatges mitològiques i religioses que ens deixen constància sobre la naturalesa sagrada de la Deessa Terra en la seva forma esfèrica. Sovint volen indicar la potestat o reialesa de la figura mitològica o divina sobre la Terra, el Món, la Totalitat o l'Univers. A vegades també ho trobem en la figura d'un fruït. 

Tampoc destacarem altres figures mitològiques o religioses que puguin tenir un sentit excloent del sentit esfèric de la Deessa Terra, tot i que puguin dur una esfera en la seva ma. Per posar un parell d'exemples coneguts, les imatges en que apareix el Déu cristià amb una esfera o algunes de les figures històriques que han destacat per crear grans imperis o regnes, tal com trobem en les diverses representacions de Carlemagne o els emperadors romans.

2. Denari romà d'August divinitzat.ENLLAÇ

Moneda romana (any 27 a.C)  on apareix l'emperador August reposant el seu peu sobre el globus terraqüi com a mostra de la seva divinitat sobre el món.

Tal com ja hem explicat en un parell d'entrades, l'esfera en la ma és una de les manifestacions més antigues de la figura de la Gran Mare com a Senyora de la Terra i de l'Univers, sent un exemple d'això la Gran Deessa de procedència anatòlica Cibeles. Cosa que es va transmetre de igual manera a les imatges de les Mares de Déu. 

3. Estàtua de deessa sedent amb l'esfera. ENLLAÇ

Estàtua de deessa sedent de l'antiga ciutat d'Hatra (actual Irak). Aquesta ciutat mesopotàmica, que al segle IV de la nostra era ja estava en runes, va ser un gran centre comercial i religiós al mig del desert. Els seus pobladors van ser capaços de fusionar els panteons grec, mesopotàmic, sirià i àrab. 

L'esfera com a representació de la Terra, el Món, l'Univers i la Totalitat

Evidentment no podem atorgar a l'esfera un únic simbolisme relacionat amb el globus terraqüi, ja que sobretot està associada majoritàriament amb la totalitat. Tal com afirma Juan-Eduardo Cirlot (1) es correspon amb l'espai de tres dimensions, a la circunferència en la de la línia. Ja pels presocràtics, esfera equivalia a infinit, i igual a si mateix, amb els atributs d'homogeneitat i unicitat. Lligat amb aquest significat s'enten el perquè l'esfera s'identifica amb el globus, per similitud amb els cossos celestes i es considera al·legoria del món. Com també va ser considerada una representació de l'Univers, tal com queda reflectit en el Timeo de Plató: "de totes les figures la més acabada i la més completa similar respecte a ella mateixa (després de considerar que el consemblant es deu mil vegades més hermós que el que no és semblant). (2)

La deessa Cibeles i Rea

Una de les deesses de la Terra, de les que el seu origen es perd en la nit dels temps és l'anatòlica Cibeles, de la que ja hem parlat en diverses entrades anteriors. Una de les seves característiques representatives és precisament l'esfera en una de les seves mans. Ja vam fins i tot comparar les diverses similituds amb la Verge de la Moreneta, entre les que hi trobem aquesta semblança. Aquesta deessa va passar al món romà al segle III a.C, i una de les seves formes era precisament en forma de pedra. Pedra que també apareix en una de les figures mitològiques gregues de la Terra a la que sovint s'assimila i es confon: la deessa Rea (mare de Zeus i que va entregar al seu marit Cronos una pedra embolicada amb panys per evitar que es mengés al seu fill, que seria el déu superior de la mitologia grega clàssica).

4. Estàtua anatòlica de la deessa Cibeles amb l'esfera. S.VIII a.C. ENLLAÇ

La Musa Urania

Una altra de les divinitats antigues que estava associada a la bola del món era sens dubte la musa grega Urania. Era la musa de l'astrologia i la menor de les nou. Se la representava habitualment subjectant o recolzant-se en una esfera terràqüia i portava també algun estri de mesura, tal com pot ser un compàs o algun bastó o vareta tipus regla (algun instrument de mesura). 

El sentit de tot plegat era la seva assimilació a la mesura dels cicles dels astres i de la Terra, i per tant també se la lligava a les matemàtiques i les ciències exactes. Solia vestir de color blau, color de la cúpula celeste, i també podia anar acompanyada de representació d'estrelles (en forma de diadema o en la seva vestimenta). Això reforçava el seu simbolisme d'enllaç entre la Terra i el firmament. Per tant la podríem considerar d'alguna manera com d'una divinitat pròpia de la Terra i dels seus cicles dins de l'Univers.

5. Urania. ENLLAÇ

La imatge número 5  es correspon amb un fragment del quadre de Simon Vouet (any 1634) Les muses Urania i Caliope. En aquest detall podem observar a Urania vestida de color blau, amb la diadema d'estels i recolzada sobre la Terra.


La imatge número 6 es correspon amb un fragment d'un sarcòfag romà de mitjans del segle II d.C. en que hi ha les nou muses tallades. La musa Urania té la bola del món als seus peus i sembla estar prenent mides de forma contemplativa. 

6. Urania. ENLLAÇ

No devem ignorar que també es coneixia per Urania a una de les dues facetes principals de la deessa Afrodita. La deessa del amor Afrodita Pandemos estava relacionada amb l'amor carnal, en canvi Afrodita Urania era la deessa de l'amor espiritual i per tant també estava representada a vegades de forma similar a la musa Urania, tal com podem observar en la imatge inferior, de finals del segle XIX. Podeu fixar-vos amb una curiosa coincidència amb la representació de la deessa Cibeles del segle VIII a.C. (imatge 4), respecte als dos acompanyants que custodien a la deessa.

7. Venus Urania, Christian Griepenkerl, 1878. ENLLAÇ

Les Mares de Déu amb esferes de la Deessa Terra

Possiblement les diverses figures mitològiques i divinitats que sostenien l'esfera com a representació de la Deessa Terra, la totalitat i l'Univers, van passar a formar part de la iconografia de la Edat Mitjana. Com altres punts de la tradició ideològica vinculada a la figura de la Deessa Mare o la Deessa Terra  es van traspassar a les escultures de les Mares de Déu. Alguns autors afirmen precisament que algunes de les imatges que retien culte en els primers segles de l'Edat Mitjana no eren altra cosa que antigues deesses mare paganes (Isis, Cibeles o Artemis entre d'altres). No seria estrany que algunes d'aquestes imatges haguessin sostingut esferes en les seves mans i aquest atribut s'hagués mantingut en les escultures construïdes en aquesta època de transició. També podria ser, com afirmen alguns autors, que la bola que sostenen les Mares de Déu fou una reminiscència del poder imperial heretat de les figures de la romanitat. A continuació teniu algunes de les innumerables imatges de Mares de Déu amb esferes a la ma.

8. Mare de Déu del segle XIII. ENLLAÇ

9.Mare de Déu, 1200 d.C. ENLLAÇ

També hi ha un altre punt que es podria considerar, i es que algunes de les esferes que sostenguessin les imatges marianes primigènies (primers segles de l'Edat Mitjana) poguessin tenir a veure amb antigues pedres sagrades. Hem de tenir present que algunes figures de Verges arcaiques mantenien dins de reliquiaris, tant a la seva esquena com al seu pit, els antics ídols "pagans" que van substituir, tal com vam exposar en una de les nostres primeres entrades sobre la Mare de Déu de Lledó, patrona de Castelló de la Plana. No seria gens estrany, ja que actualment encara es conserven pedres circulars sagrades a prop o dins de temples cristians, tal com ha afirmat en diverses ocasions l'historiador Juan Eslava Galan.

Un exemple són els ídols naturals de pedra neolítics de petites dimensions que s'han trobat en diversos jaciments (de doble esfera o única esfera).

10. Pedra dels desitjos d'Arjona (Jaen). ENLLAÇ

Tot i que aquesta pedra es de grans dimensions no podem descartar que altres de més petites formessin part de les imatges marianes medievals. Aquesta roca gairebé esfèrica es de procedència neolítica i estava al costat de la Catedral de Jaen. Altres temples cristians tenen pedres paganes cristianitzades. Tinguem present que a prop de santuaris marians s'han trobat a vegades petites pedres que anteriorment eren sagrades, com el de Noceda o el de Puig Pelegrí.

(1) Diccionario de símbolos. Juan-Eduardo Cirlot, Editorial Labor, 1991.

(2) Diccionario de los símbolos. Jean Chevalier/Alain Gheerbrant. Editorial Herder, 1995. 

L'heura sagrada (Sacred Ivy)

Seguint amb les nostres observacions dels múltiples aspectes vitals, lligats a la Deessa Terra, que han envoltat a homes i dones des d'antuvi i que han estat considerats sagrats (envoltats d'un simbolisme que va més enllà del profà), avui parlarem sobre una planta. Una herba que pot passar desapercebuda sovint ja que, entre algunes de les seves característiques, una d'elles és la de camuflar-se perfectament en els ambients boscosos o els jardins. Però en canvi és mostra espectacular i esplèndida quan s'enfila per parets, tanques, murs o columnes de cases o jardins.

1. Heura. Fotografia de l'autor del bloc.

No ens ha d'estranyar que l'heura fos una planta sagrada associada a la immortalitat i que simbolitzava la permanencia de la força vegetativa, ja que les seves fulles peremnes desafien els rigors de l'hivern, quan altres arbres i plantes sembla que hagin mort momentàniament. (1). En la fotografia anterior, realitzada aquest mes de novembre podeu observar les fulles i tiges noves, de color verd clar,  crescudes aquesta tardor.

L'heura i els grecs antics: Dionís

Potser per aquesta raó, segur que entre d'altres raons, els grecs clàssics ja la consideraven com una planta sagrada i la duien als cap i a les vares de fusta (tirsos) els seguidors i seguidores del gran deu Dionís, recollint les antigues costums que provenien de l'antiga prehistòria en la religió girava al voltant de la Deessa Terra.  En la representació de la imatge número 2 podeu observar les fulles d'heura en tirsos i corones. També per això l'heura estava consagrada a Atis, al paredre de la Gran Deessa de procedència anatòlica Cibeles, deessa de la Terra. L'autora Maria Daraki, per exemple, destaca l'herència del culte a la Terra i els cultes dionisiacs en la seva obra Dionís i la Deessa Terra.(2)

Llegint Les bacants, d'Eurípides, també podem trobar diverses referències a l'heura, el déu Dionís i també fins i tot aquesta herència de la deessa Cibeles, l'estrofa següent és un bon exemple:

¡Oh! ¡Feliç el que, sabent els misteris dels Déus, purifica la seva vida i consagra la seva ànima amb purificacions sagrades, dansant per les muntanyes amb les bacants, i qui, duent a terme d'acord al ritu les orgies de l'àvia Cibeles, agitant el tirs i coronat d'heura, honra a Dionís! ¡Camineu bacants! ¡Camineu bacants! ¡Seguiu al déu Bromi, a Dionís, fill d'un Déu, i des de les muntanyes frígies porteu a Bromi a les àmplies ciutats de l'Hel·lade! 

2. Representació artística del segle XVIII de Dionís, satir i bacant. ENLLAÇ

L'heura i els egipcis: Osiris 
Sembla ser que els antics egipcis van descobrir l'heura gràcies als grecs, concretament gràcies a Dioscorides. Entre d'altres motius perquè s'aprofitaven les seves llavors o petites baies fosques per fer verins i per això va ser adoptada pels egipcis com a símbol de l'eternitat (3).  Com que a Egipte no creixia l'heura, va ser portada a aquelles terres caluroses pels grecs. Segons explicava Diodor de Sicília va ser consagrada llavors al déu Osiris, déu de la resurrecció i la fertilitat, suprem governant de la vegetació i l'agricultura, i quan la planta es va aclimatar es va usar com a planta de la mort (és a dir per fer verí). Pel seu efecte mortífer es va identificar també amb la mort i va ser utilitzada en decoracions de sarcòfegs i vasos funeraris, vinculada al món dels esperits i del més enllà.

També va ser gràcies a Dioscorides que van poder conèixer d'altres usos de la planta; era capaç d'alliberar el cap i de perturbar l'esperit, com també de calmar-lo. 

Aquestes darreres observacions podien tenir a veure molt probablement amb efectes alucinògens de la planta (o millor dit amb efectes enteògens, tal com utilitza l'antropòleg Josep Maria Fericgla; les drogues que produeixen visions i que han estat usades en ritus religiosos o xamànics de diferents tradicions culturals (4)). Tant Plutarc com Dioscorides reconeixien aquests extrems, a la seva manera és clar. Andrés Laguna, metge del pontífex Juli III, traductor i comentador de l'obra de Dioscórides assenyalava igualment que el suc de l'heurea perturvava la raó, ni més ni menys que el vi. (5)

3. Antinoo com Dionís-Osiris: Museus Vaticans. ENLLAÇ

En aquesta imatge de la dreta podeu observar el bust d'una estàtua colossal romana dedicada a Antinoo, l'enigmàtic i famós amant de l'emperador Adrià. En aquest cas (va ser idealitzat en numeroses escultures i motius en les que va ser divinitzat pel seu amant emperador) està representat precisament com Dionís-Osiris. En el seu cap, entre d'altres, hi figura una corona d'heura, símbol de Dionís i d'Osiris. 







L'heura i els romans: Saturn


Tot i que estem simplificant força les coses, ja que els ritus d'Eleusis (en els que Dionís tenia molt a veure) es van seguir mantenint encara en temps de l'antiga Roma o fins i tot la figura d'Osiris també va tenir cabuda en l'extens panteó romà, l'heura també tenia un paper important en les cerimònies de les saturnalies romanes. aquestes cerimònies hivernals tenien a veure amb la resurecció solar anual i l'heura i el vesc figuraven entre els seus símbols, tal com després continuarien en les tradicions cristianes nadalenques. Pel fet de que l'heura puja pels arbres i altres llocs enredant-se també es va assimilar a la unió del matrimoni i la fertilitat que li era inherent. 

Les Mares de Déu de l'Heura

Molt possiblement, els sentits sagrats de les antigues religions es van mantenir a través o "a pesar" del cristianisme. Tal com ja he referit moltes vegades esmentant el meu treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, la figura que va poder absorvir molt d'aquest simbolisme va ser la Mare de Déu. I sobretot les figures de les Mare de Déu trobades, és a dir les van "aparèixer" de forma massiva en indrets i elements anteriorment pagans entre els segles XIII i XVIII fonamentalment. 

Entre d'altres indrets les tradicions populars afirmen de l'existència de imatges marianes que van ser trobades entre les fulles i branques de plantes d'heura. Evidentment serà impossible determinar si les aparicions de les talles romàniques o gòtiques que suposadament van aparèixer en les heures van ser dipositades allà per mans "interessades" en cristianitzar cultes pagans. Però crec que paga la pena esmentar-les, sobre tot la de la Mare de Déu de Santiga o Nostra Senyora de l'Heura, ja que en la seva aparició hi ha altres elements que reforcen el sentit de la fertilitat i la immortalitat.

Entre d'altres Mares de Déu de l'Heura podem citar la Virgen de la Hiedra (La Adrada, Ávila), Virgen de la Hiedra (Jerez de la Frontera), Nuestra Señora de la Hiedra de Constantina (Sevilla) o Notre Dame de Lierre i Notre Dame de Liart (França).  


La Mare de Déu de l'Heura de Santiga (Vallès Occidental, Barcelona)

L'església de Santa Maria Antiga o Santiga es troba en l'actual municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), envoltada de polígons i amb un encant que s'escapa als pocs centenars de metres que d'ella ens hi allunyem.

4. Esglesia de Santa Maria de Santiga (Vallès Occ.) Fotografia de l'autor del bloc

Es dificil poder imaginar aquells temps en que possiblement acolliria els romeus que s'adreçaven a peu fins Montserrat i que passaven a veure a aquesta Verge trobada entre les heures, ja que tal com deia la dita:

"Qui va a Montserrat i passa per Santiga deixa la Mare per veure la filla"

5. Reproducció de la imatge de la MDD de l'Heura, a l'exterior de l'església. Foto de l'autor del bloc.

És a dir que es reconeixia la gran antigüetat de la Mare de Déu que es trobava en aquest temple. La llegenda de la troballa parla de que la imatge entre les heures va aparèixer en data força tardana, ni més ni menys que al segle XVII (1624), el que la situa com una Verge Trobada tardana. Però en canvi l'església està documentada a finals del segle X, amb el nom d'ecclesiola Maria Antiqua. Aquesta darrera dada ens informa que el temple cristià ja era considerat com a antic al segle X, per tant podem estar força convençuts que ens trobem amb un culte que com a mínim es remunta a principis de l'Edat Mitjana. Si a això afegim que sota el temple cristià s'han trobat les restes d'una vila romana tot sembla indicar que podríem parlar d'un culte o ocupació sense solució de continuitat.

5. Runes de vila romana excavada recentment en el subsòl de Sta. Maria de Santiga. Foto de l'autor del bloc.

Altra cosa és que puguem afirmar que existís un culte relacionat amb l'heura. Però també trobem algun altre indici en les tradicions populars que ens reafirmen el caràcter assumit de fertilitat per la Mare de Déu de l'Heura. Joan Amades (6) va recollir la següent llegenda o tradició, que ens parla entre d'altres de la cèlebre tossuderia de les imatges en voler tornar al lloc on han aparegut (tossuderia que, com ja hem explicat reiterades vegades s'explica per la voluntarietat dels monjos o l'Església d'aixecar un temple cristià en un lloc anterior de culte pagà):


Fou trobada al poblat de Santiga, a l'Alt Vallès, entre unes heures. Van dur-la a l'església i se'n va tornar una altra vegada entre el fullatge de les heures, i allí li van aixecar una capella.
Un altre versió és que una doneta va perdre una gallina que se li havia tornat lloca; la va cercar i la trobà que covava una llocada d'ous que havia anat a pondre sota d'una gran heura que tota l'abrigava, i al seu costat hi trobà la imatge de la Mare de Déu que, per no estar a la intempèrie va fer nèixer una heura que la va cobrir i abrigar.

Com poder observar en el segon paràgraf hi ha una clara identificació del significat de fertilitat i immortalitat associat als ous i les gallines que no podem obviar i que ens reafirmen el caràcter segurament arcà de la Mare de Déu de l'Heura. Fins i tot, casualment una gran heura segueix creixent en una de les parets del seu temple...

6. Paret amb heura de Santa Maria de Santiga. Fotografia de l'autor del bloc.

L'heura en la porta del Naixement de la Sagrada Família

Per acabar us volem fer un breu incís interessant actual, que podem trobar en la construcció del famosíssim temple de la Sagrada Família de Barcelona. El passat any 2014, i en les obres de construcció continua de l'edifici dissenyat per Antoni Gaudí, es segueix inspirant la seva gran preponderància de la natura. En una de les portes de la façana del Naixement, realitzada per l'artista japonès Etsuro Sotoo, l'heura ocupa tot el seu espai mentre refugia en el seu interior tot de petits animals que troben aixopluc. Una gran metàfora sobre l'esperit sagrat de l'heura i la Deessa Terra.

7.  Heura en una de les portes de la Sagrada Família, Barcelona. ENLLAÇ

8. Detall de la porta d'Etsuro Sotoo a la Sagrada Família. ENLLAÇ

(1) Diccionari de símbols. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant. Editorial Herder.
(2) Dionisio y la Diosa Tierra. Maria Daraki. Abada Editores.
(3) Los misterios de los venenos. Pedro Palao Pons. De Vecchi ediciones.

(4) El bolet i la gènesi de les cultures. Josep M. Fericglà. Altafulla edicions.
(5) Farmaka y enteógenos. Las drogas sagradas en la Antigüedad.Carlos G. Wagner. 

Les Domus de Janas de Sardenya (2) com a "Casa dels Morts" (The domus of Janas in Sardinia as House of the Dead)

Tal com recordareu, en una entrada de mitjans del mes de setembre d'enguany us vaig estar parlant sobre les domus de janas, curioses estructures sepulcrals excavades en les roques de la illa de Sardenya i que en algunes ocasions arriben a ser verdaderes necròpolis. Us parlava també sobre la seva sorprenent antiguitat, ni més ni menys que van ser excavades entre el IV i el III mil·lenni a.C. 

En aquell moment però, vaig fer incís sobretot en l'aparició en algunes de les Domus de Janas,  de representacions de caps de toro i la doble espiral. Símbols que trobem representats en moltes cultures prehistòriques i que poden tenir una relació evident amb la sacralitat de la Terra per diverses circumstàncies que vam explicar en aquella entrada. Emplaçàvem per més endavant una segona entrada en que tractaríem sobre altre contingut interessant respecte a aquestes curioses construccions humanes prehistòriques sardes.

Doncs bé, aprofitant les dades en les que ens trobem al voltant del dia de Tots Sants i les celebracions d'aquests dies (tant se val que celebreu la Castanyada o la nit de Halloween, ja que com passa sovint es tracta de les mateixes festivitats coincidents en un moment cíclic anual assenyalat des de temps immemorials) destacarem altres matisos de les Domus de Janas com a Casa dels Morts, o la Terra com a lloc de mort i renaixement. 

En primer lloc hem de poder entendre a que ens referim a Casa dels Morts. Aquesta expressió s'utilitza precisament com a contrast o reflex de les Cases dels Vius que en la Prehistòria o l'Antiguitat es construïen perquè els difunts descansessin en l'altre vida com si continuessin amb la seva existència. Un exemple són aquestes "cases de fades" de Sardenya, ja que existeixen diversos elements que reprodueixen les cases dels vius. 

1. Domus de Janas construïda a mode de cabana. ENLLAÇ

També hem de tenir present la diversitat de tipus de Domus de Janas, és a dir no tenim un únic model de planta. La planimetria original dels sepulcres va des de tombes simples monocel·lulars (com la que de la Roca de l'Elefant que mostràvem en la nostra primera entrada) a tombes amb un gran nombre de càmeres, en general derivades d'un esquema en T, que per la suma continua d'ambients es pot fer enormement complexe arribant a formes cruciformes, laberíntiques o de rusc. (1)

Un bon exemple sobre la complexitat que poden presentar les domus de janas la podem trobar en el trobem en el museu de les Domus de janas de Sedini, que està emplaçat precisament dins una gran roca amb diversos nivells, corredors i cambres, en les que s'expliquen les característiques i troballes d'aquests enigmàtics i sorprenents espais prehistòrics.

2. Domus de Janas i museu de Sedini, Sardenya. Fotografia de l'autor del blog.

3. Escales dins de la domus de Sedini, fotografia de l'autor del blog.

4. Una de les cambres de la domus de Sedini, fotografia de l'autor del blog.

5. Repoduccions prehistòriques dins les cambres del museu, fotografia de l'autor del blog

Una altra de les Domus de Janas amb multitud d'espais diferents és la Tomba del Capo, Sant Andrea de Priu, que va ser fins i tot cristianitzada amb culte a Sant Andreu.

6. Domus de Jana Tomba del Capo, S. Andrea Priu. ENLLAÇ

A la dreta podeu observar el plànol de la Tomba del Capo, formada per 18 habitacions. La seva funció sembla ser que era exclussivament funerària i, tornem a trobar per enèsima vegada, una reutilització com temple cristià. Una església que, fins i tot, va ser consagrada per un bisbe de Fàrfara l'any 1323 i dedicada a Sant Andreu. 

A part de la cristianització de les seves parets pètries emblanquinades amb cal i amb un dibuix d'un Pantocrator, un dels punts impactants és que a la part posterior de la muntanya que cobreix aquesta Domus de Janas hi havia una estàtua del déu Toro, el paredre de la Deessa Terra, a la que els cristians li van tallar el cap. 

7. Estàtua del déu Toro sobre de la Domus de Janas de la Tomba del Capo, a la que els cristians li van tallar el cap. ENLLAÇ

Un altre punt que fa pensar en aquestes cases o ciutats de morts i les seves similituds amb les cases dels vius són les reproduccions de llars que apareixen tant a l'interior com a l'exterior de les tombes. Eren possiblement una còpia de les llars on els vius havien menjat i cuinat al costat de les seves famílies. Sovint són forats envoltats de cercles, on segurament els vius havien dipositat ofrenes de menjar com a símbol del menjar d'ultratomba del seu estimat difunt mort. També hem de tenir present que els arqueòlegs i especialistes d'aquestes cultures prehistòriques sardes sostenen amb certa seguretat que tant a l'exterior com a alguns espais i avant càmeres d'aquestes tombes es celebraven funerals en honors dels difunts que incloïen sacrificis d'animals i àpats comunitaris. Un altre punt, doncs, d'imitació i projecció cap a l'altra vida d'aspectes quotidians...

8. Cercles concènctrics en una llar d'ultratomba. Domus de J. de Putifigari. ENLLAÇ

O fins i tot les pintures que trobem encara en algunes de les parets d'aquestes tombes, que aparentment volien recordar amb la màxima fidelitat les cases o cabanes on havien conviscut amb els seus familiars els difunts que ara descansaven en el més enllà. Per exemple en aquesta Domus de Janas de Sa Pala Larga, a Bonorva, es pot observar el sostre simulat com a terrat a dues aigües (amb la biga central i les laterals a banda i banda) i les parets pintades amb colors vermells vius (amb les espirals típiques del llenguatge de la Deessa Terra).

9. Domus de janas de Sa Pala Larga, Bonorva, Sardenya. ENLLAÇ

(1) Las Domus de Janas sardas. Proyección de la "Religión" y proyección de la estabilidad. Liliana Spanedda.