Volcans sagrats (sacred volcano)

Quan algú pot entendre a la Terra com un ésser viu, és del tot evident que un dels llocs que pot mostrar amb més intensitat aquesta vida són els volcans i les seves erupcions. Avui en dia encara són un dels fenòmens naturals que creen més expectació, por i respecte, tot i que tenim el coneixement científic que ens explica la seva formació i les causes que provoquen les seves explosions, les llengües de magma o els enormes núvols de cendra. Podem intuir així, de quina  manera podrien impactar aquests en les ments dels nostres avantpassats, que sovint assimilaven els seus fenomens a la ira de les divinitats.Per exemple els antics grecs creien que Tifó (el monstre de cen caps) va ser sotmès pels déus i encadenat al món Etna i que, quan es va rebelar contra les cadenes, el monstre agitava la Terra i omplia l'aire de foc i fum.

Arreu del món tenim diversos exemples que ens parlen sobre la sacralitat dels volcans.

1. Volcà Popocatépetl i en un primer terme el santuari de Nuestra Señora de los Remedios (Puebla, Mèxic)

A Nicaragua trobem els dos volcans de la illa d'Omepete, dins del Gran Llac de Nicaragua. En els seus vessants trobem encara imatges de pedra, tombes i urnes funeràries prehistòriques que ens evidencien la creença en els seus poders sobrenaturals.

2. Volcà de la illa d'Omepete (Llac Nicaragua, Nicaragua).

Un dels casos més coneguts és el del Mont Fuji , la muntanya més sagrada del Japó. Avui en dia milers de peregrins escalen fins al seu cim cobert de neu, tot i que només es pot fer entre juliol i agost.

El nom d'aquest volcà sagrat prové de la llengua ainu, i significa "vida eterna" i la secta sintoista dels fujiko considera que posseeix una anima immortal. Hi ha santuaris fins i tot dins del cràter. 

3. Mont Muji, Japó.

Els santuaris dins dels cràters dels volcans no són gaire habituals, però a Catalunya tenim un curiós exemple a la comarca dels volcans per excel·lencia, a la Garrotxa. Molt a prop de la capital de la comarca, Olot,  trobem el volcà de Santa Margarida. Dins del cràter del volcà es troba l'ermita de Santa Margarida. Curiosament aquesta ermita està emplaçada en un doble lloc sagrat, primer dins del con del volcà i segon, al costat d'un menhir de roca magmàtica, que malauradament ha estat arrencat del seu lloc original. La construcció d'aquest temple cristià és per nosaltres una mostra evident de la cristianització d'un lloc sagrat pagà anterior.

4. Volcà de Santa Margarida, Olot. Es pot observar en el centre del cràter l'ermita de Santa Margarida.

5. L'ermita de Sta. Margarida, dins del cràter del volcà. Fotografia de l'autor del bloc.

6. Detall de les parets de l'ermita, de pedra volcànica. Fotografia de l'autor del bloc.

No podem obviar tampoc dins la divinitat volcànica la gran deessa hawaiana Pele, deessa del foc volcànic, la natura, el caos, les cerimònies i la sexualitat. Aquesta es creu que viu en el cràter actiu del volcà Kilauea. Les seves representacions populars ens la mostren com una bella noia i també com una vella aterradora, simbologia evident que ens recorda la conjunció típica de contraris de la Gran Deessa. Encara que molts dels hawaians  es consideren cristians segueixen adorant a Pele de forma pública com a privada. Poden assistir perfectament a l`església i després visitar el cràter de Pele on li fan ofrenes de ginebra, pastissos i altres objectes. El nom d'aquesta deessa no pot ser més adequat en el nostre bloc; Pele-honua-mea: Pelé de la Terra sagrada. 

7. Representació moderna de la deessa dels volcans Pele.

Posarem, com a darrer exemple el de Nuestra Señora de los Volcanes, patrona de Lanzarote (Illes Canàries). El seu santuari s'aixeca ben a prop del volcà i se li agraeix, entre altres coses, la seva protecció davant dels danys que poden ocasionar les erupcions. Alguns dels miracles que se li atribueixen estan relacionats amb els fenomens tel·lúrics, com són els terratremols i les erupcions (les més conegudes és van produir entre els anys 1730 i 1736).

8. Nostra Senyora dels Volcans, Tinajo, Lanzarote (Illes Canàries)

Fotografies

1. Volcà Popocatépetl i en un primer terme el santuari de Nuestra Señora de los Remedios (Puebla, Mèxic)
2. Volcà de la illa d'Omepete (Llac Nicaragua, Nicaragua).
3. Mont Muji, Japó.
4. Volcà de Santa Margarida, Olot.
5. i 6. Fotografies de l'autor del bloc.
7. Representació moderna de la deessa dels volcans Pele.
8. Nostra Senyora dels Volcans, Tinajo, Lanzarote

El dia de les Mares de Déu trobades (Meeting Virgins Day)

El mes de setembre és per Catalunya un mes important, sobretot per la celebració de la seva Diada nacional el dia 11. Però també hi ha una data especial, que hores d'ara passa més desaparcebuda a nivell general però que gosa de certa rellevància en àmbits més locals. Ens referim al dia 8 de setembre, en que es celebra el dia de les Mares de Déu trobades (en el caledari catòlic es coneix com al Nativitat de la Mare de Déu)  i en el que es celebren multitud de romiatges, processons i aplecs a santuaris en que, segons les llegendes, va aparèixer una Mare de Déu. 

1. Santuari de la Mare de Déu de la Roca (Montroig del Camp). Fotografia de l'autor del bloc

La Mare de Déu de la Roca va ser trobada a la cova de la Patou. la muntanya on es va instal·lar el seu santuari era antigament tinguda com a lloc sagrat amb molta seguretat.
























Tal i com ja he comentat en altres entrades d'aquest bloc, només a Catalunya estem parlant de més de sis-centes imatge de Mares de Déu trobades. Fins i tot en alguns pobles i ciutats es celebra la seva Festa Major, remarcant la importància que en el seu moment va tenir la seva devoció. Alguns exemples els trobem a Berga, on coincideix la festa amb la gala del santuari de la Mare de Déu de Queralt, el de la Mare de Déu del Tura en que es celebra la Festa Major d'Olot, a Solsona on la Festa Major coincideix amb la de la Mare de Déu del Claustre o també a Montblanc i la seva Mare de Déu de la Serra. També és la Festa Nacional d'Andorra, en que els actes principals tenen al lloc al voltant de la seva Mare de Déu trobada, la MDD de Meritxell, patrona oficial des de 1873.  

Però el que ens interessa es poder trascendir d'aquestes celebracions i devocions els elements que les lliguen amb els cultes anteriors a la Mare Terra. Per poder percebre aquests vincles ens fixarem en un primer moment en els elements comuns de les llegendes i tradicions de les aparicions de les Verges i després ho veurem reflectit en el cas concret de la Mare de Déu de Queralt. Tal com comprovarem, a vegades hi ha algun altre element particular que reflecteix la singularitat de l'advocació i que ens pot indicar alguna relació específica amb el culte pagà anterior.

2. Dolmen anomenat Bressol de la Mare de Déu, Correà (Berguedà)

Algunes aparicions de imatges de la Mare de Déu mostren una clara evidència de la cristianització sobre cultes pagans anteriors. La Mare de Déu dels Torrens, a Correà (Berguedà) va ser trobada dins d'un dolmen neolític. Dolmen al que les creences populars atorguen poders curatius, és a dir que encara segueix mostrant caràcter sagrat. Amb l'aparició de la imatge cristiana s'aconseguia desviar els "fidels" cap al temple que es construia, on es dipositava la imatge de la Verge. 

Tal com faig esment en el meu treball La Deessa Mare i les empremtes de la seva cristianització, el fenomen de les Verges trobades és el que millor fonamenta la continuació en el culte cristià del paper que tenien les deesses mare en l'univers religiós europeu. L'aparició d'aquestes imatges per tota la geografia de la Península Ibèrica ens indica l'elevada quantitat de llocs, més o menys apartats dels nuclis urbans i rurals, on els vilatans seguien mantenint la visió sagrada de l'enclavament o d'algun fenomen natural. 

Elements comuns dels relats de les Verges trobades

• Moltes imatges diu la tradició que van ser trobades per pastors. El pastor, a nivell simbòlic té una implicació amb la saviesa intuïtiva i experimental. També, i això és el més important, el paredre de Cibeles era el pastor Atis. Si això li afegim que algunes imatges van ser trobades en pins obtenim els tres elements principals de la simbologia de la Mater Deorum: la Gran Mare, el pi i el pastor.
• Segons els llegendes, les que no van ser trobades per pastors, van aparèixer gràcies a la intervenció de toros i bous. Sovint les narracions llegendàries inclouen el binomi de bou i pastor. El bou s'escapa del pastor, el brau s'acosta a una roca o arbre i rasca el terra o el llepa, etc. D'aquesta manera trobem de nou la figura de la deessa Cibeles, ja que Atis era representat com a arbre o toro. El deu toro, a més, a l'antiguitat era una de les epifanies del fill de la Deessa Mare.
• La gran majoria de les imatges van ser trobades en coves, abrics rocosos, pedres i roques que havien estat sagrades (algunes fins i tot són megàlits neolítics), fonts, deus d'aigua, arbres, muntanyes... Les narracions destaquen sovint en el mateix lloc de la troballa tres o quatre elements comuns; l'arbre, la cova, la font i el betil. En els santuaris actuals encara avui en dia podem trobar alguns d'aquests elements que ja eren sagrats abans de l'Edat Mitjana. 

3. Quadre de Nostra Senyora de l'Arbre Sec, del belga Petrus Cristus (s. XV)

El fenomen de les aparicions en arbres i altres indrets de la Mare Terra que antigament eren sagrats no és únic de Catalunya i Espanya. En aquest quadre d'el artista belga Petrus Cristus, del segle XV es representa a una Verge apareguda en un arbre sec.

• Les Verges trobades solen ser "reticents" a ser traslladades a temples cristians de les rodalies per tal de poder mantenir-se en el seu indret original, allà on ha estat trobada. La tradició afirma així que és la "voluntat" de la Mare de Déu que li aixequin allà mateix un santuari. Ho "aconsegueixen" tornant a aparèixer en el mateix lloc (tres vegades consecutives és el més comú) o perquè no s'aconsegueix traslladar-la perquè el seu pes esdevé insostenible. Una justificació oportuna perquè es pugui cristianitzar el culte pagà existent a priori en el mateix indret.

Anem a veure com es cumpleixen aquestes element en l'exemple de la Mare de Déu de Queralt, a la comarca del Berguedà.

 La Mare de Déu de Queralt i l'oreneta d'Isis

La tradició sobre la troballa de la Mare de Déu de Queralt, així com la ubicació del seu santuari, a 1200 metres i presidint la ciutat de Berga, és un exemple paradigmàtic sobre la cristianització d'un culte anterior a la Terra. La pròpia muntanya, lloc per excel·lencia des de temps prehistòrics com a residència de les divinitats,  o la cova on diu la tradició que va aparèixer la Verge són dels elements comuns dels que hem parlat abans. Els dos restants, el bou i el pastor també treuen el cap en la llegenda de l'aparició, ja que segons aquesta la imatge va ser trobada per un bou al peu d'un cirerer florit (l'arbre sagrat també el trobem en aquest exemple paradigmàtic, en aquest cas florit fora d'època el que es una clara referència a la fertilitat de Deessa Terra). El pastor el va beure agenollat davant de la cova i va trobar la imatge. La va embolicar en una manta i se la va emportar a casa, però la Verge va tornar a aparèixer repetides vegades a la cova, on van haver de construir un santuari, per "satisfer" a la Mare de Déu. 

4. Santuari de la mare de Déu de Queralt, Berga.

Un punt singular de la Mare de Déu de Queralt, però, es l'oreneta que porta la Verge en la seva ma dreta.

5. Imatge gòtica amb trets romànics, de la Mare de Déu de Queralt

 L'oreneta es un símbol que pels creients d'aquesta Verge fa referència a la seva seu encimbellada a 1200 metres d'alçada, però no podem obviar que era un dels símbols d'altres deesses mares conegudes en tota la Mediterrània.Per la deessa Isis era una au que li estava consagrada i també era una de les víctimes que se li consagraven a la deessa Venus, com era també una au sagrada per la deessa sumèria Inanna. També hem de tenir present, tal com afirma Marija Gimbutas en la seva obra "El lenguaje de la diosa", que una de les representacions de la Deessa en la prehistòria era en forma d'ocell, prenent a vegades la l'aspecte de diverses aus; grua, cigne, oca, mussol, colom o oreneta. Podeu consultar la següent entrada sobre la deessa ocell en el Neolític.

L'oreneta a més, és l'ocell símbol de Queralt però és també un símbol que per diverses cultures ha estat identificat amb el retorn de la primavera i, per la mateixa similitud amb els ritus de fecunditat. En aquest mateix sentit, la deessa Isis es transforma en oreneta per la nit, recargolant-se al voltant del sepulcre d'Osiris i queixant-se amb crits llastimosos fins el retorn del sol. Símbol del perpetu retorn i anunci de la resurrecció. En una làpida de la necròpolis de Tebas es pot observar la deessa oreneta al costat de diverses ofrenes.  

6. Estela de la necròpolis de Tebas amb la Deessa Oreneta

Fotografies

1. Santuari de la Mare de Déu de la Roca. Fotografia de l'autor del bloc
2. Dolmen anomenat Bressol de la Mare de Déu, Correà 
3. Quadre de Nostra Senyora de l'Arbre Sec, del belga Petrus Cristus (s. XV)
4. Santuari de la mare de Déu de Queralt, Berga.
5. Imatge gòtica amb trets romànics, de la Mare de Déu de Queralt
6. Estela de la necròpolis de Tebas amb la Deessa Oreneta

La muntanya sagrada de "El Cardón" i la Verge "del Tanquito" (Fuerteventura, Illes Canàries). (The sacred mountain of Cardon and the Virgin of Tanquito)

Sovint, quan es reuneixen diverses característiques en el territori podem trobar algun santuari cristià apartat (diguis ermita, església o fins i tot catedral) que s'ha construït per continuar el culte que antigament retien les gents de les rodalies a la Mare Natura en aquell mateix indret. La conjunció típica es correspon amb una muntanya (que és considerada sagrada des de temps immemorials i que es perpetua gràcies a llegendes i tradicions màgiques), una cova, i una font d'aigües amb propietats miraculoses.

1. La mole pètria volcànica de la muntanya de El Cardón. Fotografia de l'autor del blog.Afegeix la llegenda

L'advocació del temple es correspon moltes vegades amb la de la Mare de Déu, amb el nom corresponent del localisme. Altres és algun dels nombrosos sants dels santoral cristià. En ocasions tenim constància que ha estat la mateixa Església qui ha promogut l'edificació del temple cristià, potser per poder vehicular un culte que abans era pagà. En d'altres casos és la mateixa gent de viles i cases properes qui fa l'esforç de mantenir el culte gràcies a alguna tradició miraculosa. Aquest darrer cas és el que avui explicarem; el de la muntanya sagrada de El Cardón, a uns tres o quatre quilòmetres del poble del mateix nom, a la part meridional de la verge illa canària de Fuerteventura i la relativament recent construcció d'un petit santuari dedicat a una Verge apareguda no fa tants anys i que gosa actualment de gran veneració per la gent de la seva illa canària i d'altres de la resta d'illes del mateix arxipèlag. Aquesta veneració és una mostra més de que la força d'alguns dels paratges de la Deessa Terra segueixen vius encara en els nostres temps i concentren la veneració de moltes persones, sovint amb la imatge de la Mare de Déu.

2. Muntanya de Tindaya, al nord de Fuerteventura. El lloc més sagrat dels majos,  antics pobladors de la illa de Fuerteventura. Foto de l'autor del bloc

Les muntanyes eren llocs sagrats pels antics pobladors de les Illes Canàries. En el cas de Fuerteventura aquests aborígens eren coneguts, abans de la conquesta d'aquestes terres pel regne de Castella, com a "majos". D'aquí prové el gentilici dels actuals habitants de la illa: "majoreros". La muntanya sagrada per excel·lència dels majos era la de Tindaya, al nord de la illa. Hi ha gravats alguns petroglifs que demostren la seva sacralitat pels antics habitants. Diuen que eren espais màgics pel seu enllaç entre el Cel i la Mare Terra.

La illa de Fuerteventura conserva encara com  molts espais verges i agrestos. Destaca però la seva gran aridesa i la magnitud dels seus paratges desèrtics i pelats, que amb el contrast de les aigües turquesa de les aigües desperten l'admiració dels que ho contemplen. Aigües que es troben en abundància en les seves platges i penyassegats, però que són bens escassos en les seves planúries i muntanyes ermes. No es d'estranyar doncs, que en aquells indrets on l'aigua aflora de forma més o menys puntual fossin considerats fins i tot com a fets i llocs sobrenaturals. 

3. Dues imatges del camí que condueix a la muntanya de El Cardón i al santuari de la Virgen del Tanquito. Fotografia de Manel Jovani

Les tradicions locals ens aporten les dades oportunes per considerar l'antiga sacralitat del lloc. Una llegenda parla de que en una de les seves coves descansen les restes de Mahan, un dels antics gegants que poblaven la illa i que es van enfrontar als conqueridors castellans fins que aquests li van donar mort.

Altre cosa és la tradició que parla sobre l'aparició de la Virgen del Tanquito, que rep aquest nom precisament per la seva relació amb l'aigua. El "tanquito", tal com diu el seu nom, prové d'un petit tanc d'aigua que s'omple de forma prodigiosa per les acumulacions d'humitat que porten els vents alisis fins la muntanya del Cardón i que gràcies a les vetes de les pedres conflueix fins a un únic lloc. 

4. Petita bassa d'aigua natural, que dona nom a el "tanquito". Foto de l'autor del bloc.

Aquesta petita bassa d'aigua que podeu observar, que es mantenia fresca a finals de d'agost quan la vaig visitar, no es gran cosa en qualsevol paratge relativament humit. Però és una autèntica joia en un paratge agrest i àrid com el de la muntanya del Cardón, on  només creixen cactus i arbustos de petites dimensions.

Tal com podeu observar en la següent fotografia, en la que es distingeix un punt blanc, que es correspon amb un dels rètols que indiquen la proximitat del petit santuari (a la part central, banda dreta), l'aridesa del paratge és considerable. Això no li retreu certa màgia, tot el contrari.

5. Pic del Cardón i camí que porta al santuari de la Verge del Tanquito. Foto de l'autor del bloc.

Quan arribem al santuari de la Verge del Tanquito es poden observar diferents indrets destacats. 

6. Arribada al santuari de la Virgen del Tanquito

Si arribem al santuari de la Verge del Tanquito, des de l'accés de la muntanya del Cardón, trobem en primer lloc la cova santuari de la Verge, que segons la tradició no és el lloc on va aparèixer. En aquesta petita cova santuari (número 1) és guarda una rèplica de la talla d'aquesta Mare de Déu, que actualment està col·locada en la petita església del poble de El Cardón (a uns 4,5 quilòmetres del santuari). També, tal com veurem en la imatge inferior, es dipositen diversos exvots, documents amb poemes, promeses i agraïments, com petites imatges de sants i Mares de Déu, que donen fe de la gran devoció a la Verge i, per descomptat, la devoció a aquest indret natural (ja que la imatge està dipositada tot l'any, excepte els dies del romiatge en l'església municipal, entre maig i juny. En aquest romiatge els romeus celebren la festa en el mateix santuari, on tenen un forn i diverses graelles per fer l'àpat festiu. Aquest lloc està assenyalat en la imatge 6 amb el número 4).

7. Entrada al santuari de la Verge. La porta sempre està oberta. Foto de l'autor del bloc.

8. Accés a la cova santuari. Foto de l'autor del bloc.

9. Interior del santuari amb diversa imatgeria religiosa. Al centre una còpia de terracotta de la Verge del Tanquito. Fotografia de l'autor del bloc.

10. Paret dreta del santuari. Fotografia de l'autor del bloc.

11. Fragment de poema

12 . Agraïment per la victòria del mundial de futbol de Sudàfrica

A la paret de la banda dreta de la cova santuari hi ha una lleixa amb multitud de llibretes amb agraïments i peticions a la Verge. En unes taules de fusta els peregrins poden fer les anotacions.













Les mostres de devoció són molt diverses, des de poemes dedicats a la Verge (que com passa amb Els Goigs ens indiquen també sovint els elements sagrats anteriors; en aquest cas la cova i l'aigua miraculosa) fins a agraïments realment sorprenents a la Verge com pot ser la victòria de la selecció espanyola de futbol al mundial de Sudàfrica.














Però la tradició de la Verge del Tanquito no prové d'un altre lloc que no sigui la mina que van construir a principis del segle XX les gents de les rodalies per obtenir més aigua de les pedres. En aquesta mina una de les dones va distingir la silueta de la Verge en una de les parets i a partir d'això, a part de la recerca de l'aigua, des d'aquell moment es va consolidar el culte a la Verge del Tanquito. Una mostra més que ens indica que dins dels imaginaris col·lectius es segueixen associant les profunditats tel·lúriques amb la Mare Terra.  L'any 1981 la gent del poble va encarregar la talla de la Mare de Déu que és la que es conserva a l'ermita del poble i que es puja en romiatge cada any entre finals de maig i principis de juny.

13. entrada a la mina d'aigua que es va construir a principis del s. XX. Foto de l'autor del bloc.

Entrada actual a la mina on es va visualitzar a les parets la imatge de la Verge del Tanquito. 
Es correspon amb el número 3 de la fotografia número 6. 

14. Interior de la mina. Fotografia de l'autor del bloc.

Tal com ja hem explicat, la talla de la Verge del tanquito es conserva a l'esglesia del poble del Cardón, que podeu observar en la següent imatge. 

15. Ermita de la Virgen del Tanquito, al poble de Cardón, Fuerteventura. Foto de l'autor del bloc.