dilluns, 28 d’abril del 2014

Montserrat, la Moreneta i Cibeles


El massís de Montserrat és un lloc únic i especial. És amb justícia un dels llocs naturals espectaculars on la Mare Terra és mostra amb la seva millor cara. Les seves formes, visibles des de molts quilòmetres a la rodona, haurien de fer d'ell,  des dels primers moments en que els éssers humans s'establiren en les seves muntanyes i coves, un lloc màgic i sagrat.


1. Muntanyes de Montserrat, amb el monestir benedictí.


Un bon testimoni d'aquest establiment primerenc són les mostres de ceràmica del primer neolític a les seves coves, ceràmica que rep el nom de cardial (pel fet de tenir impressions de les closques d'escopinyes anomenades tradicionalment cardium) com també rep el nom de ceràmica montserratina, precisament per l'abundància d'aquesta en jaciments de Montserrat.


2. Gerro de ceràmica cardial, en aquest cas de la Cova d'Or (Alacant)



 Cada 27 de juliol es celebra el dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona oficial de Catalunya des de que el papa Lleó XIII ho va declarar l'11 de setembre de 1881.
La Mare de Déu de Montserrat és una talla romànica realitzada sobre el segle XII. La seva devoció a Catalunya va molt més enllà de les visites de milers de turistes i peregrins que la visiten.

3. Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta



Un exemple de la seva devoció és la capella que presideix dins de l'estadi del Futbol Club Barcelona, que podeu observar a la fotografia inferior.

4. Capella de la Moreneta al Camp Nou del FCB


Les tradicions i llegendes sobre l'origen d'aquesta imatge mariana són diversos. Des de que la talla es obra de Sant Lluc (que era escultor), que poc temps després de la mort de Jesús Sant Pere va venir a Barcelona a predicar la nova doctrina i va portar la imatge de la Mare de Déu rebuda directament de mans de Sant LLuc, que posteriorment va estar l'església de sant Just a Barcelona on li van erigir el primer altar que va tenir a Catalunya i que posteriorment, per amagar-la dels serrains, la van traslladar a la cova de Montserrat, on posteriorment va ser trobada i se li alça un monestir a la mateixa muntanya. 
Les llegendes diuen també que set pastorets de Monistrol, pels volts de l'any 880, van notar set dissabtes seguits, a plena nit, que de darrera de la muntanya, sortia un resplendor com si sortís el sol, i van veure caure un gran nombre d'estels, que tots anaven a parar al mateix punt. Dies més tard molts feligresos que van dirigir-se a aques lloc van trobar la imatge dins de la cova, d'on provenien llums, resplendors i olors molt suaus i enciseres.

La nostra opinió, tal com afirmem en el treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, és que aquesta imatge (que és la més coneguda dels centenars, gairebé mil, que van "aparèixer" a Catalunya) per poder cristianitzar l'antic culte a la Terra que encara existia durant l'Edat Mitjana. Anem a veure alguns detalls que ens fan pensar que això potser va ser així...


Tal com afirma en Joan Amades a la seva obra Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya: 

"Una bona part de les imatges trobades ho foren dins d'una cova; és a dir, de l'habitacle del primer home, que li havia de servir alhora de casa i de temple on guardava els primers ídols. Les coves, els abrics rocallosos i certes roques que, per la forma i altres circumstàncies, criden l'atenció, mantenen encara un deix sagrat i foren motiu de culte i de llegenda. Les mares de poblacions properes a coves i pedres sobresortints explicaven als fillets que havien estat trobats a la caverna o arrecerats a la roca. Reconeixien, per tant, un fons de maternitat a la terra o al geni mític estadant del paratge; i en darrer terme, a la Mare de Déu que els ha substituïts".   

5. Capella de la Santa Cova, lloc on la tradició afirma que va "aparèixer" la imatge

Un altre observació a tenir en compte és la que el filòleg suís Paul Aebischer va dir de la Moreneta:

 "La Vierge de Montserrat, trouvée dans une caverne, laisse entrevoir que ce massif à l'aspect si étrange et si fantastique a été le centre d'un culte primitif, culte des cavernes ou culte de la montagne" i resumeix dient : "Il est vraisemblable que, com la Gaule, com la Catalogne, ce qui fait aujourd'hui le Roussillon a connu le culte des arbres; il est vraisemblable encore que cette même région n'a pas ignoré...les Mères, personnifications des forces divines éparses dans la nature, dans les arbres comme dans les eaux vives".

 És a dir, que l'aparició de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la cova és una mostra més de la massiva aparició de imatges en coves, aigües i muntanyes que ens posen en clara evidència el culte extès per tots els racons del territori ( Aesbicher parla de la Gal·lia i Catalunya, però aquest fet no es esclusiu d'aquests llocs, es extensiu a la resta de la Peninsula Ibèrica i a la resta de païssos europeus) a, el que segons diu el filòleg, les forces divines de la naturalesa. Evidentment , com ja podeu imaginar els que seguiu aquest blog nosaltres preferim parlar de la Deessa Terra...

 Finalment us deixaré unes línies del meu treball  La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, en el que fem una petita comparació entre la imatge de la Moreneta i l'antiga Gran Mare anatòlica Cibeles. Com potser ja sabeu el seu culte es va estendre per les nostres terres a partir de l'Imperi Romà. També és cert que hi ha autors que reclamen similituds amb l'altre gran deessa universal Isis, que també va ser deessa mare i, de la mateixa manera que Cibeles, va tenir un culte força extès gràcies als romans (tot i que els seus orígens són molt anteriors).

"La Moreneta ens serveix com paradigma de la substitució de l’antiga imatge de la Deessa Mare per la nova figura cristiana. La talla té elements que fan suposar reminiscències de la influència de les deesses clàssiques anteriors. La pinya que sosté el Nen va ser símbol d’Atis, la corona de la Verge és similar a la corona torrejada de Cibeles. El seu color negre, de la mateixa manera que la pedra de la Magna Mater, la seva aparició a la cova va ser marcada per esplendors celestes similars als dels betils sagrats."

6. La Moreneta: corona torrejada, esfera que ja ostentava la Gran Mare i la pinya del seu fill Atis


7.  Representació de la deessa Cibeles amb la l'esfera a la ma dreta, tal com fa la Moreneta 



Si us interessa entrar amb una mica més detall en el culte a la Deessa Cibeles i la seva possible relació amb Montserrat podeu consultar aquest enllaç del blog de El tablero de piedra. En aquesta entrada l'arquitecte gallec Carlos Sanchez-Montaña fa una interessant comparació entre els llums estelars que poden ser provocats pels meteorits, el mateix origen de la Magna Mater Cibeles en forma de pedra i la Moreneta. També té altres entrades que tracten sobre l'antiga deessa anatòlica, la mare de tots els déus.

Fotografies

1. Muntanyes de Montserrat, amb el monestir benedictí.
2. Gerro de ceràmica cardial, en aquest cas de la Cova d'Or (Alacant)
3. Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta
4. Capella de la Moreneta al Camp Nou del FCB
5. Capella de la Santa Cova, lloc on la tradició afirma que va "aparèixer" la imatge
6. La Moreneta: corona torrejada, esfera que ja ostentava la Gran Mare i la pinya del seu fill Atis
7.  Representació de la deessa Cibeles amb la l'esfera a la ma dreta, tal com fa la Moreneta 
a Cap comentari:

dilluns, 21 d’abril del 2014

El dia de la Mona i l'ou de Pasqua

Com passa sovint, les tradicions dels pobles es celebren sense poder determinar amb seguretat quin ha estat el seu origen. Normalment no existeix cap document escrit que pugui evidenciar una mostra clara dels inicis de les festes populars, llavors sorgeixen teories diverses, que basant-se en similituds lingüistiques o formals solen aventurar-se en afirmar conèixer el perquè de la celebració festiva. Un d'aquests casos és la Mona del Dilluns de Pasqua.

La festa de Pasqua, tal com afirma Joan Amades, és antiquíssima i la celebren molts pobles arreu del món. No creiem que sigui casualitat que va ser la primera festa adoptada pels primitius cristians i abans havia estat celebrada amb molta intensitat, fins i tot per Pasqua s'havien alliberat esclaus i indultat presos. Dos dels trets més significatius de les antigues celebracions de l'esclat de la primavera de la Mare Terra encara es mantenen avui en dia a Catalunya: la simbologia dels ous i l'obsequi de la Mona.   


1. Mona de Pasqua 


En el món eminentment urbà dels nostre temps les tradicions més populars s'han anat perdent. Un dels actes festius típics de la Pasqua com són les caramelles, grups d'homes que sortien a cantar per manifestar el retorn de l'alegria després de l'austeritat de la Quaresma i la Setmana Santa, només es coneix actualment en àmbits més rurals i de forma puntual en pobles que han mantingut la seva tradició com pot ser Sant Julià de Vilatorta o Súria. Però tots els nens i nenes catalans saben perfectament el que és la Mona, el pastís de xocolata amb el que els padrins obsequien els seus fillols per Dilluns de Pasqua i que sol contenir ous de xocolata, plomes d'ocells de colors, conills, gallines o pollets (tots ells són símbols antics de la fertilitat).

Els ous de xocolata que apareixen a les mones de pastisseria substitueixen als ous durs pintats que les mones tradicionals tenien abans del segle passat. Aquests ous són un clar exemple de la universalitat de l'Ou de Pasqua de l'inici de la primavera, que es perd en la nit dels temps; per exemple en la cultura persa ja existia la tradició de decorar ous en l'equinocci de primavera o els cartaginesos de l'Eivissa púnica decoraven també ous d'estruç (que encara es conserven en el Museu Arqueològic d'Eivissa).


2.Ous de Pasqua a Ucrània


3. Ous de Pasqua a Rumania
4. Ou d'estruç decorat de la Necròpolis de Puig de Molins (Eivissa)


El nom de Mona no fa referència a cap animal. Hi ha diverses teories sobre l'origen d'aquest mot: 

Una refereix al mot arab antic munna, que vol dir regal i que conté semblances tant a nivell llingüístic com simbòlic. Més encara si aquest regal feia referència al tribut d'arrendament de terres que es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. 

Altres creuen que pot tenir relació amb les muniquies, celebracions gregues en honor d'Artemisia en les que s'oferia a la deessa guega pastissos amb espelmes. També amb la festa cèltica de Beltane, que es celebrava el primer de maig i que en les ofrenes hi havia tortells rematats d'ous.

També existeix un altre possible origen; els antics romans durant el mes d'abril feien ofrenes a la Deessa Terra Ceres de paneres ornades i plenes d'objectes (sobretot coques i pastissos) que rebien el nom de munda. En aquest cas també tindríem semblances etimològiques, simbòliques i formals.

5. Festes de Cerealia per Roma, Lawrence Alma-Tadema (1894)

Sigui quin sigui el seu origen totes les teories tenen en comú algun vincle amb la Terra i la primavera. A més hem de tenir present que el costum més arrelat a Catalunya, València o les Illes Balears era anar a menjar la mona en grups d'amics al camp, per celebrar l'esclat de la natura després de l'hivern. Els llocs triats eren (encara es manté en algunes poblacions aquesta costum dels Aplecs) precisament llocs que ja havien estat cristianitzats des de fa molt de temps i que anteriorment havien estat santuaris pagans. Molts d'ells amb fonts que abans del cristianisme eren sagrades. Per posar algun exemple els aplecs de la Mare de Déu del Grau a Gallifa, de la Mare de Déu del Remei a Flix, de la Mare de Déu de Ia Posa a Isona, la de la Mare de Déu de la Roca a Mont-roig del Camp, el de Santa Maria del Puig a Esparraguera o el del santuari de la Mare de déu del Salgar, a Montsonís.



6. Ermita de Santa Maria del Puig, Esparraguera


En aquestes dues imatges es poden observar un parell de llocs on es realitzen aplecs de Pascua i que ja eren sagrats abans del cristianisme.
7. Santuari del Corredor, Dosrius.

Fotografies








a 1 comentari:

dilluns, 14 d’abril del 2014

El Monticle de la Serp (Serpent Mound), Ohio

Les serps han estat un símbol sagrat universal per egipcis,  assiris, celtes, hindús i molts altres pobles. En una entrada anterior, en la que parlàvem de l'oracle de Delfos, també comentàvem que pels antics grecs la serp estava lligada a les primeres deesses i fins i tot a la Deessa Terra. La mateixa serp Pithó del temple de Delfos, la serp del temple de l'Erecteion a l'Acròpolis d'Atenes o les deesses minoiques amb faldilles de serps, són diversos testimonis d'aquest culte ofidi que és perd en la nit dels temps.


1. El Gran Monticle de la Serp, Ohio

Avui veurem un clar exemple de la universalitat de la serp com a símbol sagrat i relacionat amb la Mare Terra. Aquest cas és el d'un dels monuments nortamericans més sorprenents i misteriorosos. És el Monticle de la Serp (Serpent Mound), situat a Adams County (Ohio), que va ser construït fa més de dos mil anys per pobles indígenes de la cultura d'Adena o de Hopewell amb fang groc, sobre una base de pedres i fang. 

Una enorme serp, de prop de mig quilòmetre de llarg sosté a la seva boca un ou de grans dimensions, la seva cua té forma d'espiral. El seu relleu s'aixeca en un altiplà, que per un costat està envoltat d'arbres i per l'altre cau en uns penya segats de 50 metres. Això fa que esdevingui un lloc espectacular que domina el paisatge.


2. Dibuix del relleu 


Un dels primers en plantejar la hipòtesi de que aquesta serp fos una representació d'una divinitat va ser l'antiquari Stephen D. Peet. Va considerar l'any 1890 que podia ser que els nadius creguessin que en aquell lloc hi residís un gran manitú (esperit diví), ja que en la mitologia dels indis nortamericans existeix l'anomenada Serp cornuda, Serp amb cornamenta o Monstre de l'aigua, que és la protectora de les deus que emanen de la Terra, sobretot l'aigua. Un element que pot donar consistència a aquesta hipòtesi és que el monticle és a tocar a un lloc de captació d'aigües i, a més, sembla ser, que on està representada la forma de l'ou originalment hi havia un petit cercle de pedres cremades. Això ha estat interpretat com que hi hauria una foguera encesa en aquest lloc que seria visible des de molt lluny i que potser tenia el propósit d'assenyalar que l'esperit de la serp les les aigües es trobava actiu i vigilant.


3. Representació indígena d'una serp cornuda en una roca a Nou Mèxic

L'assimilació de la serp amb l'aigua i l'energia de la Terra no és una cosa extranya, és a dir que si el significat del Monticle de la Serp anés en aquesta direcció no ens trobariem amb un fet extraordinari. Seguiria sent extraordinari pròpiament per la materialització en una construcció humana en un lloc força especial, però no pel seu significat.

 Segons el gran especialista en simbologia Juan Eduardo Cirlot, si en realitat tots els símbols són funcions i signes del energètic, la serp és simbòlica per antonomàsia de l'energia, de la força pura i sola; d'aquí provenen les seves múltiples ambivalències i multivalències. Aquesta amplitud de significats prové, entre d'altres,  de la varietat de llocs on es poden trobar aquests animals, que desperten a l'ésser humà sensacions diverses i profundes. Hi ha que viuen en els boscos, altres en els deserts, algunes són marines, d'altres viuen en llacs i estancs, pous, rius i deus. A l'Índia, per exemple, estan vinculades a les aigües. Mircea Eliade va dir que les serps eren poders protectors de les fonts de la vida i de la immortalitat, així com dels bens superiors simbolitzats pels tresors ocults. Tots aquests nivells simbòlics encaixarien a la perfecció amb la possibilitat que la serp del Monticle representés un esperit protector de les aigües d'aquest emplaçament de la Deessa Terra. 

I és que a més la serp, l'ou i l'espiral, aquests tres símbols que apareixen en una mateixa represenyació en aquest monticle, tenen des del Neolític una gran afinitat amb la Deessa. Tal com relaciono amb el meu treball La deessa mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, l'aigua, la serp, l'ocell i l'ou són representats en infinitat de llocs, temps i cultures amb significats de naturalesa primordial. Una de les autores que va dedicar més temps al seu estudi va ser Marija Gimbutas (1921-1994), arqueòloga lituana autora d'obres força importants (però força difícils d'aconseguir) com són The living goddesses o The language of the goddess. A continuació us adjunto unes fotografies que amb representacions alussives  a aquesta simbologia.

4. Figures femenines prehistòriques de Rumània amb espirals a les natges



a Cap comentari:

diumenge, 6 d’abril del 2014

La Festa del Pi de Centelles

Continuem el nostre camí pel món del Somni de la Deessa Terra amb una de les festivitats catalanes més sorprenents i úniques. Desconec si existeix en algun altre lloc una cerimònia d'aquestes característiques i aprofito aquestes línies per convidar a algun dels lectors o lectores que segueixen aquest bloc des de llocs molt llunyans que ho poden fer saber si és així...

La festa de la que avui parlarem és una de les mostres més clares de com l'Esglèsia ha hagut d'assimilar amb més o menys oposició, aquelles tradicions populars que la gent de contrades molt diferents ha anat mantenint ben vives i sagrades, tot i que a simple vista no puguin tenir cap vincle aparent amb la tradició cristiana. En alguns casos, com és el d'aquesta entrada, les festivitats o actes s'han arribat a celebrar dins dels murs dels temples cristians amb elements i connotacions difícils d'explicar mitjançant el credo catòlic. Però en qüestió de sentiments sagrats, tal com ja vam explicar amb la imatge neolítica de la Mare de Déu de Lledó, tot és possible. En el nostre treball La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització, esmentem multitud de casos de Mares de Déu que van aparèixer "milagrosament" entre les soques, troncs i branques d'arbres que havien estat sagrats. Però perquè eren tan importants els arbres en l'antiga religió?

1. El pi capgirat i penjant del presbiteri de l'Església de Sta. Coloma, Centelles


L’arbre des de ben antic ha estat per l’home una representació de la vida en el cosmos. Nascut i arrelat sota terra, desenvolupat sobre la terra i estès en el cel és el millor reflex del simbolisme axial. És allò que es capaç de reunir els tres nivells que té tot el que existeix. Tot té un inici, un desenllaç i un final. L'anomenat Arbre de la Vida manté el seu simbolisme de forma gairebé universal, i apareix a cultures diverses i de forma també intemporal.

2. arbre de la Mort et de la Vie, Berthold Furtmeyer, 1481

3. Deessa Inanna-Ishtar com a gran arbre


Mols pobles de la Terra han cregut en l’existència de l’Arbre del Món, aquell que neix en el centre de la Terra, en el seu melic i del que les seves branques superiors arriben fins als palaus celestials. És l’arbre com a eix el que uneix les tres zones còsmiques. Cel, Terra i Inferns que es poden travessar successivament  mitjançant aquest eix. Aquest eix que passa per una obertura pel que els deus baixen a la Terra i els morts baixen a les regions subterrànies; pel mateix que els xamans en èxtasis poden pujar o baixar durant els seus viatges al Cel o als Inferns. (Mircea Eliade. El Chamanismo y las técnicas arcaicas del extasis).

4. Arbre del Món xamà



Arbre que com a eix  esdevé  a més símbol de la fertilitat. Com l’Arbre Maig de Cornellà de Terri o com el Pi de Centelles que és capgirat dins de l’església i guarnit de pomes i que ens demostren l’antiguitat en el culte als arbres dels països de cultura indo-europees.

Anem a fer un petit resum de  aquesta festivitat religiosa popular amb un origen clarament pagà i que gaudeix plenament d'un significat directe amb la figura de la Gran Mare Terra, en aquest cas amb la renovació de la natura pel solstici d'hivern. Si voleu, podeu accedir a una descripció detallada d'aquesta festa, declarada Festa patrimonial d'interès nacional, l'any 2010 (memòria del catàleg del patrimoni festiu de Catalunya).

 El dia 26 de desembre, dia de Sant Esteve i festiu a Catalunya, els galejadors (fills de la vila de Centelles que van vestits de forma tradicional catalana) surten de la vila i van a la muntanya a triar l'arbre que serà tallat quatre dies més tard. Ha de ser un pi amb tronc recte i capçada rodona, de bon tamany però el suficient perquè pugui passar per la porta de l'església i pugui ser penjat al presbiteri.

 El dia 30 de desembre és el dia central de la festivitat, de bon matí, a les set, els galejadors assisteixen a la missa. Quan surten ja comencen a fer els primers trets de trabuc. Van en comitiva fins al bosc on està "l'arbre sagrat".


5. Galejadors disparant abans de tallar el pi escollit

Allà, com no pot ser d'una altra manera, fan un bon esmorçar i tallen el pi amb una destral. Un cop han tallat l'arbre el pujen al carro, que es tirat per dos grans bous. El traslladen fins a la porta de l'església de Santa Coloma. 
6. Transportant el pi amb el carro tirat pels bous


El soroll dels trabucs cada cop puja més de tó. Força estona, dins dels carrers i places de Centelles el sò dels decibels és immesurable. El fum i l'olor de la polvora aporta un clima realment irreal.

7. El pi entre el fum dels trabucs

Arriba el moment del clímax de l'acte. Els galejadors descarreguen el pi, el pujen per les escales i l'entren dins de l'església.




8. Entrant el pi a l'Església de Santa Coloma de Centelles

A l'entrada del temple executen un acte de comunió amb la natura: fant ballar el pi, mentre li canten "ara balla el pi". Un dels galejadors té fins i tot el privilegi de pujar a dalt del pi i saludar al poble amb la barretina. El ball del pi és encara amb la seva posició natural, amb la capçada a la part superior i el tronc a la inferior; és com un comiat solemne al seu "estat natural", ja que un cop acabat el ball es tomba i s'entra dins de l'església arrossegant-lo fins el presbiteri, on es penjat cap per vall. Abans, de la brancada li pengen cinc penjolls de pomes (quatre als extrems i una al mig) i una garlanda ornamental de pa d'àngel i galetes.

9. El pi guarnit amb pomes, neules, estels i òsties


 Ara és el punt culminant d’inversió d’ordre del cel a la terra en el moment del solstici hivernal, de recorregut cap els propis estels guiats per la deessa (aquest cop en la forma de Santa Coloma, patrona de la vila i a la que se li penja literalment al damunt el pi capgirat ple de pomes i neules). El pi es pujat per una corda amb les branques cap a sota fins a una bona alçada. 

10. El pi capgirat i guarnit és alçat dins el presbiteri del temple cristià

Mentre el pi es hissat i capgirat el poble de Centelles canta emocionat:


“Patrona de Centelles
Coloma, ocell del Cel,
guieu vers el camí de les estrelles
aquest poble fidel “



Podeu visionar l'impressionant moment del cant i l'enlairament del pi.
11. L'abre invertit dins el temple cristià

La festa de Centelles és una de les festes dels arbres que es celebren en el cicle d’hivern, al voltant del seu solstici i que duren fins les de Sant Sebastià (curiosament el sant que va morir assagetat lligat al tronc d’un arbre el dia 20 de gener). 

Però no sempre es va celebrar en aquesta data:



“En el cas que ens ocupa de la Festa del pi, no se sap de cert des de quan es celebra, però la referència més antiga que es coneix data del 1620, quan el dia 22 de març es reberen les relíquies de Santa Coloma de Roma, encara que el culte a la Santa era anterior, de mà de Fra Joaquim Soler de l'Ordre dels Predicadors, data en què hi hagueren trets d'arcabús i s'oficiaren completes sota l'organització de la Confraria del Roser, també dita de la Gala, cosa que no és d'estranyar si tenim en compte que abans el Roser es celebrava el 25 de Març.


Actualment la Festa del Pi es celebra el 30 de desembre, vigília de Santa Coloma, però és necessari assenyalar que el dia 22 de març era també precisament el dia en què a Frígia es sap que començaven les festes dedicades a la deesa Cibeles, fins el 25 de Març. “

 “El pi de centelles. Mite, ritu i experiència”. Prudenci Reguant. Cossetània Edicions.

Aquesta obra de Prudenci Resguard és una autèntica joia de saviesa de la que es poden destacar molts punts i detalls que ens il·luminen alguns dels racons amagats en del somni de la Deessa Terra. Resguard afirma sense dubtes que Santa Coloma és una cristianització de la deessa mare frígia Cibeles. Entra en profunditat en altres aspectes relacionats amb la Festa del Pi com són els àpats sagrats, els galajadors,  els orígens del culte frigi a Rhea, els rituals lítics de fundació o la unció de l’arbre.

Una altra via de relació amb la Deessa. Relació que pren força amb les celebracions que es realitzaven cada mes de març com a recordatori de la mort d’Atis, el company de Cibeles:


“Si los juncos cortados son ya un ser divino, como debe serlo también, místicamente el toro inmolado, los ritos del 15 de marzo son más bien un rito de muerte, la muerte del dios para que pueda renacer, y son paralelos a los ritos del 22 de marzo, que conciernen al pino cortado, que es Atis”

Alfred Loisy. Los misterios paganos y el misterio cristiano.”.


Hi ha a més un altre símbol de la Festa del Pí de Centelles que també la relaciona amb l'univers de la Gran Mare Cibeles, els bous. El carro amb la que els galajadors traslladen l'arbre que han tallat a dalt a les muntanyes, ha de ser tirat per dos bous. Aquests dos bous estan especialment criats per aquesta festivitat. Els bous ens recorden els animals que eren immolats a la deessa frígia i als que, com ja hem esmentat en una entrada anterior també acompanyen sovint les aparicions de les Verges trobades. Els bous troben les imatges marianes en els llocs que anteriorment havien estat sagrats.

Fotografies



a Cap comentari: