Sant Jordi de Puigseslloses

Ara que s'acosta la diada de Sant Jordi, tant especial pels catalans, us volem parlar en primer lloc d'un dels nostres temples preferits pel que respecte la cristianització de llocs sagrats de la Deessa Terra. Finalment buscarem en la figura d'aquest sant guerrer (que tal com afirma l'hitoriador medievalista Stefano Cingolani, està instal·lat a la nostra consciència col·lectiva) si existeix alguna relació aparent amb la simbologia de la Mare Terra. 

Sant Jordi de Puigseslloses

Aquesta  petita ermita aixecada dalt d’un turó, gairebé al centre de la comarca d’Osona, és una de les mostres més clares sobre la cristianització d’un lloc que temps ençà fou sagrat pels nostres avantpassats.

1. Emita de Sant Jordi de Puigseslloses, prop de Folgueroles, Osona.

El nom d'aquest petit temple cristià delata el seu origen pagà, ja que el topònim de Puigseslloses fa clara referència a les grans lloses de pedra que trobem al cim del petit puig i que formen part d'un dolmen neolític de dimensions considerables. El temple cristià, de la mateixa manera que en diversos indrets europeus, està aixecat al costat mateix del dolmen prehistòric. Tal com argumento en el meu treball La Deessa Mare en el món clàssic i les empremtes de la seva critianització, la santificació del megalitisme va ser anterior fins i tot al segle X, però es van seguir cristianitzant de formes diverses fins al segles XVII i XVIII. Dolmens (taules de pedra de formes diverses), menhirs (pedres úniques verticals de dimensions considerables) i cromlechs (cercles de pedres) van continuant sent sagrats tot i l'expansió del cristianisme per Europa.

2. Menhir prehistòric a la catedral de Saint Julien,  Le Mans (França)

Els megàlits quedaren com a muts vestigis del culte que homes i dones tenien als seus morts, a la natura, a les forces de la naturalesa o a la Mare Terra. El seu exacte significat possiblement no el podrem saber mai amb certesa. El que si que és evident és que en temps de l’Edat Mitja les persones que vivien a prop d'aquest lloc rural seguien mantenint el seu esperit sagrat i deurien realitzar algun tipus de cerimònia més o menys senzilla al seu entorn (potser només es tractava de portar flors, aigua o menjar i deixar-los damunt de les seves grans pedres en dies més o menys assenyalats tal com condemnen alguns dels concilis visigots o qui sap si es traduïa en algun ritual més o menys elaborat). En el segle XV, quan encara no estava construïda l’ermita, hi ha constància que la gent pujava per la Mare de Déu de Març. El dolmen, com ja hem dit,  està al costat de l’ermita, un edifici important en la història de Mossèn Cinto Verdaguer ja que en aquest temple va celebrar la seva primera missa. El famós poeta català ens va deixar aquestes magnífiques paraules sobre aquest indret, que conjuguen part del nostre missatge:

 “Lo nom d’aquest turó és tantost Sant Jordi tantost de Puigseslloses, es a dir que en sa cima viuen en íntim maridatge la llegenda cristiana i la ciclópea, les dues fonts de poesía en que he begut amb preferencia. Quan traguí a faró mos Idil·lis i cantics místic, a algú que volia fer-me escrúpol d’haver escrit l’Atlàntida, responguí que, per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar".

3. Sant Jordi de Puigseslloses

En aquesta imatge,cedida amablement per Xevi Moreno, podem observar l'entrada de Sant Jordi de Puigseslloses i les taules del dolmen en un primer pla.

4. Placa instal·lada al costat de l'ermita amb les paraules de Verdaguer

LA VALL HERMOSA DE VIC

PLANERA N'ES I RODONA

PLANERA COM UN DINER 

RODONA COM UNA MOLA

SOBRETOT PER QUI LA VEU

DES DEL CIM DE PUIGSESLLOSES,

QUE D'EIXA PLANA ES LO COR, 

LO BOTO D'AQUEIXA RODA

ENTRE EIX DOLMEN I EIX ALTAR

AMB QUE MA TERRA ES CORONA, 

LO DIA DEL SANT ROSER 

AMB SA CADENA DE ROSES 

COMPTARÀ VINT-I-CINC ANYS

QUE ALLÀ CANTÍ MISSA NOVA

Tal com podem observar en aquesta placa de pedra, el gran poeta Jacint Verdaguer va escriure aquests versos en memòria de la seva primera missa, que curiosament va practicar en el temple de Sant Jordi de Puigseslloses. El poema és una mica més extens, ja que parla de la llegenda de la pastoreta que va pujar, una a una, les lloses que formen el dolmen.

Sant Jordi, "el protector dels camps".

Ara anem a abordar la figura de Sant Jordi des de una perspectiva teòrica que pugui mantenir la possibilitat de relació amb la figura de la Deessa Terra.

Per gairebé tothom és coneguda la llegenda del cavaller Sant Jordi i el drac. No es tant conegut que al voltant de Sant Jordi es barregen aspectes llegendaris i històrics; alguns autors defenen que realment no va existir i potser per això l'any 1960 l'Esglèsia el va retirar del santoral i va limitar el dia de la seva festa a una commemoració com a màrtir, el 23 d'abril.

Els que afirmen la seva existència es basen fonamentalment en la seva tomba venerada des del segle VI a Diòspolis, avui Lod, a l'actual Israel. Allà està enterrat un home sant, que segons la tradició va ser un tribú romà, nascut a la Capadòcia (Turquia) i martiritzat l'any 303 per ordres de l'emperador Dioclecià.

Durant l'Edat Mitja, a partir de l'orde teutònica i també de la primera croada (segle XI) sorgeix la llegenda de que Sant Jordi apareix amb un cavall blanc i ajuda als croats a prendre Antioquia. A partir d'aquests orígens apareix la imatge de Sant Jordi matadracs.  

5. Sant Jordi matant el drac i la princesa. Bernat Martorell, 1437.

A Catalunya, i a altres llocs d'Europa, Sant Jordi adquireix doncs un significat guerrer. A partir del segle XI ja se li dediquen altars i a l'any 1201 es crea l'orde militar catalana de Sant Jordi d'Alfama. També, de forma similar a Sant Jaume, Sant Jordi assumeix també el paper de matamoros, tal com apareix en la llegenda de la presa d'Osca l'any 1096 en la que ajuda a conquerir la ciutat als serraïns.

6. Escultura de St. Jordi al temple expiatori del Tibidabo, Barcelona

Més enllà de tots aquests elements identificadors d'aquest sant anem a veure aquells indicis que ens el permetin "lligar-lo" a la Deessa Terra:

• El seu nom en grec Giorgos significa "protector dels camps" o "pagès". El que pot indicar-nos que inicialment estava relacionat amb els camps, els conreus o la terra. És a dir un origen tel·lúric.
• La mort del monstre a les seves mans pot tenir també indicar una simbologia similar a la que explicàvem en la mort de la serp Pitó a les mans de Apol·lo. És a dir, en aquest cas l'apropiació de cultes anteriors als cristianisme. 
• Hi ha figures mitològiques molt anteriors a la seva aparició que tenen força semblança a la llegenda de la princesa, el drac i el cavaller que li dona mort. Alguna d'aquestes gira al voltant de deesses telúriques. Per exemple en el tercer mil·lenni abans de Crist, en la religió sumèria trobem al deu Enki que lluita contra el drac Kur per alliberar a la deessa Ereshkigal. Aquesta llegenda serà comú a totes les cultures mesopotàmiques. El nom d'Ereshkigal, significa "gran dama sota terra", el que no deixa de ser una clara referència a la Mare Terra. La princesa de la llegenda de Sant Jordi en algunes de les narracions populars estar captiva pel drac dins d'una cova, tal com està representada en la imatge número 5, quadre de Bernat Martorell. La mitologia mesopotàmica es traspassa a la mitologia occidental fonamentalment a partir de la mitologia egípcia i d'aquesta a la grecollatina. La representació del deu egipci Horus clavant la llança a un cocodril, imatge del deu Seth, amb la indumentària d'un legionari i representat a sobre d'un cavall ens indiquen l'assimilació del mite egipci per la Roma oriental. 
• Molt lligat amb aquest punt anterior, aquests mites de rescat de la deessa o de la princesa de dins de la terra tenen també a veure amb els cicles vitals de la Deessa Terra, en forma de les seves estacions. El famós cicle de Demèter i Persèfone és el cas més conegut que ens parlen de les estacions fredes i l'arribada de la primavera. Cosa que també s'ajusta a la perfecció amb la diada de Sant Jordi i l'esclat de la natura. 

Fotografies 

1. Sant Jordi de Puigseslloses

2. Menhir prehistòric a la catedral de Le Mans

3. Sant Jordi de Puigseslloses i 4. Placa de pedra propera al temple: fotografies de Xevi Moreno.

5. Sant Jordi matant el drac,  de Bernat Martorell 

6. Escultura de Sant Jordi al temple expiatori del Tibidabo: fotografia de Manel Jovani.

Chaxiraxi: La Deessa Mare canària

Fins a principis del segle XV les Illes Canàries no havien sofert canvis de consideració respecte a la vida i costums dels seus antics pobladors, els anomenats guanxes.  A partir de l'any 1402, un baró normand, Juan de Bethencourt va iniciar el que s'ha batejat com la "Conquesta" de les Illes Canàries, és a dir posar-les plenament al servei de la corona espanyola. 

Tal com trobem en les paral·leles "conquestes" o "reconquestes", posar al servei de la corona significava, entre d'altres coses, cristianitzar als pobladors dels indrets sotmesos. Això volia dir a la pràctica que aquests abandonessin la seva antiga religió i els seus antics cultes i que de forma més o menys aparent practiquessin la nova religió cristiana.

El bautisme dels conquerits era sovint una manera simbòlica que representava la seva plena assimilació a la corona espanyola. Aquest acte religiós solia anar marcat doncs, per un caràcter que anava més enllà i que significava també la sotmissió a les lleis i normes de la corona.  A tall d'exemple ho podeu observar en aquest fragment, extret del llibre "Los guanches que sobrevivieron y su descendencia", de Jose Luís Concepción:

Conquista de Fuerteventura

Cuando Bethencourt volvió en 1404 con nuevos refuerzos, se propuso conquistar esta isla donde habían podido construir los fuertes de Rico Roque y el del Carvajal.

Fuerteventura estaba dividida en dos reinos: el de Maxorata y Jandía gobernados por Guize y Ayoze respectivamente. Hubo varios enfrentamientos en los que murieron muchos indígenas y los prisioneros eran enviados a la isla de Lanzarote.

Guardafía intervino con sus antiguos hombres en la conquista de Fuerteventura.

Continuaba la resistencia de los naturales refugiados en las montañas, pero al ver la inutilidad de la misma decidieron entregarse. 

En enero de 1405, Guize, en compañía de 40 de los suyos, se entregó y recibieron el bautismo. Al día siguiente lo hizo Ayoze y a continuación siguieron el mismo ejemplo los demás habitantes. Los dos reyes continuaron viviendo en la isla, los cuales recibieron tierras en el reparto. 

La religió que tenien els antics pobladors de les Illes Canàries tenia a veure també amb el culte a la Gran Mare. En el seu cas adoraven a una deessa anomenada Chaxiraxi, que segons es creu volia dir en l'antiga llengua guanxe "la que carrega al que té al món" . Molt probablement, els espanyols van voler que els indígenes identifiquessin aquesta figura divina amb la Mare de Déu i per aquesta raó van deixar una imatge de la Verge en una de les platges de les illes, concretament a la platja de Chimisay (Tenerife) entre els anys 1390 i 1400. 

1.Escut de la vila de la Candelària

Escut de la vila mariana de Candelària, Tenerife, on es pot apreciar la troballa de la Verge morena del mateix nom en una cova, per part de dos indígenes. A la part inferior tenim representada l'aigua, com si ens recordés que aquest va ser el primer lloc de la troballa de la imatge.  

La imatge que va ser trobada a les aigües del mar, de forma idèntica a altres que van aparèixer a les costes catalanes i espanyoles des de l'Edat Mitja (una d'elles és la del temple de Santa Maria del Mar, a Barcelona) va ser traslladada al lloc predilecte de la Deessa Terra; una cova. En aquest cas, una cova del barranc de Chinguaro per després ser traslladada a una altra cova, la d'Achbinico (que actualment rep el nom de la cova de San Blas: un nom de sant que ens indica com gairebé sempre la sacralitat del lloc).

La cova d'Achbinico havia de ser per força un lloc força sagrat pels antics guanches, ja que els "conqueridors" hi van instal·lar una pila bautismal on van anar batejant a tots els indígenes. Al davant de la cova els espanyols van aixecar la basílica de la Mare de Déu de la Candelària, on van traslladar la pila bautismal esmentada. 

2. Imatge de bronze de la MDD de la Candelària

3. Imatge de la Verge de la Candelària. El mantell d'estels la reconeix com a la que sosté el Firmament

La imatge va ser reconeguda com una representació de la Mare de Déu de la Candelària, ja que tal com podeu observar en  les imatges 2 i 3, a la seva mà dreta porta el Nen Jesús amb un colom  a les mans i a la mà esquerra una gran espelma o candela. La Mare de Déu de la Candelària va passar a ser patrona de les Illes Canàries l'any 1599. No és estrany que a nivell simbòlic alguna ma interessada volgués abandonar "a la seva sort" aquesta figura a la platja de Chimisay, ja que la Mare de Déu de la Candelària és correspon amb una Mare de Déu de la Llum, amb data de celebració el 2 de febrer, dates de celebració de l'Imbolc o de la primavera.http://sergismite.blogspot.com.es/search/label/IMBOLC 

I dic que no és estrany perquè Chaxiraxi era una deessa de la Terra i del Sol, amb un significat ampli tal com es desprèn de la seva invocació: Mare del Sol, Senyora del Món, la que sosté el Firmament i Princesa de la Gran Bondat. És a dir també una divinitat de la Terra i de la Llum.  Els guanxes, per aquest motiu anomenaven a la Verge de la Candelària, com a Mare del Sol i el seu sincretisme va ser total, és a dir que va passar a ser la figura més sagrada de les illes. Això a nivell històric va comportar que els indígenes tinguessin el dret prioritari en carregar a les seves espatlles la imatge mariana en les processons, reclamant aquest privilegi pel fet reconegut de que ja li retien culte abans de l'arribada dels conqueridors espanyols (veure http://guayreadarguma.blogspot.com.es/) 

Algunes mostres representatives del culte a la Terra que tenien els antics guanxes els trobem tant en l'existència històrica de les sacerdotesses que eren anomenades Samares, i que s'encarregaven de l'educació de les noies com de la custòdia dels cultes agrícoles de la fertilitat i de l'aigua. Com també en les diverses troballes d'ídols a les coves amb grans similituds amb les imatges neolítiques i prehistòriques de deesses o de la Mare Terra.

4. Ídol de Tara, museu canari. 

En aquesta figura guanxe podem reconèixer part dels atributs de les representacions de la Deessa Mare, tals com grans malucs desproporcionats i manca d'interès en representar el rostre i el cap (tal com ja vam veure en les figures paleolítiques de la Deessa, o Venus).

Finalment, vull transmetre la següent reflexió, per les persones que poden pensar que la idea sobre la importància de la Desssa Terra no és una cosa gaire important en l'actualitat. Com ja vaig expressar en una de les primeres entrades d'aquest blog, podem valorar les grans processons marianes que es realitzen anualment com una mostra vital de la força del símbol de la Deessa Terra. Un exemple més el tenim en la processó o baixada de la Verge de Socorro del setembre de 2013. Segons l'ajuntament de Guimar (Tenerife) hi havia a prop de 70.000 persones i en ella es va recrear l'aparició de la Verge als guanxes.

5. La Verge del Socorro portada en braços

6. Els romeus de la Mare de Déu del Socorro 

7. Recreació dels guanxes que troben a la Verge

8. Els guanxes porten la imatge després de l'aparició

També es poden tenir en compte els diferents corrents a nivell mundial que cada cop tenen en compte la figura de la Deessa Mare a nivell religiós. Un d'aquests casos precisament el trobem a les Illes Canàries en l'anomenada Iglesia del Pueblo Guanche:

La Iglesia del Pueblo Guanche

Els fidels de la Iglesia del Pueblo Guanche reverencien i celebren la totalitat de l'univers com una manifestació de la Deessa Mare Chaxiraxi, que està en perpètua evolució i no té origen ni fi. Creuen a més en l'existència, en el ser humà, de dos esperits, anomenats esperit lliure i esperit vital, i que al morir l'esperit lliure inicia el viatge cap el si de la deessa i el vital es queda a la Terra per cuidar als seus parets i maics, així com de l'entorn en el que es va desenvolupar en vida. Les seves finalitats son les de promoure, actualitzar, realitzar i difondre les activitats relacionades amb el culte i la veneració a la deessa, en tots els seus aspectes (sobretot en la seva advocació canària de la Deessa Mare Chaxiraxi), així com altres déus mediadors, com Magec o Deessa La Sol (en femení), Achuguayu o Déu LLuna, Achamán-Akorán-Baal-Ammon o Déu de les pluges, Chayuga o Déu de la Natura, i als esperits dels avantpassats, així com la litúrgia, ritus devocionals, pràctiques i tradicions de l'ancestral religió dels guanxes en el que consideren la "màtria" (enlloc de "pàtria") canària. 

Religiones entre continentes: minorias religiosas en Canarias, Francisco Díez de Velasco, p. 182.


Fotografies 

1. Escut de la vila de la Candelària.
2. Imatge de bronze de la Mare de Déu de la Candelària.
3. Imatge de la Verge de la Candelària. 
4. Ídol de Tara, Museu Canari.
5.6.7 i 8.Baixada de la Verge del Socorro 2013

Uluru

Amb aquesta entrada iniciem un nou apartat que anomenarem Els llocs sagrats de la Deessa Terra, on us anirem esmentant alguns dels paratges més destacats de la Mare Terra. Llocs que pels nostres predecessors han significat alguna cosa més que una pedra, un tros de terra o un bonic salt d’aigua. Crec que parlar-vos de Uluru (Ayers Rock pels nous australians) és un bon començament, potser perquè entre d’altres coses, en les creences tradicionals dels aborígens australians tot va començar amb el somni, l’època en que la Terra estava poblada d’éssers espirituals, creadors i ancestrals.  

1. La gran mole de gres destaca dins la gran planúria australiana.

Uluru és un dels llocs màgics dels aborigens australians. No és sorprenent, ja que el seu aspecte dins de la gran planúria sembla talment surrealista. El seu color que  varia segons el raigs del sol, ens el mostra constantment canviant i ens permet entendre que pugui ser vist com una cosa viva, que està subjecte als ritmes vitals de la zona on reposa. Però també la seva naturalesa pètria l’encaixa també amb totes altres pedres sagrades que trobem enlloc. Pedres que ja hem comentat en entrades anteriors, com per exemple la Pedra d’Abalar. En el cas d’Uluru, la seva enorme grandària i morfologia ens la destaca com un cas exepcional.

2. Gairebé 350 metres d'alçada, 9 Km de diàmetre i 2,5 Km de fondària.

3. Detalls de l'encant petri d'Uluru

4. Abunden les entrades, coves i avencs.

Però no és només això. Les coves que trobem per diversos punts de la gran roca i les pintures aborigens també ens evoquen la seva sacralitat i estan acompanyades de les llegendes i tradicions . Segons ens va referir la nostra amiga Remei Linares, que va visitar Uluru fa uns anys,  els aborígens tenen en aquesta roca i les seves coves el lloc de naixement dels esperits dels avantapassats i, al mateix temps on són concebuts els nens aborígens.

5. Cova en una de les parets d'Uluru

Aquesta mateixa tradició, la pedra o la cova d’on provenen els nens, també és comú en el nostre patrimoni cultural. Per exemple en les tradicions que diuen que els nens provenen del dolmen de Can Boquet(també anomenat la Roca d'en Toni), a Vilassar de Dalt o bé de la Cova del  Diable de la Fou, a Sant Martí de Tous. Una de les coves de la mateixa zona de la Fou és anomenada també com la Cova de la Mare de Déu, per tenir una seva imatge esculpida en les roques; com tantes vegades la Mare de Déu apareix en llocs sagrats d’antuvi. En aquest cas com passa sovint i com passa a Uluru pedra i aigua van de la ma de la Deessa Terra.

6. Dolmen de Can Boquet, d'on la llegenda diu que venien els nens.

Finalment, un altre element paisagístic que volem destacar de la gran roca australiana són els forats creats per l’erosió a les parets. Curiosament en llocs diversos que han estat tinguts com a sagrats trobem a vegades aquestes curioses formacions. Un exemple similar apareix a prop del santuari de la Mare de Déu de les Olletes, a la Garrotxa. 

7. Forats provocats per l'erosió a Uluru

8. Forats a la roca a prop del santuari de les Olletes (Garrotxa)

Fotografies

1. http://www.inst.at/berge/perspektiven/bodi.htm

2.3.4.5 i 7 Fotografies cedides amablement per Remei Linares

6. detantentanttrobopedres.blogspot.com.es/2010/11/dolmen-de-la-roca-den-toni-i-necropolis.html

8. www.senderisme.tk/index.php/category/bellmunt-puigsacalm/joanetes-puig-corneli/

El senyor de la guerra: La religió de la Deessa, l'arbre i la pedra

Tal com detallem en l’obra “La Deessa Mare en el Món Clàssic i les empremtes de la seva cristianització”, entre el segle XI i el XIII es quan “apareixen” la majoria de les imatges de Mares de Déu trobades per tota la geografia  de la Península Ibèrica.  Per poder copsar aquella època fosca en que l’antiga religió vinculada a la Terra, convivia, xocava i s’integrava  amb el cristianisme podem recórrer a la pel·lícula El senyor de la Guerra, The war of lord. Dirigida i interpretada l’any 1965 pel mateix director i el mateix actor de la famosa pel·lícula El planeta de los simios (Franklin Schaffner i Charlton Heston) sembla un film simplot sobre l’amor entre un cavaller i la seva dama, però és molt més que això…

1. Chrysagon y Bronwyn sota l'arbre sagrat

L’argument de l’obra gira al voltant del  cavaller Chrysagon (Charlton Heston) que s’ha de fer càrrec d’unes terres del duc de Gant a Normandia. Els pagesos que viuen en aquests paratges encara segueixen els cultes druides. El seu cap és realment encara un druida. El cavaller i una de les dones d’aquestes terres (Bronwyn)  queden fortament enamorats  i es produeix així el conflicte, ja que aquesta és la dona del fill del cap druida, que s’ha de casar amb un dels vilatans. Quan el cavaller vol gaudir del dret feudal de cuixa (ius prima noctis), després que la dona es casi pel ritus antic amb el seu marit, queden els dos tan enamorats que ell és veu incapaç de complir la seva obligació de retornar la dona al seu marit real i aquí comença el conflicte amb els seus vassalls.

El que més ens interessa , primer de tot, és que dins de l’argument d’aquesta obra, basada en l’obra de teatre The lovers (Els amants), de Leslie Stevens, podem trobar un bon recull de moments i diàlegs que ens parlen d’aquest enfrontament entre l’antiga religió i el cristianisme. El més interessant és, sens dubte, el que ens parla sobre dos dels antics elements sagrats que més s’identificaven amb la Deessa Terra: LA PEDRA I L’ARBRE, llocs primordials de les troballes de Mares de Déu en els segles XI al XIII.

Anem a veure un quants fragments destacats:

1r fragment 

En el primer fragment que hem triat, (minuts 03:50-05:05) s’observa  al cavaller i el seu exercit com tenen el seu primer contacte amb l’arbre i la pedra sagrat, tots plens d’ofrenes.

El germà del cavaller ho qualifica amb la frase habitual atorgada a tot el que és pagà

 - Aquí imperan la superstición y la herejía.

 2n fragment

      El segon tall que hem triat, el trobem entre els minuts  11:15”- 11:42”. Després de que el cavaller i les seves hosts hagin rebutjat un atac dels pirates frisis, alguns del camperols  sembla que estan satisfets de l’arribada del cavaller. Però el cap druida distingeix clarament que el cavaller serà el seu nou senyor, però no serà el seu amo, ja que no és amo de l'arbre ni de la pedra:

       - Por fin tendremos un señor a quien servir y no un alcaide encerrado en            la torre.

          -   ¿Qué diferencia hay?

     -   Éste ha peleado por ti…

     -  Y otro día te ahorcará.

     -  El otro también podía hacerlo…

     -  Éste no tiene derecho.

     -  Pero es un caballero, ha pasado veinte años peleando.

     - Y ahora és nuestro señor…

      -   Nuestro señor sí, pero no nuestro amo. No es amo del árbol ni de la             piedra….

  

     3r fragment

   En l'escena següent, el capellà de la zona (no gaire ortodox per cert) fa referències als druides que havien en aquelles terres abans dels romans i les creences antigues dels senzills camperols. Com no podia ser d’una altra manera,  a ulls dels cavallers són costums del diable…

              

    - ¡Dios os guarde!

    - ¡Que Él os proteja!

    - ¿Sir Chrysagon de la Cruz? Soy Hugo de Bullón, mi señor, servidor de             Dios. Mi rebaño es éste, vuestros vasallos, gente sencilla pero piadosa           a la vez... a su manera mi señor. Aqui hubo druidas antes de la época             del César. Son todavía como niños que veneran todavía las costumbres           de sus antepasados...   

    - Costumbres del diablo, sin duda!

    - Quizás tengáis razón..

    - ¿Quizás? ¿Acaso estos brujos sin alma os han hecho creer en sus                    brujerías?

    - Ohhh!! Tienen alma señor!                                                                     - Animales asustados, parécenme. 

   4rt fragment

      Un altre diàleg interessant el trobem en el moment en que  Chrysagon descobreix l’antic alcalde de la torre mort al llit amb una de les dones del lloc (16:48”-19:17”). Aquí descobrim la primera referència a l’antic costum del dret de cuixa, tornem a trobar amb paraules sobre l’arbre i la pedra, al diable i, a més, la relació que s’estableix entre les dones i les bruixes (una associació comuna del vincle d’aquestes amb el culte a la Deessa Terra per algunes autores).

     - ¿Y vuestro perezoso alcaide?

    - Esperemos que esté en el cielo, pero lo dudo...

    - Vuestro alojamiento mi señor. (entren i troven a l’alcaide mort al llit              amb una dona).

    - Vuestro alcaide se preocupaba más de las mujeres que de los                        invasores...

        - Estaba embrujado.  Diría que poseído  por el demonio…Esta gente                  tiene antiguas costumbres que él aceptó llevado de su locura.

         - El árbol y la piedra… ¿Y también adoraba al diablo…?

    - No, no, no, no… Él maldecía al diablo… pero adoraba a las mujeres,a              veces al diablo le gusta disfrazarse de mujer...

    - ¿Cómo? ¿Queréis decir que era una bruja…

    - ¿Una bruja? (agafa una corona de flors blanques que portava la dona               al cap) ¡Flores blancas! ¿Qué es esto?

    -  Una corona nupcial.

    - Vamos, decid de una vez. ¿Era una bruja o una novia?

    -  Acababa de casarse.

    -  ¿Con el alcaide?

    - Con un aldeano.

    - ¡El puerco! Una abeja entre las flores!, ¡presagio de muerte! …//

    - Ellos le querían y le respetaban, según sus paganas costumbres ellos            le entregaban las mujeres la noche de bodas al señor del lugar.

    5è fragment

     Una altra joia destacada la trobem en el diàleg que s’estableix entre el cavaller, el seu germà i un dels seus soldats (29:30”- 30:30”). En les seves frases es tracta la famosa paràbola que diu que amb l’arribada de Crist els antics déus (per nosaltres també la Deessa Terra per descomptat) i els esperits del mal van ser abocats a l’infern. També trobem la primera referència sobre la dona de la que s’enamora el cavaller Chrysagon (Bronwyn) i l’habitual assimilació del seu gènere amb el diable. Sovint hi ha autores que afirmen que aquesta assimilació de les dones amb el diable i la bruixeria tenen a veure precisament amb els antics cultes a la Terra, en que elles tenien un paper predominant com sacerdoteses.

    - Que silencio. El aire parece hechizado.

    - ¡Señor, todos los hombres saben que cuando Cristo vino al mundo             los antiguos dioses, los demonios y los espíritus del mal fueron                     arrojados al infierno!  Pero dicen algunos espíritus malignos que                   vagan por lugares perdidos en forma de sucios mendigos y mujeres               hermosas. Dios proteja al hombre que los encuentre, la sangre 

              de su corazón se helará…

    - ¿Y esa mujer diabólica que ha visto hoy mi hermano?, es la causa                  de su fiebre, estoy seguro…

    - ¿Por qué?

    - Porque la dejaste ir…

    6è fragment 

     Qui hagi llegit la famosa obra de J.G. Frazer  La branca daurada, sabrà perfectament que el seu títol fa referència al vesc, planta sagrada dels druides que tallaven amb la seva petita falç i que creix a sobre del roure (el roure també fou sagrat a les nostres terres i va ser cristianitzat amb diverses imatges de Mares de Déu que van ser trobades a les seves branques). En aquest petit diàleg la dona li explica aquest culte druídic al cavaller. Com tampoc podia faltar, Chrysagon esmenta de nou el diable. L’atracció que senten els dos es comença a copsar de forma clara. 

      - ¿Qué es eso?

    - Muérdago, la rama dorada que se enrosca en el roble sagrado.

    - ¿Por qué dices que es sagrado?

    - Está unido por el relámpago a los dioses.

    - ¿Tú lo crees?

    - Sí.

    7è fragment 

     Un dels petits fragments que més apreciem de la pel·lícula és el que trobeu a continuació. De nou apareix la tradició del dret de cuixa. Però apareix una frase que pot passar desaparcebuda però a la que donem gran valor: el capellà parla de la fertilitat (no hem d’oblidar que aquesta cerimònia (la del dret de cuixa del senyor feudal) si en algun moment va arribar a existir, podia tenir unes repercussions evidents per l’antiga religió amb la fertilitat de la Terra, els animals i les dones com una cosa pagana, però al mateix temps com a do del Senyor. Podia ser un antic paral·lelisme amb la cerimònia del ieros gamos.

       - Ignorais el derecho del señor a pasar la noche de bodas con la doncella antes de que se despose…la Iglesia no lo admite, es una ley pagana.

      -Éstas son tierras paganas!

      -No a los ojos de Dios, os lo aseguro.

      -Lo saben en Roma: Ius prima noctis y lo condenan como herejía…. Sin embargo, algunos dicen que la fertilidad es cosa pagana, pero acaso no es también un don del Señor…

     8è fragment

   La cerimònia de casament pagana és una rica recreació que assimila l'aparellament dels nuvis amb la fertilitat de la Terra i els animals.  Una inspiració interessant sobre les antigues cerimònies lligades a la Deessa Terra. Disfresses d'animals i un personatge vegetal que sovint apareix en el folclore europeu, tant pot ser el greenman, com en el Salt de Plens de les festes de la Patum de Berga.

2. Bronwyn com a núvia i a la seva esquerra el personatge vegetal

3. Salt de Plens de la Patum de Berga 

   9è fragment

      Finalment, el darrer fragment que us volem mostrar és un dels  moments culminants de la pel·lícula(54:24").  El cap druida reconeix que el cavaller es pot emportar la seva filla, que s’acaba de casar pel ritus antic amb un dels camperols  i pot passar la prima noctis amb ell. Parla de les lleis druides, com si fessin referència a aquest costum i la seva. La referència al sol i la lluna donen també al seu pes en la religió de la natura com també fa una referència explicita a que la sacralitat de l'arbre i la pedra són anteriors al culte cristià. 

       -El tiene derecho, no por su ley, por las nuestra. Antes de que llegara el normando con su Iglesia y su torre nosotros adorábamos al árbol y a la piedra. En los campos sembrábamos semillas sagradas y hacíamos el sacrificio de una doncella para que las tierras fueran más fértiles y los hombres más felices. Pero no consentiremos que os la llevéis a la fuerza. Habrá de ser como dispone nuestra ley. ¿la aceptáis así? Con un anillo de fuego, a la sagrada usanza de los druidas; ¿lo aceptáis?

      - Acepto.

      - Al salir la luna la novia os será llevada a vuestro lado, pero al salir el sol iré a reclamárosla yo mismo.

   La dona com a Deessa: Bronwyn i Juan Eduardo Cirlot

     Per finalitzar amb els comentaris sobre aquesta excel·lent pel·lícula, que em volgut posar com un dels escenaris del Somni de la Deessa Terra, no volem obviar que un dels millors experts en simbologia que hem tingut, en Juan Eduardo Cirlot, es va quedar engaxat de per vida a la protagonista femenina. Tant enganxat que li va arribar a dedicar, ni més ni menys que milers de versos. Ni més ni menys que setze llibres de poesia en el que s’anomena el cicle BRONWYN, ja que aquest és el nom del personatge femení de la pel·lícula. Cirlot es va declarar gnòstic i va ser capaç de veure en aquesta dona la reencarnació de l’ànima etèria a la terra: com un esperit (la Sofia filla) reflex de la Deessa (Sofia Mare). Podeu consultar  aquest enllaç a un article que parla sobre el gnosticisme de Cirlot http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)

4. Portada del llibre de poemes Bronwyn, de Juan Eduardo Cirlot

   Juan Eduardo Cirlot va quedar meravellat als anys 60, en un cinema de Barcelona, del moment en que es coneixen els dos amants d’aquesta obra; el moment en que Bronwyn, com l’antiga deessa Diana que es sorpresa per Acteó mentre s’està banyant. Ella  no vol sortir del llac on s’ha hagut de llençar després de que els subdits del cavaller li prenguin la roba mentre està pasturant els porcs. De forma similar a Acteó que és devorat pels seus propis gossos, més tard en Chrysagon serà mort per les seves propies tropes i els camperols per estimar a Bronwyn per sobre de tot. L'aspecte destructor de la Deessa i l'etern femení es pot intuir darrera d'aquestes històries.                                                 Us deixo com a mostra algunes de les paraules del mestre Cirlot en l'admiració d'aquest personatge i les seves comparacions amb les deesses clàssiques i a la Gran Mare http://consentidoscomunes.blogspot.com.es/2012/05/gustave-moreau-y-otros-simbolismos-4.html:

     Pues Bronwyn es Eva redivida, y el fruto que ofrece no se puede rechazar precisamente porque lleva en linea recta hacia el ocaso, a la expulsión del propio paraíso, aunque sea éste un paraíso pobre de torre normanda entre tierras pantanosas, con súbditos como animales acobardados que esperan la fecundidad de sus mujeres del acto mágico -y ¡tan breve!- de la noche de la cesión. Bronwyn es Isis, la de los mil aspectos, cuyo carácter proteico le permitió infiltrarse en el Imperio romano, más celoso de sus dioses de lo que dice la historia al uso, y que permitió a la egipcia asimilarse  a la Magna Mater, a Juno, Venus, Diana y a todos los aspectos femeninos del Cielo. Bronwyn es "la Sol", mientras el hombre es "el luna" (Die Sonne, Der Mond), esa inversión de poderes que nos viene, con doble sentido, no sé si de Brabante, pero sí -mas allá de Alemania- de Suecia y de Estados Unidos, aunque no necesita lanza (ni pistola ametralladora) la "mensajera" para hacer que  "el señor" se humille, mate, ceda y cambie su primogenitura  por un plato, no de lentejas pero sí de flores vivas. ¿Quién es Rosemary Forsyth? No la hemos visto nunca, fuera de ese pantano de Brabante, vestida con un burdo lienzo blanco sucio, pero taladrando el horizonte con una llamarada terrible, la del Signo.

5. Bronwyn dins del llac en el moment en que Crhysanton la descobreix

          1. Fotografies

           1, 2, 4 i 5: http://www.inmediatika.es/bronwyn-un-mito-gnostico/)
              3: http://www.descobrir.cat/ca/galeria-imatges.php?IDG=51&IDI=6133